30 abril de 2012

Malgrat el vent i la pluja


Malgrat el vent i la pluja de dissabte, la nostra segona Magna Celebratio va ser tot un èxit de participació i d´assistència de públic. Els vint-i-sis intrèpids tripulants i extripulants del Vaixell, repartits en els tres torns dels festival, que vau voler col·laborar en aquest projecte que ja va per la seva vuitena edició vau estar a l´alçada amb escreix. I em sembla que us ho vau passar molt bé i vau aprendre un munt de coses relacionades amb el que dia a dia treballem a l´aula. A més, l´experiència de treballar colze amb colze amb els companys aràcnids (fins ara virtuals) dels instituts Isaac Albéniz de BadalonaPremià de Mar és impagable. D´això se´n diu treball cooperatiu en majúscules. Jo, hic et nunc, us agraeixo a tots el vostre esforç i la vostra predisposició i entusiasme. Vam saber plantar cara a la climatologia adversa de dissabte (gairebé suspenem els tallers per imperatiu del déu Èol) i el regal va ser un diumenge apol·lini de principi a fi. Us deixo amb un reportatge fotogràfic que certifica aquestes impressions. Maximas gratias omnibus discipulis!




23 abril de 2012

Cui dono lepidum nouum libellum


El poeta veronès Gai Valeri Catul (84 aC - 54 aC) va dedicar una part dels seus immortals versos al seu amic i també escriptor Corneli Nepot. I ho fa amb un carmen, considerat el primer, que fa servir paraules d´agraïment i d´elogi cap a l´obra del seu estimat amic i que està escrit, sobretot, amb un amor incondicional cap als seus poemes, concentrats en aquelles tires de papir encolades que formaven el llibre. És una dedicatòria senzilla, delicada i emotiva i d´una gratuïtat entendridora. Un amic ofereix a un altre amic com a regal el seu tresor més preuat: un llibret bonic, nou i humil. En un dia com avui, hi ha cosa més maca?

                             I
Cui dono lepidum novum libellum
arida modo pumice expolitum?
Corneli, tibi: namque tu solebas
meas esse aliquid putare nugas
iam tum, cum ausus es unus Italorum
omne aevum tribus explicare cartis
doctis, Iuppiter, et laboriosis.
quare habe tibi quidquid hoc libelli
qualecumque; quod, o patrona virgo,
plus uno maneat perenne saeclo.

A qui dedico aquest bonic llibret nou,
acabat de polir amb l´asprosa pedra tosca?
A tu, Corneli, perquè tu solies trobar 
que les meves bagatel·les tenien algun valor
ja llavors, quan t´atrevires, l´únic entre els itàlics
a relatar tot el passat en tres llibres, doctes, 
per Júpiter, i laboriosos.
Accepta, doncs, aquest humil llibret,
valgui el que valgui. Que ell, oh verge protectora,
duri immarcescible més d´un segle! 
  
                               (Bernat Metge, trad. de J. Vergés i A. Seva)


17 abril de 2012

Vaixell de Gràcia

Platja de Navagio, a l´illa jònica de Zakynthos

Ja fa uns quants mesos que naveguem per aigües gregues i que entre mites, ètims i paraules vau decidir, potser sense saber-ho, iniciar un viatge que us hauria de menar a indrets desconeguts per a la majoria de vosaltres. El cantautor Lluís Llach va compondre l´any 1974 una cançó que ara fem nostra, Vaixell de Grècia. Vosaltres, tripulants d´una nau gracienca, el Vaixell d´Odisseu, cerqueu el vostre propi destí, alguns amb llargues i profitoses jornades per endavant, altres a tocar del port i de la nau que us ha de conduir a noves experiències. El viatge és un bell regal i cal pregar perquè així sigui. Continuem, entre tots, fent-ho possible... 

Si per les albes veieu passar un vaixell 
besant les aigües del mar bressol dels déus, 
feu-li senyal, que pugui veure on som 
i caminar amb nosaltres cap al nord. 

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, 
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam 
per guanyar onades fetes de por i de sang. 

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu, 
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, 
infla les veles que anem al mateix port.





14 abril de 2012

Els personatges masculins al Miles gloriosus de Plaute

                                                                  

A propòsit de la lectura de El soldat fanfarró de Plaute, la Clàudia i jo mateixa vam decidir treballar de manera més explícita els personatges masculins que apareixen al llarg de l’obra. Les cites que acompanyen la descripció dels personatges estan extretes de l´edició de La Magrana (1997).

