28 de maig del 2014

Racons clàssics de Barcelona (VIII): Parc de la Ciutadella


Salvete, tripulants!

L'altre dia vaig anar al Parc de la Ciutadella i vaig visitar una part, a tocar del llac i al bell mig d'aquest pulmó de la ciutat, que em va cridar molt l'atenció.  Se la coneix com la Gran Cascada. Em va semblar veure algunes escultures relacionades amb personatges i episodis de la mitologia grecoromana com, per exemple, el naixement de Venus, així que quan vaig arribar a casa vaig fer recerca d'informació per veure si era cert el que havia reconegut. I, efectivament, en vaig trobar un munt: des de divinitats com Posidó i Amfítrite, a algunes amants de Zeus com Leda i Dànae o criatures fabuloses com grius (o grifons) o Faunes. De la meva visita n'he fet un Prezi...



És curiós i molt interessant comprovar com estem envoltats de referències clàssiques i en podem trobar per molts indrets de la nostra pròpia ciutat, sense anar més lluny. Coneixeu algun altre racó clàssic a Barcelona?

Judit Millan
1r batxillerat


23 de maig del 2014

LEMNOS, la tragèdia de Filoctetes


Fa uns dies vaig saber d'un projecte cinematogràfic del qual Alejandro Lorenzo Lledó n'és guionista i director. Es tracta de l'adaptació a la gran pantalla de la tragèdia de Sòfocles Filoctetes i es titula LEMNOS. Parteix d'un argument de la mitologia grega i explica la missió que va decidir la guerra de Troia. Mai abans portada al cinema, suposarà la primera tragèdia grega del cinema espanyol. El projecte, recolzat per diverses associacions de cultura clàssica i gregues, ha resseguit un ardu treball per fer una adaptació de la tragèdia grega de Sófocles en un guió cinematogràfic que fes justícia amb l'esperit de l'obra original, però alhora sense deixar de costat les possibilitats del llenguatge del cinema. S'ha reunit un molt bon equip artístic i tècnic i està en fase de tancar el finançament i iniciar el rodatge. S'ha engegat recentment el Facebook, un blog i el Twitter de Lemnos per mostrar les línies mestres del projecte i anar informant de l'evolució de la producció. L'equip  que participa en aquesta aventura vol que la cinta serveixi de reivindicació de la rica herència grecollatina, més necessària que mai en els temps que corren, quan es vol apartar la cultura clássica de l'educació. 

Quan es pensa en Sòfocles sempre es coneix Èdip o Antígona i Filoctetes és el gran desconegut. Aquesta és una tragèdia que planteja molts temes d'actualitat, com la injustícia, la corrupció o la traició. També ha estat complex el treball de direcció artística i trobar els llocs idonis per a cada escena de la pel·lícula. El seu propòsit és fer un treball rigorós i que estigui a l'altura del gran valor de la tragèdia i de la cultura gregues. Un dels principals objectius del projecte és fer unió i força entre tots els que promouen la cultura clàssica des dels diferents àmbits, en l'educació, en associacions, en l'àmbit cultural o a través d'internet, i fer reivindicació del llegat de l'antiguitat en l'actualitat.

L’argument gira al voltant del viatge que Odisseu i Neoptòlem, fill d’Aquil·les, emprenen cap a l’illa de Lemnos, en el desè i últim any de la guerra, per tal de convèncer Filoctetes, dipositari de l’arc i les sagetes d’Hèracles, que els acompanyi i amb la seva decisiva intervenció posi fi al conflicte. Temps enrere, aquest havia estat abandonat a l’illa per l’exèrcit grec quan, després de ser mossegat per una serp, el seu concurs els havia semblat del tot inútil. Ara, tot sembla haver canviat.

Hem pensat en fer-ne difusió al bloc i aquesta és la nostra petita contribució en forma d’entrada, perquè donar a conèixer projectes com aquest també és cosa de tots els qui estimem el món clàssic. 

Bona sort!




18 de maig del 2014

La dona a la Grècia antiga

Dona filant, detall d'un vas àtic amb fons blanc del pintor de Brygos cap al 490 aCMuseu Britànic.

