21 de desembre del 2015

Io, Saturnalia!


Ja som a Nadal i aquesta època també es viu a la nostra escola. Hem estat comentant aquests dies a classe de Llatí com celebraven el seu “nadal” particular els antics romans durant les festes conegudes com a Saturnalia, les Saturnals. Aquest esdeveniment començava el 17 de desembre i acabava el 23 del mateix mes, set dies de disbauxa pública i també recolliment familiar. En aquesta entrada parlaré sobre el seu origen i en què consistia aquesta festivitat romana.

Cronològicament (mai millor dit, perquè Saturn s'assimilava al Cronos grec), la festa de les Saturnals tenia com a epicentre el 17 de desembre al Capitoli fins a l'arribada de la dictadura de Juli Cèsar, on com a plat fort s’oferia a Saturn un gran sacrifici seguit d'un àpat públic (lectisternium) que culminava amb crits en honor al déu (Io, Saturnalia!). El general i polític romà va prolongar la festivitat fins al dia 19. Més tard, Octavi August va afegir un dia més, és a dir, fins al dia 20 i Calígula va fer el mateix uns anys després. Finalment, l’emperador Domicià va tancar l'ampliació del festiu fins al 23 de desembre.

La llegenda diu que Saturn havia estat expulsat del cel i havia arribat a Itàlia, concretament a l’agrest Laci. Durant el regnat d'aquesta divinitat entre els homes,  va ensenyar l’agricultura als itàlics, que haurien viscut una edat d'or, sense guerres ni males collites, on no es coneixia la propietat privada ni tampoc l'esclavitud. Amb aquesta celebració, també s’homenatjava els generals romans que havien triomfat en exitoses campanyes militars.

Durant el transcurs d’aquests dies festius se suspenien temporalment les activitats comercials, es tancaven les escoles i els tribunals de justícia, s'ajornava l'execució dels condemnats a mort, es permetien tota mena de jocs d'atzar i apostes i era habitual regalar saquets de nous (nuces), espelmes (cerei) o petits ninots d'argila (sigilla). La festa també incloïa regals entre familiars amb el favor de l’antiga dea itàlica de la bona fortuna Strenua (i d’aquí el nostre verb estrenar) i bromes a dojo  que ens recordarien el nostre 28 de desembre, els Sants Innocents. En aquest sentit, una de les tradicions més populars i que sorprèn era l'intercanvi de papers que tenia lloc entre els esclaus i els seus amos durant un dia. El món al revés, l'ordre capgirat per recomençar un any nou.
La felicitat i la gresca, característiques de les Saturnals, s'acompanyaven de nombrosos banquets i lliurament de presents que amb el temps, i filtrat tot plegat pel Cristianisme, van esdevenir, potser, l'origen de les actuals celebracions de Cap d'Any o Nadal.

Com a curiositat, us diré que fent recerca he descobert que les Saturnalia són fins i tot mencionades pel conegut personatge Sheldon Cooper de la sèrie The Big BangTheory en un episodi, quan diu que no posarà un arbre de Nadal perquè ell no celebra els antics rituals de les saturnals romanes. Qui ho havia de dir,... feliç Saturnalia a tots!

Cristina Tamashiro
4t ESO

13 de desembre del 2015

Posidó, el surf i la cervesa

Ja fa uns quants dies que vaig entrar i remenar al blog les noves entrades que en Jordi o altres companys hi van publicant, i en llegir la que parla sobre Mar i Cel i veure la pintura de Crane vaig tenir un déjà vu publicitari. Algú recorda l’anunci de Guinness sobre el surf? Per als de la meva generació veig difícil que ho recordin perquè va emetre's per primera vegada l’any que vam néixer, el 1998. Però molts dels qui no el vam poder veure in situ, potser l’haurem vist a YouTube o per la xarxa.

Walter Crane, Els cavalls de Neptú (1892). Nova Pinacoteca de Múnich.

Es tracta d'un anunci sobre cervesa, i qui diria que aquesta mil·lenària beguda té alguna relació amb els nostres estimats clàssics?  Doncs sí la té, o almenys el director de l’anunci en troba una. “Good things come to those who... wait”, aquest és el missatge de l’anunci, l’eslògan de Guinness, ja que és un tipus de cervesa que se serveix molt lentament, i per tant s’ha de fer esperar. Χαλεπὰ τά καλά, es diu en grec, "el que és difícil d'aconseguir (i necessita de temps i paciència, afegiria jo) és bell, és plaent". A banda que a l’eslògan es pot trobar una referència a la saviesa dels antics, jo em centraré en la part gràfica de l’anunci. La referència clàssica es fa evident quan es veuen els cavalls al mar, els cavalls del déu Posidó en la mitologia grega o Neptú en la romana. Per als grecs el mar era essencial, la talassocràcia, un mar del qual depenien i, per tant, un mar el qual respectaven. Aquest déu venjatiu que controla els mars és qui surt controlant la carrossa de cavalls al quadre de Crane, representat amb un trident i una llarga barba blanca (antic símbol de saviesa).



