20 de juny de 2017

Ego ludo, tu ludis,...omnes ludimus!

Fotografies: Bernat Pareja

Els proppassats 14 i 15 de juny uns quants discipuli et discipulae de 1r de batxillerat vam exportar una part del que havíem après aquest curs a les aules de 3r de primària de l’escola. En concret, vam organitzar un taller de LVDI ROMANI, l’univers dels jocs en què ens vàrem endinsar durant la Magna Celebratio d’enguany.

Les activitats es van realitzar al pati de l’escola i durant la tarda, sempre buscant l’ombra per combatre la calor sufocant. Dimecres va ser el torn de la Classe del Mar i dijous el de la Classe dels Origamis. Per a ambdós dies vàrem preparar les mateixes activitats i el mateix modus operandi: arribaven els nens i els explicàvem qui erem i què hi fèiem allà. Tot seguit els menuts es repartien en 3 grups, que anaven rodant per 3 estacions. A la primera, hi havia el joc de la pila, en la segona el ludus deltae i el pecuniam conicere; i, per últim, a la tercera estació hi havia el joc de les xanques (grallis gradi). Per acabar l’activitat vàrem jugar a estirar la corda tots junts.


Els nens van aprendre que els jocs dels antics romans no eren tan diferents als d’ara, ja que van trobar certes diferències en alguns com el de la pilota o el del ludus deltae, que els recordava a les bitlles. També van comprendre que hi ha jocs que no han canviat, com el d’estirar la corda, el io-io, la baldufa (turbo) o les xanques.

Els nens s’ho van passar d’allò més bé i, segons ens han comentat els seus mestres, l’Ona i en Carles, van disfrutar els jocs de valent. Va ser una entretinguda i molt profitosa tarda on vam aprendre tots plegats explicant, escoltant i, sobretot, jugant. Finalment, els alumnes de 3r ens van convidat a entrar al seu blog, on expliquen les activitats que fan.


Plurimas gratias per deixar-nos fer de mestres durant una estona i fer gaudir a les futures generacions d’un bocinet del que hem après a l’aula de llatí!

Marina Bernardo, Mireia Cancio, Emma Gázquez, Dani Gil, Carla Muñoz, Bernat Pareja et Olga Planes
Discipuli et discipulae 1i baccalaureati

19 de juny de 2017

Eros i Àgape en l’anime Yuri!!! on Ice


A principis de gener, per recomanació de la meva cosina, vaig començar a mirar-me una sèrie d’anime anomenada YURI!!! on ICE. Tracta sobre la vida d’un patinador japonès anomenat Yuuri Katsuki que, desprès d’haver quedat en ultima posició en el Grand Prix Final, cau en una depressió i torna a casa seva, a Hasetsu, desprès de 5 anys d’haver estat fora. El que ell mai s’hauria imaginat és que, desprès d’haver patinat el programa lliure del seu ídol, el patinador rus Víktor Nikiforov, aquest l’aniria a buscar a Hasetsu per anunciar-li que seria el seu entrenador. Aleshores és quan entra en escena el jove patinador rus, Yuri Plisetsky, que arriba al Japó reclamant-li a en Víktor una promesa que li havia fet anys enrere.
I és aquí on podem introduir els termes grecs d’Eros (Ἔρως) i Àgape (ἀγάπη) en la sèrie. Víktor crea dos programes curts que anomena Ai ni tsuite: Eros i Ai ni tsuite: Agape, que grosso modo podríem traduir per Sobre l’amor: Eros i Sobre l’amor: Àgape. I a cadascun dels joves els n’hi assigna un, a Yuuri el primer i a Yuri el segon.

ΕΡΩΣ

Eros era la paraula que feien servir els antics grecs per descriure un tipus d’amor on s’hi representava el desig i l’atracció sexual; un tipus d’amor eròtic que es presenta sempre en l’inici d’una relació, on la passió i l’atracció física hi juguen un paper molt important.
Tal i com es pot escoltar, la cançó manté una tonalitat optimista durant tota l’estona i un ritme molt ràpid, a diferència de la seva versió paral·lela. On podem apreciar, però, realment l’Eros, és en la coreografia que interpreta Yuuri Katsuki en el seu programa curt. Víktor fa preguntar-se a Yuuri el que és Eros per a ell, a la qual cosa el jove respon que és el Katsudon (que consisteix en un bol amb poc menjar, el seu preferit).
La vestimenta de Yuuri fa ressaltar encara més l’Eros durant la seva interpetació, ja que ell porta un vestit cenyit de color negre, que va acompanyat de pedreria per tot el seu tors.
A l’inici del programa, es pot veure com es comença amb una seqüència de moviments que es pot arribar a considerar sensual; tot seguit comença la coreografia i hi ha seqüències de passos que fins i tot els comentaristes destaquen per la seva sensualitat. Durant la sèrie, podem veure que l’inici del programa va variant: en la primera posada en escena, Yuuri li llença un petó a en Víktor i torna a repetir aquesta acció quan ha d’interpretar-lo a la Copa Rostelecom de Rússia, però aquest cop cap als jutges.

