13 de maig de 2014

Crònica d'un bonic comiat


Avui, dimecres 30 d’abril, ens hem llevat més d’hora del que és habitual. El dia ens rebia amb un regust agredolç; si bé el temps era esplèndid i ens esperava una jornada de turisme romà per l’antiga capital de la Hispània Citerior, aquella seria també l’última sortida que faríem com a grup, i això ens recordava com n’estem d’aprop del final, ja. 

A una hora en què no hi havia ni una ànima al Passeig de Gràcia, ens hem trobat tots, sense retards ni absències sense justificar. M’ha sorprès veure que els meus companys no estaven tan adormits com em pensava. Hem comprat els bitllets, hem pujat al tren i hem tingut la sort (potser ha estat la voluntat d’algun déu, qui sap) de trobar un vagó amb quinze seients fets a mida. Tot un detall. Hem estat ben tranquils durant el trajecte que ha durat poc més d’una hora, contemplant el mar, llegint, esoltant música, xerrant o... dormint. 

Arribats a Tarragona, hem pujat fins a la Rambla Nova, una de les seves vies més destacades, on, des d’un mirador privilegiat, se’ns ha permès contemplar el mar i l’horitzó. Hem esmorzat allà mateix i tot seguit hem enfilat la nostra ruta de turisme clàssic, vorejant l’amfiteatre, que havíem de visitar com a última parada, i el que queda de circ. És fascinant imaginar les curses de quadrigues i la cridòria de la gent on ara hi ha una rotonda, cotxes i el so de les botzines. 

Ja intramurs, hem visitat l’Antiga Audiència, a la Plaça del Pallol, on hi tenen exposada una extraordinària maqueta de 18 m2, al detall de com havia de ser la Tàrraco romana. Hem anat identificant els principals edificis i espais de la ciutat i, entre tots, hem trenat un memoràndum dels continguts que encara tenim ben frescos de les classes de Llatí. 

Pel camí que conforma el passeig Arqueològic, hem anat comentant aspectes relacionats amb la construcció de la muralla, hem trobat columnes troianes (!) i els qui cursem Història de l’Art hem identificat ràpidament la rèplica de l’August de Prima Porta. També hem vist l’escultura de la Lloba Capitolina alletant Ròmul i Rem, els llegendaris fundadors de Roma. A més, hem gaudit d’unes vistes precioses del Camp de Mart i del camp de Tarragona. No ens hem separat en cap moment de mòbils i càmeres per tal d’enregistrar tot el que vèiem i fèiem. No volíem oblidar cap detall. 

I la que no podia faltar era la fotografia oficial; la que any rere any apareix al blog amb cada promoció que abandona el Vaixell, una vella (i bella) tradició que hem repetit amb en Jordi davant el MNAT i la llegenda Scipionum opus. Feta la foto, hem entrat al museu on hem pogut veure elements funeraris, objectes quotidians i de decoració i fins i tot una exposició temporal interessantíssima sobre la cosmètica en època clàssica (Històries de tocador). Si els déus es troben sempre per damunt de tot, també era lògic que al pis de dalt ens topéssim amb retrats, torsos i escultures de diferents divinitats, herois i altres personatges desconeguts, sense passar per alt la representació dels més importants emperadors, com l’enguany celebrat Octavi August

Sortint del museu, hem pujat fins a la part més alta de la Torre del Pretori, que originalment comunicava amb el circ a través de passadissos subterranis, tot enfilant unes escales de cargol un pèl claustrofòbiques. El regal s’ho valia. Hem contemplat una de les millors panoràmiques de la ciutat i l’alçada ens ha permès observar cada racó de Tàrraco pràcticament des del cel. Ens hi hem estat una bona estona, hem aprofitat per fer unes quantes desenes de fotografies més i hem anat baixant (amb precaució, això sí!). Des de l’interior mateix de la torre hem pogut accedir a una volta subterrània del circ que correspondria a la seva part dreta. Ens hem adonat que al final de la volta il·luminada no hi havia sortida i hem hagut de recular i donar la volta des de l’exterior. 