Igual que per als antics grecs, per als surfistes el mar és l’essència de la vida, la seva raó de ser, i les ferotges onades portades pel vent, que esperen pacientment, la seva cervesa particular, perquè les coses bones són per a aquells que saben esperar.


A banda de l’anunci de Guinness, també podem veure altres referències als cavalls de Crane en la pel·lícula El senyor dels anells, dirigida per Peter Jackson, on del riu surten cavalls d’aigua atacant els nasguls i salvant Frodo.



Certament, les referències clàssiques són arreu!

Lucas Parra
2n batxillerat - Humanitats


4 de desembre del 2015

L'ànima de l'Odissea


Sovint passejant per la ciutat ens topem, sense esperar-ho, amb petits oasis clàssics. Racons dedicats a aquest apassionant món que desperten la curiositat de la gent i, com no, dels tripulants d’aquest vaixell. Un d’aquests racons és l’hotel Alma de Barcelona, ben a prop de la Diagonal, on hi ha instal·lada una exposició sobre l’ànima de l’Odissea.

L’artífex d’aquesta mostra és en Josep Maria Rius i Ortigosa, més conegut com a Joma, dibuixant i il·lustrador barceloní que potser reconeixereu per les seves il·lustracions a La Vanguardia, i consisteix en un mòbil gegant del qual pengen grans il·lustracions.

L’esmenat mòbil, que consta d’un total de tretze peces, representa diverses escenes i personatges de l’Odissea: Posidó i Atena rivalitzant (com és habitual), Èol, que en primera instància ajuda l’heroi amb els seus vents i després el condemna a allunyar-se d’Ítaca, Circe, la maga, la bella Calipso, que el reté durant set anys i li promet la immortalitat, Penèlope, l’amant i fidel esposa que l’espera cosint i descosint, els cruels pretendents d’aquesta, Telèmac, que cobeja el retorn del seu pare lluitant des de la distància, les sirenes que en realitat són mig dones i mig ocells, el temible ciclop Polifem, Caribdis, el monstre marí que posarà en perill la tripulació, la nau amb la qual viatgen i, és clar, Ulisses. A aquest, com a  protagonista absolut de l’Odissea, el trobem representat de dues maneres: com a viatger errant que és a punt de morir en naufragar l’últim vaixell, i camuflat de captaire, espiant els pretendents de la seva esposa, recuperada la seva identitat heroica.

Fa uns dies l’Isaac i jo vam decidir fer una visita in situ a l’exposició per poder mostrar-vos de primera mà com és i, sobretot, per animar-vos a què vosaltres també la visiteu i pugueu gaudir de les imatges i el seu moviment continu i hipnòtic mentre us tombeu a les butaques de l’entrada de l’hotel. Us hi animeu?

Aquí us deixo un petit vídeo que ha editat l’Isaac, on podreu identificar fàcilment tots els personatges que us he esmenat abans. Els trobeu tots?

Júlia Roig
Isaac Guilà
2n batxillerat - Humanitats




27 de novembre del 2015

Referències clàssiques a The Flash


Ja fa unes setmanes, a classe de Llatí, vam estar comentant la relació que sovint s'estableix entre publicitat i món clàssic.

Aprofitant que fa unes dates s'ha estrenat la segona temporada de la sèrie The Flash, superheroi creat per DC Comics amb el poder d'una gran velocitat, vull fer incidència en el nou personatge i nou company en la lluita contra el crim, Jay Garrick, un Flash d'un altre univers, de qui cal destacar el seu casc, un casc amb ales, com el petàs del nostre conegut Hermes-Mercuri, el déu missatger, sempre en moviment. 

Una de les imatges promocionals que va presentar el canal The CW Network mostra el casc alat i porta per lema Get Up to Speed (la traducció literal seria “posar-se al dia”, tot i que en aquest cas significaria “prepara’t per córrer” o “prepara’t per anar ràpid”).




Coneixeu algun altre personatge de còmic o de sèrie d'animació d'inspiració clàssica?

Cristina Tamashiro
4t ESO


22 de novembre del 2015

SALVTATIONES ET PRAESENTATIONES

Durant aquest primer trimestre els discipuli et discipulae de Llatí de 4t hem anat elaborant un treball col·laboratiu de vocabulari i expressions que ens ha permès aprendre a presentar-nos i a mantenir una conversa bàsica en aquesta llengua clàssica. Us convidem a veure'n els resultats i esperem que la nostra tasca us pugui ajudar a posar fil a l'agulla.



Laura et Carla

Ana et Ricard

Olga, Cristina et Marta

Sara et Lourdes

Anna et Paula

Berta, Mireia et Júlia

Aleix et Ferran

Natàlia, Irene et Mª Ángeles

Ona et Bet



11 de novembre del 2015

20a Setmana de la Ciència: teràpia, terapeuta, terapèutic,...


