16 de gener del 2014

Unes humanitats amb futur


Aquest vespre he assistit a l'acte de presentació del manifest Unes humanitats amb futur a la Sala Prat de la Riba de l'IEC. El document, promogut per tretze intel·lectuals que apareixen com a sotasignants, subscrit per més de 400 particulars i institucions, i publicat avui fa exactament un any, respon a la necessitat de reivindicar una millor formació humanística dels nostres estudiants davant l'empobriment cultural i la pèrdua de valors de la nostra societat. Ha estat un acte esperançador que ha comptat amb la participació de destacades personalitats del món de les institucions educatives i culturals i que s'ha clos amb el lliurament del manifest a mans de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, que l'ha presidit. Confiem que les autoritats polítiques, com així ho han expressat, hagin pres bona nota d'aquestes més que legítimes desiderates i que això es tradueixi en una major sensibilitat envers la presència dels estudis humanístics en l'educació dels nostres joves. Aquí podeu llegir el document íntegre.




5 comentaris:

Anònim ha dit...

Certament, mal senyal que calgui defensar amb contundència allò que resulta tan evident. Però cal fer-ho, no podem ser innocents sobre aquesta situació.Que les institucions entrin amb força en aquesta "lluita" és una bona notícia. Gràcies Jordi per aquest testimoniatge. Tots junts, ben segur, acabarem fent la força necessària.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Doncs sí, amic meu, certament és un símptoma indiscutible sobre la greu afecció del malalt. Però com bé dius, el nostre deure és, malauradament, reivindicar el que per a nosaltres i molts altres és evident. Tant de bo polítics i responsables culturals i d'altres institucions no banalitzin la qüestió, perquè no val a badar.
"Homo sum, humani nihil a me alienum puto"

Judit Millàn ha dit...

Aquest any que he començat a conèixer i aprendre les assignatures de llatí i grec, m’he adonat de la relació que existeix entre aquestes llengües noves per a mi i els pilars de la cultura popular. És molt important no menystenir les humanitats, ja que ens ajuden a tenir criteri, opinió i un altre punt de vista més global del món que ens envolta.

També penso que molts conflictes actuals, en les tragèdies de la mitologia grega o romana ja existien, i conèixer els clàssics és un avantatge i una cultura general per les persones que no estudien humanitats.

Estic molt d’acord amb que s’ha d’aprofitar l’era tecnològica i digital que estem vivint, per fer conèixer i expandir aquesta cultura humanística que a mi tan m’ha agradat quan he descobert.

Crec que una persona que coneix el món clàssic, té molta més riquesa verbal i un pensament més obert en el que pot tenir en compte la part humanística, espiritual i filosòfica de les coses.

Sofia ha dit...

Comparteixo cada una de les paraules d’aquest document. I de cada punt, podria recrear-me jo soleta en la meva ràbia, i en la impotència de ser mirada diferent, amb indiferència o en alguns casos fins i tot amb menyspreu per decantar-me per res més que pel saber i l’enriquiment en el seu estat més pur: les humanitats. No he pogut evitar assentir i somriure sarcàsticament durant la lectura. Tot i així, m’agradaria centrar-me en el punt cinc. En aquest s’hi amaguen els valors i la revolta amb la que, interna o exteriorment, lluito cada dia. I és que com bé diu el document, la nostra societat ens està convertint en éssers individualistes i mecànics, i creant un tipus de ciutadà ideal que només pensa en aconseguir el bé propi a partir dels mitjans que facin falta (només cal veure els nostres amics, els de més amunt que no tenen pietat amb els seus subordinats). D’aquesta manera, perdem una visió i un coneixement del món molt important, que parteix de la nostra pròpia història, i aterra en reflexions filosòfiques. Aquella visió emmarcada pel deteniment, la recerca del bé comú, el respecte, l’anàlisi d’un mateix, el diàleg, el veure la divergència d’opinions com quelcom positiu, la cerca de la llibertat. Són pràctiques que aprens estimant les humanitats. Que enriqueixen al “jo” interior. Com quelcom tan essencial per l’ésser humà pot ser tan infravalorat per certes persones?

Ruut ha dit...

Com a estudiant de l'humanístic, no només estic cent per cent d'acord en tot el text, sinó que també m'hi sento identificada. Per saber d'on venim, cal conèixer la història i amb ella, tot allò que comporta: llengües, cultures... El punt quatre, sobre tot, és amb el que m'he sentit més identificada. És necessari tenir criteri propi, i per això és necessari també tenir una formació com a persona que t'ajudi a créixer i madurar. És clar que això no només s'aconsegueix amb les humanitats, des del meu punt de vista i per a mi, és el camí que farà que això sigui possible, amb gust. Els comentaris tipus "Fas l'humanístic perquè lo altre se't queda gran" no tenen mínim sentit, ja. A l'humanístic he trobat el que em mancava. Des de sempre he sigut pèssima amb les matemàtiques, i em cal dir, que la mitologia, l'etimologia i altres, han omplert aquest buit. Noto que el meu pensament s'enriqueix a mesura que el curs avança. I per últim, sé que això em convé; explicar-los-hi a les meves amigues algunes coses que he après a classe, i es sorprenguin, tan bé com quan m'ho van explicar a mi, és aquí quan veig que no hi ha dilema, sinó que el camí que he escollit, em portarà al meu objectiu, al que jo volia.
Per això, cal agrair que això hagi sigut possible. Necessitem prendre veu i que els altres prenguin consciència.

Gratias, plurimas gratias!!