30 d’agost de 2012

Rescat, de David Malouf


Un dels episodis més coneguts de la Ilíada, situat al cant XXIV i últim de l´epopeia homèrica, relata la trobada heroica entre el grec Aquil·les i el troià Príam, un príncep i un rei, vinguts de cultures diferents però amb un estatus social més proper als déus que no pas als mortals malgrat ser-ho. La guerra per una ciutat rica en or els ha posat en el mateix camí, però de ben segur que mai haguessin imaginat que un dia es fitarien els ulls i serien capaços, a més, de dirigir-se paraules de consol perquè són enemics irreconciliables i defensen interessos oposats, la immortalitat de la fama i la supervivència d´un poble [una successió de morts tràgiques fa possible aquesta trobada: Hèctor, el fill predilecte de Príam, mata Patrocle, l´amic-germà d´Aquil·les, en combat singular. Aquest, cegat per la còlera, el venja matant Hèctor i ultratjant el seu cos fins a extrems insuportables fins i tot per als mateixos déus, horroritzats per tanta barbàrie]. Aquesta trobada és, sens dubte, un dels moments importants del poema per la seva humanitat, la seva intimitat i la seva saviesa. Mancat del ritme trepidant de la guerra i tot el que aquesta comporta, és un parèntesi en què la mort cruel dóna pas a les paraules, al reconeixement entre dos éssers humans i a l´emoció nascuda del record de les persones estimades que ja no hi són o són lluny. És, certament, un moment esplèndid que cal gravar al cor.

David Malouf, escriptor australià d´origen libanès, va publicar el 2009, vint-i-set segles després, Ransom (Rescate, Libros del Asteroide, 2012), una novel·la que recrea i eixampla magistralment les possibilitats d´una història apuntada ja pel geni d´Homer. El propi Malouf deia que en aquesta trobada entre Príam i Aquil·les va descobrir una d´aquestes “històries no contades que trobem als marges d´escriptors anteriors” i és en aquest sentit que a Malouf sembla interessar-li aquesta miniatura narrativa per aprofundir en la naturalesa dels protagonistas com a metàfora de la condició humana. Qui tem realment Aquil·les? Què li rosega les entranyes? On rau l´origen de la seva crueltat? De debó la seva vulnerabilitat és només física o és la seva fragilitat humana invisible als altres la que el corseca en silenci? Contra què lluita Príam? Qui és en realitat? On viu la felicitat? Quina és la línea vermella que separa la dimensió pública de la privada?

En aquest sentit és Príam més protagonista que Aquil·les i la història gira al seu voltant. La paraula rescat, tan de moda en aquests moments convulsos per a la moderna Europa del segle XXI, sembla fer al·lusió no només al preu que simbòlicament ha de pagar per recuperar el cos del seu fill i poder-lo enterrar dignament sinó, sobretot, a l´experiència aparentment humiliant però necessària al cap i a la fi que haurà de viure per recuperar la seva pròpia llibertat i autoestima com a home. Príam, inspirat per un déu (o no), s´arrisca a fer allò que és novedós i irracional a ulls dels altres: demanar a l´enemic més cruel que mostri pietat posant en perill la pròpia vida i la de tot un poble, perquè és el Rei i com a tal és un símbol i està obligat a conviure amb aquesta llosa. El cos li és una presó, és el càrrec i el nom el que importa, no la persona, els moments íntims són escassos i l´afany d´aventura se li revela com un imperatiu, quelcom irrenunciable per posar-se a prova. Necessita, en definitiva, sentir-se home, i pare, i tendre amant d´Hècuba lluny de les convencions reials.

Malouf inventa un personatge inoblidable per donar la rèplica a tots els neguits del rei, Sòmax-Ideu, un treballador senzill i bon vivant triat a l´atzar (o no) i reconvertit en carreter reial i company de viatge per ordre expressa de Príam. Tot forma part del pla amb l´objectiu de fer les coses amb naturalitat, cercant l´autenticitat que intueix però mai ha assaborit. Sòmax és el revers de la moneda, un Sancho troià que li descobreix a Príam tot un univers de petites coses durant el trajecte des de la ciutat emmurallada fins al campament grec: l´amor per la naturalesa, els secrets que s´amaguen darrera d´uns pastissets, el vincle afectiu amb un animal, l´emoció espontània en recordar la mort d´un fill, tota una sèrie de lliçons de vida que el rei mai no oblidarà. Sòmax és ignorant, sí, pràctic i fill de la simplicitat, però és lliure, un tresor que Príam no coneix. El món de palau, el poder reial és un espai dramàtic, ideal, però no real. Com Ulisses, salvant les distàncies, Príam emprèn un viatge, la seva Odissea particular, que l´humanitza. Quan retorna a Troia ja no és el mateix, alguna cosa dins seu ha canviat i Sòmax és, a la seva manera, un deus ex machina que l´ha rescatat com a home perquè l´ha fet qüestionar aspectes importants de la vida. Res és ja urgent, només el que és important té sentit.

La trobada ocupa el capítol quart de la novel·la. És força fidel a l´original homèric, dos homes es reconeixen pel i en el dolor, Aquil·les es mostra calmat, “alguna emoció purificadora ha netejat el seu cor del fumejant verí que obstruïa i espessia els seus moviments”, Príam ofereix i suplica i rescata el cadáver del seu fill. I retorna a casa com un home nou. En el moment de morir a mans de Neoptòlem, el jove fill d´Aquil·les, la memòria del viatge amb Sòmax será, probablement, un far inextingible.

Després de la lectura de Rescate (beneït estiu!), penso que si Homer el llegís, en passar l´última pàgina faria un senyal d´aprovació amb el cap, pensant que en David Malouf és un deixeble brillant. M´han dit que el 1978 va publicar una novel·la intitulada Una vida imaginaria (La medianoche, Muchnik editores, 2000) en què el protagonista és l´Ovidi condemnat a l´exili per August. Avui, feliç, aniré de compres. Ja trigo.


2 comentaris:

temenos ha dit...

Amb aquest excel·lent comentari d'aquesta obra, ja tinc ganes de començar-la!!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Carles. Serà un bon regal.