31 de desembre de 2011

La mirada grega del Vaixell us desitja annum nouum faustum felicem MMXII

A començaments del curs 2010-2011, l´espai Chiron va proposar un projecte col·laboratiu obert a tots els estudiants i professors que ho desitgessin que ens convidava a mirar el nostre voltant amb ulls grecs per descobrir les lletres de l´alfabet més antic d´Europa, La Mirada Grega. Es tractava de cercar entorn nostre formes de la naturalesa, d´objectes, del que fos que ens suggerís la presència d´una lambda, una gamma, una omega o una pi i les compartíssim amb el món fent-ne una fotografia o prenent de la xarxa imatges amb llicència Creative Commons a través d´una wiki. Convençuts dels avantatges del treball col·laboratiu a través d´aquesta mar clàssica de blocs, fòrums, aules virtuals o presentacions amb què ens agermanen les noves tecnologies, enguany volem acomiadar el vell any que amb més o menys fortuna deixem enrere i donar la benvinguda al nou que de ben segur és ple de projectes, bones intencions i expectatives amb la nostra particular mirada grega, un recull de fotografies de companys dels darrers dos anys que, si voleu, anirà creixent dia a dia amb noves aportacions. És la nostra manera de desitjar-vos un feliç i venturós 2012. Com ja és un vell (i bell) costum, ens agradaria que cadascú pensés un desig i el fes arribar als déus que tot ho governen. Que sigueu feliços!




25 de desembre de 2011

Bon Nadal i bona cuina!

Quin millor regal, tripulants, per a un dia tan assenyalat com avui que aquest vídeo de la sortida de dimecres passat a l´aula gastronòmica de la Boqueria. Cesc, gràcies per la teva inestimable col·laboració. Que tingueu una bona festa de Nadal en bona companyia, gaudiu dels àpats amb mesura i recordeu que l´any vinent hi tornarem si els déus ens són propicis. Que aprofiti! 


Καλά Χριστούγεννα σε όλο τον κόσμο! 
Laetum festum Nativitatis omnibus!

21 de desembre de 2011

Το μονοπάτι του χρόνου, el camí del temps al Karakia

                      


En la vida quotidiana dels maoris de Nova Zelanda i la Polinèsia, una karakia (cal pronunciar el doble accent: kàra-kía) és una pregària. En la mitologia de les illes Samoa es conta que es feia servir com si fos un encanteri, per “obrir” la terra i cuinar, en un forn subterrani, el menjar dels déus. I amb aquest mateix nom va néixer al 2001 un programa de cuina al Canal 33 que enguany ja ha complert la seva primera dècada i que ho va fer amb una clara vocació: donar a conèixer la vida quotidiana de la gent d´altres cultures que conviuen amb nosaltres a través de la seva gastronomia per tenir ben present que a qualsevol societat el menjar és senyal d´hospitalitat. Diuen al Karakia que "ens hem acostumat a rebutjar les diferències que hi ha entre nosaltres quan el que hauríem de fer és aprendre´n coses i fruir-ne". Ben cert!, i quina millor manera de demostrar-ho que a través de la cultura dels fogons, de receptes, d´ingredients i de plats a taula que compartim les persones vinguem d´on vinguem. La cuina esdevé, així, un signe d´identitat però sobretot d´agermanament perquè la proximitat fa caliu. Εl 28 de setembre de 2003 es va emetre el capítol dedicat a la cuina grega, El camí del temps. Veiem quina era la seva presentació...

Des de fa milers d'anys els grecs han anat arribant al nostre país: els foceus a Empòrion, els bussos grecs que venien a buscar esponges marines o els restaurants, que sota l'aparença d'una taverna s'han convertit en un referent a l'hora de triar una cuina estrangera. El caràcter mediterrani, a cavall d'orient i occident i amb una gran influència àrab, es dibuixa perfectament a la seva cuina, gens pretensiosa i plena de sabor. Un més dels plaers de què els grecs saben gaudir. Tot desfent el cabdell de la comunitat grega a Catalunya, ens aproparem a la seva cultura de la mà d'un grec de tercera generació, en Constantí Kóntos. Veurem també què s'amaga al rebost de les cases de la Setty o d'en Thanásis, sense oblidar-nos dels restaurants i els àpats-celebració en què es troba tota la comunitat.