Hipnoteràpia, quimioteràpia o psicoteràpia són termes que potser haurem sentit o llegit en alguna ocasió, i que coneixem sota el denominador comú de les teràpies. Però, realment ens hem parat a pensar què signifiquen, d'on provenen, què té a veure cada teràpia amb els prefixos que formen el terme científic? D’això s’encarrega l’etimologia. Hem volgut fer recerca i hem elaborat un glossari de teràpies en què trobareu els significats i les arrels etimològiques dels seus noms. En primer lloc, hem de definir teràpia per centrar-nos en el tema que ens ocupa...

Què és una teràpia?

Aquest mot prové del grec antic θεραπεία [transcripció: teràpia; traducció: cura, tractament]. Les teràpies tenen com a principal objectiu corregir símptomes, malalties o causes de problemes de salut de les persones, mitjançant els pensaments, sensacions i coneixements d’un pacient i així ensenyar-lo a aplicar-los per a desenvolupar la seva recuperació. Aquesta arrel lèxica la podem trobar també com a sufix [-teràpia].



Coneixíeu alguna d'aquestes teràpies? Si és així, quina i per què? Podríeu anomenar alguna teràpia més i explicar en què consisteix? Quina teràpia us ha semblat més curiosa i per quina raó?

Natàlia Guirado
Ana Martínez
Irene Rodríguez
Mª Ángeles Torres
4t ESO


7 de novembre del 2015

Com un cavall desbocat


Dijous passat, els alumnes de 4t de l'ESO van poder gaudir in situ, al Teatre Victòria del Paral·lel barceloní, del meravellós espectacle musical Mar i Cel, amb text de Xavier Bru de Sala i música d'Albert Guinovart, basada en l'obra homònima d'Àngel Guimerà, que va ser portada al teatre per primera vegada per Dagoll Dagom l'any 1988, posteriorment el 2004 i remuntada per tercera vegada l'any 2014. És remarcable per l'espectacularitat de la seva escenografia, en la qual un vaixell enorme i mòbil presideix la majoria d'escenes, i per la música, ja que algunes de les seves cançons ja han passat a formar part del corpus de melodies populars en l'actualitat com, per exemple, el conegut himne dels pirates amb aquella tornada que molts haureu cantat unes quantes (o moltes) vegades i que fa així:

les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones 

I el cert és que aquesta cançó no deixa de ser un himne al mar, a la seva immensitat, al seu poder sobre la vida humana. En la mitologia clàssica, el poder sobre el líquid element era exercit per un déu temible i respectat, venjatiu o afavoridor segons la seva voluntat. I el cavall era el seu animal sagrat, la metàfora de l'indomable, veloç com el vent i amic dels homes. Les referències clàssiques d'aquesta tornada són, com veieu, evidents. 

Walter Crane, Els cavalls de Neptú (1892). Nova Pinacoteca de Múnich
I si el cavall és per a aquest déu símbol del vastíssim reialme que governa, quins altres animals coneixeu que formin part de l'univers mitològic? A quins déus i dees es vinculen? I quins arguments hi trobeu? Reflexionar sobre això us farà una mica més savis. Què us va semblar Mar i Cel

Llarga vida al mar!




28 d’octubre del 2015

Hèrcules, una via principal i la bella Barcelona

Font d'Hèrcules, a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb Còrsega. Font: Wikimèdia Commons

Ja fa unes quants dies vam comentar a classe la paraula llatina uia (“camí”, “via”, “carrer”), origen dels nostres mots “via”, “vianant”, “viari/viària” o “viaducte”, amb la qual vam relacionar, entre d’altres, la Via Augusta de Barcelona, ja coneguda amb aquest nom durant l’Imperi romà però que inicialment va ser anomenada Via Hercúlia. Anava de Roma a Gades (actual Cadis).

Tot plegat es relaciona amb l’heroi Hèrcules i, de pas, amb la fundació de la nostra bella ciutat, Barcelona.

Segons la llegenda, Hèrcules va ser embogit per la deessa Juno fins al punt de cometre el crim de matar els seus propis fills, pensant-se que eren enemics. Després d’aquesta terrible acció va ser jutjat i li van ser imposats dotze treballs com a penitència.

El desè el va portar a l’extrem d’Occident per robar el ramat de bous del gegant Gerió i dur-se'l a Euristeu, rei de Micenes, que vigilava el compliment dels dotze treballs imposats a l'heroi tebà.

El gegant no estava disposat a cedir el seu ramat tan fàcilment i Hèrcules va haver de lluitar aferrissadament contra Gerió per derrotar-lo. La lluita entre els dos gegants durà una setmana i el camp de batalla es va estendre per tota la península. El setè dia, Hèrcules aconseguí matar Gerió. Es diu que després de reposar, exhaust, va veure’s envoltat d'un bellíssim paisatge on decidí fundar una ciutat, commogut per la bellesa del lloc: la nostra Barcelona. Després de fundar-la, tornà a Heriteia (Cadis), des d'on va conduir el ramat fins a Micenes. El recorregut que resseguirà serà l’originària Via Hercúlia, la mateixa sobre la qual els romans, molt més tard, construiran la Via Augusta. Aquesta, amb més o menys canvis en el seu traçat, segueix unint avui tot el litoral peninsular mediterrani des de Cadis fins a la Jonquera (actuals AP-7, E-15 i A-48).

