28 de novembre de 2016

És en William Hundert un pigmalió educatiu?


Llegiu aquesta entrada a propòsit del mite de Pigmalió i reflexioneu sobre la relació que s'estableix entre el professor Hundert i en Sedwidge Bell. Podem afirmar que s'hi reconeix l'efecte Pigmalió? Quins altres termes hi ha adscrits a aquest personatge? Llegiu també aquest interessantíssim article d'Antoni Janer i cerqueu altres referents del mite en el món del cinema, la literatura o altres àmbits artístics.


18 comentaris:

Emma Gazquez Rejat ha dit...


El comentari sobre la pel·lícula.

Una pel·lícula molt significativa, plena de valors. On es pot veure realitats que passen a la vida. És a dir són casos que passen, encara que siguin tristos i decebedores. El que més m'ha sobtat ha sigut la confiança que el professor li dóna l'alumne, Bell. Li regala oportunitats perquè li dóna un vot de confiança. Però ell falla dos cops. En canvi no es sacrifica ni s'esforça. Això el professor Hundret li provoca decepció i dolor. Però al final de la pel·lícula s'ha dona que no per un error que ha comes, no deixi de seguir el que està fent. Una frase que m'ha agradat molt, que es diu en la pel·lícula, en la presentació del nou curs és "el final depèn del principi". És a dir per arribar a on ets,has hagut de lluitar i passar per un camí, difícil o fàcil, amb una actitud positiva sense deixar-ho anar. El que més m'ha agradat ha sigut el final. L'escena del fill de l'alumne que hauria d'haver guanyat. Que li fa tornar a fer el mateix que el seu pare.

Agnès Gómez ha dit...

Salvete omnes!

Primer de tot, dir que aquesta pel·lícula és impressionant, ja que mostra la capacitat que tenen alguns per aconseguir un objectiu. Hauria de ser emesa més freqüentment a la televisió, ja que és un exemple d'esforç, ens dóna el missatge de que si t'ho proposes ho pots aconseguir.

Jo crec que si que hi podem trobar l'efecte Pigmalió, ja que el professor Hundert anima a l'alumne Sedwidge Bell a esforçar-se i a donar el millor, i en un principi ho aconsegueix, però després és un gran frau quan fa trampes. En canvi, en un altre cas, el professor anima a altres alumnes com Deepak Mehta (el guanyador del concurs emperador Cesar), on es demostra que gràcies al professor, aquest segueix endavant, superant-se dia a dia.

L'article d'Antoni Janer, el trobo molt interessant, no en tenia ni idea de que estava relacionat amb l'etimologia. I és molt cert que si rebem energia positiva, ens animem molt més i per tant, ens hi esforcem més.

Finalment, una altra pel·lícula relacionada amb aquest efecte podria ser, "Los niños del coro", ja que gràcies al professor, els nens s'animen a treure el millor d'ells mateixos i a gaudir del que fan.

Valete!

Mireia Cancio Adán ha dit...

La relació que s’estableix entre Hundert i Sedwidge Bell es basa en professor i alumne, aquest home vol ensenyar al noi tots els seus coneixements però Bell, que té un caràcter molt difícil, es nega. Al llarg de la pel•lícula sembla que el noi acaba millorant la seva actitud juntament amb les seves notes escolars, però la pena és que la major part del seu esforç ho feia per la imposició del seu pare, això ens ho mostra quan fa trampes en el concurs. Aquest pel•lícula ens defensa la idea de que la gent no canvia, tots aprenem amb uns valors durant la nostra vida que són els que mantindrem, ja que ens hem criat així i pensem que les nostres idees són les correctes encara que no ho siguin. Moltes vegades cometen l’error de creure que algú ha canviat però després d’un temps ens adonem de que torna a ser el mateix, ja que encara que algú intenti canviar, en algun moment li sortirà la seva veritable essència. La idea que més predomina en aquesta pel•lícula és el materialisme que hi ha a la societat, actualment tot es basa en tenir contactes per poder esperar un bon futur, la gent ja no vol aprendre sobre cultura perquè ho veuen una tonteria, no obstant això, encara hi ha persones que tenen iniciativa d’aprendre per tal de que la població no acabi envolta d’ignorància.