La Grècia antiga va suposar un abans i un després en la història de la civilització humana. Aquesta etapa, sens dubte, fou una de les més riques que es recordaran mai. Els grecs, des d’ençà, han estat, són i seran un referent de saviesa i un pou de coneixements ineludible al llarg del temps. Des del naixement de la filosofia fins a l’aparició de la democràcia, van anar descobrint i llaurant el camí; un camí que ens ha abocat a l’avenç i al progrés social, cultural i científic. És sorprenent, doncs, que des de la cultura grega, que dista molts segles de la nostra actual, hàgim patit un estancament insòlit en certes qüestions com la que us vull presentar. I és que, sens dubte, els antics grecs eren savis en tot. O no.

Investigant, però, he descobert que aquesta afirmació és fruit d’una generalització, i que en alguns aspectes, certa idea de progrés ha estat impulsada, afortunadament, per la nostra societat. I una d’elles és la del paper de la dona en la societat. Penso que la nostra figura ha estat (i està, segons com es miri) menyspreada i reprimida repetidament durant moltes etapes de la història i en moltes zones del món.

Els grecs, com deia, no han estat pas una excepció. La misogínia acapara tota la història antiga i les ments dels seus homes, els més savis que coneixem i els que ens han deixat l’herència més rica. El mateix Aristòtil, a banda de la forma, la matèria i la substància, argumentava, entre els seus pensaments, que les dones no eren éssers humans complets, i que la naturalesa d’aquestes no era la d’una persona humana completa. Com a conseqüència, la dona és, naturalment, deficient, no se li pot tenir confiança i se l’ha de mirar i tractar com a un ésser inferior.

Cal dir, però, que dins l’àmbit geogràfic de la pròpia Grècia existien diferenciacions regionals; la figura femenina variava el seu estàtus segons el lloc on vivís. Per això, avui publico una primera entrada en què us faig cinc cèntims sobre aquest aspecte de la societat grega, ocupat bàsicament per les dones ateneses.



Les dones, molt sovint des del silenci i l’ombra, han anat manifestant la seva petita rebel·lió. Cal puntualitzar, però, que els drets feministes que anem adquirint avui en dia es cultiven sobre la mateixa mentalitat masclista tradicional. Ens canvien les regles però no el joc. Hem de tenir en compte que una ideologia que ha regnat durant segles i segles d’història, com bé és comprensible, no pot canviar en dos dies. És per això que, dones i homes sensibilitzats en aquesta lluita, hem de fer-nos sentir; un dia algú va dir que tots érem iguals, oi?

Sofía Menéndez-Arango
1r batxillerat


13 de maig del 2014

Crònica d'un bonic comiat


Avui, dimecres 30 d’abril, ens hem llevat més d’hora del que és habitual. El dia ens rebia amb un regust agredolç; si bé el temps era esplèndid i ens esperava una jornada de turisme romà per l’antiga capital de la Hispània Citerior, aquella seria també l’última sortida que faríem com a grup, i això ens recordava com n’estem d’aprop del final, ja. 

A una hora en què no hi havia ni una ànima al Passeig de Gràcia, ens hem trobat tots, sense retards ni absències sense justificar. M’ha sorprès veure que els meus companys no estaven tan adormits com em pensava. Hem comprat els bitllets, hem pujat al tren i hem tingut la sort (potser ha estat la voluntat d’algun déu, qui sap) de trobar un vagó amb quinze seients fets a mida. Tot un detall. Hem estat ben tranquils durant el trajecte que ha durat poc més d’una hora, contemplant el mar, llegint, esoltant música, xerrant o... dormint. 

Arribats a Tarragona, hem pujat fins a la Rambla Nova, una de les seves vies més destacades, on, des d’un mirador privilegiat, se’ns ha permès contemplar el mar i l’horitzó. Hem esmorzat allà mateix i tot seguit hem enfilat la nostra ruta de turisme clàssic, vorejant l’amfiteatre, que havíem de visitar com a última parada, i el que queda de circ. És fascinant imaginar les curses de quadrigues i la cridòria de la gent on ara hi ha una rotonda, cotxes i el so de les botzines. 

