29 abril de 2010

Ismael Serrano i el seu particular Memento vivere

En Pere em recorda de nou que els clàssics continuen ben presents en el món del segle XXI. El passat 6 d´abril el cantautor Ismael Serrano va treure al mercat discogràfic el seu nou treball, Memento vivere (Acuérdate de vivir), un disc que en paraules del propi artista “pretén mirar al futur, un futur que no és mera conjectura, que no es llegeix en els pòsits del cafè, que no és el destí tràgic i inalterable que van escriure déus capritxosos”.

El títol del disc sorgeix d'una de les llegendes que acompanyaven els vells rellotges, Memento vivere (Recorda't de viure), que per al músic de Vallecas és un lema necessari quan se somia amb “un futur on es trenquen els miratges, en el qual esclaten els oxímorons, en el qual l'aturat troba treball i redempció, un futur que es cola per la finestra en forma de murmuri o que trobem en un paper escrit en la cuina, en el qual els àngels tornen a veure cremar els carrers, en el qual en la paret de davant algú escriu una salutació de pau, un bon dia”.

Segons el cantautor: “Encara que la ciutat a voltes sembla Fort Apatxe a punt de claudicar, encara que a voltes la teva pena exhala un perfum molt dolç i s'apaguen els cossos, recorda't de viure. En aquest món d'emergències rutinàries és indispensable recordar-ho. A pesar que el rellotge ens consumeixi les hores i el tedi ens congeli els somnis. O per això. Memento vivere”. [font: Revista Cultural Veu).

A quin altre llatinisme de significat oposat i que dóna títol a una altra entrada us recorda el títol d´aquest disc? Què en penseu de les paraules del cantautor madrileny? Què us suggereix aquest llatinisme? Com penseu el vostre futur? Sabíeu que una de les cançons més conegudes d´Ismael Serrano porta per títol Casandra, un nom de clara inspiració clàssica? Qui era?
Us deixo amb un tastet d´aquesta petita joia musical.

26 abril de 2010

Una mirada indiscreta

Aquest conjunt escultòric el protagonitza un il·lustre caçador de la mitologia grega. De qui es tracta? Quina és la seva història que podem llegir a Narracions de mites clàssics- i per què va ser castigat? Quin moment representa? On hem d´anar per gaudir d´aquesta obra d´art? A veure si entre tots tibeu del fil i ho esbrinem. El seu comportament dóna nom a un complex psicològic. Quin?
Cliqueu sobre la imatge i la podreu veure amb més detall.

23 abril de 2010

Per Sant Jordi, la passió de Catul traduïda en versos

Recordeu el poema que us vaig llegir el primer dia de classe i que tenim penjat al suro? Avui, Diada de Sant Jordi, ens retrobem amb l´amor i la literatura en perfecta harmonia. Meravellosos aliats, Catul!

Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.

Catul V

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.
Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.


(traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan, Edhasa,1982)

Us ha agradat? Què us sembla si publiqueu amb els vostres comentaris poemes d´amor que us hagin arribat a l´ànima? Així podem compartir sentiments i qui sap si en podríem fer una petita antologia. De qualsevol autor i època!

21 abril de 2010

Apol·lo versus Dionís

Cartell de la Fira del Llibre de Madrid 2010

Demà dijous, a dos quarts de nou del vespre, celebrem a l´Escola el tret de sortida de la diada de Sant Jordi. És el nostre particular homenatge als llibres amb un nou Recital de Poesia. I ja en van tretze! Enguany el tema que vam triar a principi de curs està íntimament lligat amb el món clàssic: Apol·lo vs. Dionís o, si voleu, la llum i la foscor, el seny i la rauxa, la mesura i la festa, l´apariència i l´autenticitat. Dues cares de la mateixa moneda, la vida amb els seus matissos i clarobscurs, perquè tots som apol·linis i dionisíacs alhora. Llegirem poemes de Kavafis, Íbic, Luis Antonio de Villena, Dionisios Solomós, Baudelaire, Quima Jaume, Carlos Marzal, Vinyoli, Martí i Pol o Gil de Biedma entre d´altres. Com a tast d´aquesta nit en què la poesia i la música són les autèntiques protagonistes, us deixo amb uns versos ad hoc del poeta Carles Cervelló , amic i company d´aules. Bona lectura!

