29 de desembre de 2013

SAXA LOQVVNTUR



Quan les pedres parlen no ho fan amb paraules. Ho fan amb el bo i millor que ens poden oferir a través de la mare Terra: cereals, oli, vi,... El viticultor i enòleg Carmelo Ortega ho sap molt bé i, inspirat per les singulars característiques geològiques de les seves vinyes, ens regala aquest excel·lent Rioja que porta per nom, precisament, aquella capacitat que els ossos de la terra tenen per transmetre la seva essència. Al Vaixell ja hem publicat alguna entrada vinculada al món del vi, un producte molt arrelat a la nostra cultura com a part de l'herència dels nostres avantpassats grecs i romans. I em sembla que aquesta no serà l'última. Us deixo amb la definició que el propi Ortega fa d'aquests vins:

"Proveniente del Latín, el nombre Saxa Loquuntur hace referencia a los viñedos cubiertos de piedra y rocalla donde maduran las uvas para los vinos del mismo nombre -La Pedriza de Tudelilla y El Monte en concreto-. Ambos se encuentran en un microcosmos de condiciones geólogo-meteorológicas extraordinarias junto con una tierra especialmente pedregosa y árida. Situadas a 500 y 700 metros de altura, se hallan cerca del pueblo de Tudelilla, al borde de la Rioja Baja. 
Las piedras esparcidas en los viñedos actúan como una capa que protege la tierra arenosa de efectos adversos producidos por influencias atmosféricas y ayuda a mantener un grado de humedad constante. Las cepas tienen una antigüedad de hasta 65 años y están colocadas a una distancia de 1.5 metros entre ellas. De este modo se obtiene una cosecha de muy poca cantidad pero de máxima calidad, unos 3.000 Kg. de uvas por hectárea. Las uvas se recogen únicamente a mano y sólo las mejores son finalmente seleccionadas. La fermentación tiene lugar en tanques de acero inoxidable con control de la temperatura. A continuación, el vino pasa varios meses en barricas de roble americano y francés para su crianza."


24 de desembre de 2013

Chorus nautarum: Vrbi et Orbi

S'acosta Nadal i Any Nou, i els mariners de l'Odisseu volem continuar la tradició i oferir-vos els nostres millors desitjos per a aquestes dates i el que ha de venir. Enguany alguns de nosaltres hem treballat un parell d'estrofes de dues nadales, una en llatí i una en grec (per fi ens atrevim!). Aquest és el resultat final que esperem us agradi. In nomine omnium condiscipulorum uobis exoptamus BONAM NATIVITATEM ET ANNVM NOVVM FAVSTVM FELICEM



ΚΑΛΑ ΧΡΙΣΤΟΥΓΕΝΝΑ ΣΕ ΟΛΟΥΣ ΚΑΙ ΚΑΛΕΣ ΓΙΟΡΤΕΣ!

                                                              SANCTA NOX

Sancta nox, placida nox!
Nusquam est ulla vox;
Par sanctissimum vigilat,
Crispo crine quieti se dat
Puer dulcissimus.
Sancta nox, placida nox!
Certior fit pastor mox
Angelorum alleluia;
Sonat voce clarissima
Iesus salvator adest.
Sancta nox, placida nox!
Nate Dei, suavis vox
Manat ex ore sanctissimo,
Cum is nobis auxilio,
Christe, natalibus.

  ΤΡΙΓΩΝΑ-ΚΑΛΑΝΤΑ 

Τρίγωνα-κάλαντα σκόρπισαν παντού,
κάθε σπίτι μια φωλιά του μικρού Χριστού,
Τρίγωνα-κάλαντα μες στη γειτονιά,
ήρθαν τα Χριστούγεννα κι η Πρωτοχρονιά!

Άστρο φωτεινό, θά 'βγει γιορτινό,
μήνυμα θα φέρει απ' τον ουρανό.


Τρίγωνα-κάλαντα στο μικρό χωριό
και χτυπά Χριστούγεννα το καμπαναριό
Τρίγωνα-κάλαντα σκόρπισαν παντού
κάθε σπίτι μια φωλιά του μικρού Χριστού.
Τρίγωνα-κάλαντα στο μικρό χωριό
και χτυπά Χριστούγεννα το καμπαναριό

Τρέχουν τα παιδιά μέσα στο χιονιά
ήρθαν τα Χριστούγεννα κι η Πρωτοχρονιά
Μες στη σιγαλιά, ανοίγ’ η αγκαλιά
και κάνει η αγάπη την καρδιά φωλιά.
Τρίγωνα-κάλαντα σκόρπισαν παντού
κάθε σπίτι μια φωλιά του μικρού Χριστού.
Τρίγωνα-κάλαντα στο μικρό χωριό
και χτυπά Χριστούγεννα το καμπαναριό

Τρίγωνα-κάλαντα σκόρπισαν παντού,
κάθε σπίτι μια φωλιά του μικρού Χριστού,
Τρίγωνα-κάλαντα στο μικρό χωριό
και χτυπά Χριστούγεννα το καμπαναριό
Τρίγωνα-κάλαντα σκόρπισαν παντού,
κάθε σπίτι μια φωλιά του μικρού Χριστού,
Τρίγωνα-κάλαντα μες στη γειτονιά,
ήρθαν τα Χριστούγεννα κι η Πρωτοχρονιά!