Ja només ens restava l’amfiteatre per completar el nostre curt però intens itinerari. Malgrat que n’havíem vist durant tot el dia, la concentració de grups escolars que hi hem trobat és, sens dubte, digna de recordar. Hem tingut el privilegi de baixar fins a l’arena i sentir el temor o l’excitació del moment en què les feres eren alliberades o els gladiadors entrexocaven les seves armes. Per sort, no s’ha produït cap venatio inesperada. L’amfiteatre de Tàrraco, a banda de trobar-se en un estat de conservació força bo, té la peculiaritat de contenir les restes d’una antiga basílica paleocristiana del segle VI, dedicada a tres màrtirs cremats vius el 259, un fet certament singular. Abans de marxar del majestuós edifici, alguns no hem volgut perdre l’ocasió de seure a la cauea, la summa però, i imaginar-nos els soldats-esclaus celebrant una d’aquelles sanguinàries munera

El nostre recorregut romà havia acabat i la gana ja ens atacava, així que hem retornat a la Rambla Nova, aquest cop per la banda de mar, i hem dinat. Hem tingut temps de pair l’àpat i descansar de la caminada, i sense pressa i amb parsimònia ens hem dirigit cap a l’estació. El viatge de tornada s’ha fet curt. Aquest cop hi havia molta més gent al tren, i no ens hem pogut asseure tots junts, però hem intentat estar-ho tant com fos possible. Baixada a Passeig de Gràcia, i després del comiat cadascú per camins diferents. 

S’havia acabat. Ens ho havíem passat molt bé i ara ja tot eren tan sols records. Retorna el sabor agredolç. Ara sí que va de debò. Ja no tornarem a fer cap més sortida junts. Potser no som els més ben avinguts, o els que compartim més coses, però, al cap i a la fi, som una petita família, aquests humanistes de 2n. Sens dubte ens uneix un vincle especial. Una connexió que s’ha anat formant, a poc a poc, subtilment, sense adonar-nos-en. Potser avui encara no ho sabem, però d’aquesta manera irònica que sovint té el destí de fer-nos aprendre les coses, veurem, a partir d’ara, com trobarem a faltar les persones quan les deixem de veure. Encara ens queden unes poques setmanes. Vinga som-hi, aprofitem-les al màxim, siguem tan amics com puguem, no deixem res sense dir, no permetem penedir-nos de no haver-nos atrevit a fer allò que desitjàvem. Ja ho deia Horaci, Carpe Diem! 