Pigmalió era un escultor que estava necessitat per tenir una esposa i va modelar una dona preciosa. Estava tan enamorat de la figura, que va demanar als deus que la transformessin en real. L’efecte pigmalió és present en el professor Hundert perquè està convençut en que ensenyarà als seus alumnes i els farà persones més cultes, i efectivament ho aconsegueix. Aquest vol transformar als seus alumnes, de manera que utilitzin tots els conceptes que aprenen a classe i no només els estudiïn. Ell desitja que la cultura en els estudiants sigui real i no només per aconseguir graduar-se, estima molt el que fa i això provoca que als nois també els agradi el que aprenen. El professor Hundert és una persona molt sabia, li agrada molt la història però el que més li fascina és com els seus estudiants aprenen d’ell, ja que això satisfà a qualsevol professor. Li agrada aquelles persones que tenen principis i no es basen en els diners per poder tenir un bon futur, això li decepciona molt, es pot comprovar amb la seva cara quan veu que Sedwige Bell segueix sent el mateix i no vol el bé comú sinó propi.

Ovidi en el Llibre X de les Metamorfosis reprodueix el mite de Pigmalió convertint-lo en un escultor enamorat de la seva obra. Aquest és un referent del mite a la literatura.

Laura Barroso Agulló ha dit...

Salvete!
Aquesta pel·lícula m’ha semblat molt interessant i també m’ha agradat molt, sobretot perquè tracta amb una aula on s’estudia la cultura clàssica, com la nostra. Crec que la millor part ha sigut el final, ja que tots esperàvem que fos el fill del estudiant problemàtic, però ha resultat que no. També demostra que el paper del professor és molt important, ja que com el de la pel·lícula, és capaç de fer que l’alumne més desinteressat tingui ganes d’aprendre més. Estaria bé que aquesta pel·lícula fos més coneguda, especialment per reduir la quantitat de gent que opina que les clàssiques, o qualsevol altre assignatura, són inútils.

Carmen Ibáñez Gil ha dit...

Salvete omnes!
Avui, a classe de llatí i de grec hem estat mirant la pel·lícula "El club de los emperadores", la qual m'ha agradat molt. Responent a la pregunta que s'ens fa, si que crec que estigui present l'efecte Pigmalió en la relació del professor Hundert i en Sedwidge Bell, ja que el professor s'obsesiona en voler millorar al seu alumne, i fer d'ell un alumne brillant. I tot i veient que aquest alumne no serà mai cap alumne brillant, ja que així els seus actes ho reflecteixen, no es dóna per vençut.
A part d'aquesta relació que s'estableix entre aquests dos personatges, també s'estableix una relació molt especial amb el Professor Hundert i la resta d'alumnes. Senyal d'aquesta bona i especial relació és el final de la pel·lícula, un final molt emocionant, on et dónes conta de la importància que veritablement poden arribar a tenir els nostres professors al llarg de la nostra vida. En aquest apecte hauríem de pendre molta nota d'aquesta pel·lícula ja que en els últims anys als professors no s'els hi dóna la importància que realment tenen.
Resumint, és una pel·lícula molt maca i que remou molt ja que et fa pensar sobre el que poden arribar a ser els professors a la nostra vida, i et fa veure que realment són molt importants i imprescindible per a tots nosaltres. Penso que és una pel·lícula que tothom hauría de ver, almenys una vegada, en la seva vida.
Valete!!

Anna Puig ha dit...


Salvete omnes!