17 de desembre de 2013

Quae metamorphosis est?


Alguien me mira. Alguien espera. El viento
amansa el agua del estanque. Pienso
en lo que pensará de mí
la imagen que me contempla.

José Hierro, Cuaderno de Nueva York, 1998, poesía Hiperión


12 de desembre de 2013

Culinarium, la cuina a casa


Fa uns dies, tot passejant per Gran de Gràcia, vaig descobrir aquesta botiga amb un nom de clara inspiració clàssica: CULINARIUM. Cercant informació, m'he assabentat que es tracta d'una empresa especialitzada en la distribució de productes per a la llar que ofereix principalment als seus clients una gamma professional d'articles de taula i cuina per facilitar -diuen- el plaer de cuinar i convidar. La seva franquícia té botigues en tres de les quatre províncies catalanes, concretament a Barcelona, Lleida, Tarragona, Reus, Granollers, Sabadell, Terrassa i Mataró. 




El nom d'aquest negoci (per cert, quina és l'etimologia d'aquesta paraula?) fa referència a una de les parts de la domus romana: la CULINA. D'aquest mot llatí en deriven els catalans cuina (la l intervocàlica llatina s'ha perdut), cuinar, cuiner, cuinada o cuinat, cuinejar o culinari, -ària, que manté la l del llatí. Fixeu-vos que en el nom de l'empresa s'ha diferenciat clarament el nom de l'estança del del sufix -(a)rium, que ve a significar "relatiu o pertanyent a".

En llatí hi ha una altra paraula vinculada al món de la cuina: coquina o art culinària. Altres mots de la mateixa família lèxica serien coqua (cuinera), coquus (cuiner) coquibilis (fàcil de coure), coquinaris, -e (de cuina), coquino -1- (cuinar, guisar), coquinus, -a, -um (gastronòmic, de cuiner), coquitatio (cocció) o coquo, coxi, coctum (cuinar). D'aquí provenen les castellanes cocina, cocinero, -a, cocido, cocinar, etc.


A les primitives cases romanes, la cuina estava ubicada a l'atri o pati central, aprofitant el compluvi per a la sortida de fums (una mena de "cuina office" actual). Més endavant es va situar en un emplaçament apartat de l'atri, generalment annexa a una latrina. L'aigua de les aigüeres era reutilitzada per arrossegar els excrements cap als sistemes de clavegueram. Acostumaven a ser fosques, greixoses i desprovistes de xemeneia, per la qual cosa els fums s'evaquaven per una finestra. Com que la majoria eren poc segures, els incendis hi eren freqüents. A la culina s'hi acostumava a col·locar un larari.

I parlant d'una domus romana, podríeu definir les parts que apareixen en el paràgraf anterior? En sabeu més? A banda de les domus, quins altres tipus d'habitatge hi havia a l'antiga Roma?

Valete!

Pau Ruiz
4t ESO


7 de desembre de 2013

Déu del tro



Saluete omnibus!

El meu nom és Arnau i sóc alumne de Llatí de 4t d'ESO de l'escola Vedruna Gràcia de Barcelona. Com a incondicional de la música heavy, del hard rock i d'altres estils descendents de l'immortal rock (jo mateix toco la guitarra espanyola, l'elècrica i la bateria!), avui us vull presentar una cançó del grup nordamericà KISS amb clares referències de la mitologia clàssica: God of Thunder (Déu del tro)

KISS és una banda de hard rock fundada l'any 1973 a Nova York. El grup original era format per Gene Simmons (baix i veu), Paul Stanley (guitarra rítmica i veu principal), Ace Frehley (guitarra principal i veu) i Peter Criss (bateria i veu). Amb una estètica pròpia de l'horror gòtic o dels superherois de còmic Marvel, les seves posades en escena han estat un dels elements més singulars i identitaris de la història del rock: tones de maquillatge, vestits estrafolaris, sang, fum i pirotècnia a dojo. Cadascun dels seus membres van adoptar durant molts anys la personalitat d'un Dimoni (Simmons), del Noi dels Estels (Stanley), d'Heroi Espacial (Frehley) o de Gat (Criss). Els seus anys daurats embolcallen dues dècades: les dels 70 i 80, una carrera musical amb 45 discs d'or i més de 100 milions d'àlbums venuts.

God of Thunder forma part de l'àlbum Destroyer, que va sortir al mercat el març de 1976 i és considerat per la premsa especialitzada com un dels millors treballs de la banda. És una cançó potent, en part perquè és interpretada per la sinistra veu del dimoni Simmons, amb acords de guitarra, baix i bateria de ritme lent, com si fos una marxa militar, d'un to èpic més proper al hard rock, amb bons riffs i puntejats, coral i amb una lletra de clara inspiració mitològica que parla d'un ésser superior amb poders divins vinculats al rock'n roll. Per acabar-ho d'adobar, té uns efectes de so que inclouen explosions, repics de caixa acústica (gentilesa de Peter Criss), converses enregistrades de públic i uns crits de nen cap al final de la peça que posen els pèls de punta.

A banda de publicar la lletra en l'original anglès, us deixo la meva traducció al català (perdoneu les possibles errades) i l'enllaç a la que probablement sigui la millor (i mítica per als seus seguidors) versió de la cançó, un directe de la gira Live at the Budokan (a Tòquio, Japó), el 2 d'abril de 1977. El vídeo que encapçala l'entrada m'ha semblat adient al paisatge del déu protagonista.

