24 de desembre de 2012

Adeste... et audite!

Ja torna a ser Nadal i els tripulants del Vaixell us volem felicitar les festes i acomiadar com els déus manen el vell any per desitjar-vos-en un de nou ple d'esperança i d'il·lusions renovades. Després de les triomfals Saturnals, arriben dies de reflexió, oci i família compartits i ben merescuts. Enguany ens volem fer visibles amb una fotografia de cada classe i els de 1r ens han interpretat una versió de l'Adeste fideles de categoria (jutgeu-ho vosaltres mateixos!). I com diu l'Alba al final del vídeo...

in nomine omnium condiscipulorum uobis exoptamus BONAM NATIVITATEM ET ANNVM NOVVM FAVSTUM FELICEM!!!!

ΚΑΛΑ ΧΡΙΣΤΟΥΓΕΝΝΑ ΣΕ ΟΛΟΥΣ ΚΑΙ ΚΑΛΕΣ ΓΙΟΡΤΕΣ !!!

Atanseu-vos i escolteu...


2n DE BATXILLERAT
1r DE BATXILLERAT
4t d'ESO




20 de desembre de 2012

Carta a Ovidi (Roma, any 10)


Benvolgut Ovidi,

      Tots t'enyorem, a Roma, d'ençà que l'emperador August et va desterrar tan lluny, al país dels getes, a la riba del mar Negre. T'envio aquesta carta per un missatger de tota la meva confiança, admirador teu, lector dels teus llibres. El comerç, que és la seva manera de guanyar-se, i molt bé, la vida, no és incompatible amb l'afecció a la poesia.
      Doncs bé, com que ningú més no llegirà aquesta carta sinó tu, et puc dir allò que penso: el diví August va ser massa sever amb tu, estic per escriure injust, en condemnar-te a un exili a Tomis, en país de bàrbars, encara que sotmesos a Roma. Com t'hi deus enyorar! Com pots viure, recordat amic, sense la societat dels amics poetes, sense la companyia de les belles i amables romanes, fàcils a la teva seducció? I d'altra banda, allunyat de la teva muller, que s'ha quedat aquí per tenir cura del teu patrimoni; si no ho hagués fet, els teus enemics us l'haurien pres en quatre dies, i no podríeu ni nodrir-vos.
      A Roma, com coneixes prou bé, els carrers i el Fòrum són plens de xafarders i d'aduladors; corren moltes enraonies, però ningú no sap ben bé les raons del teu càstig tan excessiu. Els uns diuen si havies ajudat en la seva sensualitat Júlia, la filla del diví August; d'altres, fins i tot si hi havies tingut relacions eròtiques. No manca qui diu que res de tot això no n'és la causa, sinó la gosadia dels teus llibres, com L'art d'estimar; August pot practicar els teus consells, però creu -diuen- que perjudiquen els bons costums. A mi em sembla, però, que és la muller de l'emperador, la temible i seriosa Lívia, la que ha mogut August a desterrar-te; ja saps que no et podia veure; la teva llibertat, la teva manca d'adulació, els teus coneguts acudits, tot la treia de polleguera. I, per als poderosos, qualsevol pretext és bo. Lívia exerceix una forta influència sobre el seu espòs...


       Amb llàgrimes als ulls, com tu les havies escrites, llegim els poemes que envies des de l'exili, aquestes Tristes i Pòntiques que seran immortals i que són, ara, l'únic benefici que la cruel Roma treu del teu exili; cruel, sí, la ciutat que veu sense posar-hi remei la tristesa i la desesperació del seu poeta. Qui, però, gosaria oposar-se al desig de Lívia, sense patir en la seva carn la seva venjança? No m'explico més clar però tu ja m'entens.
       Jo tinc una causa més per recordar-me de tu i escriure't. Estava ben enamorat d'una noia lleugera i ella em deixà per un amic més ric. En la meva desesperació, quasi no dormia, menjava poc i bevia massa vi sense amarar. El meu germà gran em posà a les mans el teu llibre Remeis per a l'amor; un amic, mordaç, em va dir que potser serien pitjors els remeis que la malaltia. Però, en el meu cas, no ha estat pas així. Vaig seguir els teus consells: em vaig dedicar de ple al treball, em vaig apassionar, quan no treballava, per l'art de la cacera; la pesca no em distreia prou.
       T'haig d'agrair el doble benefici que n'he tret; les meves terres, ben conreades, em produeixen molt més, i, amb la feina i l'exercici, des d'aleshores dormo cansat i faig un bon paper al triclini. Vaig oblidar la bella indiferent. Quina satisfacció per a tots els meus! La meva esposa em sembla, ara, bonica i amable, i fujo dels llits que cal pagar.
       Quasi no caldria que afegís a la carta el meu plaer a rellegir els teus llibres; ja coneixies la meva opinió, i la de tants dels teus admiradors, mentre vivies a Roma. En les lectures i recitacions públiques dels teus versos, quina expectació! No podíem romandre quiets; ens havíem d'alçar, cridar la nostra  admiració, venir-te a abraçar a l'acabament. T'ho escric perquè ara ets tan lluny, que potser cal fer-te'n memòria, per tal que t'aconsoli el nostre testimoni. Sàpigues que et continuem llegint, que en cases de gent noble es fan lectures privades del teu llibre nou Les metamorfosis, així com dels poemes que escrius des de l'exili i que tant de bo t'obtinguin el perdó del Cèsar.


