En les pàgines del Vaixell s’han fet
nombroses referències al laberint i la seva significació mitològica. No és el
meu propòsit, doncs, tornar a portar aquí Ariadna, Teseu o el Minotaure. Només
volia compartir una experiència que he pogut viure aquest estiu tot visitant el
Laberint de Blat de Moro que es troba a la finca agrària Masia l'Esperança de
Castellserà. I ho vull fer perquè, tot recorrent els nombrosos passadissos que
el formen (i que ocupen una extensió de prop de 3 hectàrees), he pogut constatar,
un cop més, la vigència d’un món, la Grècia clàssica en aquest cas, i com el
seu llegat en ajuda a pensar-nos i reflexionar sobre la nostra manera de ser.
Com es llegeix en el poema de Borges, la vida en si mateixa és un laberint, ple
de camins que es bifurquen en d’altres o que moren obligant-nos a recomençar.
De vegades, en aquest món on les “coses fàcils” sembla que han de ser
l’objectiu de tothom, la impossibilitat de trobar llargues autopistes sense
revols, amb indicadors clars de cap a on hem d’anar, ens fa entrar en el
pessimisme i la frustració. La vida ens demana esforç, com el laberint, i la
felicitat no es troba en el fet d’evitar-lo sinó, més aviat, en com l’encarem.
No ens han de fer por,
doncs, els camins tallats, les petites o grans ensopegades de cada dia; si el
nostre objectiu és clar, si sabem a on volem anar, tard o d’hora ho
aconseguirem. I si no, si no arribem al nostre destí somiat, la
satisfacció d’haver-ho intentat, d’haver estat millors persones en l’intent,
haurà justificat el camí emprès. Tot passejant enmig del blat de moro buscant
la sortida (ens va costar cosa d’hora i mitja no us penseu!), em vaig sentir
feliç per tenir la sort de viure la vida i les seves dificultats amb esperança
i convicció, aprenent de cada pas i dels passos que altres hi han deixat. Si a
més a més, tens la sort de tenir persones al costat amb qui poder-ho compartir,
no hi ha perill ni monstre que et pugui aturar. Com també diu Borges, potser si
no esperem res més enllà de nosaltres mateixos, la foscor del camí no serà
tanta i qualsevol llum, per petita que sigui, ens ajudarà a seguir el laberint
de les nostres vides.
Laberinto
No habrá nunca una puerta. Estás adentro
y el alcázar abarca el universo
y no tiene ni anverso ni reverso
ni externo muro ni secreto centro.
No esperes que el rigor de tu camino
que tercamente se bifurca en otro,
que tercamente se bifurca en otro,
tendrá fin. Es de hierro tu destino
como tu juez. No aguardes la embestida
del toro que es un hombre y cuya extraña
forma plural da horror a la maraña
de interminable piedra entretejida.
No existe. Nada esperes. Ni siquiera
en el negro crepúsculo la fiera.
y no tiene ni anverso ni reverso
ni externo muro ni secreto centro.
No esperes que el rigor de tu camino
que tercamente se bifurca en otro,
que tercamente se bifurca en otro,
tendrá fin. Es de hierro tu destino
como tu juez. No aguardes la embestida
del toro que es un hombre y cuya extraña
forma plural da horror a la maraña
de interminable piedra entretejida.
No existe. Nada esperes. Ni siquiera
en el negro crepúsculo la fiera.
J.L. Borges
Carles Cervelló
14 comentaris:
Gràcies, Carles, per aquesta oportuna reflexió sobre el sentit del laberint en les nostres vides, amb l´esperança i l´alegria com a fars per cercar-nos a nosaltres mateixos dins els passadissos. A veure què n´opinen els alumnes.
Oh! Gran mite aquest!
I gran reflexió sobre els laberints, que podem tenir a les nostres vides o en nosaltres mateixos!( Moltes vegades creats a propòsit per no trobar o arribar al final )
Gràcies.
Vale!
Doncs si que dóna el laberint per reflexionar, a més de passar una bona estona...
I és cert, la vida es pot relacionar perfectament ja que en el fons el que fem és seguir un camí que pot ser el correcte o no, i en cas que no ho sigui tornarem enrere per iniciar un nou trajecte. I per suposat no hi ha res que ens asseguri que mai toparem amb algun problema (de fet és això el que ens fa aprendre); l'enfrontarem i reiniciarem un nou camí.
Així doncs, s'ha de ser valent i no llençar mai la tovallola perquè amb esforç es pot arribar al destí desitjat. A més, tan la família com els amics estaran per recolzar-nos en qualsevol moment.
Com bé deia un bon professor meu: "sempre amunt i cap a endavant!"
FA
Salvete!
És veritat que la vida és com un laberint, és aquesta la metàfora perfecte.
