Coneixeu o heu jugat alguna vegada al Super Smash Bros.
Brawl per a la consola Wii? Segurament molts de vosaltres. És un joc de gènere de lluita/plataformes on
hi participen tots els personatges mítics de la companyia Nintendo. Si en voleu
més informació, cliqueu aquí. Ara bé,
què hi té a veure una entrada com aquesta en un bloc com aquest, us preguntareu?
Doncs el referent
clàssic que trobem en aquest videojoc el
descobrim al preciós i extraordinari tema inicial, on es presenten tots els personatges
mitjançant seqüències animades. Segur
que si heu jugat recordeu com fa la cançó... és un tema que recorda una òpera. L’autor d´aquesta peça musical és el japonès Nobuo Uematsu,
un conegut compositor de bandes sonores de videojocs, però la lletra va ser
supervisada per Masahiro Sakurai,
el director de la companyia de HAL Laboratory.
Si atenem a la
lletra, veureu que està... en llatí!
Audi
famam illius
Solus in hostes ruit
et patriam servavit
Audi
famam illius
Cucurrit quaeque
tetigit destruens
Audi
famam illius
Audi famam illius
Spes
omnibus, mihi quoque
Terror omnibus, mihi quoque
Ille
iuxta me
Ille
iuxta me
Socii sunt mihi
qui olim viri fortes
rivalesque erant
Saeve
certando pugnandoque
splendor crescit
Sabrieu
traduir-la? Coneixeu algun altre
producte de consum o d´oci que es pugui relacionar amb el mon clàssic?
Situada a la plaça
de la Vila de Madrid, molt a prop de la Rambla, podem trobar unade les relíquies que ens van deixar els
nostres avantpassats de la ciutat de Bàrcino, la necròpolis romana. Enterrades
sota un convent on habitaven les Carmelites de Barcelona, aquestes restes que
formen part de la via sepulcral que resseguia la Via Augusta es van descobrir
quan un incendi va destruir tot l'edifici l'any 1954. Tots els sepulcres daten
dels segles II i III d.C i, com era habitual en aquella època, la necròpolis
estava fora de la ciutat emmurallada.
Aquest jaciment, situat
dins del perímetre del Barri Gòtic barceloní, ens permet descobrir i admirar
fins a una setantena de sepulcres o cupae.
Una bona part d´aquest itinerari arqueològic està a la vista de qualsevol
passejant, per això és tan màgic poder transitar-hi i contemplar aquest important patrimoni que
testimonia la vida d´alguns d´aquests avantpassats.
En aquesta mateixa
plaça hi ha una botiga que em va cridar l´atenció pel seu singular emplaçament
(o, almenys, així m´ho va semblar): Hebe. Aquest nom correspon, en la mitologia
grega, al de la deessa de la joventut. És per això que la propietària de
l´establiment em va comentar que la seva botiga de cosmètics i perfumeria havia
estat batejada amb aquest nom i que va ser el seu marit qui havia tingut la
idea.
Quina és la
història d´Hebe? Quina relació veieu entre el nom del comerç i els productes
que ofereix? Per què penseu que vaig trobar paradoxal la ubicació d´aquest
establiment?
Us deixo amb la companyia d´aquestes tres fotografies que vaig fer de la botiga i de la necròpolis i d´un vídeo molt
interessant sobre el recorregut de la via sepulcral de la Vila de Madrid.
Què ens descriu el text de Pausànies? Quin gènere va conrear aquest autor? Què en sabeu d´ell? De quina poderosa deessa parla? De qui fou obra aquesta majestuosa escultura, considerada una de les set meravelles del món antic?
Ja fa unes setmanes que els tripulants de 4t van enregistrar els vídeos de les seves converses llatines (COLLOQUIA LATINA) sobre un guió treballat a classe (recordeu encara l´Ave, Caesar de fa dos anys?). Alguns s´han fet esperar però paga la pena veure´n els resultats. Aquí us deixo, verbi gratia, amb el talent interpretatiu de la Ginesta, en Roger i la Maria interpretant una bella història d´amor ambientada en la Roma dels cèsars. Feliciter omnibus et praesertim his discipulis!