Ferran Guijarro Closa 
2n de batxillerat




13 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Ja ha passat gairebé un any de la publicació d´una entrada molt especial: la del comiat dels alumnes de 2n de la promoció del 2013. Ara us toca a vosaltres, discipuli et discipulae que d´aquí a pocs dies enfilareu una nova travessa. Salpareu d´aquest port i cercareu nous destins sense oblidar, però, -n´estic ben segur- molt del que deixeu enrera. Us espera ja el futur, amb els braços oberts, un temps que és sempre barreja d´incertesa i d´esperança però que cal viure amb optimisme i determinació irrenunciables. La vida és una obra de teatre d´un sol acte, sense assajos, de manera que som els seus actors principals les vint-i-quatre hores. Fóra bo no oblidar aquestes coses. Quin és l´objectiu, aleshores? Potser viure a fons, honestament, sense por, i amb una clara vocació: la d´esdevenir persones. Perquè la felicitat, diuen alguns, resideix en això i en poca cosa més. Recordeu que en un món que reclama amb insistència titulats de tots colors, allò que amb irònica tristesa alguns batejem com a titulitis, cap facultat ni cap escola no ofereix (ni oferirà mai) la titulació més important de totes, ser persona, aquella que et permet exercir com a tal, probablement la més difícil d´aprovar, amb matèries tan interessants i necessàries com Autenticitat, Respecte, Tolerància, Diàleg, Compromís, Honestedat o Passió.
Si heu après que les notes no han estat mai el vostre Document Nacional d´Identitat, sabreu també que a casa i a l´escola hem procurat omplir-vos la maleta amb les eines que us permetran desenvolupar-vos com a persones. Ni més ni menys. Quin millor equipatge? Si m´ho permeteu, uns darrers consells: feu de la vostra vida una obra d´art, un poema llarg i sense acabar, on cada vers sigui un reflex del que sou, estigueu sempre alerta del que passa al voltant, apreneu a mirar, que no us passi desapercebut aquest univers de petites coses que donen sentit a la vida, a la vostra, a la nostra, a la de tots...
I sobre tot, si us plau, procureu fer les coses (i viure-les) amb passió i fermesa, sense embuts i sense reserves. Busqueu la felicitat en vosaltres mateixos i no en el que diguin o pensin els altres. Aquest és l´èxit que tots hauríem de desitjar, el més genuí de tots.
I com no podia ser d´una altra manera, tingueu al cap la idea d´Ítaca. Heu d´arribar-hi, perquè és el vostre destí. No la perdeu de vista. Mai.

Salvete omnes, carissimi carissimaeque discipuli et discipulae. ΧΑΙΡΕΤΕ!

Maria Ros ha dit...

Realment, entre el text del Ferran, el video de la Mireia i el teu text en forma de comentari només em queda dir un GRÀCIES DE TOT COR. Gràcies per tot el que he après tant a nivell escolar com a nivell de formació com a persona. Dos anys que han passat realment ràpid, però que els hem exprimit bé, els hem saborejat ( a vegades amb un cert gust amarg) però al final, hem pogut superar tots els obstacles, totes les pedres trobades al llarg del camí. Es ben cert que el futur ve amb incertesa i una certa por cap allò desconegut; arribar a un lloc nou sempre fa respecte, però jo, que vaig arribar fa dos anys a aquesta petita família de tripulants, he de dir que poc m'imaginava que unes assignatures com el llatí o el grec m'aportarien tant. Moltes classes, moltes sortides, molts treballs, plors, alegries i moltes entrades al blog que et fan veure d'on vens i a cap a on et dirigeixes. Arribar a ser una bona actriu durant les 24 hores tots els dies és menys dificil si els actors i actrius que conformen la petita pel·licula de cada dia són com totes les persones que he anat coneixen els darrers 2 anys.

Pluritimas gratias Magister per ensenyar-me a viure la vida, per treure sempre el que es positiu de cada problema, per recordar-me que tinc una trobada pendent amb Ítaca i per ensenyar-me a ser una mica més humana.

No oblidaré aquests dos anys, creu-me.

No és mai un Valete, sinò un fins després; perquè tothom, tard o d'hora, ens trobarem al mateix lloc.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Maria, gràcies per les teves paraules d'agraïment envers tot el que ens ha embolcallat durant aquests dos anys: persones, lliçons, sentiments i, sobretot, moltes hores en què hem compartit moments irrepetibles. Saps que t'aprecio molt i espero que el teu vincle amb el Vaixell, que vol ser una humil metàfora del que som, segueixi per molt temps. Plurimas gratias. Ευχαριστὼ πολύ.

Joana Bassó ha dit...

Llegint les últimes línies d’aquesta entrada tant magnífica, m’han caigut llàgrimes. Llàgrimes que reflecteixen tots els moments viscuts en aquesta llarga etapa que ja estic acabant. Hem passat moments fantàstics tots plegats, amb molts somriures però també d’altres que han estat d’alta tensió degut a la pressió de les avaluacions.

