15 de febrer de 2012

A Dafne ya los brazos le crecían

                             


Fa un temps, a classe de literatura, vam fer la lectura del llibre Obra completa, del poeta renaixentista Garcilaso de la Vega. Tot i no estar avesats a aquest tipus de lectura, l´experiència va ser positiva perquè molts dels poemes de l´autor castellà parlen de temes i qüestions que segueixen vigents avui dia i que conformen la realitat de la nostra vida. Vam adonar-nos també que hi  havia poemes i sonets que feien múltiples referències a escenes de la mitologia clàssica i vam comprovar que si se´n tenen coneixements, podem arribar a interpretar els sentiments del poeta d´una manera més propera i entenedora.

El que més ens va agradar va ser el conegut  sonet XIII que fa referència al mite d´Apol·lo i Dafne...

   A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas  vi que se tornaban
los cabellos qu’ el oro escurecían;

   de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aún bullendo ’staban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.

    Aquel que fue causa de tal daño
a fuerza de llorar, crecer, hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.

   ¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y razón por que lloraba!


Aquest sonet, inspirat en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi, fa referència  al mite que ens explica la rivalitat entre Cupido, fill d´Afrodita i inspirador de la passió amorosa, i Apol·lo, el déu de la raó i de la bellesa. Cupido, menystingut per Apol·lo perquè aquest es reconeix més hàbil amb l´arc que ell mateix, desfoga la seva ira en la bella Dafne, a qui llença una fletxa amb la punta de plom que li provoca odi i rebuig, i en el propi Apol·lo, a qui dispara una sageta  d´or, ferint-lo amb l´amor i el desig, sentiments oposats. Apol·lo, enlluernat per la bellesa de Dafne, la persegueix pel bosc. La nimfa, a qui molts cops havia demanat el seu pare néts i un gendre, però que odiava com un crim les campanes de noces, abraçada al seu progenitor, li suplica  "concedeix-me, pare estimat, poder gaudir d´una virginitat perpètua, com a Diana li va concedir el seu pare". I així ho va fer el riu Peneu.                                                                                                                    
Apol·lo, perdudament enamorat, desitja unir-se a ella però Dafne corre més. Apol·lo li suplica que no fugi i que s´aturi, que es casi amb ell perquè Ell és un déu, fill de Júpiter, però Dafne és més lleugera que la brisa fresca. Finalment, esgotada, demana al seu pare que destrueixi aquell cos que tant l’ha fet desitjada. Peneu, el riu sagrat, seguint les ordres de la seva filla, la transforma en un arbre, un llorer. Apol·lo abraça la dura i freda escorça, no es dóna fàcilment per vençut i encara l´estima. I li diu, "està bé, ja que no pots ser la meva esposa, almenys seràs el meu arbre".

Roger Amat 
Salina Jaime 
4t ESO

29 comentaris:

carles ha dit...

Fantàstic això de veure com de les classes en podem fer un aprenentatge de veritat, d'aquells que sempre portarem amb nosaltres. Com l'excel·lent poeta Garcilaso, autor que mereix ser alguna cosa més que una pàgina del llibre de text, com passa sovint. Gràcies per aquest article.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Roger, Salina, heu fet una entrada ben eloqüent, d´aquelles que ens conviden a l´optimisme perquè demostra que sou un testimoni evident del que significa aprendre. Feliciter, discipule et discipula!

Roger Amat ha dit...

Moltes gràcies els dos professors, i no es per fer la pilota ni ser honest, però gran part de l'article també és per la Salina. Moltes Gràcies un altre cop i ha saber si dintre de poc és presenta una altre oportunitat per fer un segon article.

Enrique P ha dit...

Primer de tot felicitar als alumnes de cuart que ja senten el vaixell, i la llarg travessa que falta per davant, i sentir tot allò que ens aporta el vaixell que es un món màgic, alucinant, que no se com aquest any aniren les coses en un futur per aquest vaixell engancha i això es un sensació especial. He fet una reserca de dafne i he trobat que era (Daphne, Δάφνη), filla del déu riu Peneu de Tessàlia i de Creüsa, va ser una nimfa dels boscos (una dríada) mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.
Segons la mitologia grega, després que Apol·lo, el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes de Cupido, aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne li va demanar al seu pare Peneu que li traiés la bellesa, i aquest la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.
A partir d'aquesta història, a Grècia s'ha fet servir la corona de llorer com a símbol de la victòria. Actualment, aquesta corona encara es fa servir, per exemple, per coronar alguns guanyadors de les olimpíades. He llegit el poema i me ha encantat gracies per aquesta gran entrada, a continuar treballant.
VALE!