       Les nostres dues filles també són admiradores teves. Tant Publiola com Túl·lia han llegit els teus consells per embellir el rostre de les dones. El llibre les ha encisat; aprenen els versos de cor, els reciten, la suavitat i la música de les paraules els ha fet la lectura fàcil. Però han anat més enllà: han volgut posar en pràctica les teves receptes de cosmètica; ja tens els nostres esclaus enfeinats a moldre tots els materials que prescrius, i a recollir per a elles bulbs de narcís i gallerets. Cada nit s'empastifen el rostre amb les teves potinguetes, sigui dit amb perdó. La seva mare els diu que no calen ornaments per a la seva joventut, però les noies, ara, són tan presumides!


       A mi, que no entenc res en cosmètica, m'ha agradat també el llibre per les teves observacions tan encertades sobre els costums del nostre temps. Tens molta raó quan escrius que els homes d'avui dia tenen gustos quasi efeminats, i que els agrada anar molt mudats; mai no s'havia vist tanta meticulositat en la disposició dels plecs de la túnica masculina, ni en la simetria dels pentinats. Però, així i tot, el llibre té encara més èxit entre el públic femení així com els Remeis de l'amor l'ha trobat entre els joves i homes fets de totes les parts del món on s'estén el nostre domini. Crec que és un llibre destinat a durar molt de temps, perquè la passió de l'amor sempre viurà en els humans i Venus i Eros no moriran.
       Continua enviant-nos poemes i cartes, fins que arribi el dia feliç que et torni, estimat amic i conciutadà meu de sulmona, als nostres braços i al nostre afecte. Estigues bo.

                        Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997


Després de llegir aquesta carta que en la ficció M.A. Anglada envia al poeta Ovidi, quina imatge te'n fas d'ell? Quines obres apareixen explícitament citades i quines no? En saps l'argument? A què fem referència quan parlem d'un "carmen" i un "error", en paraules del propi Ovidi? Et sembla que els consells i les observacions del poeta que apareixen recollides a la carta són vigents? S'acompleix el desig que el seu amic expressa al final de la lletra?


15 de desembre de 2012

Nosaltres ja coneixem la nostra herència, i vosaltres?

Ja sabeu que dimecres passat, 12/12/12 a les 12 hores, va celebrar-se arreu de l'Estat espanyol una lectura simultània de textos clàssics promoguda per l'Associació de Professors de Llatí i Grec de Múrcia. Per qüestions d'organització i d'horari, van ser els tripulants de 1r els encarregats d'organitzar-la i gravar el vídeo que compartim a partir d'avui amb tots els companys i professors a través de la xarxa. La nostra antologia recull textos tant de tradició clàssica com d'autors moderns i contemporanis que han escrit sobre la importància de la seva herència per comprendre millor d'on venim, qui som i cap a on anem. Vull agrair especialment a l'Àlex les hores de feina que ha dedicat per muntar i editar l'enregistrament i a tots els estudiants de Llatí i Grec de l'escola per formar part d'aquest projecte blocaire que, si els déus ens són favorables, seguirà navegant per molt temps. A tots vosaltres, feliciter, συγχαρητήρια !



11 de desembre de 2012

Per què Grècia? (II)

Quan vaig publicar al Vaixell la primera entrada amb aquest títol, Per què Grècia?, no pensava pas que podia encetar una sèrie que sota el mateix epígraf ens parlés de la importància de l'herència encara vigent que el món grec ens ha deixat als homes del segle XXI. L'article del mestre Vargas Llosa passa el testimoni a aquesta conferència audiovisual que l'hel·lenista i ambaixador cultural de Grècia Pedro Olalla va pronunciar el passat 17 de novembre durant la X Jornada Clàssica de Sagunt. D'ell vaig llegir aquest estiu la seva Historia menor de Grecia a la qual vaig dedicar també una entrada, un llibre escrit des de la passió que aquest home sent per aquesta-nostra cultura. Altres blocs ja s'han fet ressó i han publicat aquest document d'extraordinari valor i jo no m'en puc estar de fer-ho. Vull deixar constància en el nostre Vaixell d'un testimoni que us pot ajudar a comprendre millor per què té tot el sentit del món estudiar avui dia grec i tot el que l'embolcalla a les nostres aules. Setmana de reivindicacions, lectura de textos clàssics, paraules dites des de la convicció, estimar Grècia és estimar el que som. Què en penseu, vosaltres?




