14 de febrer de 2016

La dansa en la mitologia grega

Ballarina i músic tocant l'aulós

La dansa sempre ha estat una part important de la cultura grega. Els antics grecs la consideraven d’origen diví, al igual que la música, i que conformava una espècie de llenguatge utilitzat per expressar les seves emocions i sentiments més profunds. Com la música, la dansa estava present en els moments més significatius de la vida dels grecs, acompanyant banquets, matrimonis, funerals… i també formant part de festivitats i rituals religiosos.

Es creu que va néixer quan Teseu, que va matar el temible Minotaure al mític laberint de Knosos, es va aturar a Delos quan tornava cap a la seva pàtria Atenes per oferir un sacrifici als déus per haver-lo salvat. Teseu va executar un ball amb moviments de serp que representava el camí pel laberint i que imitava els seus moviments pel seu interior. Aquest “ball del laberint” o geranos, com es coneix en els textos antics -ens en parla l’historiador grec d’època romana Plutarc-, encara es balla actualment en algunes regions de Grècia. Sembla que ho va fer al voltant d’un altar amb banyes, en honor a una divinitat femenina (segurament Afrodita) i com a culte al brau cretenc, vinculat al poder de la sexualitat del mascle. Probablement, doncs, és una dansa antiquíssima d’origen minoic que imita la sinuositat de la serp ctònica, que neix de les profunditats de la terra. Sabem que va tenir molta influència en la dansa tradicional grega i hi trobem la seva petjada en diferents èpoques de la història. La paraula “geranos” sembla tenir el seu origen en una arrel indoeuropea que significaria “girar” o “donar corda”.

Un altre ball prou conegut i representat era la dansa pírrica, de caràcter marcial o guerrer, que formava part de l’educació militar bàsica d’Atenes i Esparta. Consistia en exercicis preparatoris d’agilitat i el simulacre de gestos de combat. Aquests moviments estaven encadenats seguint el ritme d’una flauta doble o aulós. D’acord amb la mitologia grega, estaria vinculada als Coribants, guerrers que van protegir Zeus de Cronos fent soroll amb els seus escuts, i d’aquí vindria l’origen d’aquesta dansa de la qual a Creta encara queden vestigis d’un ball associat a aquests dansaires-soldats que es realitza amb espases. Tanmateix, el terme “pírric” o “pírrica” s’atribueix a Pirros -més conegut com Neoptòlem-, fill d’Aquil·les, que l’hauria executat per primera vegada davant de la tomba del seu pare amb una espasa, llança i escut.


També tenim notícia d’una dansa anomenada skiamachia (literalment, “la lluita contra una ombra”) en què un sol ballador imitava una lluita amb un oponent imaginari. La roba del ballador era vermella o tenia punts vermells simulant taques de sang, utilitzades per fer la dansa més realista.

Però la dansa vinculada a la mitologia grega no només ha influït en els balls tradicionals grecs actuals, també trobem similituds en altres balls d’arreu del món. Així, per exemple, sabem que a l’antiga Grècia es realitzaven danses de la fertilitat basades en la rotació dels malucs i el ventre. Aquests moviments els trobem avui en dia en la coneguda dansa del ventre. O, per exemple, la dansa de la primavera, que era un ball amb cintes al voltant d’un pal que representava l’eix de la terra. Avui en dia són molts els llocs on es realitza una dansa similar, com, per exemple, en alguns llocs d’Anglaterra, on donen la benvinguda al bon temps ballant al voltant del tronc d’un arbre que té unes cintes lligades a la part superior.

Finalment, no hem d'oblidar la Musa de la dansa, Terpsícore (“la que complau amb la dansa”), filla de Zeus i Mnemòsine, la Memòria. Protectora d’aquest art, és anomenada “l’amant del ball”. Era representada amb els seus peus lleugers executant un compàs aeri acompanyada d’una lira.


Terpsícore, musa de la música i de la dansa, oli sobre llenç de Jean-Marc Nattier, 1739
Sara Pedraza
4t ESO




3 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Μπράβο per l'entrada, Sara, és d'allò més interessant! M'imagino que fer dansa des de menuda es tradueix en una passió i en una manera diferent de sentir les coses. El món clàssic ens vol dir, des de temps ben remots, que aquestes manifestacions artístiques hauríen d'estar més presents en l'educació integral de les persones. Ευχαριστώ πολύ pel teu apunt, de mèrit si parlem d'una alumna de 4t. Segueix així!

Sara ha dit...

El realitzar aquesta entrada m’ha permès aprendre coses sobre l’origen de la meva afició preferida i la seva influència en certes danses actuals. Tal com apuntaven els grecs, és una espècie de llenguatge utilitzat per expressar les nostres emocions i sentiments més profunds i crec que hauria d’estar present a les escoles com a part de la nostra formació.
Moltes gràcies per les teves paraules Jordi, i per haver-me ajudat a portar a terme aquesta recerca.

Ana Martínez ha dit...

Bonam seram! He trobat molt interessant aquesta entrada i vull felicitar a la Sara per la recerca que va realitzar, penso que ha sabut condensar la informació de manera que l'entrada és cada cop més interessant a mesura que la vas llegint. Ballar és una aficció que practico jo també i ha estat molt curiós saber els orígens d'aquest llenguatge corporal. Altre vegada, felicitacions a la Sara per la recerca. Ha estat molt captivant, l'entrada!