I si ens fixem en les vies, parcs o places de Barcelona, podrem observar diferents representacions d’Hèrcules, i fins hi tot, el nom d’un carrer que porta el seu nom, situat al Barri Gòtic.


Una altra llegenda explica que després del quart treball, la cérvola de Cerínia, el semidéu s’uní a l’expedició de Jàson i els seus argonautes a la recerca del velló d’or, i que de tornada, ja a les costes catalanes, una terrible tempesta va dispersar les nou naus de l’expedició. Hèracles va ser l’encarregat de recuperar la novena i després de dies de cerca, ell i els seus companys van trobar les restes de la barca nona (“la novena barca”) molt a prop de l’indret on s’emplaça actualment la muntanya de Montjuïc. El paratge els va semblar tan idíl·lic que van decidir fundar allà una nova ciutat amb el nom d’aquella novena nau que havien anat a cercar, és a dir, Barcanona, l’originari nom mitològic de Barcelona.  

També s’explica una llegenda ben curiosa i interessant relacionada amb aquest viatge de l’heroi grec: durant la seva estada a la península va conèixer la bella Pirene, filla de Túbal (sobirà del que avui anomenem els Pirineus), en tràgiques circumstàncies. Pirene va morir als seus braços i Hèrcules, desconsolat i furiós alhora, va començar a arrencar de la terra tot el que veia, removent fins hi tot roques i turons. Perquè Pirene fos recordada, com a mostra d’amor, va moure les muntanyes de l’indret on l’havia trobat ja moribunda i cobrí el seu cos d’immenses pedres fins a formar la serralada dels Pirineus. I alguns conten que la seva tomba tenia forma de nau, potser la novena perduda i retrobada posteriorment.

I diuen també que va fundar més ciutats, però aquesta ja és una altra història...

Us proposo que ens ajudeu a completar la informació sobre el protagonista d'aquestes històries: quines circumstàncies van envoltar el seu naixement? quin són els altres treballs que va haver d'acomplir? com es va produir la seva tràgica mort? per què, finalment, se'l considera un déu?

Cristina Tamashiro
4t ESO




19 d’octubre del 2015

Els jocs olímpics de l'antiguitat a En guàrdia !

El proppassat 12 d'octubre el programa d'Enric Calpena En Guàrdia de Catalunya Ràdio va emetre aquest interessantíssim àudio sobre els jocs olímpics de l'antiguitat.   

Hi participaven atletes grecs, homes de condició lliure i no culpables de cap crim ni afectats per malediccions religioses, que disputaven proves com curses a peu o amb carros, lluita, salts de llargada o llançament d'objectes. Els Jocs que se celebraven a Olímpia cada quatre anys des del 776 abans de Crist eren tan aclamats que motivaven la treva entre les ciutats en guerra i esdevenien cita esportiva, religiosa i també cultural. El doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga Borja Antela rememora els primers onze segles d'història d'aquesta competició esportiva de l'antiga Grècia, abolida per l'emperador cristià Teodosi el 393 dC i ressuscitada en l'era moderna. No us el perdeu!



6 d’octubre del 2015

Sis anys navegant... feliç aniversari, Vaixell d'Odisseu!

Temple dòric de Segesta (Sicília)  [fotografia de Carme Ausejo]

Si avui som 7 d'octubre estem d'enhorabona. Vol dir això que els déus ens han concedit una volta més i que de nou hem salpat de port per seguir navegant? Això és, i mentre hi hagi intrèpids mariners disposats a aprendre de tot allò que els ofereix el món clàssic ho seguirem fent si ens són propicis. Enguany alcen els rems cinquanta-cinc tripulants de clàssiques dels qui espero com a κυβερνήτης d'aquest vaixell il·lusió i compromís. No són temps fàcils però ja hi estem acostumats, així que... veles hissades, bon vent i bon viatge!

N.B.: Seguint amb la tradició iniciada fa un any, us demano dues coses: que expresseu les vostres expectatives de cara al nou curs que tot just comença i que ens deixeu una píndola de saviesa, una frase, cita o expressió clàssica que considereu útil per a la vida diària.