Avui hem vist la pel•lícula “El club de los emperadores”, aquesta tracta diversos temes, com per exemple la confiança i les expectatives del professor Hundret li dona al estudiant Bell, ja que darrere de l’aparença de gracioset i sobrat, veu un alumne brillant i amb moltes possibilitats acadèmiques i decideix donar-li un vot de confiança que desprès es converteix en una gran decepció. Un altre tema de la pel•lícula que m’ha cridat l’atenció ha sigut quan el professor va a parlar amb el pare del noi per explicar-li la conducta que té el eu fill i quest li diu que “de que li servirà el que li està ensenyant”, un comentari que des del meu punt de vista és bastant ignorant. El món de les clàssiques és molt important per la nostre societat, ja que ens ensenya d’on venim i qui som, ens ensenya les errades que hem comes al llarg dels anys i nosaltres hem d’aprendre d’aquestes per no tornar a repetir-les, les humanitats ens fan pensar i ara més que mai, quan estem en una societat en la que no interessa que la gent pensi, el món de les clàssiques és molt important perquè no ens enganyin, per tenir una base i nosaltres treballar sobre aquesta. La pel•lícula també tracta l’esforç i la constància en el professor en voler mollejar en Sedwidge per que pugui arribar a ser un estudiant brillant, això ho relaciono amb el mite de Pigmalió. També un aspecte que m’ha agradat molt ha sigut que el professor és pròxim als alumnes, no és el típic professor que arriba fa una classe i se’n va, sinó que s’implica, transmet passió per allò que explica i això es extraordinari. És una pel•lícula que m’ha agradat moltíssim amb molts rerefons i espero que es pugui passar a la resta d’alumnes.

Cristina Tamashiro Famiankova ha dit...

Salvete!

La pel·lícula "El club de los emperadores" ha sigut molt interessant i significativa per tot el que ens ha ensenyat. Primer, el professor ha posat una gran confiança i no ha perdut l'esperança de poder encaminar a Bell en el camí correcte; tot i que va fer un error en posar-lo en una posició superior i no a qui realment s'ho mereixia. Respecte aquest últim punt mencionat, el personatge que hauria d'haver participat en el concurs és una gran persona tenint la capacitat de perdonar al professor que adorava i que anteriorment li va treure una de les seves grans il·lusions de la seva época d'estudiant. A més a més aquest encara confia en Hundert que fins hi tot porta el seu fill a la seva classe.
Canviant de personatge, Bell, que semblava que s'estava aplicant i anava a ser un bon estudiant, acaba fent trampes en el concurs, els dos cops. Ell no veu el mal que fa enganyar fins que el seu fill l'escolta i es dóna compte de l'error. Finalment, Hundert va entendre que havia de tornar a l'escola si realment li agradava el seu treball i ensenyar els joves com és degut.

Mirant tots els fets i emocions que passen durant la pel·lícula et deixa a pensar, analitzar aquestes situacions i comparar-les amb les del nostre dia a dia.

Marina Bernardos Íñiguez ha dit...

Salvete!

M’ha agradat molt la pel·lícula de “El club de los emperadores”, opino que ens pot aportar alguna lliçó envers la vida, tant vida general com quotidiana. La pel·lícula ens mostra diversos valors, com ara, que el professor Hundert confí tant amb l’alumne Sedwidge Bell i vulgui “modelar-lo”, o que hi hagi segones oportunitats, en aquest cas en el tema de l’amor entre el professor Hundert i la professora Elizabeth; També es podria parlar dels actes de hybris que es reflecteixen en aquesta pel·lícula, per exemple quan el Sedwidge Bell, al cap de 25 anys, li diu al seu professor que en la vida de real els principis morals i o culturals no serveixen de res, i resulta que tot allò el fill d’en Sedwidge ha estat escoltant-ho tota l’estona, cosa que mai oblidarà del seu propi pare.

El complex de Pigmalió consisteix en voler millorar de manera obsessiva una altra persona. En canvi l’efecte Pigmalió és quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. I en el cas de la pel·lícula es pot veure el complex però no l’efecte.

El professor vol canviar a l’alumne, ja que fa trampes alhora de posar les notes aconseguint així que quedi classificat d’entre els tres millors estudiants.

El que em va sobtar positivament, és el final de la pel·lícula.
Quan es torna a repetir l’escena de l’alumne que arriba tard el primer dia de classe, que fa 25 anys enrere era el fill del Senador. Però en aquest cas el que arriba tard , és el fill d’en Martin, el qual hauria d’haver estat classificat com un dels millors estudiants, si no arriba a ser per les trampes de les notes. I això mostra una clara proba de confiança del alumne respecte el professor. I aquest cop es en Martin, l’ex-alumne, el que dona una lliçó al professor Hundert.