Aprofitant que demà farem cuina grega a la Boqueria de la mà de l´Eulàlia Fargas, per obrir la gana i per veure si algun de vosaltres s´atreveix a remenar cassoles abans d´hora, us proposo una recepta mítica de la gastronomia grega actual, la mousaká, de la mà (mai millor dit) del cadaquesenc Nikos Daskalakis
                                               
Ingredients

albergínies
patates
carn picada
pebrot vermell
pastanaga
tomàquet
porro
ceba
api
ous
vi blanc
canyella en pols
formatge ratllat
oli i sal
                                           Mousakás

Preparació
Talleu les albergínies a làmines i deixeu-les una estona en remull amb aigua i sal perquè perdin força i s'endolceixin. Escorreu-les bé i fregiu-les.
Talleu les patates a rodanxes i fregiu-les en el mateix oli que heu fregit les albergínies. Reserveu-ho. Feu un sofregit de ceba, tomàquet, porro, api, pebrot vermell i pastanaga, tot tallat ben petit. Quan tingueu el sofregit a punt, afegiu-hi la carn picada. Remeneu-ho unes quantes vegades i aboqueu-hi un got de vi blanc. Deixeu que l'alcohol s'evapori una mica i afegiu-hi un raig de brou (o d'aigua). Rectifiqueu-ho de sal i, quan el sofregit de la carn estigui llest, aromatitzeu-lo amb una mica de canyella en pols.
Prepareu una beixamel no excessivament espessa i, quan ja la tingueu lligada, afegiu-hi els ous batuts i el formatge ratllat. D'aquesta manera us quedarà molt més cremosa.
En una safata que pugui anar al forn, munteu les diferents capes de la mussaca: primer una capa de patates, després una d'albergínies i, per sobre, repartiu-hi el sofregit de carn picada i verdures. La darrera capa és la beixamel, que ha de cobrir completament el sofregit (us quedarà molt més bé si feu una capa ben gruixuda de beixamel).
Escampeu-hi una mica de formatge ratllat pel damunt i enforneu-ho durant mitja hora (forn dalt i baix). Serviu la mussaca tallada en porcions, com si fos una lasanya. Bon profit, καλή ὀρεξί!

                                  


19 de desembre de 2011

Lilium


A propòsit de les entrades de la Laia i de l´Alfons, sembla que hem trobat un autèntic fil d´or clàssic…

Elfen Lied és un manga creat per Lynn Okamoto per a una sèrie d’ anime dirigida per Mamoru Kanbe i adreçada a un públic adult. Aquest manga-anime tracta sobre unes criaturas anomenades diclonius, que són una mutació de l’ésser humà amb banyes i una violenta reacció cap a la resta dels humans.

La història, sense explaiar-me massa, s´inicia quan una noia de nom Lucy aconsegueix escapar d’unes instal·lacions on es duen a terme experiments científics amb ella mateixa i altres humans. Poc després de la primer escena, se´ns revela que Lucy és una diclonius; una de les més fortes mai creades. En la seva fugida, però, cau per un penya-segat i se la dóna per morta. Al dia següent, Kota, un noi que passeja per la platja troba Lucy inconscient i malferida i se l´endu a casa seva… Quan desperta, és una nena ingènua i dolça que només sap pronunciar una paraula: “nyu”. Així doncs, en Kota la bateja amb aquest nom. Comencen a succeir coses al voltant de Nyu i Kota, i la veritable naturalesa assassina de la noia es manifesta esporàdicament, posant en perill fins i tot la vida dels seus amics…

La sèrie d’ anime s’obre amb una música de piano molt relaxant i suggerent interpretada per una extraordinària veu femenina d’ òpera que ens apropa a la naturalesa dolça i ingènua de la Lucy. La lletra, i aquí està el quid de la qüestió, està en llatí. La peça s´anomena Lilium lliri, símbol de la puresa i la innocència –encara que aparents- de la protagonista-. Cal dir que la bellesa de l’inici no és només musical sinó també visual, perquè durant tota la presentació van apareixent els personatges de la sèrie evocant algun quadre de Klimt (com, per exemple, El Petó, en la imatge que veieu) i estan perfectamente aconseguits.

La lletra fa així:

Os iusti meditabitur sapientiam
et lingua eius loquetur iudicium.
Beatus vir qui suffert temptationem,
quoniam cum probatus fuerit
accipiet coronam vitae.

Kyrie, ignis divine, eleison.
O quam sancta,
quam serena,
quam benigna,
quam amoena,
o castitatis lilium.



Sempre he pensat que la lletra de la primera estrofa fa referència als homes que en nom de la ciència han manipulat la vida i els gens de persones innocents per crear-ne monstres, caient en la seva pròpia trampa i pecant de supèrbia (aquella hybris grega que ens és tan familiar, oi?). En contrast, la segona estrofa –segons el meu parer- fa referència a tots els que han patit les conseqüències dels excesos que han comès aquests homes en una clara referencia a Nyu/Lucy, de les poques que arriba a plantejar-se el que li han fet i quins foscos motius hi ha rere això…, ella era el lliri innocent, del qual ara només en queden uns quants pètals.