8 de desembre de 2012

Celebrant un nou simposi


Sota l'atenta mirada i direcció de l'Eulàlia i l'Àngela, els tripulants de 1r van celebrar dimecres passat el seu primer simposi de cuina grega al Mercat de la Boqueria. És un bell (i vell) costum que per tercer any ha menat la nostra nau a l'aula gastronòmica d'aquest insigne laberint d'olors, colors i riuades de gent que ens recorden, una vegada més, que som l'herència viva d'una tradició grecoromana present a tothora: fugiu dels venedors de lotus, mariners d'aquest vaixell: som grecs i som romans!

Després d'una introducció didàctica sobre la cuina grega clàssica i les seves particularitats (de nou ens hem retrobat amb el mestre Homer i hem sabut de la passió dels antics grecs pel pa -produïen més de 70 varietats!-, heu començat el vostre simposi particular (sense el dolç regal de Dionís i altres singularitats de l'original, és clar) amb bon humor i riallades a dojo. Em penso que us ho heu passat molt bé i que heu après un munt de coses sobre cuina, dieta equilibrada (mens sana in corpore sano!) i pervivència clàssica. 

Què us ha semblat l'experiència?




4 de desembre de 2012

Els lotòfags, menjadors de lotus


Vaig ser arrossegat nou dies per uns vents funestos
sobre la mar i els seus peixos; i els dia desé arribàrem
fins al país dels lotòfags, que tenen les flors com a menja. 
Desembarcàrem allà, i anàrem a prendre l'aiguada.         
Prop de les ràpides naus, dinaren els meus camarades.
I quan tothom es va assaciar d'aliment i beguda,
vaig enviar llavors uns companys per anar a informar-se
sobre quins homes menjaven el pa de la terra, i com eren.
Dos en vaig escollir i un tercer, com a herald, els seguia:
ells, a penes marxar, es trobaren enmig dels lotòfags. 
No van pensar els lotòfags matar els meus camarades,
sinó que els varen donar flor de lotus perquè la tastaren.
Cap dels que varen tastar aquell lotus, dolcíssima fruita,
no volia tornar amb missatges, volia quedar-s'hi:
tots preferien restar al país, amb els homes lotòfags,
ben oblidats del retorn i només atipant-se de lotus. 
Vaig haver d'embarcar-los plorant i pujar-los per força,
i els vaig haver de lligar sota els bancs de les naus concavades.
Quant a la resta, vaig ordenar als fidels camarades
que s'embarcaren ràpidament en les nostres veloces
naus, per si algú oblidava el retorn per haver menjat lotus.
Ells de seguida es van embarcar i van seure als escàlems;
ben col·locats, anaven batent amb els rems l'aigua grisa.

Odissea, IX, 82-104 (traducció de Joan F. Mira)

La història m’havia marcat. En Jordi m’obria els ulls. Potser en el segle XXI l’episodi  d’Ulisses i els seus companys romania vigent en la nostra societat. Potser aquesta flor de lotus, em dic, té el mateix significat que en els versos homèrics: menjar-la i oblidar. La flor de lotus és una metàfora de l'oblit, desapareixen els records i, per tant, el passat. T’oblides “dolçament” de qui ets, de qui som i oblidem, així, la nostra identitat. Consumim per oblidar, déus n’hi do!

Vaig estar reflexionant una bona estona i vaig adonar-me que sí, que constantment estem exposats a menjar-ne. Qui governa el món, polítics, mercats i poderosos ens fan menjadors de lotus. Ens fan tastar el seu fruit perquè oblidem allò que no els convé que recordem. Volen que tots seguim un mateix camí, una mateixa iniciativa per a un únic fi i així fer de la desmemòria la punta de llança dels seus interessos.

Les tecnologies d’última generació són una de les flors més preuades i consumides.  Ho podem comprovar en qualsevol lloc: empreses, escoles, al carrer..., molts “desitgen tenir” l’última innovació tecnològica del mercat sense ni tant sols preguntar-se si els és necessària o quin plus de felicitat els aportarà. Marques comercials, pensament únic, coneixements productius, també són aquests els arguments preferits dels lotòfags postmoderns. Gairebé tothom segueix un estil, pocs es deriven dels altres, pocs naveguen contracorrent, en direcció contrària.

Potser que ens estiguem convertint en addictes al gust exquisit de la flor? Sembla haver-se cultivat un hort en cada casa i molts en donen la culpa a la societat de la qual –no ho oblidem, això no- tots en formem part.

Hauríem de seguir l’exemple d’Ulisses? O simplement resignar-nos a seguir menjant aquesta perillosíssima alhora que dolça flor de l'oblit?

Maria Ros
1r Batxillerat



29 de novembre de 2012

La classe dels titans!


