4 de febrer de 2014

Marxar sense fer soroll

Èdip a Colonos, de Fulchran-Jean Harriet, 1798

Malgrat ser cronològicament la segona de les tres obres que Sòfocles va dedicar al cicle tebà, l'Èdip a Colonos (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ) va ser la darrera tragèdia que va compondre el ja vell dramaturg atenès i representada a títol pòstum cinc anys després de la seva mort. L'acció se situa a Colonos, un homenatge a la seva vila natal propera a la capital de l'Àtica, on el rei de Tebes, ja cec, arriba acompanyat per la seva filla Antígona i un bastó després d'haver vagarejat un temps d'expiació per terres gregues. Allà, Teseu, rei d'Atenes, l'acollirà finalment amb la promesa d'enterrar-lo sota terra atenesa i procurar-se així la protecció del seu esperit que l'oracle havia profetitzat per a la ciutat que li donés sepultura. Ismene, Creont i Polinices faran tots els possibles amb la seva presència al demos àtic perquè Èdip torni a la beòcia Tebes, però al final del drama, per boca d'un missatger, es descriu el moment en què després d'una tempesta i un tro enviats per Zeus, l'heroi, empassat per la terra, mor sol, lluny de la mirada dels seus. Només Teseu en serà testimoni excepcional.

Hi ha uns versos del poeta castellano-manxec José Corredor-Matheos (Sin ruido, Tusquets, 2013) que m'han fet pensar en la mort d'Èdip, revestida d'una dignitat només reservada als herois amb majúscula després de tants despropòsits i funestes desgràcies tramades pels déus que tot ho abasten. Imagino un home que viu el seu final amb serena acceptació, amb l'agraïment de qui, malgrat les adversitats, se sap vencedor. Marxar sense fer soroll.

                                                                           Deja tu ropa y todo
lo que llevas
en el brocal del pozo
que se ha abierto a tu paso
y arrójate a sus aguas
sin temor.
Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida
que no tendrá ya término.
Tu ropa, en el brocal,
habrá dejado
constancia de tu paso
por esta tierra oscura.


22 comentaris:

charton ha dit...

Salve Tripulants!

La imatge mostra el moment quan Èdip arriba a Colonos amb la seva filla Antígona, ja que va autoexiliar-se per ser l'assassí de Laios.
I allà va ser acollit pel rei d'Atenes, Teseu, però sense donar-li la ciutadania. (I Teseu també l'acullí per que una predicció de Delfos diu que qui aculli a Èdip, doncs que la seva ciutat serà premiada amb el benefici dels déus durant molt de temps).
I Colonos va ser el lloc on va morir Èdip, empassat literalment per la terra però alçat cap a l'Olimp pels déus. Fet que s'anomena Apoteosi ( del grec ἁπο(amunt) i θεός (déu))

Anna Catalán Garcia ha dit...

Salvete!

Finis Origine Pendet:

Es pot considerar Èdip com un veritable heroi, la seva actuació amb l’intent d’evadir l’oracle dèlfic el porta a la tragèdia més inesperada. El nostre heroi va viure situacions imprevistes que ell mateix no s’hagués imaginat mai Malgrat el seu esforç per canviar el destí, la paraula dels Dèus ja estava predestinada.

Quan va néixer els seus pares el van rebutjar, ja que, havia vingut al món amb una coixesa impartida pels Dèus. Laos i Iocasta li van dir a un pastor que abandones el nadó, dit i fet se’l va emportar a la muntanya per portar a terme l’encàrrec. Però en aquell moment algun poder màgic el va aturar. A continuació, un pastor de la reialesa de la ciutat de Corint va rescatar al petit Èdip i es va dirigir a la ciutat de Corint on governaven Pòlib i Peribea i els hi va entregar el petit nadó. Els reis en veure l’infant el van anomenar Èdip ‘’el de peus inflats’’.

Van passar els anys, l’infant va créixer i es va fer un home amb una gran capacitat moral. Els seus dubtes, respecte ser el fill il·legítim anaven augmentant i un dia preocupat es dirigí a l’oracle de Delfos per resoldre els seus dubtes, en aquell mateix instant es declarà la paraula dels Dèus : Mataràs el teu pare i dormiràs amb la teva mare’’.

