31 desembre de 2010

ANFF MMXI vobis precamur!

La roda ja ha completat una volta més i avui celebrarem de nou el final d´un any que per als qui formem la tripulació d´aquest vaixell ha estat molt especial. No l´oblidarem, d´això n´estem ben segurs. Els mariners de l´Odisseu -mai abans havíem batejat la nostra nau- us volem desitjar un ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM amb una presentació que ve a significar la suma d´esforços i d´il·lusions que fan possible un projecte com aquest. Que cadascú pensi un desig i el faci arribar als déus que tot ho governen... qui sap! Que sigueu feliços.
ANFF VOBIS PRECAMUR

27 desembre de 2010

Jacqueline de Romilly, in memòriam

Avui fa deu dies va morir a París una de les grans dames de les lletres europees, Jacqueline de Romilly. És una pèrdua irreparable -com totes, és clar- però per a tots els qui sentim la vocació d´educar com a part irrenunciable de la nostra vida saber que s´ha apagat una de les veus més lúcides i humanistes del pensament actual afegeix un plus de tristor. Fa dies que volia escriure aquesta entrada perquè la lectura d´un dels seus llibres, El tresor dels sabers oblidats (jo el vaig llegir en castellà publicat per Península l´any 1999), em va marcar com a professor i, sobretot, em va ajudar a entendre definitivament que educar és una responsabilitat i un servei a la societat de dimensions transcendentals. Vaig aprendre, entre moltes altres coses, que ensenyar allò que sabia no havia de ser mai sinònim de demostrar als meus alumnes la quantitat de coneixements que jo havia acumulat durant la meva formació acadèmica sinó que, contràriament, m´havia de servir per ajudar-los a créixer com a persones. Sempre agrairé aquest punt d´inflexió. Em quedo amb aquestes paraules de la gran hel·lenista francesa: "El coneixement deixa sempre una empremta, una marca; i fins i tot sense tornar a la consciència, constitueix un punt d´orientació i una referència que ens ajuden a pensar i a viure". Dissabte vaig llegir a la secció d´obituaris de EL PAÍS les belles paraules que li ha dedicat el mestre García Gual i, com diu en l´epígraf del seu sentit homenatge, jo també comparteixo el títol d´autèntica humanista que tan merescudament li atorga. STTL, Jacqueline de Romilly.

19 desembre de 2010

Cenabis bene

[Foto d´arxiu: Carme Ausejo]

Fixeu-vos en el nom d´aquest restaurant de l´Eixample de Barcelona. El seu origen és ben curiós i molt adient per a l´establiment que veieu. "Si dineu o sopeu aquí, no en sortireu decebuts", vénen a dir els propietaris del local. Quina història té aquest mot?

El poeta romà Catul convida el seu amic Fabul a sopar a casa seva en un divertit poema ple d´enginy, ironia i bon humor, allò que els romans en deien italum acetum, amb una condició: que porti ell el sopar, amb viandes bones i generoses. En fi, la picaresca del jo convido, tu pagues. A canvi, el poeta de Verona li reserva una sorpresa. Qui ens el pot traduir? Què us ha semblat? A mi, que és una bona manera de preparar la visita a la Boqueria on ens esperen uns tallers de cuina grega i romana que ja comencen a desprendre uns aromes ben especials.

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me
paucis, si tibi di fauent, diebus,
si tecum attuleris bonam atque magnam
cenam, non sine candida puella
et uino et sale et omnibus cachinnis.
Haec si, inquam, attuleris, uenuste noster,
cenabis bene: nam tui Catulli
plenus sacculus est aranearum.
sed contra accipies meros amores
seu quid suauius elegantiusue est:
nam unguentum dabo, quod meae puellae
donarunt Veneres Cupidinesque;
quod tu cum olfacies, deos rogabis,
totum ut te faciant, Fabulle, nasum!

Catullus, XIII

16 desembre de 2010

Atenas en llamas, de Luis Eduardo Aute

Fa cosa d´un mes Luis Eduardo Aute publicava el seu nou treball que porta per títol Intemperie, un recull d´11 cançons inèdites i un poema escrit i compost per ell. Com sentireu en el vídeo de la breu entrevista que acompanya l´entrada, Aute reflexiona sobre els temps de canvi que ens toca viure, impregnats d´un profund sentiment que barreja el desemparament i la confusió. D´aquí el nom genèric de l´àlbum. Una de les cançons està dedicada a la capital de Grècia, bressol de la nostra civilització occidental darrerament sacsejada per una crisi que vol ser el reflex d´un estat d´ànim compartit per molts. Aute ho atribueix a la pèrdua de referents. Llegiu la bellíssima lletra i escolteu aquesta magnífica cançó que barreja l´Atenes del passat i les cendres de la seva mitologia amb la ciutat moderna que lluita per tornar a tenir veu pròpia. Quins referents clàssics i moderns descobriu? Què opineu de la denúncia social que traspuen les paraules del cantautor i poeta Luís Eduardo Aute?