Vaig començar a enfilar el meu viatge a 4rt de la ESO. Quin any tant fantàstic va ser, vaig aprendre molta mitologia i vaig començar a endinsar-me en aquest món de clàssiques, vaig continuar fent un salt més a 1r de batxillerat, l’any passat, quan vaig conèixer nous tripulants que fins el dia d’avui hem aconseguit formar una gran família. Celebrant Nadals, participant a la magna, anant al teatre, fent visites per conèixer i saber la civilització dels nostres avantpassats, cuinant un menú plenament grec i molt bo!....mil coses hem fet junts que aquest any hem acabat de perfilar. Ara ja cadascú embarcarà a un port i seguirà la seva travessia fins arribar el seu destí, com Ulisses va fer amb el seu viatge.

Tantes coses que sento i que guardo dins meu que mai se m’oblidaran malgrat passin els anys. Gràcies a tots per ajudar-me a créixer com a persona. I espero que ens retrobem pel camí.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Ai, Joana, Joana, fugaços s'esmunyen els anys, com diria Horaci! Sí que n'han passat de coses durant aquests 3 anys i tu n'has estat una de les protagonistes. Si jo m'emporto un bocinet vostre, espero que el mateix feu vosaltres. Quid pro quo! Una abraçada.

Alex Molera ha dit...

Hola guapos!! Jo ha arribat l'hora del comiat... Primer vull felicitar al Ferran pel text que ha escrit, s'hem ha posat la pell de gallina i tot. També us volia donar les gràcies a tots per aquest any que hem passat junts!! Mica en mica hem anat formant una petita família i ens hem unit més que mai. Aquest ha sigut un gran any, hem fet moltes sortides i la veritat és que les he disfrutat molt al vostre costat. Estic molt i molt content del grup d'humanistes que hem format i també del professor que hem tingut. Moltes gràcies Jordi per tot, no només pel teu treball com a professor alhora d'ensenyar temari sinó gràcies també per intentar que cada dia siguem millors persones. Espero però que aquest no sigui un adéu definitiu i que de tan en tan ens puguem veure i recordar tots els moments i les sortides junts.

MOLTES GRACIES A TOTS, SOU GENIALS!!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Àlex, per les teves paraules. Jo també penso que heu estat un grup força cohesionat i que l'ambient a classe ha estat distès (no sempre, però :)) malgrat les dificultats d'explicar molta matèria en poc temps. T'agraeixo que valoris també la feina d'educar, que per a mi és la més important, temaris a banda. Espero que tot et vagi bé i que conservis "per multos annos" aquest somriure que tens sempre que puguis i vulguis. Una abraçada.

Ona Contreras ha dit...

Bff... sempre ha sigut dificil escriure un comiat, que realement no serà mai un comiat, podriem dir que serà un fins sempre, no creieu?

Certament, no sóc una persona que expressi molt els seus sentiments però aquesta ocasió mereix l'intent.
Doncs bé, sembla mentidda que això ja s'acabi. Encara no m'ho crec, deixar d'anar a l'escola? Deixar de veure els teus companys? Deixar d'assistir a aquelles classes que et fan pensar, que et fan crèixer, que et converteixen en persona poc a poc? Començar la nova etapa que ens espera? Realment estem preparats? En cas que no ho estiguem, ho intentarem, no?
Sembla que fos ahir quan vam començar primer de Batxillerat, i mira aquí estem però amb la feina feta!
Moltes gràcies Magister per aquests tres anys navegant pel Vaixell, per les classes de mitologia, per totes aquelles històries extraodinaries que poc a poc ens van ensenyant a ser persones... De veritat, de tot cor et dono les gràcies. He gaudit molt aquests anys les classes, la gent, els riures, també quan ens estressem perquè hi ha exàmens i anem molt atabalats. Moltes gràcies de debò. I per últim, gràcies per haver aconseguit crear una petita familia amb gent tan extraordinària!
Tot un orgull haver estat aquest temps amb tots vosaltres.

Han sigut uns grans anys!
Fins aviat companys i companyes!