Èdip atemoritzat fuig de Corint per tal de què la profecia no arribi a complir-se, en un encreuament es trobaren pare i fill, Èdip en veure que no el deixava passar, va treure l’espassa i d’un sol cop el va matar. A continuació, el jove va arribar a Tebes on la ciutat estava envoltada per la foscor de l’Esfinx. El ferotge monstre li va plantejar dos enigmes per salvar la ciutat i ell amb la seva intel·ligència els va contestar. L’esfinx en veure les respostes correctes es va matar i la bella reïna es va casar amb ell. El que Èdip no sabia és que s’havia casat amb la seva mare,de manera que la segona predicció s’estava complint.

Iocasta i Èdip van tenir quatre fills. Però de cop i volta, es declarà una epidèmia ningú s’havia el perquè, llavors Èdip es dirigir cap a l’oracle. La paraula dels Dèus es va tornar a manifestar: l’obscuritat de la ciutat no desapareixerà fins que es descobreixi l’assassí de Laos. El jove rei va dir: buscaré i trobaré el culpable dit i fet ho va fer. Li va dir a Criont al seu ‘’gendre’’ que anés a buscar al savi Tirèsies, però ell no li va dir res. Èdip amb el seu afany de voler sempre resoldre els misteris i assolir la veritat arribar a la resposta a tots els seus dubtes, a la peça que faltava perquè encaixés del tot els seus dilemes. Finalment descobreix el que s’havia previst, mataràs al seu pare i s’allita amb la seva mare. Mai més podrà fugir del seu destí perquè el camí en la seva vida ja estava marcada pels Dèus de l’Olimp.

En saber la història vertadera del fet que hi havia suceït, Iocasta se suïcida en conseqüència Èdip es clavà el passador del cinturó ded'Iocasta als ulls per tal de no veure mai més la realitat. Els fills d’Èdip el rebutgen i el condemnen a una de les pitjors conseqüències ser desterrat de la seva pròpia ciutat, Tebes. Així doncs, Èdip va maleir als seus fills dient-lis que mai s’entendrien i que sempre discutirien. Antigona, una de les filles d’Èdip l’acompanyà a l’exili, tots dos van ser rebuts per Teseu, el rei d’Atenes.

Al cap d’un temps el nostre protagonista mort però d’una manera solemne. Tot seguit, Antigona torna a Tebes però la maledicció del seu pare s’ha complert els seus germans Eteocles i Polinisses es discuteixen pel tro.

Èdip és la figura exemplar d’un heroi perquè encara que el seu destí ja estigués marcat, va lluitar amb totes les seves forces per vèncer el que ja estava previst. En definitiva el final del nostre protagonista depèn del seu principi.

helena adria ha dit...

