25 de juliol de 2012

Bressol de tots els blaus



Dissabte passat, 21 de juliol, va tenir lloc, a la Sala Meifrèn de la Societat L´Amistat de Cadaqués, la presentació del poemari Bressol de tots els blaus de Montserrat Gallart i Sanfeliu i publicat pel segell editorial barceloní Témenos Edicions. La cuidada edició d´aquest recull de poemes dedicats a un mateix paisatge físic i sentimental alhora, compta amb un magnífic recull de fotografies de Sara Molina que il·lustren i testimonien amb versos triats la llum i el color d´aquest agermanament poètic. Deixem, però, que siguin les paraules de l´autora les que ens menin al significat profund d´aquest llibre tan lligat al mar ...

“En aquests 47 poemes parlo del mar de Grècia i del mar de Cadaqués, de la Mediterrània, que ens amara de vinya, de xiprers, d’alzines i d’olivera, i que ens fa ser pacífics, vitals i molt íntims; de la llum i dels colors d’aquest paisatge, que és un bocí de Paradís.
El poemari és, perquè Cadaqués i Grècia també ho són, ple de sensacions. Entre aquestes sensacions hi trobem l’olor de la roba neta recent estesa, la de les alfàbregues dels carrers, l’olor de mar i de salobre, les olors del mercat i dels cafès...

Sentim les veus dels infants enjogassats a les platges, a les cases i pels carrers, o les veus dels cors que de tant en tant canten a l’església, sentim els silencis de la nit o els crits eixordadors de les gavines. I un so comú de Cadaqués i de Grècia, potser de tota la Mediterrània: el toc de les campanes a l’església.

A Cadaqués veiem la llum que ho inunda tot, les nits tan farcides d’estels com les nits de muntanya; les sortides de sol més enllà de Port Lligat, o les de la lluna més enllà de S’Arenella;  veiem els amics i la blancor de les cases, o el relleu de les muntanyes cap al tard.

Assaborim els àpats compartits a les terrasses o els aperitius i cremats de platja, les olives, les anxoves, el bon peix, els taps i, darrerament, fins alguna especialitat  grega.

A Cadaqués i a Grècia veiem i toquem els gats per fer-los moixaines; toquem l’aigua freda, les pedres de pissarra i les que s’assemblen al marbre de vora mar, i ens banyem de vegades, nus, a la nit.

L’objectiu, com sempre, el plaer de la lectura. Moltes gràcies i gaudiu dels poemes i de tot el que us suggereixin.”

Arquetip
                                         
A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.                 
Harmonia feta marbre, i el mar                                         
als peus, que para una catifa al temple.                            
La llum inunda les columnes                                               
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós                                 
que embolcalla l´indret.                                                      
El vent respecta l´únic arbre                                               
rostit, posat a prova i ferm.                                                  

Quan cau la tarda,                                                               
el sol s´amaga rere l´estol d´illes                                       
i, en posta encesa d´un vermell violent,                             
trasmuda el cel en immens mantell càlid.                         
No hi ha remors però hi ha presència,                                
i em trobo assimilada aquí                                                 
com una peça més de l´harmonia                                      
intemporal i eterna.                                                            

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,                            
però m´hi sento menys en fals                                           
que davant teu.                                                                    

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι        
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα, 
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)





2 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Va ser una vetllada propera i emotiva, al mateix bressol del poemari. Quin plaer escoltar els versos dedicats a Es Cucurucuc contemplant la seva majestuositat! Felicitats a l´autora i a l´editor, amic de l´ànima.

temenos ha dit...

Gràcies, Jordi, per les teves paraules i per portar, un cop més, al teu/nostre/de tots vaixell la poesia. Cada cop que la fem present trobem noves esperances per seguir fent allò que fem.