Ja intramurs, hem visitat l’Antiga Audiència, a la Plaça del Pallol, on hi tenen exposada una extraordinària maqueta de 18 m2, al detall de com havia de ser la Tàrraco romana. Hem anat identificant els principals edificis i espais de la ciutat i, entre tots, hem trenat un memoràndum dels continguts que encara tenim ben frescos de les classes de Llatí. 

Pel camí que conforma el passeig Arqueològic, hem anat comentant aspectes relacionats amb la construcció de la muralla, hem trobat columnes troianes (!) i els qui cursem Història de l’Art hem identificat ràpidament la rèplica de l’August de Prima Porta. També hem vist l’escultura de la Lloba Capitolina alletant Ròmul i Rem, els llegendaris fundadors de Roma. A més, hem gaudit d’unes vistes precioses del Camp de Mart i del camp de Tarragona. No ens hem separat en cap moment de mòbils i càmeres per tal d’enregistrar tot el que vèiem i fèiem. No volíem oblidar cap detall. 

I la que no podia faltar era la fotografia oficial; la que any rere any apareix al blog amb cada promoció que abandona el Vaixell, una vella (i bella) tradició que hem repetit amb en Jordi davant el MNAT i la llegenda Scipionum opus. Feta la foto, hem entrat al museu on hem pogut veure elements funeraris, objectes quotidians i de decoració i fins i tot una exposició temporal interessantíssima sobre la cosmètica en època clàssica (Històries de tocador). Si els déus es troben sempre per damunt de tot, també era lògic que al pis de dalt ens topéssim amb retrats, torsos i escultures de diferents divinitats, herois i altres personatges desconeguts, sense passar per alt la representació dels més importants emperadors, com l’enguany celebrat Octavi August

Sortint del museu, hem pujat fins a la part més alta de la Torre del Pretori, que originalment comunicava amb el circ a través de passadissos subterranis, tot enfilant unes escales de cargol un pèl claustrofòbiques. El regal s’ho valia. Hem contemplat una de les millors panoràmiques de la ciutat i l’alçada ens ha permès observar cada racó de Tàrraco pràcticament des del cel. Ens hi hem estat una bona estona, hem aprofitat per fer unes quantes desenes de fotografies més i hem anat baixant (amb precaució, això sí!). Des de l’interior mateix de la torre hem pogut accedir a una volta subterrània del circ que correspondria a la seva part dreta. Ens hem adonat que al final de la volta il·luminada no hi havia sortida i hem hagut de recular i donar la volta des de l’exterior. 

Ja només ens restava l’amfiteatre per completar el nostre curt però intens itinerari. Malgrat que n’havíem vist durant tot el dia, la concentració de grups escolars que hi hem trobat és, sens dubte, digna de recordar. Hem tingut el privilegi de baixar fins a l’arena i sentir el temor o l’excitació del moment en què les feres eren alliberades o els gladiadors entrexocaven les seves armes. Per sort, no s’ha produït cap venatio inesperada. L’amfiteatre de Tàrraco, a banda de trobar-se en un estat de conservació força bo, té la peculiaritat de contenir les restes d’una antiga basílica paleocristiana del segle VI, dedicada a tres màrtirs cremats vius el 259, un fet certament singular. Abans de marxar del majestuós edifici, alguns no hem volgut perdre l’ocasió de seure a la cauea, la summa però, i imaginar-nos els soldats-esclaus celebrant una d’aquelles sanguinàries munera

El nostre recorregut romà havia acabat i la gana ja ens atacava, així que hem retornat a la Rambla Nova, aquest cop per la banda de mar, i hem dinat. Hem tingut temps de pair l’àpat i descansar de la caminada, i sense pressa i amb parsimònia ens hem dirigit cap a l’estació. El viatge de tornada s’ha fet curt. Aquest cop hi havia molta més gent al tren, i no ens hem pogut asseure tots junts, però hem intentat estar-ho tant com fos possible. Baixada a Passeig de Gràcia, i després del comiat cadascú per camins diferents. 

