23 gener de 2011

Les últimes hores de Pompeia (I)

Ja sabeu que Pompeia és i serà sempre un dels indrets arqueològics més apreciats del món antic per la seva espectacularitat. L´Anna ja ens en va parlar en un apunt molt interessant i ara és la Clara la que vol fer-nos arribar el seu particular homenatge amb aquesta recreació literària de les últimes hores de la ciutat de la Campània. Avui publiquem la primera de les tres parts que conformen el relat. Espero que us engresqui a seguir parlant d´ella. Enhorabona, Clara!

Ara, després que tot hagi passat, em pregunto per què no em vaig escapar quan ho hauria d’ haver fet, quan en tenia l’oportunitat. Potser així tots ells haguéssin pogut trobar una sortida a aquest infern i fugir per mar. Potser no haguéssin mort. Pensant-ho així, ara sembla que tot sigui culpa meva, però em consolo pensant que aviat oblidaré les seves cares i no em sentiré culpable mai més, perquè ells ja no seran res més que un passat oblidat.

Tot va començar el juny d’aquell mateix any 79, quan van condemnar la meva vida a un matrimoni sense futur amb Claudi Sèptimus, fill d’un important magistrat, ric i ben plantat, el somni de totes les noies en edat de casar-se, que suspiraven sempre que el veien i s’afanyaven a arreglar-se cada cop que ell havia de fer acte de presència a casa seva. Per desgràcia no era el meu cas. El coneixia des de ben petita, sense saber, però, que ja aleshores els nostres pares havien traçat un calculat pla per unir les nostres vides en el seu moment.
Jo era filla de l’il·lustre Augustus de Pompeia i la seva bella esposa Antònia, l’única noia entre set germans. L’estimació que em tenien els meus pares em va permetre retardar l’edat en què m’hauria hagut de casar fins als setze anys, però no va anul·lar el meu malson. De fet, qui jo m’estimava era en Marcus, un noi de bona família només un any més gran que jo, el meu amic des de l´infància i el meu amor des que vaig conèixer aquest sentiment. Aliena als plans dels meus pares, parlava amb ell dels nostres plans de futur, de quants fills tindríem, de la nostra creixent felicitat. Si bé ell no m’escrivia poemes d’amor com en Claudi i no m’afalagava com ho feia el meu etern pretendent, era en Marcus qui m’omplia de tots els sentiments que Claudi recitava i descrivia en els seus versos.
Vaig passar-me els dos mesos anteriors al 30 d’agost, el dia fixat per al casament, entre plors de desconsol en la intimitat i somriures falsos davant parents i amics. De fet, no van ser dos mesos. No recordo quan, però el propòsit de fugir amb en Marcus no va tardar a revelar-se, i se’m va presentar com unes ales de llibertat. Ho vam planejar tot, cada petit detall, i el meu cor jove, emocionat, es barallava amb la prudència per sortir del meu pit cada cop que hi pensava. L’escapada seria el 24 al matí, durant una reunió important a casa on ningú no repararia en la meva absència. Aniria disfressada d’esclava fins al fòrum, on em trobaria amb el més fidel dels esclaus d’en Marcus, que em conduiria fins al vaixell on ell m’havia d´esperar.
Les coses, però, no van anar com haviem previst. A la porta del darrere, per on havia de fugir, em vaig trobar en Claudi esperant-me de braços creuats. Em vaig quedar tan parada que amb prou feines vaig saber què dir, encara que no va caldre perquè el primer en parlar fou ell.

- Si no vols casar-te amb mi, m’ho podries haver dit, i així potser t’hauries estalviat el disgust de la teva mare davant la teva desaparició. On pensaves anar?- va dir, impassible.

La seva expressió semblava tranquil·la, però els seus ulls estaven atravessats per una profunda buidor que em va espantar.

- Has de saber que si t’haguéssis quedat amb mi no t’hauria faltat res, perqué em desviuria per tu a cada moment per tal que fossis feliç. Però no vull que siguis la meva esposa renunciant a la teva felicitat i tampoc no vull ser mereixedor del teu menyspreu la resta de la teva vida, així que, si vol marxar, ets lliure de fer-ho, no diré res a ningú.
- Per què?- feia veure que no sabia avenir-me a les seves paraules.
- Perquè t’estimo- va respondre.