Salina Jaime ha dit...

Uaaaa!!!
M'ha encantat aquesta experiència,de veritat!! espero que sigui el primer de moltes entrades que m’agradaria fer!
Felicitats Roger, em fet una feina magnífica!!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Roger, honest sí, per tots els déus! Tant de bo ho puguis ser tota la vida.

Ginesta ha dit...

Felicitats amics, moltes felicitats per aquesta entrada!

Un clar exemple de que tot el que aprenem té relació i aplicació a la vida real, i que totes les assignatures estan relacionades. Que si estas atent, i tens interès, l'aprenentatge és infinit!

Roger, Salina, molt bona feina! Ja en podeu estar orgullosos ja... ;)

Carla Bartra ha dit...

Salvete!
Moooltes felicitats Roger i Salina per aquesta gran feina.
Aquest article el trobo genial, ademés que és un tema que en alguna classe ja ens l'han explicat i l'hem treballat, i ara és interessant perquè podem lligar-ho tot.
Com ja he dit felicitats per l'entrada.
Valete.

Marc Palau ha dit...

Salvete!

Primer de tot felicitar al Roger i la Salina per aquesta entrada i també a tots els alumnes de 4rt ja que estàn tenint una gran participació amb el blog i crec que això ajuda a fer crèixer aques blog i a un personalment.
Pel que fa a Dafne jo he trobat el següent;
Dafne era filla del déu riu Peneu de Tessàlia i de Creüsa, va ser una nimfa dels boscos (una dríada) mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.

Segons la mitologia grega, després que Apol·lo, el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes de Cupido, aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne li va demanar al seu pare Peneu que li traiés la bellesa, i aquest la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.

A partir d'aquesta història, a Grècia s'ha fet servir la corona de llorer com a símbol de la victòria. Actualment, aquesta corona encara es fa servir, per exemple, per coronar alguns guanyadors de les olimpíades.

Això és tot!

Valete!

Videocat ha dit...

Bon dissabte companys!

Felicitats als tripulants de 4rt per l'entrada!

Els que hem tingut la sort de fer literatura castellana amb en Carles aquesta entrada ens toca de ben aprop. Tot i que aquest poema no l'hem treballat aquest any, dintre els poemes que entren a selectivitat, crec recordar que també l'havíem treballat a 4rt i alguna vegada ja n'havia sortit algun esment en aquest mateix blog.

El comentari està molt bé i narra molt detalladament el mite en el que s'inspira Garcilaso per escriure el poema!

Felicitats de nou i....

Fins aviat tripulants!
Cesc

Ricard Oliveras ha dit...

Abans de res vull felicitar el Roger i la Salina per publicar aquesta magnífica entrada, a mi personalment el llibre que vam llegir de Garcilaso em va agradar força, hi havia alguns poemes realment em van agradar molt enara que costaven molt d'entendre. D'altra banda trobo genial que puguem relacionar dues matèries diferents, així també ens adonem que la mitologia està per tot arreu i que ha sigut molt important en l'història de la literatura. Felicitats!

Joana Bassó ha dit...

Salvate!!

Moltes felicitats Salina i Roger, m'ha agredat molt l'entada que heu publicat, és molt interessant.

Realment veure una cosa treballada a la calsse de castellà s'em fa raro vuere-ho a llatí, però com que la literatura i la mitologia tenen un lligam ha estat molt bona idea.

M'ha agradat molt, felicitats!

Valete!

Mayte ha dit...

Oh , felicitats per aquesta fabulosa i apassionant entrada! Aquest mite em recorda a un culebrón dels actuals, però en versió antiga. Una d'aquelles històries que tant ens enganxen , aquelles apassionants d'amors no correspostos. L'amor impossible, l'amor platónic, que et treu el sentit i et cega... Tots l'hem sentit en la nostre vida, o el patirem algún cop. Doncs sembla que Cupido es diverteixi, sovint, fent-nos la guitza i demostrant que ell té un poder suprem, llançan fletxes de rebug a les personas que estimem.. O, potser no ho fa per fer-nos la guitza si no perquè ens enfortim com a persones, i aprenem que haurem de patir si volem ser feliços, que hem de lluitar , i no rendir-nos. I que no tot a la vida va com voldriem que anés.