Algú ens pot traduir la lletra? Al fil del que he comentat abans, què en penseu de l´actitud arrogant d´aquells que poden arribar a transgredir les lleis de la naturalesa? Coneixeu algun quadre de Gustav Klimt de temática mitológica?

Geanna Marín
1r curs del Grau de Filosofia de la UB

17 de desembre de 2011

La Persèfone dels Comediants arriba al Teatre Lliure

                      

El Teatre Lliure de Barcelona va estrenar dijous passat la versió sui generis que els Comediants han escenografiat del mite de Persèfone. Persèfone. Variacions mortals, títol amb què han bategat el seu nou espectacle, versa sobre la mort. L´estrena internacional va tenir lloc el passat més de juny a Moscou i al juliol va poder veure´s a la 49a edició del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Amb aquesta obra, la veterana companyia de Joan Font amb una trajectòria de més de 40 anys tanca un cicle i un cercle vinculats a la celebració de la vida i al pas del temps com a elements complementaris de la mort, un tema no sempre fàcil de tractar per a les societats occidentals modernes. L´actriu Àngels Gonyalons és l´encarregada de donar vida a la filla de Zeus i Demèter, una Persèfone cabaretera, despullada de la ingenuïtat de Core, jove i seductora, que ens acompanya en l´ultim i definitiu viatge a l´Hades. Cançons, balls, màscares i, sobretot, la complicitat amb l´espectador per a un espectacle que compta amb la música original de Ramon Calduch i que podreu gaudir fins al 8 de gener. Reconeixeu els personatges que apareixen al vídeo? Quina escena descriu? Què recordeu del mite de Persèfone? Què simbolitza?
Us deixo amb aquesta interessant entrevista del programa Ànima al director dels Comediants Joan Font i a l´actriu Àngels Gonyalons-Persèfone.




14 de desembre de 2011

Una classe magistral de cuina romana


Avui ens ha fet una visita la Maria, exalumna de l´any passat que actualment cursa primer d´Història de l´Art a la Universitat de Barcelona. Ha estat una alegria gran i un orgull poder seguir comptant amb la seva col·laboració com a tripulant del Vaixell. Com que la setmana vinent anem al taller de cuina que l´Eulàlia Fargas ofereix al Mercat de la Boqueria, estem escalfant motors (i la gana!) i vaig demanar-li si podia venir a fer-vos una xerrada sobre la seva experiència amb la cuina romana. De fet, el seu Treball de Recerca va girar al voltant d´aquest món que ben aviat la va atrapar i des del mateix moment en què li vaig comentar la idea es va mostrar encantada amb la possibilitat de parlar-vos sobre tot el procès de documentació i recerca que la va portar a museus, conferències, restaurants, tallers i recreacions històriques que van ser per a ella un camí d´aprenentatge  útil i alhora engrescador. De la Cella vinaria de Teià a la Magna Celebratio baetuliana, la Maria us ha transportat durant una hora al fascinant món de la gastronomia romana i us ha insistit molt en allò que heu sentit tantes vegades a classe: que seguim sent grecs i romans en molts àmbits de la nostra vida. De pas, us ha animat a enfilar el Treball de Recerca amb il·lusió i esforç, dos dels ingredients bàsics perquè qualsevol cosa que feu a la vida us deixi el regust dolç de la satisfacció per la feina ben feta. Paga la pena haver-la escoltat. Plurimas gratias, Maria, pel teu entusiasme!



10 de desembre de 2011

PRIMVM VITΛE


Dijous passat vaig visitar les bodegues de propietat familiar Vallformosa situades a tocar de Vilobí del Penedès. Gestionada per la cinquena generació de la família Domènech, el seu origen se situa al 1865 i actualment compta amb diverses bodegues pròpies de vins i caves sota quatre DO (Denominacions d´Origen) estatals (Penedès, Cava, Catalunya i Rioja) a més de comercialitzar també vins d´Argentina. En acabar la visita guiada vaig comprar un vi de criança DO Rioja que em va cridar l´atenció pel seu nom: PRIMVM VITΛE. I vaig descobrir entre la varietat de vins i escumosos comercialitzats per Vallformosa altres noms ben clàssics... LIVIUS (vi blanc), MILETO o MVSA que ens recorden la tradició grecoromana de la cultura del vi ben arrelada a casa nostra (recordeu l´apunt del Vaixell sobre la Festa de la Verema a Verdú) És per això que avui dia, si volem gaudir d´excel·lents rutes relacionades amb l´enoturisme i la gastronomia, no cal sortir dels nostres paisatges. Aquesta tradició clàssica està molt vinculada a les marques i noms de vins i caves catalans i d´arreu de l´estat, com NON PLUS ULTRA, LACRIMA BACCUS o PROTOS, per posar alguns exemples. Si us hi fixeu, fins i tot descobrireu una lletra grega en la marca del vi que apareix a la fotografia (coses del disseny!). 