SALVETE TRIPULANTS!
És de valents,tenir una inquietud,i voler assolir la veritat.
Es pot considerar Èdip com un veritable heroi, la seva actuació amb l’intent d’evadir l’oracle dèlfic el porta a la tràgedia més inesperada.
Va tenir la mala sort de no poder evitar la seva realitat,els Déus havien parlat,el seu futur estava decidit.
Tot el que estàva previst anava succeïnt al pas del temps,el seu naixement imprevist va ser l'inici de les desgràcies
de la ciutat de Tebes,eL pastor fídel de la reialesa de Tebes tenia l'encàrrec d'abandonar al petit Èdip a la seva sort.
En aquell instant aparegué un altre pastor habitant de la ciutat de Corint,la qual els reis no podien engedrar fills.
Aquí tornen a interferir els Déus que no deixen morir al nadó.El pastor de Corint s'emporta la criatura i els hi entrega
a Pòlib i Peribea,reis de Corint.Èdip creix feliçment però a mesura que es va anant fent gran,les paraules dessasenyades,les xefarderies
de que no era fill legítim dels reis començaven a inquietar a Èdip.Decidit va anar a la recerca d'una resposta que li aclarís
tota aquesta situació confusa,a l'oracle de Delfos.En aquest punt de la història comença el veritable patiment del protagonista
i el queportarà el seu mateix desellaç fatal.L'oracle de Delfos li revela la veritat una veritat a l'hora tant dura que Èdip no vol acceptar
e intentarà remediar.Les paraules de l'oracle van ser (-Matarás al teu pare i t'allitaràs en la teva mare.)
En la deseperada intenció de fugida Èdip,es troba en un encreuament amb el seu pare,inconscient fins i tot podríem dir inocent,lluiten i comet el parrícidi.
Va arribar a Tebes el seu lloc de naixement,Tebes estava en un moment catàstrofic,una esfinx havia près el control de la ciutat.
Èdip va oferir-se a enfrontar-se amb la criatura,resolvent els enigmes que la mateixa havia proposat,am èxit.Tebes va quedar
alliberada de les urpes i maladicció d'aquell monstre.Com a compensació obté la mà de la reina de Tebes i així es convertí en el rei de la ciutat.
La segona predicció s'estava cumplint Èdip es casava amb la seva mare,la qual li dona quatre fills.Tornen a reaparèixer les sospites
el malestar d'Èdip que al cap i a la fi sempre ha perseguit la veritat.Finalment descobreix el seu origen, i els crims que el propi destí l'havien obligat d'una manera
o una altre o cometre.La seva mare,mare dels seus fills i esposa es suïcida d'avant l'horror i la inaceptació dels fets,
Èdip s'autolesiona els ulls deixant-se ceg,volia viure en l'absoluta foscor.
Rebutjat pels seus fills e submergit en el més profun abisme del dolor,s'exilia.No obstant la seva filla Antígona no
l'abandona i el segueix cap a on el porti de nou el destí.Arriben a Atenes on es rebut cordialment,però era amb un doble interés
ja que l'oracle havia tornat a fer la predicció de qui acullis a Èdip i deixes enterrar el seu cos en una terra segura,seria recompensat.
Però un dia que Èdip surt a prop de les terres d'Atenes la terra s'obre i se'l empassa,fet provocat per Zeus.Èdip mor sol,en la mateixa soledat en la que es sentia i es trobava desde
l'inici de la seva vida.

VA MARXAR SENSE FER SOROLL! Èdip només va ser un inocent d'avant la seva vida tan desgràciada però ja escrita per els Déus,pot ser fins i tot injusta,encara sent així,assumeix les conseqüències
del seu destí,finis origine dependet.EL seu final depès del seu origen del seu principi,ha lluitat per assolirla veritat ,la tràgedia més gran e irreparable,el converteix en heroï.

extraordinari el poema,la comparació amb Èdip es fa clara.

Valete!

carles ha dit...

Interessant reflexió aquesta i encertada relació amb el poema de Corredor-Matheos. Certament, en un món com el nostre, on hi ha tantes estridències, donar sentit a una vida mitjançant aquest "marxar sense fer soroll", però amb el convenciment que ningú et pot prendre allò que has aconseguit amb autenticitat, és tot un testimoniatge. Gràcies per l'enllaç!

Erfel Laureano ha dit...

La meva reflexió sobre l’ imatge és que l’autor ens vol fer reflexionar per a que nosaltres estimem i protegim més els nostres pares i no fer-los mal com van fer el Polinices i Etèocles. I en mi opinió sobre Antígona és que és una heroïna,una heroïna el fet d’ajudar el seu pare cec, a exiliar després de saber que va matar el seu pare Laios.

Pau Fdez De Labastida ha dit...

Salutacions tripulants!

La mort del gran heroi Èdip sembla ser una mort tràgica, però en el fons, tot i que forma part de la nissàga dels Labdàcides i sabent que tota la dinastia està maleïda, el seu final és gloriós. Sempre ha demostrat ser un lluitador i una persona molt intel·ligent. Tal i com es mostra en el quadre de Fulchran-Jean Harriet, veiem a Èdip, ja cec, acompanyat per Antígona, la seva filla, la qual va ajudar al seu pare durant els seus viatges per Grècia.

Salvete!

Àlex Fernàndez De Labastida ha dit...

Salvete tripulants!

Em sembla un gran poema per plasmar la fatal fi d'Èdip que al cap i a la fi, comença una nova i bona vida sense termini merescuda, davant la horrorosa vida que ha hagut de patir a causa del destí. També m'agradaria destacar l'actitud d'Èdip durant la seva vida, es caracteritza per un heroi pel fet de que tot i saber la mala vida que li ha acompanyat sense saber-ho segueix cap endavant sense mirar cap endarrere marxant sense fer soroll.