APOL·LO vs. DIONÍS (del llibre En veu alta, IX premi "Alella a Maria Oleart" de poesia)

Seria tan senzill arraconar projectes,
desmuntar quimeres i viure, només viure,
de l´aire de tants records i derrotes.
La raó ens porta al desencant,
la passió a la bogeria de creure´ns invencibles.
I així transitem a cegues pel món,
amb la meitat de tot en una maleta
i la meitat de res a les alforges del destí.


I si voleu llegir l´antologia sencera, aquí la teniu.
Recital de Poesia Sant Jordi 2010

18 abril de 2010

Taller de cuina romana a la Cella vinaria de Teià (I)


Dijous passat vaig anar a fer un taller de cuina romana al Parc arqueològic de la Cella vinaria de Teià, el primer Centre d´Acollida Turística (CAT) de Catalunya. Es tracta d´un celler d´època romana que ha estat reconstruït per tal de potenciar el turisme cultural i gastronòmic de la zona d´Alella (la Laietània romanitzada). Va ser una experiència molt interessant enfocada al meu Treball de Recerca i de ben segur que també a vosaltres us despertarà la curiositat aquesta activitat guiada per si algun dia la voleu viure in situ.

El taller, a càrrec de KuanUm, empresa dedicada a l´Arqueoturisme, va començar amb una rebuda típicament romana. Primer ens van fer rentar les mans amb aigua de roses per purificar-nos, a continuació ens van oferir coriandre en llavor i finalment ens van convidar a entrar a l’espai que utilitzaríem com a cuina amb el peu dret (dextro pede).

Al nostre mes d’abril, a l´antiga Roma es celebraven els Ludi Megalenses en honor de la deessa Cibeles (la Gea grega), mare de tots els déus, a la qual es dedicaven diversos plats, entre ells els dos que us explicaré. El primer, el panis azimus subcinericius, és un tipus de pa fet sense llevat i el segon, el Moretum, una salsa feta a base de diverses herbes i condiments.

Per a la seva elaboració vam seguir un “ritual”, doncs ens vam guiar pel poema Pseudovirgilià Moretum, on s´explica com era el dia d’un pagès pobre del Laci. El primer que feia quan es llevava era anar a collir el gra i després moldre’l per fer farina, així que nosaltres ho vam simular molent el gra en un petit molí. Amb la farina mòlta ja podíem començar a elaborar el pa. Cadascú li va afegir una mica de sal i d’aigua tèbia a la farina, la va amassar bé fins a aconseguir que la massa no quedés enganxosa i va modelar una bola . Després de deixar reposar una estona aquesta bola de pa, la vam aplanar amb un corró perquè la massa fos ben fina i li vam donar una forma arrodonida. Seguidament vam posar els nostres pans en una planxa per coure’ls.

A continuació vam procedir a l’elaboració del Moretum, una salsa, la recepta de la qual podem trobar en diverses fonts clàssiques: Virgili, Ovidi o Columella. Totes les receptes tenen ingredients mediterranis però amb alguna variació; a més, en cap d’elles s’indica quina és la quantitat exacta que s’ha d’utilitzar (ad libitum) i per això aquesta salsa sempre queda diferent i difícilment té el mateix gust. El taller el formavem unes 15 persones, així que uns van seguir el model de Virgili i uns altres el de Columella. Jo vaig fer el Moretum de Columella i tot i així vaig fer alguna variació. Els meus ingredients eren: rúcula, porro, api, pinyons, sèsam, ruda, menta del Besòs, farigola, formatge blanc, oli i vinagre picant. Així que vaig anar introduint-los al morter romà i amb la mà de morter els vaig esmicolar fins a aconseguir una pasta densa.
Al final del taller vam provar les diverses salses amb el nostre pa i la veritat és que tot i haver dos tipus de Moretum, el de Virgili amb all i el de Columella amb porro o ceba, totes eren prou diferents (i boníssimes!).

Haver fet aquest taller de cuina ha estat una experiència molt interessant i divertida que recomano a tothom a qui li interessi conèixer més de prop el nostre passat romà.

Us deixo amb un Slide de la visita.