Exemples del mite de Pigmalió o que s´hi reflecteixin tant l’efecte o el complex en el cinema literatura d’entre altres, podrien ser, Pygmalion, 1762, peça teatral de Jean-Jacques Rousseau, My Fair Lady, 1956, comèdia musical, i al 1964, pel·lícula d’Alan Jay Lerner i Frederick Loewe, basada en l’obra de George Bernard Shaw. També ho podria ser un clar exemple la famosa pel·lícula de Billy Elliot dirigida per Stephen Daldry, l’any 2000. Tothom el troba un noi diferent i peculiar i la família vol que es comporti com ells diuen i el pare no el deixa ballar, però ell lluita per fer realitat el seu somni i poder arribar a ser un dels millors ballarins.

Valete!

Daniel Gil Rafart ha dit...

Salvete!

La relació que s'estableix entre el professor i Pigmalió és molt clara: Hundert intenta i insisteix molt en modelar una escultura de Bell de bon estudiant i que s'esforçi, encara que al final Bell fracasa fent trampes.
Sembla que al final el professor fracasa, però quant l'alumne que hauria d'haver estat en el concurs del Cèsar li porta al seu fill, vol dir que sí que fa coses bé.

La pel·lícula en general és molt bona i realment té una gran quantitat de referències a seguir o no seguir sobre conducta i ètica. A part et fa pensar sobre moltes coses: els professors són molt importants, depèn de com començis acabaràs d'una manera o una altra...
Tot això s'aplica en el món de l'educació però es pot aplicar perfectament en altres àmbits.

M'ha agradat molt i crec que els altres alumnes haurien de veure-la.

Ana Martínez ha dit...

Salvete omnes!

Aquesta pel•lícula m’ha transmès diverses emocions, i una d’elles ha estat la impotència. El fet que una persona amb estupidesa sempre segueixi sent així, fins i tot quan sembla que ha experimentat un gran canvi i ha passat molt de temps, és molt trist. M’he pogut posar en la pell del professor, i penso que va sentir una frustració enorme veient a un alumne, en el qual va confiar i veure’l “canviar”, després de vint-i-cinc anys sent igual d’arrogant que en la seva adolescència. Però tenim la sort que a la vida existeix l’anomenat “karma” o, millor dit, “destí just”, el qual fa justícia i en un moment o altre de la vida d’aquella persona, li dona una lliçó. Això mateix li passa a en Bell quan és gran. El seu fill és testimoni de la falsedat del seu pare i ho presencia en primera persona i això, potser, va fer que en Bell reflexionés sobre com havia d’actuar d’ara en endavant, o potser no. Tornant al professor, em va sobtar el fet que pogués arribar a sentir tant fracàs només per un alumne que no havia après els valors que ell li va voler inculcar. Per sort, quan els altres alumnes -aquells que realment van aprendre el més important, la formació personal- van organitzar-li la festa sorpresa, el professor Hundert va assabentar-se que no havia de perdre la seva il•lusió de formar a persones i va decidir tornar a exercir el seu paper com a professor. Aquest final ha estat la part que més m’ha agradat per tot el que transmet un dels molts missatges amagats. I és que no hem de deixar que una persona ens tregui el nostre desig per seguir endavant en allò que ens agrada. Aquest individu no ha volgut formar part del seu camí, però molts altres s’incorporaran en un futur i en faran del viatge una experiència inolvidable.

Entre la relació professor-alumne està clarament l'efecte Pigmalió. El professor va arribar a obsessionar-se en voler modelar el caràcter de l'alumne i fer-li una persona millor i que sigués el model d'alumne que tot estudiant voldria ser, però va donar-li tanta confiança que finalment va caure en el fracàs.

L'article m'ha semblat bastant interessant. Una altre vegada ens han tornat a mostrar com els clàssics estan molt més aprop nostre del que ens pensem. És força curiós ja que de vegades la gent no troba les paraules per descriure les actituds que el mite de Pigmalió ha donat nom, i és suggerent el fet que moltes persones no tinguin la mitologia en compte i la ignorin completament, i al final els mites siguin les respostes de les seves preguntes.

Vale!

Laura Barroso Agulló ha dit...

