30 de juny del 2013

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 
Circe la ben arrissada, deesa temible que parla
com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:
tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,
i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.
En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 
dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,
tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.
Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:
ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.
No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se
i es van quedar bellugant només les cues enormes.
Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna
d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 
la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes
ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,
i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.
No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.
Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,
i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,
ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina
amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.
Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,
els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.
Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres
i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra
l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:
era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.
Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil
per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.
Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa
cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre
noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]
Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 
d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.




24 de juny del 2013

Escrutini


Ahir al matí, fullejant el diari, em vaig topar tres vegades amb el mot escrutini. No sé ben bé perquè però la parauleta se'm va quedar gravada al cervell i no podia desempallegar-me del seu encís (no us ha passat mai?). 

Curiosa com sóc, he decidit cercar la seva etimologia i he trobat que el llatí scruta, -orum significava "roba vella", "trastos de segona mà", "coses trencades". Així, aquell qui buscava entre aquesta mena de material per trobar-hi alguna cosa de valor el que feia era scrutare. Com que, per a trobar alguna cosa valuosa enmig de piles de deixalles, cal parar molta atenció, amb el temps, el verb va passar a tenir el significat d'"examinar amb cura". És d'aquest darrer significat, doncs, que vénen les accepcions catalanes d'escrutar i d'escrutini, mots lligats amb la investigació a fons per a descobrir alguna cosa. El significat relacionat amb les votacions és més tardà.

I us faig una proposta, capità i tripulants del Vaixell: encetar una secció d'entrades on s'expliquin les etimologies grecollatines més o menys curioses de termes usats en diferents àmbits del món que ens envolta. Què us sembla?

Marta Simón


19 de juny del 2013

Una altra manera d'aprendre

Les nou muses. Giulio Romano

Ja feia temps que desitjava representar a dalt d’un escenari una obra que no només fes gaudir els espectadors amb l'entreteniment, sinó que també els aportés algún aprenentatge nou.
Les meves companyes em van donar tot el suport per fer real aquella idea que, en un principi, no tenia cap forma, una història que no tenia ni espai ni estructura i que encara havia de prendre vida pròpia.

I les nou noies de teatre ens vam convertir en nou divinitats. Sabeu de qui parlo?

Bé, com la majoria ja sabreu, les Muses són aquelles divinitats femenines que presideixen les arts i les ciències. Simbolitzen, també, la inspiració per a tots els artistes i altres déus. Aquestes són nou germanes: Cal·líope (poesia èpica), Clio (història), Erato (poesia lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polimnia (retòrica), Talia (comèdia), Urània (astronomia) i Terpsícore (dança). Van ser engendrades en nou nits consecutives d’amor entre Zeus i Mnemòsine, la deessa de la memòria.

En aquesta petita obra cada divinitat es presenta i explica d’una manera entretinguda l’àmbit que presideix, com és representada, la seva vida o els fills que ha tingut, entre d’altres aspectes autobiogràfics.

Totes a escena representem un petit mite que diu així…

“El rei de Pièria tenia nou filles que cantaven com els àngels, que encantaven i seduïen  tothom. Estaven molt orgulloses del seu do, del seu talent i per aquest motiu van decidir viatjar  fins a l’Helicó, on hi havia una de les residències de les nou muses. Les nou germanes van decidir reptar les nou divinitats però aquestes últimes van cantar una cançó que va commoure tothom, els ocells van deixar de cantar i les pedres es desfeien. Les filles del rei van ser derrotades i castigades per la seva arrogància; les van transformar en garses, canviant les seves veus per gralls.”

L’estrena d’aquesta petita representació no té encara data però sí lloc: será al Teatreneu de Gràcia. Atents a les novetats!

Una altra manera d’aprendre...

Mariona Ferrer
4t ESO




14 de juny del 2013

A les noces de Tetis i Peleu

Noces de Tetis i Peleu. Jacob Jordaens (1593-1678). Museu del Prado

A les noces de Tetis i Peleu
La gresca i els riures cobraven vida
Des del cel se sentien els crits i les veus
Que provenien de la muntanya Ida.

La festa de cop va acabar
La discòrdia va aparèixer
La poma d’or va llençar
I la sorpresa de tothom va créixer

Portava gravada una inscripció
 “per a la més bella”
De tres deesses va sorgir l’ambició
Però només triada seria una d’elles.