Rachel Galsan ha dit...

El poema em recorda perfectament la mort d’Èdip, com s’allunya de la seva vida per començar-ne una completament nova i, aquest cop, més feliç i sense desgràcies a la vora.

El pobre va patir molt, tot per culpa del seu pare Laios. Des de que va néixer, sempre ha estat maleït. Quan va anar a l’Oracle de Delfos sabia que mataria al seu pare i s’allitaria amb la seva mare, per això no va tornar a Corint, pensant-se encara que els seus pares biològics eren Pòlib i Peribea. Però per la seva mala sort, va topar amb un foraster – això creia ell – i va matar-lo.

El destí li va jugar un mal cop portant-lo fins a Tebes, la seva ciutat d’origen. Alla va acabar amb l’Esfinx, un monstre amb cap de dona i cos de lleó. Aquesta li va preguntar dos enigmes no molt complicats per Èdip, que les respongué correctament. El seu “premi” – o desgràcia – fou casar-se amb la reina viuda de Tebes, Iocasta.

Una pesta envaí la ciutat de nou, així que el rei va anar a l’Oracle de Delfos un altre cop i li digué que seguiria així fins que no es descobrís l’assassí de Laios.

Els fets van anar passant i Èdip va adonar-se de la tragèdia que va protagonitzar; era el fill de la seva actual dona, la mateixa que va tenir fills. S’adonaren que la profecia s’havia complert.

Els versos de José Corredor-Matheos fan pensar en la seva mort. El “pozo” fa referència al forat que Zeus va provocar; “empieza nueva vida” és, clarament, que visqui una vida més complerta i sent feliç; i l’últim vers, “Tu ropa, en el brocal, habrá dejado constancia tu paso por esta tierra oscura”, significa que encara que ell ja no sigui present, la seva vida heroica estarà present al cor de la resta, fent reflexionar a tots aquells que la reviuen.

Raquel.

Berta ha dit...

Salvete, tripulants!

Dir, que quan he llegit aquest fragment de la poesia de José Corredor-Matheos, m'ha vingut al cap, Èdip i la seva tragèdia. En especial, l'escena d'aquell Èdip vell que, amb totes les seves desgràcies a les esquenes, queda engolit per la terra.
Com comentàvem a classe, fins i tot els déus es compateixen de les adversitats desmerescudes del ja considerat heroi Èdip. Però amb aquestes adversitats varen sortir a la llum les seves virtuts que mai seran oblidades.
En particular m'ha impactat molt aquest fragment:
"Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida."
Com si els déus li concedissin una nova vida a Èdip deixant enrere les seves desgràcies.

Vale!

MarionaFerrer ha dit...

Salve!

Sempre he admirat com els autors, siguin antics o més moderns, segueixen escrivint sobre els mites clàssics, com la mitologia i la cultura grega segueixen vigents.

Quan llegeixo aquest poema m'imagino exactament el que els déus de l'Olimp li dirien a Edip:
-Marxa, marxa lluny, perquè ja rés no et deté: ni els teus fills, i tampoc la teva dona que t'espera més enllà. Emprén un nou camí sense cap mena de final, on no hi existeixi la mort i oblida't d'aquesta vida que ja fa temps que va deixar de ser-ho. No tinguis por a morir, ja portes temps mort. Afanya't, observa aquesta escletxa que s'obra sota els teus peus. No, no tinguis por de la foscor que hi ha dins, del món que s'hi troba allà abaix, de l'infern, de l'inframón. Salta! No ho pensis, només fes-ho; deixa't emportar fins els nostres cels, vola fins l'Olimp, fins les portes de la nostra llar.
Mira't, indaga fins el fons del teu cor, deixa veure't com nosaltres et veiem: un heroi. No ets un cec, no ets un boig i tampoc no ets un simple home, no seràs oblidat, les teves petjades no s'esborraran.


Edip mai havia estat reconegut com a un heroi, com realment es mereixia; i la seva mort demostra totalment el que realment era i sempre havia estat. Ell no havia buscat res del que li va passar, només volia saber la veritat.