I ara sí, la buidor dels seus ulls va inundar el seu rostre mentre apartava la vista de mi. Davant meu en Claudi, un home ric i respectat, era la viva la imatge de la derrota, sense res a les mans, nues, una imatge que mai no hauria imaginat en algú tan segur de sí mateix. I, de sobte, em vaig adonar del què estava fent. Trencava el cor d’un home i el de tota la meva família per pur egoisme. Vaig esperar uns moments abans de tornar a l’interior de la casa, incapaç de pensar amb claredat, sense dir res. En Claudi no em va seguir, es va quedar on era tan sorprès com jo de la meva reacció.

De sobte, però, em va cridar. En girar-me vaig veure que no em mirava a mi, sinó al cel.

- Què passa?- vaig preguntar confosa, en un estat proper al plor i a l’amargor però allunyat, tanmateix, de qualsevol emoció que pogués expressar el meu cos.

En acostar-me a ell ho vaig veure. Del cim del Vesuvi, una columna de fum fosquíssim sortia com una serp del seu cau i s’extenia fins a tocar el cel, on el seu radi s’anava ampliant cada cop més. Mai no havia vist una cosa semblant.

- Què és això?- vaig preguntar, desconcertada.
- No ho sé.

De l’interior de la casa van arribar-nos veus sorpreses i vaig entendre que els convidats també ho havien vist des d’on eren. De cop i volta, Claudi es va girar cap a mi i va dir-me:

- Entra i canvia’t. No trigaran a sortir per veure què passa i és millor que no et vegin així, vestida d’ esclava-, i em va empènyer suaument pel braç per espavilar-me. Vaig afanyar-me a fer-li cas i just quan estava a punt de desaparèixer em va dir:


- Cinna..., gràcies. Et prometo que seràs feliç.
- No he dit que accepti casar-me amb tu encara. Només que no fugiré-, vaig deixar-li anar amb un gest d´agressivitat continguda, en un atac de sobtada ràbia que gairebé em va fer saltar les llàgrimes. I vaig marxar.

La resta del matí va passar amb una certa aparent tranquil·litat. L’únic que va despertar la fumarada del Vesuvi va ser curiositat, però l’alarma que jo sentia no semblava existir per als altres. Claudi va estar a prop meu tota l’estona, però jo el vaig ignorar, tant a ell com a les seves paraules tranquil·litzadores sobre el fenòmen, encara que no me les deia a mi, sinó a tothom. De tant en tant em mirava fixament, com pretenent saber què pensava jo en aquells moments, i jo em plantejava què m’havia fet quedar al seu costat quan podria estar en braços del meu autèntic amor, en Marcus, que de ben segur em seguia esperant sense perdre l´esperança de retrobar-nos perquè confiava en mi i m´estimava. Ara sé que després d’aquella traició no mereixia la seva confiança.

Mentrestant, el Vesuvi seguia expulsant fum.

Clara Olóndriz
2n Batxillerat

17 comentaris:

esther ha dit...

Hola!!

Ostres Clara, m'has deixat amb la boca oberta! El text és genial, tan profund, tantes emocions, tan maco!
Et felicito, és una gran història barrejada de moments tan presents en aquella època, com el fet que les dones tenien un matrimoni concertat i, a la vegada, amb l'emoció de com s'en sortiran els protagonistes, de "l'atac" del Vesubi.
Espero amb impaciència la segona part! i felicitats de nou!

Vale!

Júlia Vallespir ha dit...

Impressionant Clara, realment meravellós! Espero que segueixis escribint i que tots en poguem gaudir!

Vale!

Maria ha dit...

Ostres Clara ara m'has deixat amb les ganes de saber com continuarà!!!!
Felicitats per una història tan i tan maca que a mi ja m'ha arribat al cor!
Espero la segona part amb impaciència...

Valete!

anna-rn ha dit...

Clara, un gran relat. La història de la desaparició de Pompeia a través de com la viuen els seus personatges és una gran forma de gaudir d'aquesta meravellosa història i a més veure part de la vida de l'època com el fet de tenir un matrimoni concertat. Tots esperem aviat la continuació :)

Yasmin ha dit...