ΑΓΑΠΗ

Àgape era la paraula que feien servir els antics grecs per descriure un tipus d’amor incondicional i pur; aquest amor es basa en el benestar del teu ésser estimat i en la llei inquebrantable que hem de tractar la gent tal i com ens agradaria ser tractats a nosaltres.
La cançó està cantada en llatí (la lletra i la traducció infra sunt), i a diferència de la versió d’Eros, aquesta és molt més calmada i suau, fins al punt que pot semblar melangiosa.
En el seu programa curt, Yuri Plisetski interpreta Àgape pensant en el seu avi, perquè, per a ell, el seu avi encarna plenament aquest tipus d’amor.
La coreografia del programa es veu molt pura i innocent, i encara es ressalta més per la vestimenta que porta Yuri, un vestit immaculadament blanc que el fa semblar un àngel amb unes  muscleres que figuren talment les ales emplomades d’aquestes criatures celestials.
Ell, en tot moment, valora que el seu avi estigui a les graderies, observant-lo, ja que així és com ell pot sentir més a prop el seu Àgape. Víktor, però, sovint el renya, especialment les primeres vegades que executa el programa, perquè considera que, a l’hora d’interpretar-lo, ho fa sense viure plenament el sentit d’Àgape.

Sic mea vita est temporaria, cupit / Com que la meva vida és efímera desitja  
ardenter caritatem aeternam / ardentment un amor etern

Credam, dabo, sperabo, honorabo, / Creuré, donaré, esperaré, honoraré,
laborabo, gratias agam! / treballaré i agrairé!

Et denique aperiens fores occultas, / I, finalment, obrint les portes ocultes
nobis, grandis et clara nosque curabit / vetllarà per nosaltres, sublim i intens,
nobis, grandis et clara nosque curabit / vetllarà per nosaltres, sublim i intens,

magna magna, caritas / un gran, gran amor.
Ah! Audio vocem tuam! / Ah! Escolto la teva veu!
Adest mi libertas! / La meva llibertat s'acosta!

Mea vita amabit, caritatis pacem / La meva vida estimarà, la pau de l'amor.
Hanc felicitatem aeternam esse oro / I prego perquè aquesta felicitat sigui eterna.

Amb aquesta entrada, m’agradaria demostrar i reivindicar alhora la forta influència que pot arribar a tenir el món clàssic en la cultura oriental, en aquest cas en la cultura japonesa en relació als anime o als manga, en què, encara que no ho sembli, poden arribar a haver-hi moltes referències ocultes de la forma de viure i d’expressar-se que tenien els antics grecs i romans. I vosaltres, amb quina de les dues paraules us identifiqueu més? Per què?



Ainhoa Buendía
4t ESO - Llatí


12 de juny de 2017

Tossa de Mar i la nimfa Toosa


Antiga població de pescadors, Tossa de Mar, a la Costa Brava, és avui en dia un bonic poble que rep cada any milers de turistes que poden gaudir de la seva mar blava d’aigües cristal·lines  i de la seva  arquitectura.

Situat en un  jardinet de la població, i sense cap tipus d’inscripció, hi ha un monument, que fins ara, a mi, que sóc una visitant assídua, no m’havia cridat l’atenció. Però aquests dies de vacances, potser encomanada per la ‘febre’ del Treball de Recerca, propi dels alumnes de batxillerat, vaig decidir cercar informació. La meva sorpresa va ser gran quan vaig assabentar-me que aquesta escultura, que per la seva ubicació passa normalment desapercebuda, té a veure amb l’origen del nom del poble i que, segons la llegenda, protagonitzen Posidó, el déu grec dels mars i de les aigües, i la nimfa Toosa, filla de Forcis, el vell que governava les ones de la mar blavosa.