M'ha encantat aquest poema!

daniela georgieva ha dit...

El mite d’Èdip és una gran tragèdia, demostra que l’home encara que s’esforci molt en lluitar contra el seu destí és impossible.
Però ensenya que no es perd res en intentar canviar el que està escrit. Èdip es va rebel·lar i va buscar la veritat sempre, considerava que era el més just per tothom. Ell només era un pobre mortal, innocent, en mans dels déus, com si fos un titella. Finalment gràcies a haver-hi lluitat amb totes les seves forces contra tots els obstacles que se li posaven al davant, els déus li recompensen amb tenir un final digne. Pensant en Èdip i la seva tragèdia l’única paraula que em ve al cap es llàstima però també heroi.

Judy97 ha dit...

Salvete tripulants!!

Aquesta entrada dóna molt de pensar, perquè el poema fa referència com bé has dit, a Èdip, ja que ell no va tenir una vida que se'n pugui dir afortunada. No obstant, va lluitar fins al final sabent totes les veritats i tot el que va fer ell inconscientment ja que no sabia que feia incest amb la seva mare.
Èdip en treure's els ulls, ja que no podia aguantar tot el que li estava passant, estic segura que hauria desitjat treure's les orelles per viure en un món totalment aïllat al que va estar vivint ell. Només foscor i silenci.
Trobo que aquesta entrada com he dit abans fa referència a Èdip, però també fa referència al poema.
Actualment, molta gent, o això crec jo, veien les perspectives en les que vivim, moltíssima gent desitjaria fer el mateix que Èdip ja que l'únic que volen és viure tranquils, sense cap problema que els vagi envoltant i torturant durant tota la vida.

Valete tripulants!!

Ruut ha dit...

Salvete omnes. Ben cert, i manera maca de dir que tots acabem al mateix punt, allò que denominem mort. Al llarg de els nostres vides fem certes coses, les quals podrem classificar com a llegendes, mites, tragedies com la d'Èdip.. Tot i parlar d'una tragèdia, va molt lligat amb l'actitud heroica, la valentia i coratge amb que va defensar el seu poble. Fins i tot els déus van tenir compassió d'ell. La seva mort va ser mol digna: la Terra es va obrir en dos i ell va caure. Va passar fins i tot per l'infern, però la caiguda va finalitzar al cel, allà on ell pertanyia, on es mereixia estar.

Meritxell Bou ha dit...

Salvete Tripulants!!!
L’historia d’Èdip és una historia que sens dubte deixa petjada dins de les persones que la coneixen. Des de que neix ja té un destí escrit, tota la seva vida ve marcada per errors comesos, fins i tot, abans de la seva existència i, encara que no sigui just, és el destí, i aquest no es pot canviar per més que un ho vulgui o ho intenti. Tanmateix pel fet de tenir aquesta vida tan tràgica, els déus el recompensen donant-li la mort digne d’un heroi, perquè tot i marxar sense fer soroll, tal com diu el títol d’aquesta entrada, la seva historia ha perdurat al llarg del temps deixant una mica del seu records a aquells que s’intenten fer seva la historia d’aquest heroi, que va posar la veritat per davant de tot, abans de la seva reputació o dels seus interessos.
Hi ha molts moments del mite d’Èdip que permeten pensar i que ens serveixen d’exemple d’una vida que, tot i ser difícil, és tirada endavant sense donar-se per vençut cosa que molta gent hauria d’aprendre, seguir endavant sense pensar amb els problemes, perquè si en algun lloc es tanca una porta en algun altre s’obre una finestra.
Valete!

Sofia ha dit...