5 d’octubre del 2015

Le métèque de Georges Moustaki


                                           Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima.
                                           L'única pàtria és la vida.
                                                    Ponç Pons, El rastre blau de les formigues (QC, 2014)

Tot el que està succeint aquestes darreres setmanes al voltant de la crisi migratòria dels refugiats a Europa m'ha fet pensar en una canço del prolífic cantautor francès d'origen greco-egipci Georges Moustaki: Le métèque (1969). Moustaki, nascut a Alexandria com Kavafis i fill d'una llarga tradició multicultural que es perd en la nit dels temps, reflexiona en aquesta peça inspirada en les arrels musicals i literàries més tradicionals de la Mediterrània sobre la condició de qui se sent estrany en una terra que no és la seva perquè se sap estranger en el sentit més pejoratiu del terme, malgrat ser aquesta terra la seva. Ja l'Odissea relata en certa manera el viatge heroic de qui està destinat (o condemnat) a vagarejar durant molt de temps per inhòspits territoris i paisatges sovint hostils cercant desesperadament el port on per fi podrà ancorar el cos i l'ànima. Le métèque, l'estranger, però, és un cant d'esperança (amor omnia vincit!) per a tots aquells sense pàtria i sense arrels que acaben arrelant i trobant el seu lloc al món, sigui on sigui aquest. 

El mot metec, com no podia ser d'altra manera, és d'origen grec (recordeu l'origen de Moustaki). Quin significat té, quina és la seva etimologia i a quina realitat social de la Grècia clàssica fa referència? Tibem del fil de les paraules?

Què en penseu de la crisi humanitària dels refugiats, creieu que segueix vigent el terme clàssic del metec grec?

P.S.: els companys de francès en poden ajudar a entendre la lletra i fer-ne la traducció. Algú s'anima?



Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.


30 de setembre del 2015

ΕΝΝΕΑ ΜΟΥΣΑΙ

Αἱ Μοῦσαι, αἱ θεαὶ τῶν τεχνῶν καὶ ἐπιστεμῶν, εἰσιν ἐννέα· Μελπομένη ἐστὶ Μοῦσα τῆς τραγῳδίας, καὶ Θάλεια τῆς κωμῳδίας· Οὐρανία δὲ ἐπιμέλειαν ἔχει τῆς ἀστρονομίας, καὶ Καλλιόπη τῆς ποιητικῆς τέχνης. Πολυμνία δὲ τὰς ᾠδὰς προστατεύει, καὶ Τερψιχόρα τῆς χορείας. Εὐτέρπη δὲ ἐστι Μοῦσα τῆς μουσικῆς, καὶ Κλείω τῆς ἱστορίας, καὶ Ἐρατὼ τῆς λυρικῆς τέχνης.



24 de setembre del 2015

Septem dies septimanae...


L'origen del nom dels dies de la setmana és, majoritàriament, llatí i està associat al món de la mitologia, concretament a divinitats amb una forta presència en moltes de les civilitzacions antigues que es corresponen amb astres i planetes d'àmplia visibilitat al cel.

"[...] En conseqüència, el dilluns prové del dies Lunae (en llatí vulgar dies Lunis per analogia a la resta), que significa el dia de la Lluna. El dies Martis ‘dia de Mart’ dóna lloc al dimarts; el dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, al dimecres; el dies Iovis ‘dia de Júpiter’, al dijous; i el dies Veneris ‘dia de Venus’, al divendres. El dissabte i el diumenge, per la seua banda, tenen l’origen en dies Saturni ‘dia de Saturn’ i dies Solis ‘dia del Sol’, com demostren Saturday Sunday en anglés. Ara bé, en el nostre cas, el dissabte prové del (diesSabbatum, de l’hebreu sabbath, el ‘descans setmanal dels jueus’. En relació amb el diumenge, el Cristianisme va substituir aquest «dia del Sol» pel (diesdominicus, el ‘dia del Senyor’, de manera que va perdre l’origen solar.

D’altra banda, aquestes llengües occidentals han seguit un procés diferent a l’hora de crear-ne els noms. Així, en podem distingir tres tipus. Les que mantenen el nom die seguit de la divinitat, per exemple el català, l’occità i el llatí: dilluns dies Lunae. Les que esmenten primer la divinitat i després die, com ara l’alemany, l’anglés i l’holandés: MontagMonday i Maandag. També ho fa així el japonès: Getsuyôbi. O les que perden el mot die, com són el castellà, el romanés, l’asturlleonés i el gallec:  lunesLuniLlunes i Luns, respectivament. En el segon grup hi ha algunes formes referides a dissabte diumenge que cal comentar. D’una part, l’italià elimina el mot die i fa sabato domenica; en la resta sempre apareix: lunedì, martedì... El francès, d’una altra, el manté en samedi però l’anteposa en dimanche, com ocorre en el primer grup. Aquest fet, no obstant això, no s’esdevé en les llengües que hem usat com a exemple del segon grup, és a dir, l’alemany (Sonntag), l’anglés (Sunday), l’holandés (Zondag) i el japonès (Nichiyôbi).