El 31 de març de
2010 es va estrenar a la nostra cartellera cinematogràfica una nova versió -allò
que en anglès se´n diu remake- d´un
clàssic del pèplum (el gènere vinculat al món grecoromà) del 1981, Lluita de
titans, dirigida aquest cop pel francoamericà Louis Leterrier. Al Vaixell ja en vam parlar en el seu moment.La
pel·lícula tracta de la vida i miracles de Perseu, l´heroi argiu conegut
sobretot per matar Medusa, l’única de les Gòrgones que era mortal, i
salvar Andròmeda, filla dels reis
d´Etiòpia Cefeu i Cassiopea, de ser devorada
per un monstre marí del qual ja parlarem després. A la pel·lícula hi ha, però,
una sèrie de llicències que no la fan fidel al mite clàssic que tradicionalment
s´ha considerat canònic. A mesura que
anem explicant la història d´aquest heroi, desgranarem també aquestes
llicències que en alguns casos són tot un despropòsit.
Perseu (Περσεύς) és fill de Zeus i Dànae, filla del rei d’Argos, Acrisi. Explica el mite que aquest va preguntar a l´oracle
sobre el seu futur i que la resposta va ser aquesta: “si tens un nét, et
matarà”. Acrisi, aterrat, tancà la seva
filla en una presó perquè no tingués fills. Però Zeus, que havia quedat encisat
per la seva bellesa, es convertí en pluja d’or, es filtrà per una escletxa de
la cel·la i fecundà Dànae. Aquí ja trobem les primeres diferències entre el
mite i la pel·lícula:
-la dona que fecunda Zeus a la
pel·lícula és l’esposa d´Acrisi, no la seva filla. -en el film, Zeus es transforma en Acrisi,
mentre que en el mite ho fa en pluja daurada. -en el mite, Zeus fecunda Dànae
perquè se sent atret per la jove. En canvi, a la versió cinematogràfica ho fa per venjança, ja que Acrisi ha atacat l´Olimp perquè està fart del govern dels
déus (¿?)
Acrisi, quan
s’assabenta del naixement, llança al mar la seva filla Dànae i el seu fill
Perseu dins d’un taüt de fusta. Aquests
arriben, impulsats per vents benefactors, a un illa, Sèrifos, on el seu
rei Polidectes (en una altra versió ho
fa Dictis, germà del rei) els recull i els acull. A la pel·lícula torna a haver-hi
diferències importants respecte al mite original:
-en el film només sobreviu el fill,
Perseu, mentre que en el mite sobreviu també Dànae. -en el mite els recull bé un
pescador, Dictis, bé el seu germà, Polidectes, rei de l´illa. A la pel·lícula,
ho fan un pescador de nom Espir i la seva esposa Bàrbara. -en el mite, el taüt arriba a les
platges de Sèrifos, mentre que a la pantalla Dànae i Perseu són recollits a
alta mar.
Seguim. Passat un temps, Polidectes s’enamora de Dànae i la vol seduir però
Perseu, ara ja un jove, la protegeix. Polidectes organitza un banquet al qual
hi convida tots els seus amics i també Perseu. En el transcurs del sopar, es parla sobre quin
seria el regal més indicat per fer al rei. Tots arriben a un acord que seria un
cavall, mentre que Perseu diu que si fes falta li portaria el cap de Medusa. Al
dia següent, tots es presenten amb els seus cavalls respectius, mentre que
Perseu ho fa amb les mans buides. Llavors, Polidectes, per desempallegar-se de
l´únic obstacle que el separa de Dànae, envia Perseu a matar Medusa. Hades,
Hermes i Atena ajudaran l’heroi davant la missió gairebé impossible d’aquesta comesa
amb un regal cadascú: un casc que proporciona la invisibilitat, unes sandàlies
alades i un escut que reflecteix com un mirall.