Us proposo una petita recerca...busqueu noms de productes i/o marques relacionades amb la viticultura, esbrineu el seu significat i, si convé, la història que s´hi amaga al darrera. Per cert, què vol dir PRIMVM VITΛE? Quina relació pot tenir amb el producte que etiqueta? Quina lletra grega llegiu? A què fan referència les altres marques que he anomenat? Què significa l´expressió llatina IN VINO VERITAS? De quins mots grecs provenen les paraules enoturisme i gastronomia?

  

7 de desembre de 2011

Els jocs de la fam de Suzanne Collins

                         

Fa poc he acabat de llegir la trilogia Els jocs de la fam (Estrella Polar, 2009) de l´escriptora i guionista nordamericana Suzanne Collins, i un cop més he pogut comprovar com el món clàssic segueix essent una font inesgotable d’inspiració per als nostres dies. 

L´acció està ubicada a Panem, un país sorgit de les cendres dels vells EUA, en un temps futur en què la societat viu sota l´ombra despòtica de la luxosa ciutat del Capitoli , que governa amb mà de ferro els seus territoris anomenats districtes

El llibre relata la història de dos nois d´un dels tretze districtes que són triats a l´atzar com a tribut i enviats al mortal espai de l´Arena per jugar-se la vida contra vint-i-quatre contrincants més, dos per districte, per tal d’entretenir els rics ciutadans del Capitoli durant els Jocs de la Fam. Només en viurà un. Aquest “espectacle” commemora el dia de la Sega en què el Capitoli, ja fa una pila d´anys, va vèncer la resta de districtes i es va convertir en el centre de poder de Panem. Els Jocs de la Fam han esdevingut un programa televisat en hores de màxima audiència en què els espectadors, obligats a contemplar la carnisseria, arriben a apostar pels seus tributs preferits. Tanmateix, són els més pobres els que han d’anar a l’ Arena a lluitar per sobreviure perquè no disposen de diners per poder esborrar el seu nom del sorteig. Els Jocs de la Fam s´han popularitzat de tal manera que la gent espera amb delit les setmanes en què se celebren anualment, es dedica molt de temps a preparar-los i la retransmissió arriba arreu dels districtes. S´aclama els escollits com a autèntics herois i el vencedor-supervivent fa una gira de la victòria en acabar el macabre espectacle. 

Aquests són només alguns exemples dels referents clàssics que hi podeu trobar, de manera que si en voleu descobrir més haureu de llegir els llibres. Bona lectura! 

A propòsit dels referents que he anat comentant, a què us recorda el nom del país? I el de la ciutat? Què era l´arena? En quins jocs del món romà s´inspira l´espectacle dels llibres de Suzanne Collins? Què opineu dels programes de televisió-escombraria? Quina reflexió en feu de tot plegat? 

Anna Ruiz de la Fuente 
1r curs del Grau d´Educació Primària (UB)


3 de desembre de 2011

ΜΕΔΟΥΣΑ

Mireu quin còmic ens regala la Mayte Béjar, de 1r de Batxillerat, sobre el mite de Medusa! Confessa que li ha portat molta feina però que potser li ha revelat una vocació que ja fa temps rumia: ser il·lustradora de contes infantils. Qui sap? Tanmateix, per això treballem, per obrir portes i camins. T´imagines, discipula? Què us ha semblat la seva feina? L´animeu a que continuï somiant? I vosaltres, quin somni amagueu? La Mayte té una companya a classe que dibuixa també molt bé. Sabeu de qui parlo? Em sembla que la propera història l´hauràs de publicar tu...o potser combineu el vostre talent per fer-nos un millor regal. Gràcies, Mayte!



29 de novembre de 2011

Audi famam illius!

Coneixeu  o heu jugat alguna vegada al Super Smash Bros. Brawl per a la consola Wii? Segurament molts de vosaltres.  És un joc de gènere de lluita/plataformes on hi participen tots els personatges mítics de la companyia Nintendo. Si en voleu més informació, cliqueu aquí.  Ara bé, què hi té a veure una entrada com aquesta en un bloc com aquest, us preguntareu?
Doncs el referent clàssic que trobem en aquest videojoc el descobrim al preciós i extraordinari  tema  inicial, on es presenten tots els personatges mitjançant seqüències animades.  Segur que si heu jugat recordeu com fa la cançó...  és un tema que recorda una òpera. L’autor d´aquesta peça musical és el japonès Nobuo Uematsu, un conegut compositor de bandes sonores de videojocs, però la lletra va ser supervisada per  Masahiro Sakurai, el director de la companyia de HAL Laboratory.