Queda palès, doncs, que dissabte i diumenge són un cas especial. En aquest sentit, cal comentar que són els únics dies que tenen variació de nombre: dissabtes i diumenges. Mentre que els dies entre setmana no canvien en plural. Per tant, haurem d’evitar les formes col·loquials que afegeixen la vocal de suport, això és, *dillunsos, *dimartjos i *dijousos. Per indicar el plural serà suficient fer-ho amb l’article: els dillunsels dimarts i els dijous."

                                                                       Del blog Societat Lingüística
                                                                       El perquè dels dies de la setmana
                                                                       
Ara que els discipuli et discipulae de 4t ja heu treballat els nomina disciplinarum i heu elaborat els vostres horaris en llatí, haureu de ser capaços d'esbrinar a quines de les anteriors divinitats esmentades en l'article corresponen les següents imatges, explicant i justificant la vostra tria. Ecce picturae!

16 de setembre del 2015

Com era la Tàrraco romana?


Avui a Divendres, el magazin de les tardes de TV3, s'ha parlat de l'amfiteatre de la Tarragona romana en un magnífic reportatge de la mà de Magí Seritjol, director del festival de reconstrucció històrica Tarraco Viva, i dos guies del recinte (l'arqueòloga Loli Ynguanzo i en Julio Villar). Parlar del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2000 i Lloc de Valor Universal Excepcional des del passat 5 d'agost, em sembla una bona manera de donar la benvinguda a un nou curs i a tots vosaltres, tripulants d'aquest Vaixell, no us sembla? Hissem les veles, un nou viatge comença...






1 de setembre del 2015

Peregrinos de la belleza


Casualitats o no, acabo la lectura d'aquest preciós llibre (Acantilado, 2015) sobre la crònica de nou viatgers a la recerca de la bellesa absoluta per uns paisatges que ens són ben familiars, els de la Mediterrània itàlica i grega, en dies de destrucció i anihilament d'aquesta mateixa bellesa perpetrats per la més absoluta barbàrie. Als "peregrins de la bellesa" dels tres darrers segles de qui ens parla María Belmonte hem d'oposar ara els "assassins de bellesa" del segle XXI (Palmira mai més tornarà a ser Palmira). Això m'ha fet pensar en aquesta dualitat de l'ésser humà, aquesta maledicció quasi divina que ens acompanya i ens persegueix a parts iguals: capaç del millor (estimar, donar vida, crear, admirar amb passió la naturalesa) és també una criatura devastadora capaç de fer realitat el pitjor malson. Em quedo amb la sensació que el llibre de la professora Belmonte m'ha servit de bàlsam davant l'horror que ens envolta i m'ha posat a recer per unes hores d'aquesta intempèrie que massa sovint -ho confesso- m'aclapara i em deprimeix.

El llibre de Belmonte, repeteixo, m'ha semblat preciós, i juntament amb el Corazón de Ulises de Javier Reverte (1999), una de les lectures més estimulants i plaents per endinsar-se en el concepte del que podem anomenar "mediterranofília". Per les seves pàgines desfilen alguns dels insignes viatgers per Itàlia (Winckelmann, von Gloeden, Munthe, D. H. Lawrence i Norman Lewis) i Grècia (Miller, Leigh Fermor, Kevin Andrews i Lawrence Durrell) que van saber sentir, entendre i interpretar meravellosament -com pocs al llarg de la història- la partitura de l'ànima d'aquest mediterrani que ja no existeix. La llum, els colors i l'esperit indòmit de les seves gents conformen l'escenari d'aquestes experiències mediterrànies que justifiquen tota una vida. De vegades, amb un moment de plena intensitat n'hi ha prou.

A banda de l'excel·lent documentació i de la prosa amena que convida a llegir, jo destacaria l'amor i la passió com a motors literaris de Belmonte. Sense passió no es pot convèncer ningú d'allò de què parlem i és per això que una lectura com aquesta serveix, entre d'altres coses, per no perdre l'esperança en nosaltres mateixos. Destruir la bellesa és, rotundament, més senzill que crear-la. Però la creació de bellesa perdura en el temps i, sobretot, en la memòria. I ens apropa a l'eternitat.




29 de juliol del 2015

Una nit esplèndida amb Sòcrates

                                    

Ahir va ser nit de teatre. L'obra triada, Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias, al Teatre Romea, dins el Festival Grec de Barcelona. Un espectacle esplèndid, d'emocions a flor de pell, d'una força contundent -com un cop de maça al cap- i d'una modernitat indiscutible durant hora i mitja que -ho he de confessar- se'm va fer curta, molt curta. La feina dels actors intensa però alhora mesurada, d'un nivell interpretatiu molt alt (Carles Canut, Pep Molina i Amparo Pamplona extraordinaris) i dominant l'escena, amb una presència que tot ho omple, un excepcional Josep Maria Pou, encarnant un Sòcrates creïble, proper, molt humà, fins i tot en els dubtes i en l'incertesa d'haver fet o no fet el que calia durant el judici de l'assemblea atenesa del qual fou trist protagonista. Coherent, digne i honest fins al darrer suspir, Sòcrates hauria de ser una valuosíssima referència per als nostres dies, per als nostres polítics -ai las!-, per a la nostra joventut, per a la nostra societat "del coneixement". Baixat el teló, pensava jo què diria avui Sòcrates del món que ens ha tocat viure, com ens interpel·laria, com l'hauríem tractat i què se n'hauria fet d'ell, i convençut, sobretot això, que es troben a faltar gegants del pensament com ell, lúcids i indomables, activistes d'una talla intel·lectual immensa al servei de la veritat, l'unic camí possible d'autoconeixement.