Primerament, visita les velles Graies,
que comparteixen un sol ull i una sola dent. Perseu els ho roba i les obliga a mostrar-li
el camí que porta a la gòrgona Medusa.
-a la pel·lícula no hi ha cap
banquet ni celebració, sinó que Perseu es proposa aconseguir el cap de Medusa per poder matar el Kraken, un monstre marí, i així debilitar Hades i poder-se
venjar d’ell per haver matat els seus pares adoptius i la seva germana. Aquesta
versió és, certament, delirant perquè el Kraken és d’origen escandinau. En
realitat, el monstre marí és Ceto, mare de moltes criatures mitològiques entre
les que hi destaca Medusa. -a la versió cinematogràfica Perseu
no utilitza ni les sandàlies alades ni, òbviament, el casc invisible.
Ajudat per una falç
també regal d´Hermes, mata Medusa tallant-li el cap mentre dorm,
acostant-se-li d'esquena i mirant enrera
a través de l'escut d´Atena. De la ferida en surt Pegàs, el cavall alat, fill
de la unió entre la gòrgona mortal i Posidó.
-a la pel·lícula, Perseu mata
Medusa amb una espasa i mirant-la pel reflex d’un escut fet de pell d’escorpí.
-Pegàs apareix a la gran pantalla molt abans que Perseu mati Medusa.
De camí a Sèrifos
passa per Etiòpia, on rescata Andròmeda de ser devorada per un monstre marí, Ceto, mare de les Graies i de les Gòrgones,
enviat per Posidó a desolar el pais. Perseu la converteix en pedra gràcies a la
mirada petrificadora del cap de Medusa. A canvi, demana casar-se amb la
princesa etíop. Aquí acaba la pel·lícula, però no el mite.
-Andròmeda, a la pel·lícula, és
princesa d’Argos i Cefeu rei de la ciutat.
Andròmeda i Perseu es
casen i tornen a Sèrifos, on Perseu castiga Polidectes convertint-lo en pedra per
voler obligar Dànae a casar-se amb ell. Un dia retorna a Argos per participar
en uns jocs. Durant la competició de disc Perseu, per accident, el llança cap a
la tribuna d´autoritats i mata un
espectador, Acrisi. Així es compleix la predicció de l’oracle. Perseu, com era
d´esperar, regnarà sobre la ciutat (i justament, segons diuen).
-a la pel·lícula, Acrisi és mort pel
seu fill, ja que Hades li ordena que el mati.
Aquesta recerca entre
la fidelitat a una història original –en aquest cas la del mite de Perseu i la
Medusa- que s´ha mantingut intacta al llarg dels segles per la seva riquesa com
a font d´aprenentatge i el despropòsit
–o per què no dir-ho, manipulació- que sovint manifesta la indústria
cinematogràfica amb l´únic objectiu de donar protagonisme a l´acció gratuïta i
als efectes especials per damunt de la història per se, em suggereix una
pregunta:fins a quin punt aquesta pràctica cada cop més habitual pot deformar
la realitat d´una tradició que, com la grega, ens ha transmès tanta saviesa a
través dels seus mites? Què n´opineu, vosaltres? Coneixeu alguna altra
pel·lícula on aquesta divergència sigui evident?
Aquestes
paraules les podria haver pronunciat la temible deessa a cau d´orella del seu
estimat servent. I aquest, guardià gelós de la filla d´Ínac, la custodia nit i
dia, dia i nit per tal de preservar-la de la luxúria del pare dels déus i els
homes...