M'agradaria, però, que ens centréssim en les referències clàssiques d'aquesta cançó. De quines divinitats parla? Pertanyen totes a la mitologia grecoromana o hi ha una barreja de cultures mitològiques? Qui és "Daughter of Aphrodite"? I els "demons" a què fa referència? Us agrada aquest tipus de música? Quina és la vostra?

Valete!

You've got something about you
You've got something I need
Daughter of Aphrodite
Hear my words and take heed
I was born on Olympus
To my father a son
I was raised by the demons
Trained to reign as the one
God of thunder and rock and roll

The spell you're under
Will slowly rob you of your virgin soul
I'm the lord of the wastelands
A modern day man of steel
I gather darkness to please me
And I command you to kneel
Before the
God of thunder and rock and roll
The spell you're under
Will slowly rob you of your virgin soul
I am the lord of the wastelands
A modern day man of steel
I gather darkness to please me
And I command thee to kneel
Before the
God of thunder and rock and roll
The spell you're under

Will slowly rob you of your virgin soul

Tens alguna cosa en tu
tens alguna cosa que necessito
Filla d'Afrodita
escolta les meves paraules i vés amb compte
Vaig néixer a l'Olimp
fill del meu Pare
vaig ser criat pels dimonis
instruït per a ser l'únic en regnar
Déu del tro i del Rock N’ Roll
l'encanteri sota el qual estàs
lentament et robarà la teva ànima virginal
Sóc el senyor de les terres aspres
un home d'acer dels nostres dies
aplego foscor per complaure’m
i t’ordeno agenollar-te
davant del
déu del tro i el Rock & Roll
L'encanteri sota el qual estàs
lentament robarà la teva ànima virginal
Sóc el senyor de les terres aspres
un home d'acer dels nostres dies
Aplego foscor per complaure’m
I t’ordeno agenollar-te
davant del
déu del Tro i el Rock & Roll
L'encanteri  sota el qual estàs
lentament robarà la teva ànima virginal

Arnau Virgili
4t ESO


3 de desembre de 2013

Forum romanum


Romanum oppidum forum semper habebat. Forum romanis negotiorum et iudiciorum locus erat. Multa templa romanum forum ornabant. Vestae et Saturni templa in foro sunt. In Vestae templo sanctae flammae sunt et in Saturni templo populus pecuniam seruabat. Nuntii in foro populum conuocabant et ibi magnas uictorias celebrabant, praeclari uiri e rostris uerba faciebant et suas sententias defendebant. 

A més de fer la versió catalana del text llatí...

-   Escriviu la funció sintàctica de les paraules subratllades.
-   Traduïu les formes verbals llatines ornabunt, habebant, facit, celebrabimus et defendet.
-   Escriviu els casos de les següents paraules:

    • acusatiu plural de flamma, -ae (f.)
    • ablatiu plural de forum, -i (n.)
    • nominatiu plural de populus, -i (m.)
    • acusatiu singular de oppidum, -i (n.)
    • genitiu plural de negotium, -ii (n.)
-   Cerqueu informació sobre les dues divinitats que apareixen al text.
-   ... i finalment expliqueu-nos quins eren els seus principals edificis i la funció de cadascun. Fixeu-vos bé en aquesta sorprenent reconstrucció en 3D que de ben segur us ajudarà a entendre la majestuositat de l'indret.




29 de novembre de 2013

Gendre


Per als romans, com per a tantes altres cultures, la perpetuació de la família era fonamental. Ho era tant que, quan es buscava un marit per a la filla de casa, el que de fet es buscava era algú que aportés fills i ampliés la parentela.
Això explica que el nouvingut a la família fos anomenat gener, que ha donat gendre en català. Gener comparteix la mateixa arrel que generar, engendrar o gènere i volia dir ni més ni menys que "engendrador", perquè era aquest el paper més important, si no l'únic, que s'esperava que acomplís el marit de la filla.

A propòsit de la parentela, llegiu aquest fragment i la seva traducció de les Etimologies de Sant Isidor (IX, 5-6):

Pater est initium generis. Itaque is pater familias vocitatur. Mater enim quasi materia est.
Avus patris pater est. Proavus avi pater est. Abavus proavi pater. Atavus abavi pater. Tritavus atavi pater, ultimum cognationis nomen est.
Filius et filia liberi appellantur.
Patruus frater patris est, quasi pater alius. Avunculus est matris frater. Amita est soror patris, quasi alia mater. Matertera est soror matris, quasi mater alia.

El pare és l’origen del llinatge. Per això s’anomena pater familias. I la mare és com el principi físic.
Avus és el pare del pare. Proavus és el pare de l’avi. Abavus el pare del besavi. Tritavus el pare del rebesavi i l’últim nom de parentiu.
El fill i la filla s’anomenen liberi.
El germà del pare és el patruus, gairebé com un altre pare. Avunculus és el germà de la mare. Amita és la germana del pare, gairebé com una altra mare. La germana de la mare és la matertera, gairebé també com una altra mare.


