7 de juny de 2014

Per què en diem clàssics?


En una societat com la nostra, on la cultura juga poca cosa més que un paper testimonial, són força les persones que, curiosament, en fan un ús particular tendent, sobretot, a aparentar un cert “coneixement” que els deixi bé davant dels seus tertulians ocasionals. S’omplen així la papada de cites extretes d’antologies ad hoc o bé aprofiten allò que han sentit de casualitat tot passejant el gos. No han llegit les fonts ni coneixen els seus autors, però saben que la paraula “cultura”, “clàssics” o “art” els hi proporciona, en determinats cercles, una aureola de saviesa que ells saben aprofitar molt bé per als seus propis interessos. No ens enganyem, la nostra societat “utilitza” la cultura (com tantes altres coses) sense que això impliqui sentir-ne de veritat la necessitat o la valoració autèntica.
És per aquest motiu que el testimoniatge dels veritables savis, pocs però ben trobats, conforta d’una manera especial i emotiva. No tot està perdut, ni molt menys, i ens cal cridar-ho ben fort. Ponç Pons, el poeta menorquí, és un exemple d’això que diem. Ell ens parla d’allò que ha llegit i de com ha sotragat la seva vida, de com l’ha canviat i l’ha fet millor persona. Per a gent com ell sí que el terme “clàssic” té tot el seu sentit, perquè els clàssics ho són per ell mateix, perquè els ha conegut i ha escoltat les seves paraules. Aquest aprenentatge vital és l’ùnic que de veritat salva, perquè és autèntic, “útil” en el sentit més fonamental del terme. Pons ens convida a una experiència personal, intransferible però compartible, molt allunyada d’aparadors i focus televisius. En una soledat molt ben acompanyada sap trobar les arrels on fonamentar una vida plena de sentit: aquella que ens porta a la felicitat.

Us deixem amb la seva veu:

"Retingut a la paradisíaca illa d'Ogígia durant set anys per l'espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d'ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de L'Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s'ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió"

                                        El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, maig 2014)

Ulysses and Calypso, Arnold Böcklin, 1833, Kunstmuseum Basel
Carles Cervelló

2 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Carles, gràcies per aquest apunt que ens acosta al veritable i sincer significat de "clàssic". Pàgines que ens conviden a escoltar i a ser-ne interlocutors amb nosaltres mateixos i amb els altres a partir d'una reflexió íntima però compartible alhora com tu mateix dius. A quantes converses ens han menat els clàssics i la seva saviesa? I les que han de venir? Quanta felicitat compartida, amic meu!

Helena Bonals ha dit...

Els clàssics s'estudien a classe, deia un professor de la meva carrera.