Com hem dit ja moltes vegades, Èdip, en el seu mite, en la seva vida, és sens dubte un exemple. Un exemple de noblesa, honestedat, de sinceritat, de valentia i de lluita. És algú que no es rendeix i que busca sempre la veritat sense importar res, encara que posi en joc la seva pròpia vida. Algú que no s’esgota mai, que pugna per canviar el seu destí.
Èdip és tot un heroi, un heroi amb una vida tràgica. És per això, que després de tant patiment, de tants entrebancs i dificultats, de tants càstigs divins, de carregar amb la culpa de tants errors aliens... Després de viure enganyat, i després de descobrir la veritat, se t’arronsa el cor i només pots sentir que pena i compassió. Trobo que no hi ha millor reconeixement per part del déus que el de donar-li el final que es mereix. Allà on la seva dignitat es veu purament reflectida i se’l permet, almenys, tenir un desencadenament honorable, mereixedor d’ algú com ell, que no ha descansat des del moment en que va néixer.
L’obra de José Corredor-Matheos relata i expressa poèticament aquesta dignitat de la que parlàvem amb la que mor Èdip. Són uns versos realment entenedors, però que alhora deixen una petita petjada; de la manera com el conviden, com si fos part d’un ritual, a marxar d’aquest món, sense por, d’una manera humil. Sense ni tan sols fer soroll.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARTA VILLAR dixit...

Èdip, aquell personatge ocult en una mentira, que per el seu orgull, la seva valentia i les seves ganes de viure sense lligams; es troba que tot lo menys desitjat per ell, el truca a la porta i el rep en les seves mans innocents. És un personatge què dona molt per pensar. Abans de saber la seva història, i no només és una història sinó una llegenda que encara que ens sigui estranya; ja que la seva mala sort va a un nivell incalculable, a vegades en petits detalls que s’amaguen dins del protagonista ens podem sentir tan units a ell que fins i tot la simple llegenda es converteix en una llegenda inspiradora amb una intenció moral que ens ensenya a ser més persona, i per aquesta raó el mite d’Èdip es diferència tan, dels altres mites.
Es dona per suposat que al principi de l’entrada que he escrit al meu comentari, se’l idolatra de tal manera que al ser un personatge fictici, el converteix en real per les seves grans qualitats. Ara sí, la seva història és tràgica i provoca que molts dels oients o lectors del seu mite, sentin una gran compassió cap a ell. Però és lògic. Ho és perquè al saber la veritat de la seva vida no pot ni fer un simple gir de cap per veure com ha sigut, com els seus actes s’han produït amb bona fe però ni ell mateix s’ho creu, ja que el seu dolor, la seva impotència, l’amargura que sent l’impedeix, i fins i tot li nega la vista; cosa que fa pitjor veure el seu verdader ser, però que a la vegada el fet de treure’t una cosa que no t’és útil en aquell moment, és necessari. El que més em va impactar va ser l’arribada de la seva mort, ja que tota una vida dominada pel destí se’n va anar en un precís moment, convertint la seva presència tan abstracte però a la vegada tan coratjosa. I sincerament el poema de José Corredor-Matheos és un gran referent i un ideal dedicat a la seva mort desprevinguda i divina. Només amb dues estrofes, quinze oracions i seixanta tres paraules, aquest Home ha convertit la seva mort amb el retorn d’una vida justa. Com si tot el passat s’esfumés, com si la seva vida fos un somni marcat a la seva ment però que el seu despertar li contemplés un miracle, com si Èdip tornès a tenir una nova oportunitat enviada pel Déus, els quals l’acolliran com es mereix, ja que és una persona com cal. I aquest cec i vençut Home pel destí es despertarà com un nen en el seu primer dia de vida. És aquí la meva opinió, el meu pensament, el meu respecte cap aquest Home i la seva llegenda, crec que podria explicar tot el que ronda pel meu cap sobre Èdip, però un simple i sincer comentari demostra com aquest mite no m’és desapercebut en cap moment.

Salvete tripulants!

Nuria Mtz ha dit...