La Justícia triar no volia
Cap a una altra banda va mirar
El pes sobre Paris recauria
I el conflicte es va crear

Tots a l’Ida es van reunir
Hermes, de déus el missatger,
Les tres deesses va portar
La por a Paris va envair
  
Hera, dels cels la deessa,
Afrodita, la bellesa i l’amor,
Atena, la guerra i la saviesa,
Per jutjar les divinitats calia un gran valor.
  
Les tres van fer-li un promesa
“l’amor de la noia més maca aconseguiràs”
“seran teus el prestigi militar i la saviesa”
“tria’m i sobre el món poder tindràs”

El moment de la tria arribà
Paris la decisió va prendre
 l’amor d’una noia trià
I Hèlena el cor del jove va encendre

Mariona Ferrer
Natàlia Caro
4t ESO


9 de juny del 2013

La tria de Paris

A propòsit de les activitats que els alumnes de 4t han realitzat durant aquest darrer trimestre sobre l'episodi del Judici de Paris, us presentem hic et nunc aquesta versió en fotogrames de com va anar tot plegat al cim del mont Ida, ben a propet de la mítica Troia...




Jordi Barberà
Sofia Menéndez-Arango
Blai Gumí
Rut Masarnau
Mercè Domínguez
4t ESO


4 de juny del 2013

Teatre amb cor grec a Gràcia!


El passat cap de setmana del 25 i 26 de maig, cinc alumnes de l’escola (l’Eulàlia Bou, en Sergi Núñez, l’Adrià Puig, la Maria Ros i jo mateix) vàrem participar en una obra de teatre al Cercle de Gràcia. Això fins a cert punt no té res d’estrany,  ja que al Cercle es representen moltes obres de teatre, però aquesta va ser certament especial.

L’obra portava per títol L’Oh-Dissea, va ser dirigida per la Clara Manyós i en Xavi Segú, i era una adaptació lliure d’aquest últim de la pel·lícula Poderosa Afrodita, del director de cinema nord-americà Woody Allen, interpretada per nois i noies d’entre 16 i 18 anys.

La història ens explica com el protagonista, en Pau Quadern, es troba en disputa amb la seva promesa, la Sofia, pel lloc on estiuejaran. El noi vol pujar a veure el seu avi a la muntanya, en un poble de mala mort, mentre que la noia vol passar les vacances a Lloret, on els esperen els seus amics. Es separen, i descobrim que en Pau en realitat ha anat a la muntanya per trobar-se amb la seva nòvia de la infància, l’Helena, una noia molt atractiva però no gaire llesta. En Pau es trobarà en un embolic entre l’amor de la seva vida i un capritx passatger, i per acabar-ho d’adobar, en tot moment l’acompanyarà un tragicòmic cor grec.

Aquest cor està format per diferents personatges que esdevenen una mena de veu de la consciència molt particular. Són la veu en off de la història, que es comuniquen tant amb el públic com amb el protagonista. El cor està encapçalat pel Corifeu, el seu portaveu, que tracta el Pau de tu a tu i l’aconsella en els moments de dubte. Malgrat les bones intencions del cor, en certs moments, es fan pesats i encara inflen més el cap del noi.

Per completar el quadre, durant l’obra hi van apareixent diferents personatges de la mitologia i de la tragèdia gregues que aporten la seva experiència, els seus coneixements i els seus poders per ajudar el Pau en el seu difícil camí. Aquests, però, tenen les seves manies, fílies i fòbies i poden acabar d’embolicar encara més la troca.

Els personatges que hi apareixen són: Laios, rei de Tebes, descendent de la nissaga dels Labdàcides i assassinat pel seu propi fill Èdip; Iocasta, esposa de Laios i, per tant, reina de Tebes, que es casà amb el seu dissortat fill després que aquest assassinés Laios; Leda, reina d’Esparta seduïda per Zeus, qui la va fecundar metamorfosat en cigne.  Va ser mare de dos fills immortals per la unió amb el totpoderós déu, Pòl·lux i la futura Hèlena de Troia; Cassandra, jove sacerdotessa que va obtenir d’Apol·lo el do de l’endevinació. Aquest, més tard, com a càstig, va fer que els troians no creguessin mai les seves profecies; i finalment Tirèsies, l’ancià endeví tebà que malgrat la seva ceguesa posseeix el do de la vidència del futur.

Què era el cor en l’estructura d’una tragèdia o d’una comèdia clàssiques? Quin paper hi tenia? Qui era el corifeu? Sabeu alguna cosa més dels personatges abans esmentats?

Ferran Guijarro
Maria Ros
1r batxillerat