Apolo...qué inconscient del que esdevindria després, va desafiar a Eros. I el nostre Eros, que és el déu de l'amor, es va voler venjar d'ell através dels seus poders, que son els poders més forts , alhora destructors i regeneradors de l'ànima: l'amor i el seu contrari ,el desamor.
I tirà ,Eros, una fletxa de plom a la bella ninfa Dafne, amb tota la mala fe. Una fletxa que causà en ella el rebug amorós. I a Apolo li va clavar una fletxa d'or (d'amor). D'aquesta manera, Apolo es va enamorar bojament de la ninfa, i aquesta fugia d'ell fastiguejada per l'horror que li causava el pobre enamorat d'Apolo... era tal l'horror que sentia per Apolo, que Dafne li va demanar al seu pare Peneu ajuda i aquest la convertí en un llorer, amb l'objectiu de que Apolo es rendís. Però no va ser així, Apolo seguia enamorat de Dafne , i per tant també del llorer. Va ser llavors quan Apolo decidí que aquell arbre tan preciós seria l'escollit, i que les fulles d'aquest serivirien per coronar a la gent en senyal de victoria.

Cristina C ha dit...

Salvete!

Moltes felicitats als companys de 4t per aquesta entrada, és molt interessant!

Apol·lo, el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia, va burlar-se de Cupido i com a venjança, aquest va fer que el déu s'enamorés de Dafne clavant-l'hi una fletxa amb la punta d'or. També va fer que Dafne es tornés insensible a l'amor clavant-l'hi també una fletxa però amb la punta de plom. Apol·lo perseguia a Dafne sense cansar-se, però aquesta mai acceptava. Un dia, quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va demanar al seu pare que li retirés el do de la bellesa i aquest va fer que la noia es convertís en un llorer. Apol·lo va quedar molt afectat per aquest fet i es va posar una corona d'aquest arbre al cap. Aquesta corona s'ha convertit en el seu símbol des d'aleshores fins ara.

Posteriorment la corona de llorer va ser adoptada com a símbol de victoria i en l'actualitat s'utilitza per coronar als guanyadors de les famoses olimpíades.

Valete!

Ignasi ha dit...

Salvete!
L'any passat vam veure tant aquest poema com el mite que descriu i que té al radera, m'ha agradat veure aquesta entrada, que nosaltres, no vam fer l'any passat amb aquest clar referent clàssic. Molt bona entrada!
Valete!

Alex Molera ha dit...

Eiiiiiii!

Salina, Roger, una interessant entrada, moltes felicitats!
M'agrada molt l’entrada, perquè ara, i cada com més, em dono compte que es poden roden relacionar tantíssimes coses entre la vida quotidiana i el món clàssic. I gràcies a questa entrada veig la relació que tenen tots els poemes de Garcilaso amb la mitologia.

AIXÒ ÉS FANTÀSTIC!

Maria Rios Rius ha dit...

Salvete tripulants,
Enorabona per l'entrada, aquest mite el trobo molt interessant i bonic, i gràcies a vosaltres el podem gaudir-ne tots. La història d'Apol·lo i Dafne reflexa una història d'amor impossible, ja que l'enamorat desitja posseir la deesa, però en canvi, ella el rebutja. També podem veure com l'amor no té fronteres, i pot guanyar la força, o la intel·ligència. Només és qüestió de saber estimar, i saber ser estimat per poder ser feliç. Felicitats altre cop per l'entrada nois :)
Valete

Clàudia ha dit...

És un poema preciós, sempre m'han agradat els poemes de Garcilaso de la Vega, aquest m'agrada perquè em fa pensar en l'egoisme de l'èsser huma. És curiós, estimem a una cosa o a una persona i instintivament la volem fer nostra, és aquest afany de posseció el que sovint acaba amb la bellesa d'un sentiment com el que es el propi amor, l'amor que ens dona vida i ens destrueix al mateix temps.

Fa uns anys, feien una serie de televisió que personalment m'agardava moltissim i aquest mite i poema m'han fet pensar en el següent fragment:

http://www.youtube.com/watch?v=GEs90dDDV98

Guillem Fargas ha dit...