“Després de passar-se 4.000 anys empresonat a l’inframón, Cronos, el que era el rei dels déus i dels mortals, ha aprofitat l’alineació dels planetes per fugir amb uns quants dels seus gegants i amb l’objectiu de tornar a governar el món amb tota la seva ira. Descendents directes de figures mitològiques, la Classe dels Titans, set adolescents amb uns poders extraordinaris, són els encarregats de protegir els déus de l'Olimp i el món tal com el coneixem. Els nostres herois tenen els mateixos problemes que qualsevol altre jove, però la seva herència ancestral els obliga a protegir el món del mal més diabòlic que ha conegut mai l'univers: el malèfic Cronos.”

És probable (o no) que molta gent, si li preguntéssim quins coneixements té de mitologia clàssica, ens respongués que alguna vegada ha sentit el nom d’un poderós déu de l’Olimp o el d’un heroi associat a grans gestes, o fins i tot el d’una guerra mítica localitzada en algun indret cinematogràfic. Si els preguntats fossin nens, segurament citarien l’Hèrcules de Disney, per posar un exemple prou conegut i fixat en l’imaginari col·lectiu d’ara.  Afegim, avui, un nom que a més d’un li resultarà familiar i que vaig descobrir fa uns dies al Super3 fent zapping: el de Cronos, vinculat a la sèrie d'animació la classe dels Titans (de dilluns a divendres a les 15.05). Aquesta producció canadenca parla de 7 joves herois del segle XXI, tots descendents de grans herois grecs, que lluiten per acabar amb el pèrfid Cronos, fugitiu del Tàrtar. Una profecia proclama que només ells el podran derrotar definitivament.

Sé que els de 1r ho teniu molt fresc i que els de 4t n’heu sentit a parlar...

Qui és Cronos en la mitologia grega? I el seu homònim romà? I els gegants? Per què va ser tancat a l’inframón? Què és una profecia? Quins planetes tenen nom de déus clàssics?

Jordi Rojas
2n Batxillerat

24 de novembre de 2012

Post Nubila Phoebus


Hi ha paraules, expressions o pensaments que desapareixen temporalment del mapa de la memòria per tornar amb força un dia qualsevol. M'ha passat amb l'aforisme (del grec ἀφορίζειν, definir) Post Nubila Phoebus. Una companya de l'escola me'l va fer recordar fa uns dies a través de la lectura que estava fent d'una novel·la, El somriure de les dones de Nicolas Barreau (Columna),

                                                      9

"Post Nubila Phoebus. Vaig llegir en veu baixa la inscripció gravada damunt de la pedra blanca i vaig passar suaument els dits per sobre de les lletres: "Després dels núvols, el sol".
  Era el lema del meu pare, un home erudit i de formació humanística, encara que la seva professió no ho fes suposar i que, al contrari que la seva filla, hagués llegit molt. Després de la pluja surt el sol, quina frase més sàvia!"

Post nubila Phoebus, després dels núvols, el sol...

És un pensament que m'ha acompanyat sovint al llarg de la vida i que avui em sembla més escaient que mai, envoltats com estem per un món certament tenebrós, que camina a palpentes, incert i ennuvolat. Si l'esperança és, també, un patrimoni de la humanitat (ai, Pandora!), hem de creure -i estar-ne convençuts- que després de la tempesta arribarà el bon temps, lluirà Febus amb un somriure compalent i tonarem a sentir-nos a recer de les maltempsades. Mentrestant, aspiciendo nubila, no podem renunciar a allò que ens fa feliços i n'hem de gaudir amb tots els sentits: la família, els amics, la lectura d'un bon llibre, un passeig amb nosaltres mateixos o en bona companyia, la feina ben feta ... Si sabem mirar bé, trobarem motius al nostre voltant que poden definir (ἀφορίζειν) les nostres vides amb paraules triades i precises. Post Nubila Phoebus pot ser-nos un bon lema.

Hic et nunc recordo i escolto una cançó d´Enya, Cursum perficio (Watermark, 1988). Us deixo en bona companyia.





18 de novembre de 2012

Fins i tot els gats saben llatí!

"Aquesta persona sap llatí!". Heu sentit alguna vegada aquesta expressió quan es vol dir d'algú que és espavilat i té molts recursos? Doncs mireu d'aprendre un munt de llatí i de rumiar el que ens volen ensenyar aquests gats d'anunci que he trobat a l'excel·lent bloc Bestiaria latinaEtiam feles latine loquuntur!