A partir d'aquestes informacions i de les paraules en llatí que ja sabeu o aneu descobrint relacionades amb la família, us proposo que completeu l'arbre genealògic de la vostra i en feu una presentació fotogràfica. De pas, recuperareu la memòria històrica dels vostres avantpassats i els recordareu, un fet de vital importància per a qualsevol romà. Què us sembla?

Marta Simón


24 de novembre de 2013

Scientia a priori


Enguany a l’escola Vedruna Gràcia hem celebrat la 18a Setmana de la Ciència. El tema triat, d’entre els proposats per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha estat la celebració dels 90 anys de la visita d’Einstein a Catalunya.
Va ser el 22 de febrer del 1923 que Einstein va arribar a l’Estació de França convidat per la Mancomunitat, amb la intenció de fer algunes conferències de divulgació sobre les seves teories (havia estat guardonat amb el premi Nobel de Física dos anys abans) i conèixer una mica més les terres catalanes.
Així doncs, els alumnes de 2n d’ESO s’han dedicat no només a seguir les passes d’Einstein a Catalunya ara fa 90 anys, sinó també a estudiar la seva biografia, el seu llegat com a científic (les seves teories) i el context històric de la Barcelona dels anys 20.

Una de les curiositats que vam trobar fent aquesta interessant recerca, va ser el menú del sopar de comiat que Rafael de Campalans, membre de la Mancomunitat, va oferir a Albert Einstein.



El menú Scientia a priori el van escriure en llatí! Això ens va portar de dret a demanar l’ajuda del departament de Clàssiques de l’escola que, amb gran predisposició i diligència, ens va oferir la col·laboració de dues alumnes de batxillerat, la Núria Martínez de 1r i l’Alba Legide de 2n.
El resultat de la feina d’aquestes dues alumnes va ser fantàstic… no ens hauríem pogut imaginar “a priori” que un simple menú amagués tanta saviesa.



Els alumnes de 2n d’ESO van quedar bocabadats en veure que la traducció del llatí al català no comporta només saber el significat de cada paraula sinó conèixer tot un context històric i cultural.
Amb exemples com el nom científic del gènere al qual pertany la poma, malus en llatí, vam aprendre no només que hi havia sidra en aquest sopar sinó la relació del nom d’aquesta fruita amb el mite d’Adam i Eva.
O fins i tot que alguns adjectius com parvum referits al tamany de les pomes en el menú, ha estat l’origen d’una paraula que hem utilitzat des de ben petits quan dèiem que anàvem a parvulari
Ara, el que vam trobar francament divertit, va ser l’al·lusió al pollastre fent servir l’expressió Homo Platonicus secundum Diogenem… deurien ser ben divertits aquests personatges clàssics!!
Aquesta és la traducció al català que ens van oferir la Núria i l’Alba...


És evident que Einstein es deuria fer un fart de riure amb aquesta broma simpàtica dels seus amfitrions [1] catalans i que deuria passar una vetllada agradable.
En finalitzar la seva visita a Catalunya, Albert Einstein va fer una anotació al seu diari personal referint-se als catalans i a Catalunya com a gent amable, cançons populars i agradable i càlid comiat.


[1] [del ll. Amphitryon, pres del gr. Amphitrýōn, rei mitològic, esplèndid en els banquets]

Si després de llegir aquesta entrada us han vingut ganes de fer un cop d’ull a la feina d’aquests alumnes de 2n d’ESO, podeu:

·    * Visitar “físicament” l’exposició E90 amb fotografies de la visita d’Einstein a Catalunya que trobareu a l’aula de desdoblament de l’escola davant de l’aula de 1r d’ESO.

·     * Visitar “virtualment” el blog que hem anat construint entre tots (amb cròniques, twits…) a  http://setmanadelaciencia.wordpress.com

Vosaltres, que ja esteu acostumats a viatjar (tot i que en vaixell), ara teniu l’oportunitat d’embarcar-vos en una nova aventura.

Núria Fusté


20 de novembre de 2013

Tο Ελληνικό βλέμμα

Sembla que últimament la creativitat dels alumnes de Grec I és força patent i flueix sense aturador. Si a les composicions onomàstiques hi afegim hic et nunc la contemplació que han fet de les belles morfolgies d'una pi, d'una theta o d'una lambda al carrer, en un edifici o al jardí de vora casa, potser entendrem que amb ulls clàssics i una mirada grega dels objectes més quotidians en podem fer poesia. Què en penseu?




15 de novembre de 2013

Tifó: el mite hesiòdic



Malauradament, aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació van plens de notícies relacionades amb el tifó que ha assolat les Filipines. El Haiyan, un dels més devastadors de la història, ha deixat un paisatge de destrucció total i ha causat més de 10.000 morts segons les últimes estimacions. En meteorologia, un tifó és una tempesta forta localitzada al nord-oest de l'oceà Pacífic (sempre a l'oest de la línia de canvi de data), però la referència cultural l'hem de buscar en la mitologia clàssica, concretament en el relat hesiòdic de la Teogonia que situa la terrible lluita entre Zeus i Tifó, monstre engendrat per Gea i Tàrtar -la terra i la profunditat més pregona d'ella mateixa-, al bell mig d'una guerra lliurada per déus. L'episodi de Tifó o Tifeu (Τυφῶν -terbolí, tromba-) s'intercala entre la Titanomàquia i la Gegantomàquia, aquesta triple gesta bèl·lica que haurà de coronar Zeus com a nou i definitiu rei de l'univers. Llegim el que ens explica el poeta Hesíode al respecte:
  