Tots ens hem sentit perduts algun cop, sense un destí, sense saber on anar. Però sempre tenim un munt de amics que ens ajuden a seguir endavant, companys de viatge que ens diuen que ens arrisquem a triar un camí difícil i llarg.
Però és la satisfacció que trobes quan aconsegueixes arribar al final del laberint el que et fa pensar que l’esforç que has fet ha valgut la pena, penses que t’has encarat amb força i que potser hi ha gent que no ha volgut arriscar-se pel simple fet que no sabrien com sortir d’aquell embolic.
Valete!
Molt bona reflexió sobre els laberints i com estan o poden estar entrellaçats amb les nostres vides i gran poema de Borges! Espero que seguim treballant el tema dels laberints a l'aula!
Vale!
Salvete!
De veritat penso que és una molt bona reflexió sobre aquest laberint. Sí que és veritat que sempre hem d’intentar aconseguir allò que nosaltres volem, que tothom ho pot aconseguir, però l’altre cosa és que si no s’aconsegueix almenys s’ha intentat, i que d’aquelles petites coses que han sigut la causa per la que no ho hem aconseguit, ens haurà ensenyat i aprés coses noves. Un poema molt bonic, gràcies.
Valete!
Dos grans mestres en una sola pàgina, i en una publicació que et fa canviar de punt de vista i avançar amb el cap alt. Justament, una de les meves companyes preferides, la Sofia, en els meus pitjors dies de la setmana passada, em va dedicar una gran frase que surt en aquest text, exactament la última que està escrita abans del poema.
Salvete!
El comentari que el Carles ha fet sobre el poema de Luis Borges, té molta raó. La vida sí que es un laberint. Ens perdrem si no fem les accions correctes i quan les fem, podrem trobar el camí que ens porti fins a la sortida del laberint, és a dir, cap a la felicitat. Si ens centrem més en la feina i els diners, el nostre camí cap a la sortida del laberint serà inútil i inexistent, ja que la felicitat no és ser ric ni aconseguir tota la fama en la feina.
Tampoc crec que tots aquells sentiments de frustració i ira i tristesa ens condueixen a un passadís del laberint que no té sortida i haurem de tornar cap enrere i començar un nou camí..
En definitiva que la vida és un laberint ja que no saps a quina sortida et porta cada camí.
Vale!
Salvete!
Penso que és una molt bona reflexió sobre els camins de la vida. Les persones molts cops tenim por a fallar, perdre’ns, a sentir-nos sols, però això és el que ens fa créixer dia a dia , aprendre i poder seguir endavant, ja que hem de vèncer la por per poder caminar, perdre’ns per poder trobar-nos a nosaltres mateixos i saber qui som, i molts cops sentir-nos sols per poder pensar i valorar les coses i persones que tenim al voltant.
Molts cops les persones creiem que la satisfacció és arribar al final del laberint, però no és així ja que ens hem de fixar en tot allò que ha fet possible que hi poguéssim arribar, l’esforç per exemple, les ganes i la superació diària.
Penso que és una reflexió molt extensa que cadascú pot opinar allò que creu, però crec que hi hauria un punt en que tothom coincidiria i és que la satisfacció personal s’aconsegueix fent allò que un vol i desitja dia a dia .
Valete
Salve!
Crec que es una molt bona reflexió que podem aplicar-nos a les nostres vides.
El poema de Borges és un gran poema i dona molt per pensar i reflexionar.
Vale!
Salve!!
Impresionant reflexió la dels laberints, i la podem usar en la nostra vida per sempre.
Espero treballar aquest mite a classe que és molt interessant.
valete.
Salvete!
Voldria dir que trobo totalment encertada la comparació del laberint amb la vida. La vida és això, un camí del qual no sabem com en sortirem. Avui en dia pensem tant en trobar ràpidament la sortida que no ens fixem en intentar primer anar per el bon camí, aprendre a recular i tornar a començar, a prendre decisions i a canviar els nostres plans. Ja que la vida és el camí, és millor gaudir-lo, ja que no sabem quina serà la seva fi.
Valete!
Salvete!
Quina entrada tant magnífica, m’ha agrdat molt.
La vida és un laberint, ple de camins que cada dia anem superant o alguns d’ells hem de tornar enrere per buscar la direcció correcte. No és fàcil fer les coses i aconseguir-les així com així, ens hem d’esforçar per arribar el final. No hem de tenir por a les petites ensopegades que podem tenir, però dels errors se n’aprèn molt.
Bonic poema de Borges.
Pd: Carles jo aquest estiu també he anat el laberint de Castellserà i realment quan vaig trobar la sortida vaig estar orgullosa.( també vaig estar a dins una hora i mitja)
Valete!
Salvete!
És una metàfora impressionant! M'ha agradat molt aquesta entrada perquè no ens ha de fer por seguir endavant. I si ens fa por, algú vindrà i ens ajudarà. Però hem de mirar cap endavant i mai mirar cap enrrere.
Publica un comentari a l'entrada