S’havia acabat. Ens ho havíem passat molt bé i ara ja tot eren tan sols records. Retorna el sabor agredolç. Ara sí que va de debò. Ja no tornarem a fer cap més sortida junts. Potser no som els més ben avinguts, o els que compartim més coses, però, al cap i a la fi, som una petita família, aquests humanistes de 2n. Sens dubte ens uneix un vincle especial. Una connexió que s’ha anat formant, a poc a poc, subtilment, sense adonar-nos-en. Potser avui encara no ho sabem, però d’aquesta manera irònica que sovint té el destí de fer-nos aprendre les coses, veurem, a partir d’ara, com trobarem a faltar les persones quan les deixem de veure. Encara ens queden unes poques setmanes. Vinga som-hi, aprofitem-les al màxim, siguem tan amics com puguem, no deixem res sense dir, no permetem penedir-nos de no haver-nos atrevit a fer allò que desitjàvem. Ja ho deia Horaci, Carpe Diem! 

Ferran Guijarro Closa 
2n de batxillerat




8 de maig del 2014

Magna Celebratio MMXIV: Baetulo sota la llum d’Apol·lo


Un any més, els alumnes de l’Escola Vedruna Gràcia i els nostres amfitrions aràcnides de l’IES Isaac Albéniz vam emprendre un viatge en el temps cap a Baetulo, on l’últim cap de setmana d’abril, com ja és tradició, va celebrar-se la X Magna Celebratio. Enguany no va ploure -sembla que els déus, i en especial el nostre desitjat Apol·lo, estaven de la nostre part- i les jornades de reconstrucció del món romà van ser un gran èxit. Els carrers es van omplir d’una aroma diferent, la gent amb la boca ben oberta observaven les lluites de gladiadors, els aclamats legionaris que caminaven amb pas ferm, les dones i noies romanes portadores de vestits llargs,... els nens corrien perquè volien veure-ho tot i els avis passejaven sense perdre’s ni un detall.
Els intrèpids i entusiastes tripulants del Vaixell d’Odisseu vam repartir-nos els torns de dissabte i diumenge al ludus litterarius, grammaticus et rethoricus i als ludi romani. Vam ensenyar molts nens a escriure en grec, en llatí i també a jugar com ho feien els antics romans -que no necessitaven tanta tecnologia per divertir-se!-. Tots marxaven amb un gran somriure! Vam aprendre un munt de coses relaciones amb el dia a dia dels nostres avantpassats, que no només ens van deixar una llengua, sinó també una forma de vida i una cultura extraordinàries.
Gràcies a tots per haver fet possible un any més aquesta celebració! En nom del nostre vaixell, us agraïm el vostre esforç i la vostra il·lusió. La Magna MMXV ens espera!

Mariona Ferrer (i 38 tripulants més)
1r batxillerat

P.S.: vull agrair especialment al nostre alumne Arnau Font, que cursa el batxillerat tecnològic a l'escola, la seva generosa col·laboració traduïda en aquest magnífic reportatge fotogràfic i un vídeo memorable que ens seran un preciós testimoni in aeternum d'aquests dos dies. Plurimas gratias, Arnau!

Jordi







3 de maig del 2014

Gimcana mitològica al Laberint d'Horta


Salvete, tripulants!

Fa unes setmanes, concretament el proppassat 2 d’abril, després de moltes hores de feina i preparació, vam fer realitat la gimcana mitològica que havíem preparat per a la gent de l’aula de Llatí de 4t com a activitat ludicodidàctica del nostre treball cooperatiu M’expliques un mite? L’escenari triat va ser, òbviament, el conegut Parc del Laberint d’Horta.

Com tots vosaltres sabeu, el mite de Teseu i el Minotaure està molt vinculat a un dèdal i és per això que vam voler aprofitar el laberint barceloní i els seus voltants per realitzar la nostra activitat.

La idea d'aquesta activitat va sorgir quan ja havíem començat el treball i totes quatre estàvem pensant què fer com a activitat ludicodidàctica, un dels apartats del treball cooperatiu. La nostra idea era fer un vídeo, que podeu trobar en una entrada anterior en el blog, però en Jordi ens va proposar la idea de fer una gimcana. Ho vam parlar inter nos, ja que hi havia els seus avantatges i inconvenients si ens hi posàvem amb tots els ets i uts, i després de rumiar-nos-ho bé vam decidir fer-la com a segona activitat; així que li vam posar tota la nostra il·lusió i vam anar per feina.