Felicitats Clara, un relat impresionant! Està ple de sentiments i d'emocions, esperaré amb moltes ganes la segona part, tinc la intriga de saber la decisió que prendrà, i que passarà amb el vesuvi..

Valete :)

Judith Garcia ha dit...

Hoola a tothom!

Dient felicitats em quedo curta, és extraordinari aquest petit relat, en Jordi ens havia parlat, però es quedava curt...
Està ple de sentiments, d´emocions i sobretot d´intriga, estic impacient de poder llegir la segona part.
A veure com se'n surten del vesuvi.
Moltes felicitats, Clara!



Vale!

Carlotah. ha dit...

Eiii Clara!
Deu ni dó eh amb el text! Està molt treballat,et felicito :) !!

pD : Recordo que l'any passat a clase várem veure la pelicul.la de les últimes hores de Pompeia!! tambè va estar genial!

Fiinsss demà!!!

geamarín ha dit...

No sé ben bé perquè, però desde petita m'ha fascinat molt la història de Pompeia... Sobretot la part de les ultimes hores, abans de quedar coberta completament... Trobo fascinant i alhora molt trist que tot un poble s'acabi així tal qual, sense més explicacions; però és fascinant i maravellos la metafora de la vida i ensenya que s'ha de viure el dia a dia, potser no hi haurà un demà.

Clàudia ha dit...

Clara has fet un relat impressionant !
Jo també tinc curiositat per saber com acabarà, espero que la segona part sigui en breu :)
I segueix escrivint que ho fas mol bé

Guillem Fargas ha dit...

Moltes felicitats Clara per aquest breu relat tan ben fet. I crec que com tots, espero la segona i la tercera part d'aquest història.

És molt interessant aquesta història entre Pompeia i el Vesubi,i a mi sempre m'ha impressionat el fet que una ciutat sencera es quedes sota la lava. Crec que és molt impressionant.

Vale!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Doncs aviat veurem un documental de la BBC que, si no l´has vist, Guillem, et deixarà bocabadat. Ens servirà per aproximar-nos encara més a les últimes hores de Pompeia. I els personatges de la Clara bé podríen haver protagonitzat també aquest docudrama.

Videocat ha dit...

Hola,

El relat és molt interessant, està molt ben escrit i com ha dit la esther és molt profud i emocionant.

Penses...aquests personatges, que aparentment ara porten una vida normal, que els hi podrà arribar apassar unes hores o dies després.

La història de pompeia i el vesuvi, és molt impactant. Imaginar que la laba sepultés una ciutat, és pràcticament, inimaginable.

Felicitats i fins aviat.
Cesc

Laura Guillén ha dit...

Clara BRAVO!
M'ha emocionat molt aquest text, és preciós, a on l'has trobat?és que m'ha quedat l'intriga de com acaba aquesta història tan tràgica entre la Cenna i en Marcus, i què farà en Claudi per aconseguir que ella l'estimi.
De veritat que feia molt temps que un escrit no m'emocionava, però aquest, ho ha aconseguit.
Si us plau, continua'l!

Clara ha dit...

Moltes gràcies a tots!
Em fa molta il3lusió que us agradi tant!
Aquesta història la vaig escriure l'any passat com a treball per Clàssiques, i no fa gaire el vaig retrobar,així que vaig pensar, per què no demanar-li al Jordi de publicar-lo?

De veritat! Em fa molta il·lusió que us agradi! =D


Valete!


Clara

Sanja ha dit...

M'has deixat sense paraules!
Excel·lent creacio literària. Felicitas Clara!

Es fascinant i increïble com una ciutat desaparèix en hores...

Jordi Sedeño ha dit...

Hola!!!

Clara és impressionant, increïble. M'ha agradat molt el text. Espero que segueixis així i ens publiquis alguna coseta més. Repeteixo felicitats!

Helena ha dit...

M'he tornat a llegir aquest text, i crec que darrera de tot aquest escrit hi ha un esforç que cal valorar. També hi ha treball i es nota que saps sobre què has escrit. M'agrada molt veure escrits representant un fet històric, fa l'autor es posi a la pell dels demès i que altres, els lectors, també s'hi puguin posar.
En definitiva, molt bon treball!