Caía una noche de Mayo
sobre el Lykavittos,
cenábamos en tu terraza
con todos los Mitos...

Y arriba, la voz de Vasilis
desde la azotea,
hablaba, tras largos ronquidos,
con Zeus y Atenea.

Y abajo, saciando con ouzo
la sed de Dionisos,
llorábamos por las elipsis
de la Historia en los frisos

con lágrimas de ira callada
frente a la impostura
de quienes hicieron del robo
su genio y figura...

Y Atenas en llamas, y Atenas en llamas...
contra un Occidente narciso e insolente,
rompiéndose a trizas...
Atenas ardiente
a veces sueña que va a renacer
de sus cenizas.

Y, hablando, nos dio como un rapto
por la antigua Europa
que ya no va a lomos del Toro
sino de la tropa

que marcha pisando las ruinas
de la inteligencia
del mármol que está a la intemperie
de la decadencia.

Y en sueños, al cielo nos fuimos
como Prometeo
en busca del Fuego Sagrado
del Caos y el cabreo...

Y así, una Pequeña Columna
de locos y artistas
se alzaron con fuego en tu Barrio
de los Anarquistas.


15 desembre de 2010

La mitologia, en clau eròtica

Déus, deesses i heroïnes de la mitologia clàssica protagonitzen la nova edició del calendari Pirelli per al 2011 amb 36 imatges que porten el segell personal del dissenyador Karl Lagerfeld. Mythology és el nom d´aquest calendari de culte que no està a la venda i que la firma de pneumàtics va començar a editar fa més de 40 anys com a regal per als seus clients. Les fotografies, en blanc i negre, representen 24 personatges divins, heroics i mitològics que serveixen per recrear l´univers de la mitologia grecoromana, font inesgotable per a l´art de tots els temps. Aquesta nova edició compta amb 21 protagonistes: 15 models femenines, 5 masculins i l´actriu Julianne Moore, retratada per Lagerfeld com la deessa Hera, esposa de Zeus.

Quines altres divinitats reconeixeu? Què ens en podeu dir? Què opineu d´iniciatives com aquesta?

12 desembre de 2010

Prometeu, Julian Assange i Wikileaks

No em puc estar de reproduir hic et nunc la brillant columna publicada avui a la contraportada del diari EL PAÍS que setmanalment ens regala l´escriptor valencià Manuel Vicent i que sovint recorre al món clàssic per il·lustrar les seves opinions. I dic brillant perquè em sembla una reinterpretació magistral del mite de Prometeu encarnat en la persona del creador de Wikileaks, Julian Assange.

Cada día hay más distancia entre los que saben mucho y los que saben poco, entre los que lo pueden todo y los que no pueden nada. Cada día son más los que obedecen ciegamente a unos pocos y es más profundo el vacío entre esos seres innombrables que ostentan el poder sin límite sobre nuestras vidas y la sociedad invertebrada que se mueve abajo como un ganado lanar. No obstante, existen unas reglas precisas para que la gente obedezca sin rebelarse, creyéndose libre. Ante todo hay que tener al público contento y culpabilizado, sin darle tiempo a pensar. En cualquier caso, será necesario agitarlo con un látigo para que baile y se divierta ante una hipotética catástrofe que se avecina. Se le azotará alegremente con espectáculos de masas, con la basura de la televisión, con un sexo imposible al alcance de la mano, con ídolos del deporte, que sobre los vertederos industriales de las ciudades erigirán unos cuerpos desnudos en las vallas publicitarias como productos deseados, pero en medio del sonido que desprende una fiesta semejante se deberá oír una voz potente que anuncie medidas dolorosas, necesarias e inevitables para salir de la crisis sin que se nos permita dejar de bailar. La voz repetirá una y otra vez que todo ha sucedido por nuestra culpa. Queríamos tener dos casas, un coche de gran cilindrada, ir de vacaciones de verano a Cancún o a esquiar a los Alpes, y no cesamos de consumir sin freno, de exigir trabajar menos y cobrar más. Protegidos por el vocabulario críptico de la alta tecnología, por el jeroglífico indescifrable de las leyes religiosas del mercado, el sistema hará que te sientas un menor de edad, ignorante y cómodo en medio de la mediocridad general, te hará correr agónicamente hacia el pesebre repleto de alfalfa y cuando te tenga del todo en sus manos te enseñará a balar. Pero recientemente ha surgido un nuevo Prometeo que ha vuelto a robar el fuego del Olimpo. El héroe mitológico se ha encarnado en Julian Assange, el creador de Wikileaks, al que han encadenado para dejarlo a merced de las alimañas. Ha sido el primero, pero pronto tendrá una legión de seguidores dispuestos a apropiarse de la alta tecnología informática, como del fuego sagrado, y entonces serán los corderos los que desafíen y suplanten a los dioses.