13 de novembre de 2012

Mort de Laocoont i els seus fills

Parc del Château de Versailles, França

En aquest moment un nou prodigi molt més terrible
apareix davant els desgraciats i torba els seus pits confiats.
Laocoont, escollit a sorts sacerdot de Neptú, 
degollava en el seu altar festiu un toro enorme.
I vés per on (m'horroritza explicar-ho), dues grans serps
es llancen al mar des de Tènedos, per la quieta plana,
amb corbes immenses i, juntes, busquen la costa;
els seus pits s´aixequen entre les ones i les crestes
de color de la sang superen els corrents, la resta llisca
per la mar i fa girar el seu llom enorme en un remolí.
Ressona un xiulet enmig de la sal escumejant, i ja a la terra arribaven
i injectats en sang i en foc els seus ulls ardents,
llepaven les seves boques sibilants amb vibrants llengües. 
Escapem pàl·lids davant la visió. Aquelles en ruta precisa
busquen Laocoont, i primer envolten amb la seva abraçada
els petits cossos dels seus dos fills i a mossegades devoren
els seus pobres membres; es llancen després sobre aquell
que arribava a ajudar-los amb armes i abracen 
el seu cos en monstruosos anells, i ja en dues voltes
el tenen agafat, envoltant-li el coll amb els seus cossos d´escates,
i el sobrepassen pel cap i pel clatell.
Ell tracta a la vegada amb les mans de desfer els nusos,
amb les cintes tacades de sang seca i negre verí,
alhora llença al cel els seus crits horribles,
com els bramuls quan el toro escapa ferit de l´ara,
sacsejant del seu coll la destral que va errar el cop.
S´escapen després els dracs bessons cap a l´alt santuari
i busquen l´alcàsser de la cruel Tritònida
i als peus de la deessa, sota el cercle del seu escut, s´amaguen.
Llavors va ser quan un nou temor apareix als cors
tremolosos de tots i es diu que Laocoont havia pagat el seu crim,
per ferir amb la seva sageta la fusta sagrada
i arribar a clavar en el seu llom la llança assassina.

                                                                               ENEIDA II, 198-230 




8 de novembre de 2012

Iniciatives clàssiques: pipiatio i lectura de textos

pipiatio classica


La gens classica no s'atura i segueix generant activitats arreu de l'Estat per reclamar la presència que els estudis clàssics mereixen als currículums de Secundària en la nova LOMCE.

Si teniu un compte a Twitter us proposem la iniciativa que ens ha fet arribar Chiron: el proper 15 de novembre hi haurà pipiatio classica, una piulada en llatí (Latine) i en grec (ἑλληνιστί) a favor de la Cultura Clàssica, el Llatí i el Grec. Altres blocs germans ens acompanyaran i entre tots farem sentir la nostra veu. Com més difusió en fem, més lluny arribarà i cal, per a això, aprofitar les xarxes socials que ens ofereixen una gran oportunitat. No tingueu por d'equivocar-vos si dubteu a l'hora d'escriure un mot o una frase en llatí o en grec, les llengües són molt agraïdes i el vostre clam serà prou recompensa. Afegiu als vostres tuits el hashtag #pipiatioclassica per poder seguir l'esdeveniment des d'aquest enllaç.


I des de Múrcia ens arriba una altra iniciativa molt engrescadora que comparteix la mateixa causa que l'anterior. L'AMUPROLAG i la SEEC, secció de Múrcia, ens proposa l'activitat Yo conozco mi herencia, ¿y tú? Es tracta de fer una lectura conjunta entre professors i alumnes "d'una selecció de textos bilingües dels nostres clàssics grecs i llatins a través dels quals es reflexa i s'intueix l'enorme tresor de pensaments i d'idees belles, útils i necessàries per viure en societat i prosperar, que els clàssics ens han ofert i que no podem ni volem oblidar".  I quina és la data triada? Doncs una de ben emblemàtica... el 12 del 12 del 12 a les 12 hores! Aquest és el preciós vídeo promocional que els companys de Múrcia han editat i publicat...



Què us sembla tot plegat? Ara ens toca a nosaltres...

Per a tots els tripulants d´aquest Vaixell, des de 4t d´ESO a 2n de Batxillerat, amb l'esperança que tots i cadascun de nosaltres siguem conscients del que significa conservar tot allò que els clàssics ens han regalat...


3 de novembre de 2012

Emendo in mercatu (aut non...)

A partir de les activitats d'iniciació a la llengua llatina proposades als tripulants de 4t, la Rut, la Sofia i la Berta ens presenten aquesta història gràfica. Amb el text de la conversa subtitulat, el seu exemplum ens pot anar molt bé per repassar les baceroles del llatí que anem aprenent dia a dia a classe (et ex aula quoque). Feliciter, discipulae!ECCE EARUM COLLOQVIVM!




27 d’octubre de 2012

Un laberint particular


En les pàgines del Vaixell s’han fet nombroses referències al laberint i la seva significació mitològica. No és el meu propòsit, doncs, tornar a portar aquí Ariadna, Teseu o el Minotaure. Només volia compartir una experiència que he pogut viure aquest estiu tot visitant el Laberint de Blat de Moro que es troba a la finca agrària Masia l'Esperança de Castellserà. I ho vull fer perquè, tot recorrent els nombrosos passadissos que el formen (i que ocupen una extensió de prop de 3 hectàrees), he pogut constatar, un cop més, la vigència d’un món, la Grècia clàssica en aquest cas, i com el seu llegat en ajuda a pensar-nos i reflexionar sobre la nostra manera de ser. Com es llegeix en el poema de Borges, la vida en si mateixa és un laberint, ple de camins que es bifurquen en d’altres o que moren obligant-nos a recomençar. De vegades, en aquest món on les “coses fàcils” sembla que han de ser l’objectiu de tothom, la impossibilitat de trobar llargues autopistes sense revols, amb indicadors clars de cap a on hem d’anar, ens fa entrar en el pessimisme i la frustració. La vida ens demana esforç, com el laberint, i la felicitat no es troba en el fet d’evitar-lo sinó, més aviat, en com l’encarem. 