Si atenem a la lletra,  veureu que està...  en llatí!
Audi famam illius
Solus in hostes ruit
et patriam servavit
Audi famam illius
Cucurrit quaeque
tetigit destruens
Audi famam illius
Audi famam illius
Spes omnibus, mihi quoque
Terror omnibus, mihi quoque
Ille iuxta me
Ille iuxta me
Socii sunt mihi
qui olim viri fortes
rivalesque erant
Saeve certando pugnandoque
splendor crescit
Sabrieu traduir-la?  Coneixeu algun altre producte de consum o d´oci que es pugui relacionar amb el mon clàssic?
Aquí us deixo el tema, gaudiu-lo!



Alfons Pardo 
2n Batxillerat

26 de novembre de 2011

Paradoxes clàssiques: Hebe sobre una necròpolis


Situada a la plaça de la Vila de Madrid, molt a prop de la Rambla, podem trobar una  de les relíquies que ens van deixar els nostres avantpassats de la ciutat de Bàrcino, la necròpolis romana. Enterrades sota un convent on habitaven les Carmelites de Barcelona, aquestes restes que formen part de la via sepulcral que resseguia la Via Augusta es van descobrir quan un incendi va destruir tot l'edifici l'any 1954. Tots els sepulcres daten dels segles II i III d.C i, com era habitual en aquella època, la necròpolis estava fora de la ciutat emmurallada.

Aquest jaciment, situat dins del perímetre del Barri Gòtic barceloní, ens permet descobrir i admirar fins a una setantena de sepulcres o cupae. Una bona part d´aquest itinerari arqueològic està a la vista de qualsevol passejant, per això és tan màgic poder transitar-hi  i contemplar aquest important patrimoni que testimonia la vida d´alguns d´aquests avantpassats.


En aquesta mateixa plaça hi ha una botiga que em va cridar l´atenció pel seu singular emplaçament (o, almenys, així m´ho va semblar): Hebe. Aquest nom correspon, en la mitologia grega, al de la deessa de la joventut. És per això que la propietària de l´establiment em va comentar que la seva botiga de cosmètics i perfumeria havia estat batejada amb aquest nom i que va ser el seu marit qui havia tingut la idea.


Quina és la història d´Hebe? Quina relació veieu entre el nom del comerç i els productes que ofereix? Per què penseu que vaig trobar paradoxal la ubicació d´aquest establiment?

Us deixo amb la companyia d´aquestes tres fotografies que vaig fer de la botiga i de la necròpolis i d´un vídeo molt interessant sobre el recorregut de la via sepulcral de la Vila de Madrid.

Valete!

Charlene Tabobo
1r Batxillerat

24 de novembre de 2011

Ἡ Ἀθηνᾶ τοῦ Παρθενῶνος

                    Atenea Parthenos

Τò ἄγαλμα τῆς Ἀθηνᾶς ἐλέφαντος καὶ χρυσοῦ ἐστίν· ἐπί μέσῳ μὲν τῷ κορυθί ἐστι Σφιγγὸς εἰκων. Τὸ δέ ἄγαλμα ὀρθόν ἐστι ἐν χιτῶνι καὶ κατὰ τὸν στέρνον ἡ κεφαλὴ Μεδούσης ἐλέφαντος ἐστι πεποιημένη· ἐν δὲ τῇ χειρὶ δόρυ ἔχει, καὶ πρὸς τοῖς ποσὶν ἀσπις τε κεῖται,  καὶ πλησίον τοῦ δόρατος δράκων ἐστίν. Ἐν δέ τῷ βάθρῳ τοῦ ἀγάλματος εἰκάζεται Πανδώρας γένεσις.

                                                                                                           
                                                      Παυσανίας,  Ἑλλάδος περιήγησις

Què ens descriu el text de Pausànies? Quin gènere va conrear aquest autor? Què en sabeu d´ell? De quina poderosa deessa parla? De qui fou obra aquesta majestuosa escultura, considerada una de les set meravelles del món antic? 




19 de novembre de 2011

Una bella història d´amor... a la romana

Ja fa unes setmanes que els tripulants de 4t van enregistrar els vídeos de les seves converses llatines (COLLOQUIA LATINA) sobre un guió treballat a classe (recordeu encara l´Ave, Caesar de fa dos anys?). Alguns s´han fet esperar però paga la pena veure´n els resultats. Aquí us deixo, verbi gratia, amb el talent interpretatiu de la Ginesta, en Roger i la Maria interpretant una bella història d´amor ambientada en la Roma dels cèsars. Feliciter omnibus et praesertim his discipulis!