Salvete tripulants!
Jo sóc primerenca en aquest món clàssic, de mites memorables, però he de dir que des d’un primer moment em va captivar.
En aquest mite podem veure que quan els desitjos dels déus es barregen amb la vida d’un sol home poden arribar a fer-lo patir d’una manera increïble, sofrint una crueltat inimaginable i un dolor infinit. El patiment d’Èdip va estar marcat des d’un bon principi i, gràcies al seu “peu inflat”, jo penso que sempre portà l’expressió memento mori a les espatlles, tot i no ser-no conscient, condemnat al sofriment però tanmateix, a causa d’això, condemnat a ser recordat per sempre, que no s’oblidés mai ni el seu nom ni la seva història.
Trobo d’una complexitat màxima tota la trama del mite però sempre, en cada acte i situació hi ha una lliçó al darrere, que val la pena ser reflexionada i inspeccionada amb una precisió i interès merescut. En mite d’Èdip hi trobo una manera de viure molt marcada sempre per destí incontrolable, que no està a les seves mans i que marcaran sempre la seva existència, controlat pels déus, sempre al seu servei. Però tot i així ell ho accepta i fins l’últim moment, en la seva mort, es resigna a la seva voluntat i mor, així, sabent que malgrat totes les complicacions, ell marxa amb una dignitat merescuda.
És un mite que em va encisar des d’un primer instant i penso que tothom l’hauria de conèixer. Realment impressionant. Amb moltes ganes de conèixer, a poc a poc, una mica més d’aquest nou món que se m’ha presentat i poder gaudir amb tots aquests nous conceptes.

Valete!

LUCI ha dit...

L’história d’Èdip i el casal de Tebes hem va semblar una historia molt tràgica i portada de moltes desgràcies en tots els sentits per a Èdip. Ja que des del seu neixement el seu destí ja hi estaba predit tot i que ell no ho va poder evitar. Perque desde un primer moment va ser un nadó no desitjat ja que l’oracle va dir al seu pare Laios que no tenien que tindre cap fill , pero tot i així en un momento de embriaguesa va mantener relacions sexuals amb Iocasta , la seva dona. A partir d’aquí començara una nova etapa plena de fets tristos i de moments tempestuosos per a la familia i el poble , Tebes . Com que Laios hi sabia que no hi podía tindre fills , va voler que la seva dona hi abortes , pero ella no va voler , va decidir tenir-ho , pero quan va néixer , el seu pare Laios se’l va emportar i el va acollir un pastor , que a la mateixa vegada el pastor se’l va emportar a un altre regne , adoptant així els reis Corint a Èdip. Pero Èdip quan creix , li fan dubtar sobre la seva procedència i decideix anar a l’oracle i l’oracle no li dona respostes si no que més li dóna preguntes. Pero aixó fa que fugi de Corint i se’n vagi pero en aquell moment es trova amb Laios el seu pare , per un camí molt estret , els dos vas intercanviar un par de paraules pero , que va fer que èdip s’enfades i mates al seu pare i a tots els seus acompayants, deixant que una sola persona s’escapi. Èdip va seguir el seu camí hi va arribar a a Tebes com a un extranger , en aquell moment hi había una criatura molt dolenta que hi dominaba sobre Tebes , èdip es va oferir voluntari per enfrentar-se a ell i va sortir guanyant. Aixo va provovar que es cases amb la seva mare com a recompensa i van tenir quatre fills , pero en adonar-se de que ell era l’assassi del seu pare , Iocasta es va suicidar i Èdip es va treure els ulls .
Jo crec que aquest poema ens vol transmitir una part del dolor i de culpabilitat que hi sentía Èdip , també del seu jutjament que va tenir davant els déus , que finalment va ser-hi ressucitat pels déus hi va ser portat a la gloria.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MONTSE SEGURA ha dit...

Aquesta és la meva reflexió sobre la mort d'Édip:

Ja que hem estat ha classe coneixent el seu mite, he pogut veure amb els meus propis ulls qe molts relats d'abans encara tenen una gran vigència.
El mite d'Èdip fa reflexionar sobre com la gent honesta, perseverant,sincera i, sobretot, fidel a si mateixa i els seus valors, sempre o quasi sempre tenen la seva recompensa.
La història d'ell acaba, per a mi, d'una manera molt significativa. Durant tot el relat verdaderament no sap res del seu passat i va lluitant contra el seu propi destí sense saber-ho. Quan Èdip s'adona de QUI és ell en realitat, és conscient del seu origen, totes les les peçes del puzle acaben encaixant i al veure que la seva existència estava maleïda no va voler veure més. Es veu un monstre.
Èdip, durant el temps que va viure, va deixar un exemple molt important sobre tots i una empremta per al poble com ningú mai ho hagués fet. Per aixó els déus el van portar a l'Olimp.
Machado ens diu:

Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Penso que aquest fragment del poema reflecteix també molt bé el pas d'Èdip per Tebes i resumeix bé la seva vida.

