28 juliol de 2011

Mea culpa


Va ser a Dubrovnik, la ciutat croata que anomenen “la perla de l´Adriàtic”. Bellíssima des del mar, l´arribada a les seves imponents muralles que l´han fortificat durant segles i l´han fet inexpugnable a l´atac de pirates i exèrcits invasors –que no dels maleïts obusos des dels majestuosos turons que l´envolten- amagava un secret en un dels seus carrerons estrets plens de vida i d´olors ancestrals que no em passà desapercebut. És un d´aquells moments en què un constata amb satisfacció que la nostra llengua mare es fa present en qualsevol indret del vell continent i que, per a les generacions que han estat educades en el coneixement del llatí, renova les utòpiques il·lusions de recuperar-lo com a nova llengua d´ús. Només pensaments fugissers. Va ser la curiositat qui del bracet em va conduir fins a l´establiment, certament amagat, que assenyalava el rètol: sota el nom del carrer, s´hi podia llegir el llatinisme i el tipus de menjar que oferia. Amb un gest de la mà vaig convocar la família i vam decidir fer allà un àpat que la calor abrusadora de la jornada ens aconsellava urgent. Acabades les postres, de nou aquesta companya de viatge que et fa tenir ben alerta els ulls i les orelles a tothora em va fer preguntar al cambrer el perquè del nom del local. Sense desvetllar el secret ni pronunciar paraula va fer venir un homenot d´espessos i blancs cabells que mostrava un ampli somriure i una mirada blava, neta i franca. Així m´ho va semblar, malgrat pensar –ho reconec- que als turistes, i tants com n´hi havia!, sempre plau sentir-se com a casa. L´amo del negoci, un bavarès entrat en anys, ens va explicar una bella història personal la importància de la qual anava revelant la brillantor dels seus ulls mentre l´explicava. Era, deia en un castellà prou intel·ligible i fruit de la seva vida nòmada, un senzill però sentit homenatge al seu professor de llatí de la seva adolescència, un home que l´havia marcat profundament amb les seves paraules, pensaments i actitud davant la vida. A l´escola, els alumnes l´havien batejat amb el sobrenom carinyós –l´àlies, va puntualitzar ell- del mea culpa, evocant l´expressió que sovint utilitzava per referir-se a la necessitat –gairebé un imperatiu- que els homes reconeguin els propis errors per tal de construir una societat més justa i autèntica, un món millor, en definitiva. I que els clàssics, afegia, n´eren una font d´inspiració. No cal dir que aquesta lliçó de vida ens va emocionar sincerament i escric aquesta entrada per donar-ne testimoni. Abans de marxar, però, va deixar anar la següent observació: “en tinc un record indelebre, d´aquest professor...com ens agradaria que ens recordessin, a nosaltres?” Com us agradaria, a vosaltres?

21 juliol de 2011

Una fira de brocanters mitològica

Passejant per la fira de brocanters que cada dissabte de la primavera i de l´estiu embelleix l´espai central del Passeig de Cadaqués, vaig topar-me amb aquesta estatueta feta en bronze d´un conegut heroi de la mitologia grecoromana amb posat victoriós. De qui es tracta? Quin abillament duu? Quin animal agonitza als seus peus? En sabeu la història? A banda de l´interès mitològic de la peça, proposo una petita investigació: el nom de l´artista hi apareix parcialment. Qui pot revelar-nos i donar-nos a conèixer la seva autèntica identitat?

6 juliol de 2011

Les dones imaginàries de Carles Cervelló

Farà cosa de dos mesos el meu amic Carles va presentar el seu darrer poemari Les dones imaginàries (Témenos edicions) a la llibreria Bertrand de Barcelona. És un recull de vint-i-vuit poemes que volen ser un homenatge a les dones d´arreu, constructores sovint anònimes del paisatge emocional que ens defineix, de la memòria i els records que el temps, sempre envejós, ens regala amb benevolent complicitat o ens treu amb la crueltat pròpia dels qui se saben poderosos. És un llibre inspirat a partir de la lectura del meravellós text d´Italo Calvino Les ciutats invisibles (1972) i aquest joc de miralls entre la ciutat i la dona com un referent poètic del diàleg que diàriament mantenim amb nosaltres mateixos em fa pensar que si llegiu qualsevol dels versos d´aquesta poesia tan propera no quedareu indiferents. Amistat a banda, em sembla de justícia proposar-vos aquest llibret acabat de polir com a plaent i profitosa lectura estiuenca. Prosit!
Aquest poema que us transcric a continuació (amb permís de l´autor!) m´ha recordat el vell amic Horaci. Per què serà?

Diomira

Nit de setembre. Els dos vells
s´agafen de la mà mentre
ella deixa caure amb tendresa
el cap sobre l´espatlla
de l´home que fa tant temps coneix.
No diuen res. No cal. Senzillament,
miren el temps que fuig.
Hem estat feliços en nits com aquesta,
pensen, i contemplen com un estel
cau esberlant la foscor que els cerca.