15 de novembre de 2011

La manipulació d´un mite



El 31 de març de 2010 es va estrenar a la nostra cartellera cinematogràfica una nova versió -allò que en anglès se´n diu remake- d´un clàssic del pèplum (el gènere vinculat al món grecoromà) del 1981, Lluita de titans, dirigida aquest cop pel francoamericà Louis Leterrier. Al Vaixell ja en vam parlar en el seu moment. La pel·lícula tracta de la vida i miracles de Perseu, l´heroi argiu conegut sobretot per matar Medusa, l’única de les Gòrgones que era mortal, i salvar Andròmeda, filla dels reis d´Etiòpia Cefeu i Cassiopea,  de ser devorada per un monstre marí del qual ja parlarem després. A la pel·lícula hi ha, però, una sèrie de llicències que no la fan fidel al mite clàssic que tradicionalment s´ha considerat canònic.  A mesura que anem explicant la història d´aquest heroi, desgranarem també aquestes llicències que en alguns casos són tot un despropòsit.  

Perseu (Περσεύς) és fill de Zeus i Dànae, filla del rei d’Argos, Acrisi. Explica el mite que aquest va preguntar a l´oracle sobre el seu futur i que la resposta va ser aquesta: “si tens un nét, et matarà”. Acrisi, aterrat, tancà  la seva filla en una presó perquè no tingués fills. Però Zeus, que havia quedat encisat per la seva bellesa, es convertí en pluja d’or, es filtrà per una escletxa de la cel·la i fecundà Dànae. Aquí  ja trobem les primeres diferències entre el mite i la pel·lícula:

     -la dona que fecunda Zeus a la pel·lícula és l’esposa d´Acrisi, no la seva filla.
-en el film, Zeus es transforma en Acrisi, mentre que en el mite ho fa en pluja daurada.
-en el mite, Zeus fecunda Dànae perquè se sent atret per la jove. En canvi, a la versió cinematogràfica ho fa per venjança, ja que Acrisi ha atacat l´Olimp perquè està fart del govern dels déus (¿?)

Acrisi, quan s’assabenta del naixement, llança al mar la seva filla Dànae i el seu fill Perseu dins d’un taüt de fusta.  Aquests arriben, impulsats per vents benefactors, a un illa, Sèrifos, on el seu rei  Polidectes (en una altra versió ho fa Dictis, germà del rei) els recull i els acull. A la pel·lícula torna a haver-hi diferències importants respecte al mite original:

    -en el film només sobreviu el fill, Perseu, mentre que en el mite sobreviu també Dànae.
-en el mite els recull bé un pescador, Dictis, bé el seu germà, Polidectes, rei de l´illa. A la pel·lícula, ho fan un pescador de nom Espir i la seva esposa Bàrbara.
-en el mite, el taüt arriba a les platges de Sèrifos, mentre que a la pantalla Dànae i Perseu són recollits a alta mar.      

Seguim.  Passat un temps, Polidectes  s’enamora de Dànae i la vol seduir però Perseu, ara ja un jove, la protegeix. Polidectes organitza un banquet al qual hi convida tots els seus amics i també  Perseu.  En el transcurs del sopar, es parla sobre quin seria el regal més indicat per fer al rei. Tots arriben a un acord que seria un cavall, mentre que Perseu diu que si fes falta li portaria el cap de Medusa. Al dia següent, tots es presenten amb els seus cavalls respectius, mentre que Perseu ho fa amb les mans buides. Llavors, Polidectes, per desempallegar-se de l´únic obstacle que el separa de Dànae, envia Perseu a matar Medusa. Hades, Hermes i Atena ajudaran l’heroi davant la missió gairebé impossible d’aquesta comesa amb un regal cadascú: un casc que proporciona la invisibilitat, unes sandàlies alades i un escut que reflecteix com un mirall.  Primerament,  visita les velles Graies, que comparteixen un sol ull i una sola dent.  Perseu els ho roba i les obliga a mostrar-li el camí que porta a la gòrgona Medusa.

     -a la pel·lícula no hi ha cap banquet ni celebració, sinó que Perseu es proposa aconseguir el cap de Medusa per poder matar el Kraken, un monstre marí, i així debilitar Hades i poder-se venjar d’ell per haver matat els seus pares adoptius i la seva germana. Aquesta versió és, certament, delirant perquè el Kraken és d’origen escandinau. En realitat, el monstre marí és Ceto, mare de moltes criatures mitològiques entre les que hi destaca Medusa.
-a la versió cinematogràfica Perseu no utilitza ni les sandàlies alades ni, òbviament, el casc invisible.
  
Ajudat per una falç també regal d´Hermes, mata Medusa tallant-li el cap mentre dorm, acostant-se-li d'esquena i mirant enrera a través de l'escut d´Atena. De la ferida en surt Pegàs, el cavall alat, fill de la unió entre la gòrgona mortal i Posidó.