      "[820] Però quan Zeus va foragitar del cel els Titans, per la gràcia d'Afrodita daurada, l'enorme Gea va infantar, del seu amor amb Tàrtar, un darrer fill, Tifó. Els seus braços són fets per a accions de força i els seus peus de déu poderós són incansables. De les seves espatlles neixen [825] cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d'on surten, talment dards, llengües negroses. En els seus caps monstruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells, quan mira, en surt foc. De cada un dels caps terribles sortien unes veus emeses amb uns sons increïbles: de vegades eren uns sons que només entenien els déus, de vegades semblaven el mugit d'un toro altiu de veu ressonant i de força indomable; altres vegades semblaven el rugit d'un lleó de cor despietat o d'un cadell de gos, sons sorprenents a l'oïda; d'altres vegades eren talment un xiulet que repetia l'eco de les altes muntanyes. Aquell dia s'hauria produït un fet extraordinari i Tifó hauria esdevingut senyor de mortals i immortals, si el pare d'homes i déus no ho hagués descobert amb la seva perspicàcia. Va provocar un tro fort i espantós i, per tot arreu, la terra va ressonar terriblement, així com l'ample cel al seu damunt i el mar i els corrents de l'oceà i els abismes pregons de la terra. El gran Olimp va trontollar sota els peus immortals del déu que s'aixecava i la terra va tornar a gemegar. Una intensa xafogor s'estenia per la mar de color violeta a causa dels trons i els llampecs i també del foc procedent d'aquell monstre, i pels vents borrascosos i pels llamps que porten foc. I la terra sencera bullia, i bullia també el cel i la mar. Pertot arreu onades gegantesques es precipitaven contra els penya-segats pel braó dels immortals, i va produir-se una terrible sacsejada. [850] Un tremolor s'apoderà d'Hades que regna sobre els morts que viuen sota terra i també dels Titans del Tàrtar, que viuen al voltant de Cronos, a causa de l'aldarull espantós i a causa de la terrible lluita. Zeus aleshores va aplegar les seves forces i, tot seguit, va agafar les seves armes, el tro, el llampec i el llamp que porta el foc i, fent un salt des de l'Olimp, va colpejar i va cremar tot d'una els caps horribles del monstre esfereïdor. Aquest, vençut per les violentes fuetades de Zeus, va caure de genolls ferit i l'enorme terra va gemegar.
        
        Fulminat i abatut el monstre diví, una guspira de foc del seu cos caigut va prendre en les fondalades ombrívoles i abruptes de la muntanya i una gran extensió de la terra va començar a cremar produint un vapor intens i es fonia com l'estany escalfat per l'habilitat d'uns homes en un gresol de fondre d'ample forat, o com el ferro, metall molt més fort, que es fon quan és sotmès a l'acció del foc ardent en la terra divina per obra de la destresa d'Hefest. Així es fonia la terra per l'esclat del foc ardent. I Zeus, amb el cor afligit, el precipità a l'ampli Tàrtar.
        
        De Tifó prové la força dels vents que bufen humits, tret del Notos, del Bòreas i del Zèfir que aclareix el cel. Aquests són d'origen diví i de gran utilitat per als mortals. Els altres són vents que bufen sobre la mar: quan s'abaten sobre la mar tèrbola, terrible flagell per als mortals, es congrien en terrible tempestat. [875] Bufen aquí i allà, dispersen les naus i provoquen la mort dels seus tripulants. I no existeix cap defensa possible per als homes que han d'enfrontar-s'hi en la mar. D'altres vents bufen, en canvi, per la terra infinita plena de flors i destrueixen els conreus estimats dels homes fills de la terra, tot omplint-los de sorra i provocant una barreja terrible. [885]"

           Hesíode, Teogonia, 820-885 [Trad. Joan Castellanos, Edicions La Magrana]




Què en sabeu, de la Titanomàquia? I de la Gegantomàquia? Quin és el desenllaç de tot plegat? Coneixeu algun altre monstre de la mitologia grega que posés a prova l'equilibri del món o fos una amenaça per als déus o els homes? Quina valoració feu de la catàstrofe de Filipines?


10 de novembre de 2013

Duae praesentationes...

Reprenem la publicació hic et nunc d'alguns treballs d'alumnes de 4t que a poc a poc (però amb bona lletra) van obrint la porta de la domus latina que hem començat a visitar. Plurimas gratias omnibus et maxime Iuliae Brunaeque.






5 de novembre de 2013

Estimat Horaci!