No ens han de fer por, doncs, els camins tallats, les petites o grans ensopegades de cada dia; si el nostre objectiu és clar, si sabem a on volem anar, tard o d’hora ho aconseguirem. I si no, si no arribem al nostre destí somiat,  la satisfacció d’haver-ho intentat, d’haver estat millors persones en l’intent, haurà justificat el camí emprès. Tot passejant enmig del blat de moro buscant la sortida (ens va costar cosa d’hora i mitja no us penseu!), em vaig sentir feliç per tenir la sort de viure la vida i les seves dificultats amb esperança i convicció, aprenent de cada pas i dels passos que altres hi han deixat. Si a més a més, tens la sort de tenir persones al costat amb qui poder-ho compartir, no hi ha perill ni monstre que et pugui aturar. Com també diu Borges, potser si no esperem res més enllà de nosaltres mateixos, la foscor del camí no serà tanta i qualsevol llum, per petita que sigui, ens ajudarà a seguir el laberint de les nostres vides.

Laberinto
No habrá nunca una puerta. Estás adentro
y el alcázar abarca el universo
y no tiene ni anverso ni reverso
ni externo muro ni secreto centro.

No esperes que el rigor de tu camino
que tercamente se bifurca en otro,
que tercamente se bifurca en otro,
tendrá fin. Es de hierro tu destino

como tu juez. No aguardes la embestida
del toro que es un hombre y cuya extraña
forma plural da horror a la maraña

de interminable piedra entretejida.
No existe. Nada esperes. Ni siquiera
en el negro crepúsculo la fiera.
                                                   J.L.  Borges
Carles Cervelló


22 d’octubre de 2012

Il·lustracions per a una faula

Els tripulants de 2n han il·lustrat la faula de Fedre on s'explica com una guineu va trobar-se una màscara de teatre i a quina sàvia reflexió la va portar aquest encontre fortuït. Em sembla una molt bona feina que en el cas de la Laia revela -qui sap?- el camí d´una possible futura vocació. És per això que l'he volgut compartir amb tots vosaltres hic et nunc. Feliciter!



Què us ha semblat?

I aquí teniu els enllaços a la resta de presentacions...

Andrea
Marta, Marc i Aina
Jordi, Sandra i Laura
Ignasi i Marc
Dídac, Txell i Estela
Charlene i Cristina
Alison i Yolanda


18 d’octubre de 2012

Γράφετε τὰ ὀνόματα ὑμῶν!

Ara que ja portem uns quants dies practicant la lectoescriptura de l'alfabet, els alumnes de Grec I us volem presentar el resultat de l'activitat que ens va proposar el Jordi: escriure el nostre nom en grec amb tots els ets i uts (esperits, accents,...) d'una manera creativa. Seguirem practicant amb paciència i bona lletra i, sobretot, amb perseverança. Esperem que us agradi.  ΧΑΙΡΕΤΕ!

Alumnes de Grec I




14 d’octubre de 2012

Mites i llegendes a La 2

Avui diumenge comença a La 2 de TVE (23.50) l'emissió del programa Mitos y Leyendas, una sèrie de 13 capítols pensada per al gran públic que pretén ser una porta d´entrada al món fascinant de la mitologia clàssica. Començant per l'heroi tessali Aquil·les, aniran desfilant al llarg de les properes setmanes personatges tan emblemàtics com Ulisses, Jàson i Medea, Hèracles, Eneas, Electra o Prometeu amb les seves històries farcides de gelosia, valor, astúcia o tràgic destí tan vinculades a la condició humana. És una nova oportunitat de descobrir el meravellós llegat de grecs i romans traduït en mites que estan en l'arrel de la nostra civilització i que han contribuït decisivament en la nostra manera d'entendre i d'interpretar el món que ens envolta. A més, el programa comptarà amb la participació d'especialistes com el filòsof Ignacio Gómez de Liaño o l'hel·lenista Carlos Garcia Gual amb l'objectiu d'apropar-nos a les claus que s'amaguen darrera d'aquestes suggeridores històries. Recordem hic et nunc la magnífica definició del mite grec que el doctor Garcia Gual va fer ja fa uns quants anys...

"Entendemos por 'mito' un relato tradicional que cuenta la actuación memorable de unos personajes extraordinarios en un tiempo prestigioso y lejano" (Mitos, viajes héroes, Madrid, ed. Taurus, 1981, pàg. 9)

Com la podem explicar? us agraden els mites? per què? creieu que la seva funció educativa és vigent?