-a la pel·lícula, Perseu mata Medusa amb una espasa i mirant-la pel reflex d’un escut fet de pell d’escorpí.
-Pegàs apareix a la gran pantalla molt abans que Perseu mati Medusa.

De camí a Sèrifos passa per Etiòpia, on rescata Andròmeda de ser devorada per un monstre marí, Ceto, mare de les Graies i de les Gòrgones, enviat per Posidó a desolar el pais. Perseu la converteix en pedra gràcies a la mirada petrificadora del cap de Medusa. A canvi, demana casar-se amb la princesa etíop. Aquí acaba la pel·lícula, però no el mite.


-Andròmeda, a la pel·lícula, és princesa d’Argos i Cefeu rei de la ciutat.

Andròmeda  i  Perseu  es casen i tornen a Sèrifos, on Perseu castiga Polidectes convertint-lo en pedra per voler obligar Dànae a casar-se amb ell. Un dia retorna a Argos per participar en uns jocs. Durant la competició de disc Perseu, per accident, el llança cap a la tribuna d´autoritats  i mata un espectador, Acrisi. Així es compleix la predicció de l’oracle. Perseu, com era d´esperar, regnarà sobre la ciutat (i justament, segons diuen).


-a la pel·lícula, Acrisi és mort pel seu fill, ja que Hades li ordena que el mati.

Aquesta recerca entre la fidelitat a una història original –en aquest cas la del mite de Perseu i la Medusa- que s´ha mantingut intacta al llarg dels segles per la seva riquesa com a font d´aprenentatge  i el despropòsit –o per què no dir-ho, manipulació- que sovint manifesta la indústria cinematogràfica amb l´únic objectiu de donar protagonisme a l´acció gratuïta i als efectes especials per damunt de la història per se, em suggereix una pregunta: fins a quin punt aquesta pràctica cada cop més habitual pot deformar la realitat d´una tradició que, com la grega, ens ha transmès tanta saviesa a través dels seus mites? Què n´opineu, vosaltres? Coneixeu alguna altra pel·lícula on aquesta divergència sigui evident?

Jordi Rojas
1r Batxillerat




10 de novembre de 2011

Si parpelleges, la perdràs

Aquestes paraules les podria haver pronunciat la temible deessa a cau d´orella del seu estimat servent. I aquest, guardià gelós de la filla d´Ínac, la custodia nit i dia, dia i nit per tal de preservar-la de la luxúria del pare dels déus i els homes... 


Del 20 al 30 d´octubre passat es va celebrar la 3a edició del Subtravelling, la Mostra Internacional de Curtmetratges al Metro organitzada per la Fundació TMB Cultura. La imatge que va il·lustrar aquest festival de l´audiovisual bé podria tenir un referent en la mitologia clàssica. A partir del text que apareix a l´encapçalament d´aquesta entrada, esbrineu qui podria haver estat el destinatari de tals premonitòries paraules.

De qui es tracta? Qui és la temible deessa? I Ella, l´objecte d´amor de la luxúria del pare celestial? Quina és la seva història? Quin tràgic desenllaç té?

I parlant de curtmetratges, al Vaixell en tenim ja dos de temàtica mitològica, El judici de Paris i Atalanta i Hipòmenes. Algú s´anima a presentar la seva candidatura amb una nova recreació de velles (i belles) narracions clàssiques? Seria tot un plaer!

5 de novembre de 2011

Rere el llegat de Pandora, de Rosa Ma. Noguer



Fa un temps s’inicià, sota els braços acollidors d’aquest vaixell, una iniciativa que volia anar recollint testimonis del llegat clàssic en la poesia dels nostres dies. Dues “condicions sine qua non” s’hi posaven: 1.- Que fossin autors vius. 2.- Que el lector hi aportés aquells textos que havia llegit recentment. No era, per tant, una tasca “erudita”, sinó, em sembla a mi, “vivencial”. Aquesta dimensió, la que relaciona la cultura clàssica amb la nostra vida i no només amb els nostres coneixements, és la que dóna sentit a una reivindicació que la nostra societat sembla no voler assumir. Calia haver-se trobat de veritat amb els poemes, no únicament cercar-los al Google o pels viaranys de les nostres biblioteques.
I vet aquí que ens arriba aquest poemari, Rere el llegat de Pandora, de la poeta Rosa Maria Noguer, que ens aporta 17 poemes on, certament el títol ja ens era un indici, el tema mitòlogic no només hi és present, sinó que en resulta protagonista absolut. Guanyador del XXVI Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina corresponent a l’edició de l’any passat, apareix ara publicat per l’editorial Témenos. El llibre es configura a través de la presentació de diferents personatges de la mitologia, des de Zeus fins a Polifem, passant per Pandora, que dóna títol a tot el recull, i, cal mencionar-lo en un espai com aquest, Odisseu i el seu extraordinari viatge. En el pròleg, Joan Mercader ens diu:

“(...) els mites es poden enfocar des de diferents estadis: antropològics, filosòfics, o simplement com a símbols per crear semblances amb el món actual. I és això el que fa l’autora”.