Quinto Orazio Flacco, Giacomo Di Chirico

    "Tinc uns camps petits, i el gràcil alè de les muses gregues", diu Horaci d'ell mateix, a l'Oda XVI. Aquests camps de què parla molt sovint, juntament amb arbredes regades per "movibles rierols", formaven la finca de la Sabina que li va regalar el seu amic i protector Mecenes, noble romà, conseller de l'emperador August, de qui han pres nom tots els protectors de les arts.
    En aquestes terres tranquil·les, el poeta, com més gran es feia, s'hi trobava més bé. Anava a Roma sempre que li calia, per resoldre algun afer o si Mecenes el reclamava. Després, altra vegada cap als prats agradables, cap al menjar senzill -tenia l'estòmac delicat- amb verdures collides al seu hort i olives dels seus arbres. Allà va escriure moltes de les seves poesies més belles.
    Però us voldria presentar físicament el nostre amic Horaci, aquest "homenet graciosíssim", com l'anomenava l'emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l'humor, amb "un porc grassonet del ramat d'Epicur". Amb això volia dir que li agradava l'ensenyament d'aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació. També ens diu que tenia els ulls delicats i, quan feia algun viatge, s'emportava pomades per tenir-ne cura. Si el vi o l'aigua dels hostals no li semblava de confiança, s'estimava més estar-se'n.
    Així era Horaci físicament; la seva petita talla no li va pas impedir fruir de l'amor de noies i dones molt boniques, que cantà en els seus poemes. Sobretot, però, li agradava l'amistat i la companyia dels homes més savis de Roma, i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Quan Mecenes tenia por de morir-se, li va assegurar en un poema que no el sobreviuria. I així va succeir: al cap de poques setmanes de la mort del seu amic, va morir Horaci, el 28 de novembre de l'any 8, als 57 anys.
    Horaci no havia nascut a Roma, sinó força lluny, a Venosa, i no era pas de cap família rica. El seu pare, de jove, havia estat esclau. Un cop llibert, treballant molt, va prosperar i va poder enviar el seu fill a estudiar a Roma, una vegada acabat allò que avui en diríem "l'ensenyament bàsic", a càrrec del mestre Orbílius, que no planyia els cops de vara. I encara, veient la intel·ligència del seu fill, i fent un sacrifici, li pagà el viatge i l'estada a Atenes, on anaven a perfeccionar els estudis els nobles de Roma. Horaci agraí sempre al seu pare aquest esforç: "Si poguéssim triar els nostres pares -escriu-, satisfet del meu, no l'aniria pas a cercar entre els poderosos magistrats."
    El nostre amic Horaci, doncs, era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l'amor, el pas del temps, l'amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístoles. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l'anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.
    Fullejant la meva edició de les Odes i els Èpodes, que, per cert, tinc en un estat deplorable de tant llegir-la i rellegir-la, trobo versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànim. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen; si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà. Quan s'estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l'instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille (feliç aquell que s'allunya dels negocis).
    M'ha sabut greu separar Horaci de Virgili en aquesta tria, però m'he decantat per l'amic més assequible. Mirem-los, abans d'acabar la presentació, sopant junts. "Ja vénen els vents de Tràcia, que acompanyen la primavera -li escriu Horaci-, l'estació fa venir set, Virgili. Si vols tastar el vi de Cal·les, porta algun perfum a canvi del meu vi: no sóc ric, i la meva casa no vessa de riqueses. Un petit flascó de perfum farà sortir del celler de Sulpici una bóta d'aquest vi que obre el camí de l'esperança i sap esvair el neguit de les preocupacions." No, no és que Horaci fos avar. El vi de Cal·les era un vi molt car, un dels quatre vins que el poeta anomena: el Cècub, el de Falern i l'esmentat, tots del sud d'Itàlia, de la Campània, i el de Fòrmies, del Laci, la contrada de Roma. Deixem, doncs, els dos poetes menjant potser enciam, olives, carn tendra de xai i bevent vi, coronats amb una garlanda de murtra i jugant a fer poemes començant ara l'un, ara l'altre...

                        Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997

     Després de llegir aquesta presentació que ens fa M.A. Anglada del poeta Quint Horaci Flac, quina imatge us en feu, d'ell? Com creieu que va influir el seu caràcter i la manera d'entendre la vida en la seva obra? Quins són els tòpics horacians més importants i de què parlen? Què en penseu vosaltres, de l'amistat? De què tracten les obres del poeta de Venosa citades per MAA? Hi són totes?




31 d’octubre de 2013

24 lletres, 24 noms

Enguany, οἱ καὶ αἱ μαθηταὶ de Grec I ens hem afegit a les creacions que els nostres companys del curs passat van fer, amb les 24 lletres de l'alfabet grec, dels seus noms de pila. I si hem de fer cas de les paraules de l'heroi grec Palamedes, presumpte inventor de l'alfabet, en la tragèdia homònima del poeta Eurípides...

"Sols jo he trobat les regles per remeiar l’oblit, en inventar les consonants, les vocals i les síl·labes, i en ensenyar als homes l’ús de les lletres de manera que qui es troba absent sap perfectament tot el que s’esdevé més enllà de la plana marina, a casa seva, i el pare moribund diu per escrit als fills la part d’herència, i l’hereu se n’assabenta. Els mals que fan caure en discòrdia els homes, una tauleta els sufoca i no permet que es diguin mentides."
                                                                         
                                                                               EURÍPIDES, Palamedes, fr. 578

... els nostres noms aquí escrits preservaran la nostra memòria. Esperem que us agradi el muntatge.

Alumnes de Grec I


27 d’octubre de 2013

THERMAE ROMAE


Com ja hem vist en tantes ocasions, el món de la cultura clàssica envaeix el nostre entorn -en el bon sentit de la paraula- i camina al nostre pas sovint sense que ens n’adonem. És per això que he pensat en aportar el meu granet de sorra tot explicant-vos un nou exemple d’aquest interès real i actual per aquesta cultura que encara perdura i està present en les nostres vides.
Jo, com a bona rara auis, he decidit publicar l’entrada sobre un manga anomenat THERMAE ROMAE. El títol, estimats tripulants i filadors, ja ens dóna una bona pista sobre el que ens trobarem quan obrim el fantàstic còmic, però, tot i així, us en faré cinc cèntims.