Mario Gas ens parla de Sòcrates amb aquestes encertadíssimes paraules...

"Sócrates no escribió jamás una sola palabra. Sin embargo, la filosofía griega se divide y se estudia, habitualmente, en dos partes: los presocráticos, y Sócrates y los grandes filósofos posteriores. Ahí es nada.
No cabe la menor duda de que Sócrates es una figura fundamental del pensamiento occidental. Su aura sigue proyectándose a través del tiempo hasta nuestros días. Su búsqueda de la verdad, su indagación, mediante el diálogo, sobre la moral, la honestidad, la justicia, el conocimiento del hombre -dando por supuesto que el inicio es siempre una pregunta que incide en el no conocimiento- lo convierten en un ser singular y, por supuesto, en un ser peligroso para cualquier tipo de hipocresía, ya sea individual, colectiva o incluso estatal y... democrática.
Es esa condición insobornable lo que le lleva -tras una larvada inquina incubada durante más de veinte años- a ser acusado por seres insidiosos cercanos al poder de perversor de la juventud y negador de los dioses oficiales. El resultado, avalado por parte de la ciudadanía, no puede ser más terrible e injusto: la ingesta de la cicuta que le producirá la muerte.
Esa joven democracia no digería la independencia, agudeza y ética de un hombre íntegro, valiente, irónico, coherente y enfrentado por su actitud a las oscuridades de un sistema llamado democrático dispuesto a devorar a sus más valiosos hijos. ¿Les suena a algo?
Todo lo que sabemos sobre este hombre, que decidió aceptar y asumir la sentencia, mostrando así su altura moral y su compromiso, se debe a los escritos de Platón, Jenofonte, Diógenes Laercio, Aristófanes (su gran enemigo) y otros; y como un río de caudal inagotable, se ha continuado escribiendo sobre él hasta nuestros días. Tal es el interés que sigue suscitando."

Fins diumenge, 2 d'agost, teniu encara l'oportunitat de gaudir-la. I tant de bo la reprogramin i pugui portar els alumnes a veure-la. Aquesta sí que és una lliçó magistral. Llarga vida al teatre!

Jordi


11 de juny del 2015

La situació legal de la dona a l'antiga Roma

Hi ha molta diferència entre la situació de la dona a l’antiga Roma i a l’actualitat?
Amb aquesta presentació que he realitzat podrem comprovar els drets de les dones romanes. A més, he volgut tractar temes com el matrimoni, el divorci o la patria potestas, termes i situacions legals que encara perduren en els nostres dies.
Tanmateix, m’agradaria dir que vaig triar aquest tema perquè ja fa temps que m’interessa saber i investigar sobre l’evolució del paper que ha tingut la dona al llarg de la història, tant en l’aspecte social com el jurídic.
M’ha semblat molt interessant poder fer una recerca del tema i espero que també ho sigui per a vosaltres. Valete!

Mireia Boix - 1r batxillerat humanístic




27 de maig del 2015

La meva TARRACO VIVA


Com imagino que molts de vosaltres ja sabreu, recentment (del 4 al 17 de maig) va tenir lloc la darrera edició de la famosa Tàrraco Viva, el festival romà que es celebra anualment a Tarragona. En ella, des de fa ja disset anys, nombroses persones es reuneixen per a retre homenatge a l’antiga Roma, tot ensenyant-nos com vivien els nostres avantpassats, quins eren els seus costums, etc.

Enguany no he volgut perdre’m pas aquesta cita, ja que, a més, comptava amb una excusa de primera: el meu treball de recerca, que tracta sobre la moda i la vestimenta romana. Seria l’oportunitat perfecta per a impregnar-me de l’ambient i comprar-me alguna coseta necessària! Per tant... a Tàrraco hi falta gent! Disposada a aprofitar bé el temps, vaig decidir anar-hi tot un cap de setmana sencer (l’últim del festival), així que el dia 16 al matí ben aviat em vaig llevar i vaig agafar el tren amb el meu pare, qui em va acompanyar durant tot el cap de setmana i a qui li agraeixo moltíssim haver compartit aquesta experiència amb mi.