Qui és Prometeu? Com va desafiar els déus, en especial Zeus? Com se´l va castigar? Per què Manuel Vicent anomena Julian Assange "un nou Prometeu"? Què és Wikileaks? Què opineu de tot plegat?

11 desembre de 2010

Un mar de llatinismes (I): Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal

Encetem avui al nostre Vaixell la publicació setmanal dels treballs en Scribd i en imatges que han fet i exposat els alumnes de 2n de Batxillerat durant aquest trimestre sobre els diferents apartats de llatinismes prescrits per a les PAU. Comencem amb la presentació de l´Helena i en Carlos. En els vostres comentaris haureu d´explicar breument el significat dels llatinismes i, sobretot, allò que us suggereixen les imatges que ells han triat per il·lustrar-los. Intelligenti pauca!


Helena Vázquez i Carlos Cuenca

8 desembre de 2010

De γεωργός a Jordi

Wordle: Noms propis de la classe

El mot antropònim, nom que designa les persones, està format per dos radicals grecs: ἄνθρωπος ("ésser humà, persona") i ὄνομα ("nom"). D´antropònims n´hi ha per donar i vendre i la majoria dels que fem servir han estat heretats dels diferents pobles que han passat per terres catalanes, però també n´hi ha d´altres que provenen de llocs ben diferents. La seva riquesa és la de la multiculturalitat i el plurilingüisme. A El Vaixell volem contribuir a la seva difusió amb un mapa de Google que hem intitulat Antropònims d´arreu del món. Us animeu a completar-lo?


Mostra Antropònims d´arreu del món en un mapa més gran

6 desembre de 2010

SATURN, de Joan Margarit

Saturn, Giambattista Tiepolo

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

Aquests són uns versos autobiogràfics i dolorosos per al poeta Joan Margarit. Parla de la difícil relació amb el seu pare a través d´un episodi que recordo haver-li llegit en alguna entrevista. És prou explícit, jutjeu-ho vosaltres mateixos. Per fer-ho recorre a la mitologia com a font d´inspiració, concretament a la coneguda història de Saturn i el seu fill. Què ens explica aquest bell mite? Per a què li serveix al poeta? Quins sentiments li desperten? Què en penseu d´una relació entre pares i fills com la que ens explica Joan Margarit? Algú recrearia un diàleg entre Saturn i Júpiter argumentant els motius que van empènyer el segon a destronar el seu pare?

5 desembre de 2010

La funció educativa dels mites: una experiència d´aula

Fotografia: Esther Soria

En aquesta entrada us parlaré d´una experiència didàctica relacionada amb el meu Treball de Recerca, que porta per títol Influència de la mitologia en l’educació i que vaig tenir el plaer de presentar i treballar in situ amb els alumnes de 2n de Primària de l´Escola farà cosa d´un mes (vull agrair hic et nunc a la Cristina Fosch, tutora del grup, totes les facilitats i atencions que em va dispensar).