Afegeixo aquesta interessantíssima entrevista amb l'hel·lenista Carlos Garcia Gual sobre el món grec...




10 d’octubre de 2012

Vulpes et persona tragica (amb alguna variació)


De tant en tant al Vaixell ens agrada aprendre de les lliçons de vida que ens ensenyen les faules del poeta romà Fedre. Ja vam conèixer les històries d'una guineu amb un corb i amb un carràs de raïm. Enguany la nostra guineu fa una troballa tan enigmàtica com reveladora. De què es tracta?
Feu-nos-ho saber, responeu a les preguntes de comprensió, reflexioneu sobre els valors que ens vol transmetre el poeta i estirant la corda us demano que reproduïu la faula en imatges i text.

Personam tragicam forte uulpes, quae per siluam ambulabat, uidit:

"O quanta species," -inquit- "sed cerebrum non habet!"

Haec fabula dictum est illis hominibus quibus honorem et gloriam
Fortuna tribuit sed sensum communem abstulit.


                                                                     Phaedrus, VI, 1

1. Quid uulpes uidit ?
2. Quid uulpes inquit cum personam tragicam uidit ?
3. Estne dictum haec fabula illis quibus Fortuna sensum communem tribuit ?
4. Quid Fortuna abstulit illis quibus honorem et gloriam tribuit ?
5. Quis Phaedrus fuit?

  

7 d’octubre de 2012

Trenta-sis mesos tripulant un vaixell...


Com passa el temps! Doncs sí, ja ho deien els clàssics, tempus fugit, el temps s'escola, no es detura i malgrat tot nosaltres seguim navegant. Tornem a estar d'aniversari perquè tal dia com avui, un plujós 7 d'octubre de fa tres anys (qui ho havia de dir!), aquest vaixell tan especial per a nosaltres va hissar les veles i va sortir de port amb una barreja natural d' il·lusió i neguit davant l'horitzó crepuscular que s'obria davant nostre. Al crit de audaces fortuna iuvat!, hem solcat mars i viaranys que ens han fet sentir més units en l'aventura. Coincideix, a més, aquest aniversari amb un nou reconeixement al món de les clàssiques en particular i al de les Humanitats en general en l'àmbit educatiu: la concessió, divendres, dels Premis Blocs Catalunya 2012 en les dues categories d´Educació a Aracne fila i fila (personal/professional) i L'ombra d´un somni (corporatiu). Feliciter a totes les persones que fan possible que la tradició grecoromana pervisqui a través de la xarxa amb més força que mai en moments de tanta incertesa. 

I a vosaltres, estimats tripulants, dir-vos que no deixeu de vogar amb força i els ulls ben oberts. Que seguim navegant com fins ara depèn d'això. N´estic segur. Gràcies infinites per voler formar part d´aquest projecte.

Jordi


6 d’octubre de 2012

Φιλία i amicitia al Canal 33


Ahir es va estrenar al Canal 33 Amb filosofia, un programa que vol acostar-nos una certa manera de pensar, de plantejar problemes, de fer-se preguntes i explorar les seves respostes. Presentat pel periodista i escriptor mallorquí Emili Manzano (que ja ens ha fet passar bones estones amb espais com Saló de lectura o L'hora del lector), la sèrie consta de 13 capítols que han començat amb l'emissió del dedicat a l'amistat. Φιλία per als grecs i amicitia entre els romans, l'amistat és un dels conceptes més tractats pels pensadors d'arreu des de sempre perquè és una paraula que ens evoca allò d'essencial i inherent a la condició humana. Aquil·les i Patrocle, Orestes i Pílades, Nis i Euríal, Ciceró i Àtic, Sèneca i Lucili, Montaigne i La Boétie, Quixot i Sancho, Holmes i Watson,... la ficció i la realitat són plens d'exemples del privilegi que suposa arribar a gaudir d'un tresor com aquest. D'entre les obres i obretes que s'han escrit al voltant de l'amistat n'hi ha una, el De amicitia de Marc Tul·li Ciceró, que ja em va robar el cor quan la vaig llegir per primera vegada (fins i tot hi tinc un esborrany de traducció desat al calaix dels bons propòsits). És un text poc traduït al català i tanmateix molt proper a la nostra sensibilitat pel seu valor humanitzador altament recomanable. 

El diàleg que ocupa el text de Ciceró és un testimoni magistral del sentiment de l´amistat més enllà del mateix autor, que l'escriu per dedicar-lo a un amic seu. Nascuda de la virtut, l'amistat només és possible entre persones de bé; persones íntegres, generoses i imparcials que segueixen sempre la naturalesa, que és la guia del bon viure en el sentit més humà de la paraula. Qui no ha sentit mai l'abraçada d'un amic en el més profund del seu cor? Si no és així, cal llegir les sàvies paraules del mestre. L'amistat, enemiga de la solitud que ens allunya de l'altre, esdevé un bastó per reposar per a tot aquell que, conscient de la seva mancança i delerós de compartir l'afecte amb els altres, la troba i gaudeix de l'alegria i de la felicitat que aquesta li regala.