Segons la llegenda, Toosa no accedia als desitjos de Posidó, que volia la seva virtut, raó per la qual ell, aconsellat per Metis, va tornar a insistir per ser acceptat, oferint-li un esplèndid regal en prova del seu amor, a la qual cosa ella va respondre exigint-li poder veure el regal abans d’accedir als seus desitjos. Va ser llavors quan Posidó va portar Toosa davant d’un majestuós palau que s’aixecava sobre les roques d’una formosa badia de la Mediterrània, que seria coneguda per la humanitat amb el nom de Tossa. La nimfa, fascinada per tanta bellesa natural, no va oposar resistència als braços del déu Posidó, que la va conquerir.

Aquesta llegenda basada en la mitologia grega va ser escrita pel periodista i escriptor Emili Casademont Comas (Girona, 1936), i publicada, a partir del 1964, a diferents diaris de l’època. Anys més tard, l’escultor Bonaventura Ansón (1945) va descobrir aquesta narració i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument a la vila a la qual ella donava nom.


La peça, de marbre, que mostra l’escena de la declaració d’amor entre els dos protagonistes, s’inaugurà el 28 de juny del 1987, després de pronunciar-se el pregó de la Festa Major de Tossa de Mar, que se celebra per Sant Pere, i es troba situada en un jardinet triangular, molt a prop del Mediterrani, que hi ha a l’inici de l’avinguda Costa Brava de la població de La Selva.

Sara Pedraza Sarrablo
1r batxillerat social


Fira iberoromana a Ilturo!

Fotografia: arxiu de Barcino Oriens. Un servidor preparat per a l'acció!

Durant la nostra participació a la Magna Celebratio baetulonensis d'enguany, vaig poder presenciar in situ l’actuació de la Legio de Barcino Oriens, grup de reconstrucció i divulgació històrica romana; ipso facto volia saber com s´hi podia entrar per formar-ne part. Vam entrar en negociacions, una entrevista i... 

Feliç, porto gairebé un mes dins d’aquesta fantàstica institució, i el passat cap de setmana del 3 i 4 de juny va ser la meva primera aventura, el meu bateig de foc, a la Fira Iberoromana de Cabrera de Mar (Ilturo), amb el nostre espectacle de Ludus Gladiatorius.

La nostra actuació consistia primer en fer una Pompa Triumphalis (una desfilada per la fira), i tot seguit recrear un contracte entre un editor i un lanista per organitzar uns jocs en un amfiteatre, i representar les lluites dels jocs. Representavem diversos personatges i jo, dissabte 3, vaig fer d’esclau.  Havia d'ajudar els gladiadors a vestir-se, mostrar els cartells dels combatents famosos i retirar les armes i els cadàvers de l’arena. Tot en un ordre marcat pel corresponent guió. En les dues actuacions hi havia molta gent, i jo estava molt concentrat per saber quan sortir o què havia de fer. Fer d’esclau potser no és gaire entusiasmador, però no deixa de ser un paper important i necessari (i s’ha de començar per sota i tenir ganes d'aprendre, perquè l'actitud ho és tot!). Acabada la jornada, vam tornar a Barcelona i tots volíem arribar i llençar-nos directament sobre el llit. Encara quedava tot diumenge per endavant!

Pompa triumphalis: seguint el centurió! [Barcino Oriens]
Diumenge 4 va ser igual d’emocionant; bé, personalment per a mi molt més, ja que em tocava representar el paper de legionarius per substituir un company que no va poder venir. En aquest cas, la meva feina consistia en seguir el centurió, controlar les damnatio ad ludus i portar-les a l’arena. A l'hora de vestir-nos jo era conscient que la lorica segmentata pesa foça i deixa rastre (amb una bona marca!) a les espatlles; però això no em va desmotivar en absolut. Quan, ja vestit, em dirigia a l’arena per preparar l’actuació, em va fascinar veure la gent (especialment els nens petits) mirar-me tot bocabadats, fins i tot un senyor em va fer un petit interrogatori: de quina cohort i legió era, qui era el meu emperador i com anava la guerra. Cal dir que només vam assignar tres papers de legionari (dos soldats d’infanteria i un centurió), ja que l’espectacle sencer de la Legio corria a càrrec de la Legio V Mac. de Blanes.

L’actuació del matí anà meravellosament, però la de la tarda no tant: degut a la pluja vam haver de cancel·lar-la a mig fer. Però per la feina ben feta en les altres no ens vam desanimar. Hi havia companys que tenien talls i rascades ocasionats en els combats, ja que hi posaven molt d'ímpetu. Fins i tot quan representaven l’entrenament dels gladiadors, ja s’ensumava que hi hauria grans combats (dos a mort) i, efectivament, així va ser: pugilat, damnatio ad ludus, retiarius vs. murmillo i hoplomachus vs. thraex. El vencedor d’aquest últim, s’enfrentava al Doctor, un dimachaerus molt experimentat!