Realment aquests versos són molt bonics. Crec que la manera com expressa la transformació de Dafne és sublim. Et permet recrear en la teva ment aquell moment com si l'estiguessis vivint in situ.

A me també em va agradar molt quan el vaig llegir i això pel que veig no ha canvat. Per últim voldria dir que em va fer molta il·lusió que la mitologia servís, també, per fer uns versos tan fenomenals.

Vale!

Laura Guillén ha dit...

Hola!
La veritat és que no recordo haver llegit aquest poema de Garcilaso però és preciós! També és cert que m'encanta el mite d'pol·lo i Dafne.

Clara Pérez ha dit...

Salvete!!
Primer de tot, moltes felicitats Roger i Salina! ha estat un gran treball per part dels dos, aquest mite m'agrada molt ja que em fa pensar en que l'amor ho pot tot inclus amb Apol·lo.

Xènia Martínez Márquez ha dit...

SALVETE!!
Salina i Roger m'ha agradat molt com heu explicat aquesta historia d'Apol·lo i Dafne heu fet una molt bona entrada us felicito companys.

sandra ha dit...

Primer felicitar al Roger i la Salina, han fet molt bon treball, una entrada magnifica la veritat!


-Apol•lo, el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia, va burlar-se de Cupido i com a venjança, aquest va fer que el déu s'enamorés de Dafne clavant-l'hi una fletxa amb la punta d'or. També va fer que Dafne es tornés insensible a l'amor clavant-l'hi també una fletxa però amb la punta de plom. Apol•lo perseguia a Dafne sense cansar-se, però aquesta mai acceptava. Un dia, quan Apol•lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va demanar al seu pare que li retirés el do de la bellesa i aquest va fer que la noia es convertís en un llorer. Apol•lo va quedar molt afectat per aquest fet i es va posar una corona d'aquest arbre al cap. Aquesta corona s'ha convertit en el seu símbol des d'aleshores fins ara.

m'agrada molt la historia d'Apol•lo i Dafne.

gerard ha dit...

Salve!

Us felicito roger i salina heu fet una molt bona entrada.
MOLTISSIMES FELICITATS!

Vale!

Jordi Rojas ha dit...

Salvete,

Primer de tot felicitar al Roger i a la Salina per aquesta entrada.

Trobo la història de Dafne i Apol·lo molt interessant i a demés, molt humana. Moltes persones hauran sentit un amor perdut per algú que no els corresponia. I aquesta metàfora que ens explica la mitologia en forma d'arbre, és aquell sentiment de que sempre el tindrem (aquest amor) dins del nostre cor.

I també aquesta entrada ens recorda que totes les assignatures que cursem al llarg del curs estan relacionades. I no només les de una mateixa modalitat, que seria el més lògic, sinó també les de diferents, com estan veient aquells que cursin grec clàssic i s'hagin endinsat en el món de la etimologia.

Crec que tot això ens porta a una reflexió final: "Tot ens ajuda en tot".

Valete!

Anna M. ha dit...

Salvete!

Primer de tot felicitar al Roger i la Salina per aquesta gran entrada, han fet molt bona feina!
Aquesta entrada està molt bé i a més a més és veritat, moltes històries de Garcilaso estan relacionades amb la mitologia clàssica. Si es tenen coneixements es pot arribar a entendre o a interpretar els sentiments del poeta. És molt important saber interpretar les coses des del teu punt de vista, això ens enriqueix.

Valete!

Ona Contreras ha dit...

Salvete!

Moltes felicitats Roger i Salina, heu fet una entrada fantàstica.
Aquest mite m'agrada molt, i el trobo molt interesant. Felicitats altre cop, molt bona feina!!!!

saramarcos ha dit...

Salvete!!!

Moltes felicitats Roger i Salina!!
Per mi aquest mite és un dels meus preferits!!
Felicitats pel treball i l'esforç!!

Thomas Walzl ha dit...

Salvete!
Per ha no dir el que tothom ja deu haver comentat, que la història de Apol·lo i Dafne és molt bonica, dir que des de petit que conec aquest mite però ara en conec ben bé el sentit, el context i el motiu de la història, no només per la entrada sinó per com ha estat explicada, moltes gràcies Salina i Roger!
Valete!