L'amistat és, feliçment, un tema que desperta l'interès de les persones i que, per a qualsevol generació, forma part irrenunciable de la seva educació emocional. Quan per un motiu o altre (espontani o buscat) sorgeix la paraula màgica a l'aula, enmig d'una classe qualsevol, te n'adones que l'atenció que suscita és pràcticament unànime. No hi ha lloc per a la indiferència quan es parla d'amistat. En qualsevol nivell educatiu –i humà-, l'amic és sempre algú especial.  Per a totes les edats, sense distinció. 

Gaudiu d'aquest primer programa i dieu-nos, què és l'amistat per a vosaltres?





3 d’octubre de 2012

Amantes in saecula saeculorum...


Ara que hem treballat els dies de la setmana i la seva vinculació amb alguns déus i deesses de la mitologia clàssica, malgrat no ser avui, dimecres, el dia més apropiat per a aquests dos amants, els reconeixeu? Què s'hi amaga al darrera d'aquesta història (relacioneu-ho amb el llatinisme del títol de l´entrada)? Coneixeu algun altre referent literari o artístic?

 

29 de setembre de 2012

Un retorn a l'aurea mediocritas?


                              Rectius vives, Licini, neque altum 
                              semper urgendo neque, dum procellas
                              cautus horrescis, nimium premendo
                              litus iniquum.
                              auream quisquis mediocritatem
                              diligit, tutus caret obsoleti
                              sordibus tecti, caret invidenda
                              sobrius aula.
                              saepius ventis agitatur ingens
                              pinus et celsae graviore casu
                              decidunt turres feriuntque summos
                              fulgura montis.
                              sperat infestis, metuit secundis
                              alteram sortem bene praeparatum
                              pectus: informis hiemes reducit
                              Iuppiter, idem
                              submovet; non, si male nunc, et olim
                              sic erit: quondam cithara tacentem
                              suscitat Musam neque semper arcum
                              tendit Apollo.
                              rebus angustis animosus atque
                              fortis adpare, sapienter idem
                              contrahes vento nimium secundo
                              turgida vela.

                                                                      Odes, II,10


[Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t'acostes massa a la riba traïdora. Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l'or, viu segur lluny de les sordideses d'un sostre ruïnos, viu moderadament lluny d'un palau que suscita l'enveja. Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s´esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps. En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta els horribles hiverns i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De vegades Apol·lo, amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l´arc tes. En les dificultats mostra´t animós i valent; però tingues també el seny d´amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable. Traducció de Josep Vergés. Horaci, Odes i Epodes Vol. I. Fundació Bernat Metge]


Per què necessitem els clàssics? Llegint aquest poema d'Horaci la resposta es fa evident: els necessitem perquè amb ells ens sentim acompanyats i ens fan el viatge més plaent (o menys feixuc, segons com es miri), ens fan reflexionar sobre nosaltres mateixos i ens ajuden a ser més crítics i a estar més amatents amb la realitat del món que ens envolta. El pas del temps els ha donat la raó, els seus fets i les seves paraules ens recorden que no hem canviat gaire (malgrat l'interès d'alguns per fer sinònimes paraules com progrés i oblit) i la seva utilitat, la de debó, és incontestable per la seva dimensió humana. Aquest és un poema que expressa un dels tòpics literaris més coneguts d'Horaci, l'aurea mediocritas, aquesta "mitjania tan preciosa com l'or" que ens aconsella navegar entre dues aigües tanmateix perilloses. Nosaltres, tripulants d'un vaixell que vol seguir el deixant dels clàssics, procurarem fer cas del poeta de Venusa, oi?

A propòsit de l'aurea mediocritas, he trobat a la xarxa un article de Ferran Monegal (El Periódico, 12.6.12) intitulat precisament així. Transcric un fragment, penjo un vídeo i us faig una pregunta: és vigent el poema d'Horaci vint-i-un segles després?

"En aquest final de curs d'Évole hem disfrutat també amb un extraordinari instant de corrosió lúcida protagonitzat per Manuel Milián Mestre. Deia Milián, fent la radiografia del que avui és un partit i els seus polítics: «Han degenerat. Es mouen només per interessos. Només lluiten per la supervivència. Triomfen els oportunistes. S'imposen els mediocres. No prosperen per la meritocràcia, sinó pel cop de colze i l'amiguisme. Són l'aurea mediocritas de la classe política». ¡Ah! L'aurea mediocritas, sí senyor, un concepte divulgat sobretot pel poeta Quint Horaci Flac a la seva Oda a Licini i que avui, 2035 anys després, els polítics han pervertit, tot extirpant la bondat de la part aurífera de la qual parlava Horaci, i n'ha quedat únicament la mediocritat més nefasta i absoluta. ¡Ahh! Quina lluminosa dissecció, amic Milián, de la política actual i els seus polítics. Quin gran programa, admirat Évole, t'ha sortit."