La riquesa dels mites clàssics, tan lligats a la nostra tradició cultural, tant oral com escrita, em va semblar un punt de partida molt interessant per demostrar que aquests, com a reflex del pensament clàssic, continuen essent una eina educativa vàlida per a la transmissió de valors morals. Els antics grecs i romans utilitzaven els mites per tal d’explicar i interpretar el món que els envoltava i la condició humana, i a partir d´aquestes històries de déus i herois podien identificar-se amb els seus fets, tant bons com dolents, i aprendre d´ells. Malauradament, aquesta funció educativa s´ha anat perdent en l´àmbit escolar. Jo penso que no hauria de ser així, ja que les lliçons dels mites es poden aplicar a la vida quotidiana d’avui en dia encara que hagin passat molts segles. Cada mite ens aporta noves idees, reflexions i pensaments a través dels quals aprenem a ser millors persones.
Partint d’aquesta idea, vaig pensar que la millor manera de demostrar la validesa del pensament mític en el món de l’educació, al qual em vull dedicar professionalment, era treballant directament amb nens i nenes que estan en una bona edat d’aprenentatge. L´objectiu era poder transmetre un valor (o contravalor) determinat amb cadascun dels quatre mites triats per a l´activitat: Faetont i el carro del Sol, el Minotaure, el rei Mides i Narcís.
Amb la història de Faetont vam treballar la importància d´escoltar els consells de les persones grans. Els nens, a més, van poder aprendre que actuar impulsivament sovint porta problemes i que cal pensar abans d´actuar. És important fer cas del què ens diuen les persones que ens estimen.
Amb el mite del Minotaure vam poder treballar les pors. En aquesta edat, els nens comencen a superar petites pors com, per exemple, el fet de dormir sols o la foscor. A partir de l’heroi Teseu entrant al laberint de Creta, els nens van aprendre que la millor manera de vèncer-les és enfrontar-se a allò que temen.
Amb la llegenda del rei Mides vam treballar l’avarícia. Van poder reflexionar sobre el fet que tenir molts diners no és garantia de ser feliç ja que si aquesta avarícia és portada a l’extrem ens podem quedar sols i sense amics. Van parlar sobre el valor de la generositat, adonar-se dels seus actes egoïstes i com podien millorar la seva relació amb els altres compartint el que tenen.
Per últim, amb el mite de Narcís vam poder treballar la supèrbia. Van adonar-se que creure’s millors que els altres i tancar-se en un mateix no porta enlloc i que és molt important valorar la gent que tenen al voltant i que els estima.
Vaig temporitzar l´activitat a l´aula en dues sessions: en la primera els explicava el mite de manera oral i a continuació fèiem una comprensió de la història –també oral- per veure què havien entès. En la segona els vaig lliurar unes fitxes amb activitats diverses on també havien d´explicar, per exemple, les seves impressions en funció del mite que havíem treballat, com actuaven i, així, parlaven sobre la seva manera de fer.
Que aquesta activitat fos per a la majoria de nens, que tenen entre 6 i 7 anys, una nova experiència i que hi posessin tanta atenció i ganes de participar em va fer sentir especialment bé. També van ser molt sincers, la qual cosa em va permetre anar observant quines eren les seves actituds i reaccions -sovint espontànies- respecte a les històries explicades i com, tibant del fil dels mites, reconeixien els seus errors i encerts i reflexionaven sobre els valors i contravalors abans esmentats.
El cert és que tot plegat va ser per a mi una experiència molt gratificant que em va reforçar la il·lusió i el convenciment de dedicar-me al món de l´educació. M´encantaria repetir-la algun dia davant dels meus alumnes. Veure les cares dels nens abans d’explicar-los un mite, el silenci durant el seu relat i escoltar i llegir les seves opinions va ser fantàstic.

Esther Soria Garcia
2n Batxillerat

1 desembre de 2010

Para esto están los clásicos

En anteriors entrades d'aquest vaixell hem comentat la necessitat de mantenir una certa bel·ligerància respecte a la defensa d'allò que forma part important de les nostres vides: el llegat dels clàssics, la seva vigència, el seu mestratge en els temps difícils que ens toca de viure. He de reconèixer que per tarannà personal em costa força entrar en aquesta mena de dinàmiques. Penso, i potser estic equivocat, que si de veritat volem aconseguir viure el nostre "classicisme" d'una manera harmònica i natural, cal que abandonem aquest neguit d'haver-nos de justificar sempre, de defensar-nos, en definitiva, d'una atacs que no sempre vénen de manera concreta. Viure allò que és important per a nosaltres i no mirar enrera, en definitiva, pot ser la millor manera de ser feliços per nosaltres mateixos, sense haver d'esperar res més. De tant en tant, però, hi ha textos i/o persones que donen testimoniatge de la seva opció i, certament, això ens fa feliços. Aquests darrers dies hem pogut assistir, emocionats, a part d'aquest reconeixement. Us vull aportar en aquest sentit, i perquè no es pugui dir que sóc dogmàtic, uns versos del poeta Luis Alberto de Cuenca. Pertanyen al seu darrer llibre, El reino blanco, i fan així:

Para esto están los clásicos:
para aceptar la casa sin ventanas
en que vivimos, por inhabitable
que nos parezca, y para descubrirnos
qué pasa en nuestra alma, qué se cuece
en nuestro desolado corazón.

Els versos són el final d'un poema que porta el significatiu títol de Cuanto sé de mí. Segur que Calderón de la Barca i José Hierro, allà on siguin, estan contents de compartir aquestes paraules amb l'autor madrileny, perquè el cor s'aixampla en sentir això, i aquesta catarsi ens ajuda a caminar. Benvinguda sigui, doncs, i seguim navegant sense por, que la ruta és segura i no anem errats!

Carles Cervelló