Salve!
En aquest comentari apart vull parlar sobre l’efecte Pigmalió del professor Hundert i en Sedwidge Bell. Per començar, aquest efecte en l’àmbit educatiu és un succés que passa quan el professor té la creença del poder suficient com per influir el rendiment d’un alumne, cap a bé és clar. Al final es compleix perquè involuntàriament se l’avalua amb més bons ulls, tot i que això no treu la possibilitat de que l’alumne s’esforci. És el cas del professor Hundert, que en el moment decisiu per triar els finalistes per al concurs, decideix puntuar una mica més a Sedwidge. Ell s’esforça, però no hagués hagut de ser puntuat més del que tenia. Això ho causa l’efecte Pigmalió del professor, del que se’n penedeix molt. Això també podria ser un acte de hybris, el qual càstig és la utilització de trampes del noi, perdent la confiança en ell.

Ángeles Torres ha dit...

Personalment crec que és una pel·lícula que dona molt a parlar, ja que ens ensenya diverses coses, d’ella aprenem diferents valors, principis i lliçons que ens donen durant la nostra educació.
En un primer moment veiem com el professor Hundert, que és un home amb una vocació enorme i totalment dedicat en la seva feina d’educador (en aquest cas, en el món de les clàssiques), té una relació especial amb els seus alumnes, ja que no solament els ensenya, sinó que conviu amb ells. S’ha de dir que ell és representat com una figura paternal, per tant per part d’ell hi ha una protecció cap a ells, també se sent responsable del que els transmet, perquè sap que formarà part de la ment i el cor d’aquests nois.
Tot transcorre normal fins que arriba una personatge molt curiós, en Sedwidge Bell, que definitivament trenca l’harmonia per complet, tot i que en un principi es mostra tímid, avergonyit, com no saber perquè està on està… Aquest noi trenca l’harmonia ja que és un noi rebel, no li agrada fer res, menys estudiar i no s’esforça per aconseguir res. Arriba un punt, en que el professor Hundert decideix parlar amb el seu pare, el senyor Bell, però aquest últim resulta ser un total avariciós, atrapat per els desitjos de poder i diners, el qual vol que el seu fill segueixi el seu exemple i sigui el primer en tot. Clarament, en Hundert té un altre punt de vista, però després de la conversa, quasi sense saber que dir, simplement es digna a retirar-se.
Amb el pas del temps, sembla ser que Sedwidge Bell va adquirint nous coneixements i va traient profit de tot el que el professor els ensenya. Tot arribant el punt de que comença a treure bones notes, té un progrés molt positiu i vol entrar en el concurs de “Juli Cèsar”, una tradició que s’ha celebrat durant molts anys, i que per tant, té una gran importància. Però solament tres alumnes poden ser finalistes, Bell acaba sent un d’ells, no obstant és gràcies al pitjor error que comet el professor, que és baixar de posició a un altre alumne, que realment s’ho mereixia per nota i no Bell, que en un realitat tenia una nota una mica més inferior.
Arribat el moment del concurs, els tres finalistes s’endinsen en una ronda de preguntes que són realitzades pel professor Hundert. Passat un moment, aquest es dona compte que Bell està fent trampa ja que porta unes “xuletes” amagades sota la vestimenta de romà que porta. Aquest acte és una terrible frustració pel professor, tot donant-se compte del seu error més cap endavant.
Finalment, després de 25 anys, es torna a repetir exactament la mateix escena, i tan de bo no hagués estat així també es repeteix el moment en que Sedwidge, ja tot un adult, torna a caure en el pou d’enganyar i fer trampes ja que un altre senyor li està dient totes les respostes a través d’un auricular. Seguidament, Bell i Hundert tenen una conversa intensa, però on Bell deixa clar que ell viu en la realitat, que si ha de mentir, mentirà i que si ha de fer trampes doncs també ho farà. El pitjor càstig que aquest rep, és que el seu fill l’escolta, tot causant en el petit decepció i tristesa. El professor, una vegada més, es retira d’allà on es troba i busca a l’alumne que realment es mereixia estar entre els tres finalistes fa 25 anys, i li explica tot el que ha passat i li demana perdó. L’alumne sense saber molt bé que dir, accepta les disculpes però es retira. Dies després, el professor se’l veu al col·legi preparat per començar una nova classe, quan de sobte entra un alumne. Hundert, al mirar per la finestra i veure al seu exalumne al qual havia demanat perdó, s’adona que l’alumne és el fill d’aquest. Això demostra una gran lliçó que l’alumne dona al professor, ja que malgrat haver-li fet allò en el passat, per a ell el que li va inculcar i ensenyar és realment important, per aquesta raó porta el seu fill, perquè d’alguna manera vol que ell també sigui educat pel mateix professor que li va donar uns valors tan importants.