La gimcana constava d’un total de 6 proves. Els grups que van participar-hi, tret del nostre, és clar, estaven formats pels mateixos companys que havien estat assignats en el treball cooperatiu, de manera que la cosa va quedar així:

Grup 1 (El Judici de Paris): Pau Giró, Albert Giménez, Pol Dalmau
Grup 2 (El viatge d’Ulisses): Pau Magrinyà, Bruna Bassó, Ramon Vendrell, Cesc Anguela
Grup 3 (Perseu i la Medusa): Arnau Virgili, Borja Combas, Aleix López
Grup 4 (Els 12 treballs d’Hèrcules): Ignasi contreras, Javi Domínguez, Artur Torras, Pau Ruiz
Grup 6 (El viatge dels Argonautes): Dafne Serra, Isabel Sánchez, Joana Gumí, Carla Navarro

I vam establir la puntuació de la següent manera: les proves 1, 2, 3, 5 i 6 tenien la mateixa puntuació: 10 punts per al primer grup, 7 per al segon, 4 per al tercer, 2 per al quart i 0 per al cinquè i últim. Pel que fa a la prova número 4, el grup que encertava la pregunta rebia 1 punt i cada vegada que un grup responia la pregunta erròniament se li restava un punt del total de la puntuació de la prova.



La primera prova consistia en trobar el relleu de Teseu i Ariadna. El primer grup que el toqués, amb fotografia del moment, n’era el guanyador.
En la segona prova, els grups havien de cercar les estàtues de Dànae, Ariadna, Dionís i Eros, fer una instantània a cadascuna d’elles i marcar-les al mapa que nosaltres, durant l’explicació de la gimcana, els hi havíem proporcionat.
Després d’un descans de mitja hora (amb esmorzar inclòs) per agafar forces, va començar la tercera prova. Aquesta consistia en cercar la nimfa del parc, Egèria, fotografiar-la i a continuació anar al Jardí Romàntic on érem nosaltres esperant tots els grups.
Passats uns minuts, tots ens vam reunir i va començar la quarta prova, el concurs de preguntes trivial (que podeu trobar en els treballs). Les preguntes eren sobre el nostre mite, Teseu i el Minotaure, i el portaveu de cada grup que aixecava abans la mà contestava; si la resposta era correcta sumaven punts; si no, hi havia torn de rebot.
Les dues últimes proves van tenir lloc a dins del laberint: a la cinquena, els grups havien de trobar el Minotaure de color corresponent al seu grup que prèviament nosaltres havíem amagat en diferents espais del dèdal i anar a buscar el fil que es trobava just al centre. I a la sisena i última cada grup havia d’entrar i sortir (tots junts, això sí!) en el menor temps possible.

Després d’haver fet el recompte de punts, la classificació final va quedar encapçalada pel grup 6, format per la Dafne, l’Isabel, la Joana i la Carla ( que van rebre el seu merescut -i dolç- premi durant el nostre viatge al País Basc) amb 43 punts.



Finalment, hem de dir que valorem molt positivament haver dut a bon port aquesta gimcana i que ens ha semblat una activitat força amena, sobretot perquè no n’acostumem a fer, d’aquest tipus. Vam finalitzar-la a l’hora prevista, incloent-hi un participant més en l’última prova: el nostre magister, al qual ens agradaria donar les gràcies per ajudar-nos a fer més fàcil la seva realització, perquè som conscients que ens trobem en una edat en què sovint ens costa concentrar-nos i ser constants. Us deixem amb un reportatge fotogràfic i un vídeo gravat i editat per la Júlia Roig a qui també volem agrair les hores dedicades.

Valete!

Mireia Boix, Joana Rubio et Emma Torres
4t ESO

PS: el vídeo haurà d'esperar uns dies per problemes tècnics. Disculpeu les molèsties!