La història té lloc a l’antiga Roma i l’acció se situa, concretament, l’any 128 dC, durant l’època de l’emperador Adrià. Lucius Modestus, el nostre protagonista, és un arquitecte de termes romanes que té problemes quan els constructors no accepten els seus encàrrecs per manca de creativitat i el fan fora, de manera que el seu amic Marcus el convida a passar un dia a les termes perquè així pugui alliberar-se de les tensions i pressions patides a la feina. Mentre està submergit dins l’aigua troba un forat per on decideix lliscar. El que no imagina és que acaba de succeir un fet inversemblant. En Lucius viatja a través del temps i l’espai fins arribar a uns banys termals de Sento, Japó, en ple segle XXI. Meravellat per les innovacions tecnològiques, Lucius s’inspirarà en les idees dels “cares planes” (mots amb què es refereix als japonesos, ja que ell no en coneix la seva cultura) i tornarà al seu món, on obrirà les seves pròpies termes inspirades en les que ha vist, revolucionant, d’aquesta manera, l’època en què viu.



L’autora d’aquesta original història és Mari Yamazaki, qui amb gran enginy i sentit de l’humor ens parla a través de les seves vinyetes de les termes i de la importància que tenien no només a l’antiga Roma sinó també del seu paper rellevant a l’actual Japó, on és molt típic anar als banys públics per deslliurar-se de les tensions i fer d’aquest espai un punt de trobada.

El més curiós és veure com aconsegueix descubrir-nos el paral·lelisme entre dues cultures tan diferents com la romana i la japonesa. Per a més inri, el còmic és ple de llatinismes i locucions que ajuden el lector a agermanar-se amb la cultura i la llengua romanes.
Aquesta sèrie ha estat editada en castellà per Norma Editorial i té un total de cinc volums. També ha estat animada amb 4 episodis i té una pel·lícula, Live Action, protagonitzada per actors. Es diu que hi haurà una segona part al 2014, però no és segur.

Ara, però, m’acomiado i dono pas al protagonista de Thermae Romae, en Lucius. Espero que també a vosaltres us hagin entrat ganes de submergir-vos en aquesta curta però molt entretinguda història!

Alba Legide
2n batxillerat





22 d’octubre de 2013

La filla del cònsol, de Mediterrània Edicions

Escultura del cap d'una dona romana, Museu Capitolí, Roma

Mediterrània Edicions és a punt de publicar una novel·la històrica que porta per títol La filla del cònsol.  El director de la col·lecció, Argumenta Historiae, està buscant una persona experta en el món clàssic perquè en faci una introducció i les notes a peu de pàgina per tal que els lectors puguin contextualitzar millor la història. Graduat en Història Antiga i Filologia Clàssica, ets un dels seleccionats i per tal de demostrar els teus coneixements i optar a la feina cal que redactis 15 de les 26 referències clàssiques que apareixen en aquest fragment. El director, el Sr. Ovidi Masferrer, tindrà en compte aspectes fonamentals del teu redactat com la claredat, la coherència, l’expressió i l’ortografia. Sort!

"El viatge des de Tarraco1 fins a Baetulo2 va resultar esgotador. Enrere vaig deixar la majestuositat de la capital de l'Hispània citerior3 amb certa nostàlgia. El mosaic que decorava la meva estimada domus representant el rapte d'Europa4 em va venir al cap quan vaig recordar la meva primera trobada amb la Clàudia Valèria. Escrita en alfabet grec5, a la part superior s'hi explicava la llegenda de la princesa fenícia, d'una bellesa tan resplendent com la que la meva memòria evocava de la jove patrícia romana. Vaig regirar la bosseta de cuir marró allotjada dins la roba malgirbada que contenia uns quants denaris i sestercis6 i vaig pensar amb indiferència que aquell era l'únic petit tresor que amb prou feines havia pogut salvar de la fortuna que un any abans havia heretat del meu oncle Marc Labiè.

S'acostaven les Saturnàlies7 i l'intens fred feria el meu rostre sense pietat mentre els ulls humitejats per la tristor eren l'únic testimoni de la meva solitud. Era evident que Cupido8 m'havia abandonat i que només Bacus9, amb el seu preuat líquid vermell, podia fer-me oblidar tantes desgràcies. De l'incendi que havia arruïnat casa meva només vaig poder salvar uns quants volums de la biblioteca familiar, la biblioteca privada més famosa de Tarraco. D'entre els llibres, dos m'eren especialmente estimats: un exemplar de l'Odissea d'Homer10, regal del meu germà Quintilià, i el més preuat de tots, un còdex del Miles gloriosus de Plaute11 editat a Emèrita Augusta12 i d'un gran valor sentimental per a mi. Va ser, sens dubte, la primera mostra d'amor que Clàudia em va fer arribar, abans fins i tot que ens coneguéssim després d'una breu estada a Emporiae13.