Gladiadors entrenant [Barcino Oriens]
Realment estic encantat de pertànyer a aquest grup; es respira un ambient fraternal i engrescador, i durant els entrenaments i les actuacions s’aprenen moltes coses. Ara estem preparant les Barcino Colonia Romae, les jornades romanes de Barcelona; serà els dies 17 i 18 a Creu Coberta, Hostafrancs (per a qui vulgui anar!).

Per veure més fotos d’aquesta actuació, podeu visitar el Facebook de Barcino Oriens.

Salvete et Roma victrix!

Dani Gil Rafart
1r batxillerat humanístic


5 de juny de 2017

La domus de Sant Honorat i el temple d'August


Aprofitant que el passat dissabte 20 de maig era la Nit dels Museus, mon pare i jo vam decidir apropar-nos fins a la domus de Sant Honorat i el temple d’August; si bé les restes del temple ja les havia vistes, la domus era totalment desconeguda per a mi.

Vam començar per aquesta, situada al carrer de la Fruita, vora de la plaça Sant Jaume. En aquest espai hi conviuen les restes del que era una gran domus romana i diversos locals comercials del segle IV, i sis sitges medievals del segle XII-XIV, força ben conservades, per emmagatzemar tot tipus de gra, blat, llavors, farratge i pinso.


Fotografia: Kènia Sanz
La domus era propietat d’un personatge important de la ciutat, i va ser construïda, com ja he dit abans, al segle IV, en un moment pròsper i dinàmic de l’antiga Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Com era habitual, la casa segueix l’estructura de referència i està organitzada al voltant del peristylum, el qual permetia l’entrada de la llum i de la ventilació. També era, però, el punt de trobada familiar com a espai d’oci i de reunió, sobretot a l’estiu.

Al voltant del peristil hi havia diverses estances, algunes d’elles pavimentades amb mosaics policromats i decorades amb pintures, fet que posa de manifest l’estatus social de la família que hi vivia.
L’altre element que sorprèn quan es visiten aquestes restes són les grans sitges medievals que van formar part d’un gran magatzem i d’un alfòndec (espai on els mercaders que arribaven a la ciutat deixaven les mercaderies i passaven la nit) situat al call o barri jueu de Barcelona.

Havent visitat la domus, vam fer via cap al temple d’August. Temple que, com bé sabeu, va ser construït al segle I dC, era hexàstil i situat a l’eix del fòrum elevat damunt d’un podi. Només se’n conserven quatre columnes de 9m d’alçària amb uns fusts acanalats i capitells d’ordre corinti, l’arquitrau que les unia i una part del podi.
Durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat. Després de perdre la seva funció, l’edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat.
Fotografia: Kènia Sanz
Al segle XI se’l coneixia com “el Miraculum, segurament a causa de la seva presència encara imponent. La construcció de noves edificacions a la baixa edat mitjana va propiciar que el que quedava del temple es preservés, encara que de manera fragmentada, dins de les noves cases. A partir del segle XV, les columnes i els capitells del temple que encara es podien veure dins dels edificis van cridar poderosament l’atenció i van donar lloc a moltes interpretacions: un gran sepulcre, un monument commemoratiu, un temple, el final d’un aqüeducte, etc. Finalment, a mitjan del segle XIX es va aclarir definitivament que es tractava d’un temple romà.

Una anècdota curiosa que em va cridar l’atenció és una d’aquestes quatre columnes conservades, la qual ha estat molt “viatgera”, ja que, a mitjan del segle XIX, l’Acadèmia de Bones Lletres va recollir fragments del temple procedents d’uns enderrocs. Amb ells es va formar la columna que cap al 1879 es va erigir a la plaça del Rei, vora el Museu Provincial d’Antiguitats allotjat a la capella reial de Santa Àgata. Quan a principis del segle XX es va recuperar el temple, ja es pensava reincorporar la columna, però el trasllat no es va fer fins el 1956.


Fotografia: Kènia Sanz
Un cop finalitzada la nostra visita, ens hagués agradat poder entrar també a la domus d’Avinyó, però atès l’hora i la gran cua vam desistir i vam tornar cap a casa amb un regust agredolç: per una banda, la descoberta d’una domus totalment desconeguda per a mi i, per l’altra, a causa de les ganes que tenia de poder visitar les restes mudes d’aquest últim habitatge romà. Així doncs, em queda una visita quasi obligada a la domus d’Avinyó!

Kènia Sanz
2n batxillerat