Gran pel·lícula, definitivament la recomano. Molt afortunada per haver pogut veure-la. Gràcies magister!

Bernat Pareja Sabaté ha dit...

Salvete !

Trobo que la película és interessant en molts àmbits. En l'àmbit de l'entreteniment és una película entretinguda amb bones actuacions i un parell de girs de guió interesants i sorprenents. Si analitzem aquesta película a fons podem trobar molts temes interessants dels quals parlar. Els personatges més importants tenen cadascú una personalitat marcada i podrien ser un personatges mítics , des del punt de vista etimològic ja que ens donen lliçons i ens ensenyen com comportar-nos ; o com no comportar-nos.
El més clar és el cas de Sedwidge Bell que té la mateixa personalitat que el seu pare i és un exemple de com NO comportar-nos. En Sedwidge comet un acte de Hybris al fer com el seu pare ,menysprear els valors impartits pel professor i fer trampa al concurs. El seu càstig és decepcionar al seu fill quan aquest l'escolta discutir amb el professor mentre és al lavabo. D'altre banda trobariem al noi hindi, que lluita pels seus objectius amb constància i perseverància ; i ho aconsegueix. També trobem en Martin que és capaç de superar el problema de perdre la competició i, tot i saber que el professor ha fet trampa, és capaç de perdonar-lo i fins i tot de portar al seu fill a la mateixa escola.
Per últim trobem al professor que intenta que els seus alumnes aprenguin continguts , però també valors. Comet algun error quan dóna tanta confiança a Sedwidge Bell . Aquesta acció es pot atribuir a l'efecte Pigmalió. William Hundert prova de modelar al Sedwidge Bell -i així o fa saber al seu pare- i aquí comença la seva obsessió en voler que el millor fos en Sedwidge. Per tant crec que si que en William Hundert és un Pigmalió educatiu tot i que només es pot apreciar en aquest cas.

Emma Gazquez Rejat ha dit...

Salveteomnes!
Primer de tot, hem de conèixer que és l’efecte pigmalió, és un dels successos que descriu com la creença que té una persona pot influir en el rendiment d'una altra persona. El nom ve del mite de Pigmalió i Galatea.
Si que veig un grandíssim efecte de pigmalió amb el professor Hundret i l’alumne Bell. Hundret s’obsessiona en voler modelar el seu caràcter. El vol canviar per fer un alumne com els altres, un estudiant d’exemple. Però el final li dona tanta confiança, és egoista per ell i això el porta a la decepció . Com aquell alumne no ha canviat des de el primer moment que va entrar, encara que per un període es veia el progres. Com un gest pot fer canviar les expectatives d’algú.
És pot observar també un efecte pigmalió en els pares sobre els fills o dels professors sobre els alumnes. Indirectament o directament és produeixen expectatives, que en el futur poden originar sentiments no esperats.

Cristina Tamashiro Famiankova ha dit...

Salvete!

Responent les qüestions proposades, tenint en compte que l'efecte Pigmalió és voler modificar la conducta d'una persona amb un resultat en concret i que acaba alterant aquests factors externs, podem afirmar que sí s'hi reconeix ja que Hundert s'obssessiona en fer de Bell un bon estudiant, que fins hi tot va posar moltíssim d'esforç en ell i que finalment va acabar decepcionant-lo a causa de les trampes que fas els dos cops.
Un altre tema adscrit al personatge de Hundert és el l'efecte Pigmalió en l'àmbit educatiu, que va relacionat amb el que s'ha dit anteriorment, ja que la conducta de l'alumne va condicionat a l'energia positiva o negativa del professor, d'aquesta manera treurà millors pitjors notes. En aquest cas, Hundert li dóna bona energia a Bell i aquest comença a millorar i treballar.