Mentre el carruatge s'allunyava pel camí principal d'accés a la gran urbs14 en direcció nord, vaig tenir també un record per a en Màrsies, el meu mestre grec que m'ensenyà les primeres paraules en aquesta llengua que tantes hores de felicitat m'ha regalat. Sempre recordava les dues primeres, antropologia i faringitis15, no sé el perquè, potser per la seva fonètica musical i juganera que em feia riure a les seves classes d'una manera ben espontània i innocent. Quins bells records! I quan m'explicava les històries immortals d'herois i déus, sobretot la del tità Cronos16 enfrontat al seu fill Zeus17. Encara ara em sembla sentir la seva veu, dolça i entusiasta…

Tanmateix, les millors hores passades a Tarraco tenien un paisatge clar i lluminós: el fòrum18 provincial, el gran amfiteatre arran de mar i la majestuositat del circ19 ubicat a la segona terrassa de la ciutat m'havien robat el cor. Com vaig gaudir dels seus espectacles, dels crits de la gent animant o escridassant els seus protagonistes, gladiadors i aurigues enmig de l'arena! Va ser a l'amfitatre on vaig declarar a la Clàudia Valèria el meu apassionat amor i encara ara recordo amb un somriure nostàlgic com ella, agafant-me la mà, va mirar-me seriosa i em va citar de memòria un fragment del poema Venus i Adonis20 que tantes vegades m'havia xiuxiuejat a cau d'orella. No ho oblidaré mai. No podria. I la vegada que el seu pare, el nobilíssim Quint Quadroni, ens va enxampar in fraganti21 a casa seva mentre intentàvem fugir dels esclaus cercant un moment d'intimitat robada. “Sortiu ipso facto!22”, va retronar la seva veu severa però càlida alhora. Va ser ell qui em va donar el millor consell que mai hagi rebut d'una persona: “Nosce te ipsum, coneix-te a tu mateix, Luci!”, solia repetir-me, “com ens recorda el vell savi Sòcrates23. Quanta veritat en tres paraules!

[…]

Avui és divendres24. Baetulo desperta i els crits de la multitud inunden els carrers principals. És dia de mercat. Tant de bo rebi  notícies del cònsol25 des de Roma. Estic impacient. Voldria marxar lluny i oblidar-la. Clàudia Valèria, la meva Penèlope26, el meu amor. Però sé que no podré. Diuen que el temps és un bon metge…"

   

17 d’octubre de 2013

Tanatonauta

Estela d'Amenmenés, El gran himne a Osiris, Museu del Louvre

Χαῖρετε, benvolguts navegants! Aquesta és una nova entrada de “nanolliçons d’etimologia”, com bé deia el Jordi en l’anterior post.

Per començar, us explicaré que vaig trobar aquesta curiosa (i interessant!) paraula tot fent el treball per grups de Llatí i Grec, en què se’ns demanava que busquéssim l’etimologia d’alguns hel·lenismes, entre els quals hi havia el mot ASTRONAUTA.

Si atenem a l’etimologia de TANATONAUTA, veurem que prové dels ètims grecs θάνατος (thánatos), que significa “(la) mort”, i ναύτης (náutes), “navegant, mariner, passatger” (com άστροναύτης, “astronauta”, que literalment vol dir “navegant de les estrelles”).

La paraula tanatonauta descriu una persona que, per uns minuts, ha estat en aquella suposada línia entre la vida i “l’altre costat”, un espai denominat “mort clínica”. I què és una mort clínica? Doncs aquella que suposa la pèrdua de consciència i el cessament del flux sanguini i l'activitat respiratòria del pacient. Es tradueix, per tant, en una aturada cardiorespiratòria i la pèrdua de signes vitals però sense que es produeixin lesions irreversibles a les cèl·lules cerebrals. Al mantenir-se vives aquestes de manera temporal, hi ha un marge de temps per revertir la situació, amb maniobres de reanimació cardiopulmonar,  abans que es produeixi la mort biològica. Aquesta ve determinada per la producció de lesions cerebrals irreversibles, que fan impossible la recuperació de la respiració i del pols. La mort biològica es produeix a partir de 4-15 minuts, un cop s'ha produït l'aturada cardíaca. Segons això, per tant, una mort clínica (o mort aparent) és possible de ser recuperada si es fa arribar al cervell sang oxigenada suficient perquè aquest òrgan no es lesioni.


Ras i curt, un tanatonauta o “navegant de la mort” és aquella persona els signes vitals de la qual s’han aturat durant uns segons, o minuts, però que ha sobreviscut gràcies a que el cervell no ha patit cap lesió irreversible. 

Aquí us deixo l’enllaç d’un cas ben curiós, el d’una dona australiana anomenada Vanessa Tanasio (fixeu-vos en el cognom!), de 41 anys, que  va “tornar a la vida” després d’una mort clínica de 42 minuts gràcies a una màquina, la Lucas 2, utilitzada amb èxit per primera vegada. Com diuen els metges, “és realment un miracle”.

Per acabar, un altre enllaç curiós i una pregunta: l’enllaç és el de la Tanatopèdia, una mena d’enciclopèdia funerària sobre usos, rituals i aspectes culturals vinculats a la mort, i la pregunta, aquesta...

coneixeu altres paraules derivades de l’ètim grec θάνατος i el seu significat?

Núria Martínez i Sellarès
1r batxillerat