Judit Millàn ha dit...

Salvete!

Aquesta imatge de Fulchran-Jean Harriet representa el final del mite d’Èdip, en el moment en que aquest és exiliat de Tebes. Èdip es va treure els ulls, quan va descobrir que ell era l’assassí del seu pare Laios i que s’havia casat i havia tingut quatre fills amb la seva mare Iocasta: Ismene, Polinices, Antígona i Etèocles.

Cansat de caminar, després de fugir de Tebes acompanyat i guiat per Antígona, es va asseure a Colonos, un poble de l’Àtica a prop d’Atenes. Un ciutadà de Colonos, els va informar que estaven a un territori sagrat dedicat a les Erínies i els diu que marxin. També arriben més ciutadans que volen fer fora a Èdip, però aquest s’hi nega i aquest demana que avisin al rei Teseu. Mentre el van a buscar, arriba la seva altre filla Ismene, que li explica la situació de Tebes i que els seus dos fills s’estan barallant per la possessió del regne. Quan arriba Teseu, li ofereix protecció.
Llavors se sent tronar, i es la senyal que envia Zeus per dir que és el moment en que Èdip guiarà els seus passos cap a la seva mort, volguda pels déus, acompanyat del rei Teseu.

A mi la imatge em transmet que la mort d’Èdip està a prop, per els colors del cel i sobretot, per l’ocell negre que hi ha al darrere de la imatge.

És interessant destacar aquesta idea de que malgrat tota la història d’Èdip, i el seu dolent i trist destí, marxa sense fer soroll i té una mort tranquil•la, volguda pels déus que al final reconeixen la seva valentia.

Aquest poema parla sobre la mort, i parla d’una nova vida que ja no tindrà final, en la que per fi Èdip podrà descansar en calma. L’ultima estrofa del poema és la que em marca més: “tu ropa, en el brocal, habrá dejado constancia de tu paso por esta tierra oscuro”. Encara ara parlem del tràgic mite d’Èdip, i de la importància de recordar mites com aquest, que ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida i sobre el destí de les persones.

marc moreno ha dit...

Èdip, per molts considerat un traïdor, per altres un desafortunat. Tot i haver descobert el que el precedia, els actes que va cometre i deixar-se cec a si mateix, els déus van concedir a Èdip una mort molt digne, duent-se’l al Olimp amb ells. Tot i ser una mort solitària, ja que només el veu Teseu, molts grecs ja la voldrien; no tothom podria passar el final del seu viatge entre déus, en el mateix Olimp!
En el quadre es veu a Èdip amb la seva filla Antígona, cansats desprès de fugir de la ciutat de Tebes. És cert que el poema té una relació amb el final d’Èdip “ Deja tu ropa y todo lo que lleva sen el brocal del pozo que se ha abierto a tu paso y arrójate a sus aguas sin temor.” Aquesta frase encaixa perfectament amb la mort del nostre heroi, diu que ho deixi tot i que es tiri a les profunditats sense por, i així morir, marxant sense fer soroll.

Adriana ha dit...

Salvete!
Per mi aquest poema és una reflexió continua sobre els valors de les persones, com els d’Antígona. Però sobretot el més important del mite és el destí, que no es pot canviar. Èdip intenta fugir en tot moment del que ha predit l’oracle, però finalment acaba passant tot el que ell va dir.
Tant en Èdip a Colonos (obra pòstuma de Sòfocles) com en els versos del poeta Corredor-Matheus s’hi observa una preocupació i una descripció acurada dels moments finals d’una persona. En el cas de la mort d’Èdip, a més, Sòfocles la vesteix amb una aureola d’heroïcitat que, d’alguna manera, no és més que un just final per ell que l’autor grec li reserva. Tenint en compte que es tracta d’una de les seves darreres obres, molt bé podria ser que el mateix Sòfocles s’identifica amb un dels seus herois preferits. I li ofereix una mort destinada només als grans homes. La diferència potser amb els versos del poeta és que la mort que descriu pot ser viscuda per qualsevol ésser humà. No obstant, en la nostra realitat actual, el “marxar sense fer soroll” només està destinat a vides viscudes amb dignitat, hagis estat o no un heroi.


Valete!