Referents d'aquest efecte s'hi pot veure en l’obra de teatre i pel·lícula Pigmalió, My Fair Lady (1964), Pretty Woman i també podríem dir En Búsqueda de la Felicidad on conté l'efecte Pigmalió de manera positiva.

Maria Zarzoso ha dit...

Salvete!
Considero que aquesta pel.lícula és fascinant no només pel seu contingut històric, és a dir Grècia i Roma, sinó que també per la seva trama sentimental. En aquest film apareixen diverses actituds ètiques que són adoptades de maneres molt diverses pels personatges. El senyor Hundert és un professor que imparteix història clàssica en una escola privada. Malgrat haver viscut situacions complicades en el seu entorn familiar, demostra un gran interès envers els seus alumnes i fà tot el possible per guiar-los pel bon camí.
Bell, l'alumne conflictiu, no aconsegueix assolir els valors que el seu professor ha intentat inculcar-li amb gran esperança. Martin, en canvi, sí ho aconsegueix i, fins i tot, és capaç de perdonar un acte injust comès per el seu mestre.
En definitiva, l'educació és un aspecte fonamental en el desenvolupament i formació dels aspectes morals de les persones.

En aquesta pel.lícula es reconeix clarament l'efecte pigmalió ja que existeix un paral.lelisme entre aquest mite i la situació que afronten els personatges.
De la mateixa manera en que Pigmalió s'obsessiona amb Galatea, la seva estimada escultura que finalment es transforma en una dona real, Hundert s'esforça perquè els seus alumnes esdevinguin grans persones.
Altres obres cinematogràfiques tracten aquest mateix tema. És el cas de Pinocho, la història d'una marioneta que es converteix en un nen per art de màgia.

Paloma ha dit...

Salvete omnes!

El club dels emperadors és una pel·lícula molt educativa, a més d’entretinguda. Considero que en la pel·lícula són evocats molts valors, però destacaria d'ells: l'ètica, la disciplina, l'honestedat i la confiança. Tots aquests valors tenen a veure directament amb el fet de conviure, i amb la pròpia consciència. Cal ressaltar que Hundert educa per viure, no només per recordar coneixements.
El també ens fa reflexionar com d'important és la professió de ser mestre, la responsabilitat tan gran que tenen a les seves mans, el molt o el poc que els mestres poden impactar en les vides dels alumnes.

L’efecte Pigmalió és present a la pel·lícula en quant a la relació entre el professor Hundert i en Sedwidge Bell, un alumne arrogant i rebel que no te interès per l’historia.
El professor pretén «modelar» a en Sedwidge i fer que sigui un brillant estudiant. Al principi, els esforços d’en Hundert foren exitosos i Bell va fer una gran millora en vers a les seves notes acadèmiques.
Però finalment, la dedicació del mestre és en va i l’alumne acaba copiant i fent trampes.
Aquest afecte apareix moltes vegades al cinema com per exemple: a Pinocho, a Pretty woman,...

Olga ha dit...

Salvete!

La pel·lícula "El club de los emperadores" m'ha agradat molt, ja que reflecteix molt bé diferents aspectes de la vida com per exemple la relació d'un fill amb el seu pare el qual vol que el seu progenitor sigui el millor en tot i per sobre de tothom que més endavant és veure reflectida en el mateix fill, el Sedwidge Bell. També veiem la connexió entre Hunter i Bell, ja que el professor, d'alguna manera, vol canviar (cap a millor) al seu alumne problemàtic i també apareixen aspectes relacionats amb l'amor.

L'efecte Pigmalió a la pel·lícula el podem veure molt clar quan el professor Hunter vol canviar a Bell cap a millor perquè tregui bones notes i pugui veure la importància de les clàssiques a la vida, però en el seu intent comet un error el qual no se'l perdonarà en 25 anys, li posa més nota a Bell perquè pugui anar al concurs pensant que podrà guanyar amb tot l'esforç que hi ha posat, però se'n duu una gran desil·lusió en veure que el seu alumne feia trampes.

Crec que aquesta pel·lícula hauria de ser molt més coneguda, ja que faria obrir els ulls a molta gent de com és la vida i tindrien oportunitat de replantejar-se moltes qüestions sobre aquesta.