Bon viatge, i si no ens veiem mai més recordeu que semmpre ens quedarà Ítaca!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Anem sumant comiats que no són comiats, sinó a reveures. Han estat tres anys importants, Ona, és cert. Tots hem deixat una part de nosaltres en els altres i és d'esperar que això ens hagi fet créixer, més enllà de temaris, exàmens i notes. Però que hem viscut intensament el que hem fet no ens ho treurà ningú. Molta sort, bonam fortunam habeas!

arnau ha dit...

Un gran viatge sempre té el seu final, i aquest està apropant-se... Cal dir que, com sempre, t'has lluït amb el vídeo, Mireia, m'ha encantat! Moltes felicitats també al Ferran pel text, és un escrit que m'ha emocionat. Han estat dos anys intensos i plens de noves experiències; visites, vídeos, presentacions, treballs i classes molts productives! La petita família dels humanistes sempre formarà part de mi (i suposo que de tots nosaltres). Totes les classes que hem compartit, on hem rigut, on hem treballat i on hem estat els uns amb els altres sempre es quedaràn amb mi! Als fantàstics companys de viatge que he tingut, moltes gràcies!

VALETE!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Quant agraïment, Arnau! Me n'alegro molt. Aquesta és la millor notícia. Sort a la vida i en tots els projectes que t'esperen. Magnum amplexum.

Alba Legide ha dit...

Salvete!

Abans de tot felicitar el Ferran per la gran entrada i a la Mireia pels seus videos tan ben fets! Es trobaran a faltar!

Els comiats sempre són difícils, per desgràcia a la vida les persones n'hem de fer molts de comiats: voluntaris o no.

Quan això passa, s'esdevé un sentiment nostàlgic, perquè tot i que haguem passat situacions de tot tipus, sempre intentem deixar un bon record d'allò que per nosaltres ha estat important i ha format part de nosaltres.
Suposo doncs, que aquest és un moment d'aquests en el qual fas la vista enrere i te n'adones que al cap i a la fi no ha estat tant dolent i que per sort ha prevalgut sempre (o almenys en gran part) un somriure.

Davant aquest moment em ve al cap un passatge del llibre "El vigilant en el camp de sègol" de J.D.Salinger on el protagonista recorda quan anava al Museu d'Història Natural de Nova York amb l'escola i fa una reflexió sobre el pas del temps. I té raó. Qui canviem som nosaltres, i sempre serem diferents a l'anterior vegada. Sempre serà nostàlgic veure que allò que nosaltres vam viure i va formar part de nosaltres no canvia. És un bon sentiment.

Ja s'apropa el final i els tripulants agafen camins diferents però amb un mateix objectiu: ÍTACA. Qui sap si tornaran a retrovar-se, però el que importa és que el camí sigui ben llarg.

Espero que tots aquests tripulants que es troben navegant o que s'incorporaran al Vaixell puguin guardar a la seva capseta tot de records entranyables.

Per acabar he de dir que he après molt durant aquesta etapa i només puc donar les gràcies per tot el que m'emporto, que és moltíssim, i desitjar el millor per tots aquells que venen i per aquells que ja marxen per començar nous camins.

Ha estat una travessia no gaire llarga, però plena de moments que tots procurarem guardar i que de ben segur ens serviran per futurs viatges, sigui on sigui.

Molta força a tots i a totes per encarar aquests nous reptes que ens esperem i molts ànims per tots aquells que acaben de començar!

Un petó molt gran i una abraçada molt forta!

Valete!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies pel teu comentari de comiat, Alba. Has estat una excel·lent alumna i estudiant i les teves paraules així ho reflexen: has après, més enllà de notes i continguts. Continua mantenint aquest esperit positiu que es desprèn de les teves paraules perquè quan les maltempsades refermin, et serà preciós al llarg de la vida. Cuida't molt i que tinguis un bon viatge.