Personatges principals:

Periplectomen: és l´arquetip del vell (senex) de les obres de Plaute. Nascut a Efes, ciutat de l´Àsia Menor, té aproximadament cinquanta quatre anys. Veí de Pirgopolinices. És molt amable i servicial, ajuda Plèusicles a aconseguir la seva enamorada (Filocomàsia); també ajuda l’esclau, Palestrió, a escarnir Pirgopolinices (militar) perquè aconsegueixi la seva llibertat.

Periplectomen:  “Tenint com tinc tants parents, per què em calen fills? Ara visc bé i com vull i em ve de gust, sóc feliç. Quan em mori, distribuiré els mes béns entre els meus parents, els repartiré entre ells. Ells són a prop meu, tenen cura de mi, vénen a veure com estic, o si vull alguna cosa. Abans que es faci de dia són aquí, preguntant-me insistentment com he passat la nit. En comptes de fills els tindré a ells que m’envien regals. Quan fan un sacrifici, em donen una part de la víctima més gran que la seva, em porten als banquets sagrats; em conviden a dinar, a sopar a casa seva; el qui m’ha enviat el regal més petit es considera el més desgraciat de tots. Competeixen entre ells per enviar-me regals, i jo em repeteixo a mi mateix: cobegen els meus béns, però mentrestant competeixen per nodrir-me i fer-me regals.”  (pàgines 79-80)                                                                   
Plèusicles adulescens plautí. Normalment és el protagonista de les comèdies del de Sàrsina, tot i que queda eclipsat pel seu esclau, que és qui embolica i desembolica l’acció. El jove sol estar enamorat d’una cortesana o d’una noia de bona posició. És un amant molt entregat a la seva estimada, Filocomàsia, i fa tot el que se li demana per tal d´aconseguir el seu amorEs disfressa de càpita del vaixell que va a cercar Filocomàsia per tal de poder alliberar-la de les urpes de Pirgopolinices i estar al seu costat. 

Palestrió: - (A Plèusicles, empenyent-lo cap a Filocomàsia que fingeix desmaiar-se) si us plau, aguanta la noia, que no es faci mal.
Pirgopolinices: Què és això, per favor?
Palestrió: Com que se separa de tu, de sobte s’ha desmaiat, la pobra.
Pirgopolinices: Ves correns a casa i porta aigua.
Palestrió: L’aigua no servirá de res, és millor que reposi. No intervinguis, si us plau, fins que torni en si.
Pirgopolinices: (veient que Filocomàsia i Plèusicles es besen) Tenen els caps massa junts. No m’agrada. Mariner, separa la teva boca de la seva boqueta, no et busquis maldecaps. Plèusicles: Estava comprovant si respirava o no.    (pàgines 125-126)

PalestrióÉs el prototip del servus de les comèdies de Plaute i el vertader protagonista de les seves obres. Esclau llest, astut, murri, desvergonyit, mentider, que no s’atura davant de cap dificultat i enganya per aconseguir el que vol. Es burla de tothom, amics i enemics. És intel·ligent i tots els altres personatges són titelles a les seves mans.

Palestrió: Vet aquí el pla que projecto, l’estrategema que posaré en marxa: Diré que ha arribat d’Atenes una germana bessona de Filocomàsia amb un amant seu; que s’assemblen com dues gotes de llet; i diré que s’allotgen com a hostes a casa teva.
Pericleptomen: Visca, visca, excel·lent! El teu pla és una meravella!  (pàgina 50)

Pirgopolinices: El soldat fatxenda, el nostre miles gloriosus. Amb aquest personatge pretén ridiculitzar els militars en general; per això el presenta fanfarró, perquè presumeix de les seves conquestes, tant bèl·liques com femenines, però en el fons és un covard i està faltat d’amants.  Pirgopolinices té molta autoestima (vanitat, en realitat) i ell mateix es descriu com a fill de Venus. Es pensa que tot gira al seu voltant i que totes les dones se senten atretes per ell, però en realitat és odiat per tothom i objecte de burla.  Aquest personatge és el arquetip de soldat plautí més conegut.  

Palestrió: (A Milfidipa) Veus quins aires es dóna l’inútil? (A Pirgopolinices) Per què no li respons?  Ve de part d’aquella de qui t’he parlat abans.
Pirgopolinices: Quina d’elles? Car són tantes les que em van al darrere, que no puc recordar-me’n.   (pàgina 103)

Personatges secundaris:

Artotrog: És el paràsit de les obres de Plaute. Aquest personatge còmic, esclau astut però també un xic ximplet, fa el que sigui per omplir el seu estómac. 