Del 20 al 30 d´octubre passat es va celebrar la 3a edició del Subtravelling, la Mostra Internacional de Curtmetratges al Metro organitzada per la Fundació TMBCultura. La imatge que va il·lustrar aquest festival de l´audiovisual bé podria tenir un referent en la mitologia clàssica. A partir del text que apareix a l´encapçalament d´aquesta entrada, esbrineu qui podria haver estat el destinatari de tals premonitòries paraules.
De qui es tracta? Qui és la temible deessa? I Ella, l´objecte d´amor de la luxúria del pare celestial? Quina és la seva història? Quin tràgic desenllaç té?
I parlant de curtmetratges, al Vaixell en tenim ja dos de temàtica mitològica, El judici de Paris i Atalanta i Hipòmenes. Algú s´anima a presentar la seva candidatura amb una nova recreació de velles (i belles) narracions clàssiques? Seria tot un plaer!
Fa un temps
s’inicià, sota els braços acollidors d’aquest vaixell, una iniciativa que volia
anar recollint testimonis del llegat clàssic en la poesia dels nostres dies.
Dues “condicions sine qua non” s’hi posaven: 1.- Que fossin autors vius. 2.- Que el lector
hi aportés aquells textos que havia llegit recentment. No era, per tant, una
tasca “erudita”, sinó, em sembla a mi, “vivencial”. Aquesta dimensió, la que
relaciona la cultura clàssica amb la nostra vida i no només amb els nostres
coneixements, és la que dóna sentit a una reivindicació que la nostra societat
sembla no voler assumir. Calia haver-se trobat de veritat amb els poemes, no únicament cercar-los al Google o pels
viaranys de les nostres biblioteques.
I vet aquí que
ens arriba aquest poemari, Rere el llegat de Pandora, de la poeta Rosa Maria Noguer, que ens aporta 17 poemes on, certament el títol ja ens era un indici,
el tema mitòlogic no només hi és present, sinó que en resulta protagonista
absolut. Guanyador del XXVI Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina
corresponent a l’edició de l’any passat, apareix ara publicat per l’editorial Témenos. El llibre es configura a través de la presentació de diferents
personatges de la mitologia, des de Zeus fins a Polifem, passant per Pandora,
que dóna títol a tot el recull, i, cal mencionar-lo en un espai com aquest,
Odisseu i el seu extraordinari viatge. En el pròleg, Joan Mercader ens diu:
“(...) els mites
es poden enfocar des de diferents estadis: antropològics, filosòfics, o
simplement com a símbols per crear semblances amb el món actual. I és això el
que fa l’autora”.
Des del meu punt
de vista, hi ha entre aquestes paraules una que cal remarcar: “simplement” .
Perquè, com dèiem en el primer paràgraf, és precisament aquest exercici de
relació amb el present el que ens pemet que el llegat del món clàssic no es perdi.
Els homes (i les dones) fa molt temps que tenim plantejades qüestions vitals
que no han variat massa al llarg dels anys. Saber escoltar el passat és
aprendre a configurar el futur. Un exemple farà millor la feina:
Minotaure
El monstre senyoreja
enmig del paradís.
Udols de foc
arrasen
l’alè del viure.
Dedins la foscor,
vol d’aloses desclou
instants d’albes:
Teseu lluita,
l’amor venç.
El fil d’Ariadna ensorrà
els murs del laberint.
Quin cabdell guiarà
els nostres passos
pel laberint dels dies?
El fil que
segueix Teseu ens fa preguntar-nos pels fils que mouen les nostres vides. Quin
exercici tan extraordinari, tan útil, tan necessari... Mentre vaig mirant de respondre’m
a mi mateix sobre quins són els meus fils, us aconsello la lectura d’aquest
llibre tot esperant que us agradi.
Carles Cervelló
P.S.: Qui és
Pandora? De quin llegat creieu que parla l´autora del poemari? A quin cicle
mitològic pertany el món de Teseu? Que us suggereixen aquests versos de Rosa M. Noguer? Penseu que els mites ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra pròpia
vida? Per què?…
Entrades