Des del meu punt de vista, hi ha entre aquestes paraules una que cal remarcar: “simplement” . Perquè, com dèiem en el primer paràgraf, és precisament aquest exercici de relació amb el present el que ens pemet que el llegat del món clàssic no es perdi. Els homes (i les dones) fa molt temps que tenim plantejades qüestions vitals que no han variat massa al llarg dels anys. Saber escoltar el passat és aprendre a configurar el futur. Un exemple farà millor la feina:

Minotaure

El monstre senyoreja
enmig del paradís.
Udols de foc
arrasen
l’alè del viure.
Dedins la foscor,
vol d’aloses desclou
instants d’albes:
Teseu lluita,
l’amor venç.
El fil d’Ariadna ensorrà
els murs del laberint.
Quin cabdell guiarà
els nostres passos
pel laberint dels dies?

El fil que segueix Teseu ens fa preguntar-nos pels fils que mouen les nostres vides. Quin exercici tan extraordinari, tan útil, tan necessari... Mentre vaig mirant de respondre’m a mi mateix sobre quins són els meus fils, us aconsello la lectura d’aquest llibre tot esperant que us agradi.

Carles Cervelló

P.S.: Qui és Pandora? De quin llegat creieu que parla l´autora del poemari? A quin cicle mitològic pertany el món de Teseu? Que us suggereixen aquests versos de Rosa M. Noguer? Penseu que els mites ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra pròpia vida? Per què?

30 d’octubre de 2011

Ir y quedarse, y con quedar partirse

Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;
arder como la vela y consumirse
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;
hablar entre las mudas soledades,
pedir pues resta sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;
creer sospechas y negar verdades,
  es lo que llaman en el mundo
 ausencia,
  fuego en el alma, y en la vida
 
infierno.

                                                                    Lope de Vega

L’altre dia a classe de literatura vam estar comentant un sonet de Lope de Vega, un dels poetes i dramaturgs del període barroc més importants de l´anomenat  Segle d’ Or de la literatura en llengua castellana.
El poema, que porta per títol Ir y quedarse, y con quedar partirse, el va escriure per a una de les seves amants, Isabel de Urbina, cap a l’any 1588 a València . El tema principal és l’absència de l’estimada i el dolor de la separació. Tracta d’ explicar l’amor caracteritzant-lo amb imatges, versos oposats, abundància d´antítesis i d´adjectius per tal de definir-lo.
Als versos 3 i 4 trobem una referència mitològica, molt pròpia d´un poema culte i barroc, ja que el jo poètic compara el seu amor amb el d’ Ulisses (ambdós pateixen l’amor en la distància) on intenta explicar que encara escolta la seva veu però no pot lliurar-se dels impediments per tornar a tenir l´estimada.
Aquests versos (oír la dulce voz de una sirena y no poder del árbol desasirse) fan referència al cant XII de l’ Odissea, en el qual Ulisses és el primer a afrontar el perill de les sirenes, criatures mitològiques que habitaven el Mediterrani, i el seu temptador i letal cant. Aquest va sobreviure al fet d´escoltar les seves melodioses veus sense perdre-hi la vida, ja que es deia que tot aquell que sentia el seu cant es llençava al mar i moria ofegat. També es deia, però, segons una altra versió del mite, que el cant feia que els mariners quedessin en un estat hipnòtic i aclaparant que provocava el  xoc del vaixell contra l’escull de l’illa on elles habitaven; d’aquesta manera les sirenes devoraven els navegants imprudents.
El poema homèric ens explica que Ulisses, que frisava per sentir l’ harmoniós cant de les sirenes, va fer el següent per saciar el seu desig i no morir en l´intent: va tapar les oïdes amb cera a tots els seus companys de navegació i ell mateix es va fer lligar al masteler per evitar llençar-se al mar.
Quan va començar a sentir el cant, va suplicar a la seva tripulació que el deslligués. Aquests, però, immunes a qualsevol soroll pel mer fet de tenir les oïdes tapades, no varen sentir els crits d’Ulisses, i d’aquesta manera fou com va sobreviure.

Ulisses i les sirenes, Herbert Draper, 1909
De qui eren filles les sirenes? A què ens recorda l’etimologia del seu nom? Quin nom llatí rep el lloc on habitaven? En quin altre mite trobem un poeta que, amb l’ajuda d’un instrument va aconseguir resistir al cant de les sirenes? En quins versos del poema podem veure reflectit el patiment com el principal factor causant de l’amor?

Yasmin Fonseca
2n Batxillerat