Pirgopolinices: Per Pòl·lux, tens una memòria excel·lent!
Artotrog: (A part) Els bons talls me la refresquen.
Pirgopolinices: Mentre facis com fins ara, no et faltarà mai menjar, sempre tindràs un plat a la meva taula.   (pàgina 41)

Esceledre: És  l’esclau de Pirgopolinices, poruc, persuasiu i tafaner i… força babau. Veu com Filocomàsia i Plèusicles es fan un petó i sempre vol tenir content el seu amo, costi el que costi, sobretot per no ser apallissat.

Esceledre: (parlant amb si mateix, mentre surt de la casa de Pirgopolinices) Tret que avui hagi passejat per la teulada en somnis, estic segur, per Pòl·lux, d’haver vist aquí a casa del veí, Filocomàsia, l’amant de l’amo, que s’estava buscant problemes. (pàgina 53)

Carió: És el cuiner (cocus) de Pirgopolinices que apareix exclusivament a l’últim acte (V) i mostra ganes d’escorxar el militar.

Pirgopolinices: Ai! Ja m’heu donat prou cops. Sis plau!
Carió: L’escorxo, doncs?
Periplectomen: Quan vulguis. (Als esclaus) Poseu-lo ben estirat amb els braços oberts.
(pàgina 131)

Pirgopolinices: Que passi la resta de la meva vida sense testi... moniatge.
Carió: Colpegem-lo encara, desprès crec que l’hem de deixar anar.
(pàgina 132)

Lurció: Esclavet de Pirgopolinices el qual deixen sol a casa, moment que  aprofita per cruspir-se el rebost. És descobert per Palestrió, que li té enveja per la seva comoditat momentània. Lurció té por de que se sàpiga el seu secret, ja que el podrien torturar i fa jurar pels déus a Palestrió que no dirà res.

Palestrió:  Un està borratxo, l’altre beu aigua amb vinagre. A bon majordom i sots-majordom ha estat confiat el celler!
Lurció :  Per Hèrcules que tu faries el mateix si t’haguès estat confiat ! Com que no pots imitar-nos, ens tens enveja.  (pàgina 87) 

I fins aquí, la nostra presentació.  Valete!

Helena Martínez
Clàudia Hurtado
2n Batxillerat




9 abril de 2012

Un Sota terra a les termes romanes de Sant Boi


Divendres 23 de març els tripulants de 2n vam visitar el complex termal privat d´època romana descobert a Sant Boi de Llobregat el 1953 sota una masia construïda el segle XVII. El taller del Museu Balneum ad Rubricatum, el recorregut del qual es fa ben curt gràcies a les excel·lents explicacions de la catedràtica de llatí Conxita Collellmir i de l´arqueòleg Joanjo Esteban, ens va permetre fer una immersió al món de l´urbanisme romà i més concretament del termalisme de gran valor didàctic. Des del Vaixell, no només us animem a fer aquesta visita sinó que també us volem oferir el nostre treball, una edició molt particular d´un Sota terra gravat in situ, i proposar-vos la visualització d´un vídeo produït conjuntament el 2002 pel Museu de Sant Boi i el Laboratori Multimèdia de l´ETSEIB (Escola Tècnica Superior d´Enginyeria Industrial de Barcelona - UPC).

Alumnes de 2n de batxillerat
 
P.S.: i si voleu aprendre un munt de coses sobre com eren els banys a l´època romana, cliqueu aquí.

  


3 abril de 2012

A Antonio Mingote, in memòriam

Per veure més gran, cliqueu aquí

Avui ha mort a Madrid Antonio Mingote. Nascut a Sitges el 1919, ha estat un dels dibuixants i humoristes gràfics més valorats i estimats que amb els seus ninots de publicació periòdica ha caricaturitzat i satiritzat la societat espanyola del darrer segle. Elegit acadèmic de la llengua espanyola el 1987, Mingote va retre també el seu particular homenatge al món clàssic il·lustrant obres com El cuento erótico, griego, latino e indio (1994), de l´insigne hel·lenista Francisco Rodríguez Adrados o dibuixant personatges de la mitologia com Dafne i Apol·lo, les Muses, Ícar o episodis com el del Judici de Paris. Esperem que les nou filles de Zeus i de la Memòria l´hagin ja acollit com es mereix. Mestre Mingote, requiescas in pace...