L’arribada no podia haver estat millor: només baixar del tren vam creuar el carrer per anar al Recinte Firal del Palau de Congressos, on es feia l’activitat més repetida al llarg del festival: El món d’August, una civilització mediterrània. Aquesta era una visita comentada sobre la vida i obra de ni més ni menys que el primer emperador de Roma, Octavi August, a qui estava dedicat el festival aquest any i el passat, per celebrar el bimil·lenari de la seva mort. Allà no només ens van explicar qui era August, quines reformes va introduir a l’Imperi o com n’era d’enrevessada la seva família, sinó també grans curiositats com l’ús dels vasos Apol·linars, una mena de “Guia Michelin” a l’antiga (us recomano que cerqueu informació sobre ells!). Per acabar-ho d’adobar, hi havia també una fantàstica reproducció de la famosa Ara Pacis (l’Altar de la Pau), el monument construït a Roma en honor a l’època de pau que va portar el gran emperador.

Seguidament, i després d’haver deixat la maleta a l’hotel (que tenia unes magnífiques vistes de l’amfiteatre, per cert), vam anar fins al Camp de Mart, on es trobava el cor del festival. Era tot ple de paradetes! Moltes d’elles em van resultar molt i molt familiars, i és que el Museu de Badalona havia dut també els seus voluntaris tal com havia fet a la Magna Celebratio del passat mes d’ abril. Vam gaudir també de les explicacions que van donar els integrants de Septimani  Seniores, un grup de reconstrucció històrica, que van fer una exhibició de com eren les legions baiximperials romanes. I després de mirar i remirar les paradetes (moltes d’elles de museus d’arreu de la península) vam anar a dinar i a descansar una miqueta... ens esperava una gran tarda!

Ben puntuals ens vam dirigir cap a l’amfiteatre, on l’Istituto Ars Dimicandi, arribats d'Itàlia, havien d’oferir al públic una reconstrucció històrica sobre com eren les lluites de gladiadors, les famoses munera gladiatoria. Cal dir que la seva entrega i gran professionalitat ens van deixar a tots bocabadats! No eren actors sinó atletes que entrenaven i lluitaven veritablement. Ens van desmitificar molts aspectes sobre els gladiadors que tenim assimilats per Hollywood, ens van explicar la filosofia de vida que hi ha darrere d’aquestes lluites i ens van fer participar d’allò més.

I després d’acció sota el sol (feia moltíssima calor!) vam passar a una activitat més calmada: una xerrada sobre l’ús de les gemmes a l’antiguitat, de l’Institut gemmològic de Tarragona. Llibreta en mà per prendre nota detallada per al meu treball de recerca, vam passar una estona molt agradable, ja que el matrimoni que duia la conferència era molt espontani i interactiu amb el públic, a qui mostraven nombroses gemmes i joies de l’època.

Un cop acabada la xerrada, vam anar a sopar i ens vam preparar per a l’última activitat del dia, que tenia lloc a les onze de la nit, a les voltes màgicament il·luminades del circ romà: Ad gloriam Veneris, la prostitució femenina a Roma. Aquesta activitat, en un principi, no me l'havia plantejat massa, però en Jordi me la va recomanar molt, m’hi vaig animar... i no em podria haver agradat més! Només per la seva localització ja era excepcional: en una cambra dels passadissos subterranis del circ. Allà, tots vam seure i vam gaudir de la representació que ens van oferir Viviana de Salvador i Marta Antolín, dos membres del grup de recreació històrica THALEIA. Interpretaven Lidé i Friné, dues prostitutes molt unides per la seva professió però amb grans diferències: l’una era prostituta de luxe i l’altra de carrer. Mitjançant un diàleg de quasi una hora vam saber com era la vida d’una dona com elles antigament, com s’anunciaven, quins eren els seus clients, quins mètodes anticonceptius i abortius empraven... Sens dubte, va pagar molt la pena, ja que no només el guió era de qualitat sinó que també la gran actuació de les dues dones, que tant interpretaven plors com rialles, va ser immillorable.

L'endemà, diumenge 17, la ciutat va despertar de nou assolellada, i amb la bona actitud que això proporciona, vam anar fins a la Volta del Pallol, on Miquel Blay ens va oferir una xerrada de com i perquè es va fundar Tàrraco, que en un inici fou una base militar. Ens va explicar com havia estat de decisiva la ciutat per a derrotar Anníbal, al capdavant dels cartaginesos, i de com aquesta havia crescut i havia esdevingut capital de la província més gran de tot l’Imperi.

En acabar, ens vam dirigir de nou al Camp de Mart, on vam assistir a una altra explicació sobre els legionaris romans, aquesta vegada però, sobre els altimperials de la mà del Projecte Phoenix. Tot seguit, ens vam dirigir cap a les paradetes a comprar alguna coseta. Després de donar unes quantes ullades, vaig adquirir alguns complements que m’aniran molt bé per a la part pràctica del meu treball ... i algun altre caprici!

Després de dinar, per desgràcia, ja tocava tornar a l’estació de tren... la Tàrraco Viva acabava i feia falta tornar al segle XXI, on m’esperaven les meves obligacions. Fins l’any que ve, Tàrraco!

Júlia Roig
1r batxillerat