Maria Canales
1r Batxillerat

17 abril de 2010

La síndrome d´Ulisses

En medicina, una síndrome (de la preposició grega σύν -amb- i el nom δρόμος -cursa-) és el conjunt de símptomes que defineixen clínicament una malaltia ja sigui somàtica (d´on ve, aquesta paraula?) o psíquica (parlem, així, de síndrome nefrítica o d´immunodeficiència adquirida -la SIDA- en el cas de malalties del nostre cos però també ens referim a la síndrome d´Estocolm o a la d´Ulisses pròpies d´un transtorn de naturalesa psicològica). Moltes d´aquestes síndromes porten el nom del primer científic que les va descriure, com la de Down o la d´Asperger (relacionada amb l´autisme). En relació amb la síndrome que es relaciona amb el nostre estimat Ulisses, visioneu aquest vídeo del programa "Tot un món" on es parla d´aquest transtorn psicològic.
Edu3.cat

Qui afecta? Quina simptomatologia presenta? Què la provoca? Per què va ser batejada amb aquest nom? Rellegiu aquesta entrada per prendre´n més consciència. Quina altra síndrome prou coneguda porta el nom d´un filòsof grec, un dels representants més il·lustres de l´escola cínica? Qui ens la descriu? Què en penseu, de tot plegat?

14 abril de 2010

Alcínoe, conta´ns aquell mite de...

A quin mite de Les Metamorfosis d´Ovidi fa referència aquest quadre de J.W. Waterhouse? (feu-ne la descripció). Qui ens l´explica? Per què l´entrada porta aquest títol? Quina obra de la literatura universal està inspirada en aquest mite clàssic? Qui la va escriure? Quin és l´argument? Què en penseu de la història?

L´any 1962, el cineasta barceloní Francesc Rovira-Beleta va dirigir la pel·lícula Los Tarantos, protagonitzada pels bailaores Carmen Amaya i Antonio Gades. Era la primera vegada que es rodava una pel·lícula al Somorrostro, un barri de barraques situat entre la Barceloneta i el Poble Nou que congregava emigrants andalusos, principalment de raça gitana. Actualment el lloc que ocupava aquest popular barri s’ha convertit en bona part de les platges de la Vila Olímpica. ¿Quina relació hi ha entre l´argument d´aquesta pel·lícula i el nostre mite clàssic? Coneixeu alguna altra pel·lícula que s´inspiri en aquesta història? Aquí en teniu un fragment.

11 abril de 2010

Nis i Escil·la

La Clara ens recrea un mite clàssic ovidià: el de Nis i Escil·la, una història d´amor no correspost en què es barrejen la traïció, l´engany i el menyspreu. Traspassant les fronteres de la literatura i el temps, la modernitat d´aquest relat és evident. ¿Quants Nisos i Escil·les hi haurà escampats pel món? ¿Què us fa plantejar aquesta història?

Propietari d’una empresa que en el seu temps l’havia fet d’or, Nis contemplava preocupat el bullici de la ciutat a través dels llustrosos finestrals de les seves oficines, ignorant descaradament i sense cap mena de remordiment el telèfon que sonava. Tenia seriosos problemes. L’empresa que sempre li havia fet la competència, fins al punt de considerar-se autèntics enemics immersos en una guerra pels diners i les accions, s’estava fent cada vegada més poderosa i present en l’economia del país, mentre que la seva pròpia companyia anava afeblint-se davant els vents huracanats que s’acostaven perillosament amenaçant els seus capitals i inversions que abans havien de ser tan prometedores. Feia pocs dies li havien arribat uns papers de l’empresa rival que pretenia comprar la seva. Una firma allà i la companyia d’en Nis cauria en l’oblit. De fet, però, aquella era l´única solució a tots els seus deutes. Amb els diners ingressats podria retirar-se i viure tranquil la resta dels seus dies, però l’empresa havia passat de generació en generació dins la seva família i no volia ser ell qui la perdés.

Tenia, però, grans esperances dipositades en la seva filla Escil·la, que fins aleshores s’havia mantingut al marge, observant les batalles pels diners amb atenció, la intel·ligència i astúcia de la qual prometien la salvació de la companyia. Tanmateix, els pensaments d’Escil·la no anaven pas per aquí. Enamorada del propietari de l’empresa enemiga, Minos, poques ganes tenia d’enfrontar-s’hi. L’admirava secretament cada cop que es realitzaven les trobades tenses entre el seu pare i ell, i callava les paraules d’amor que lluitaven per brollar dels seus llavis cada vegada que el veia.
Tan aviat com en va veure l’oportunitat, el seu cap va començar a traçar un pla per tal d’aconseguir el seu amor. Ara que veia que l’empresa no tenia pràcticament oportunitat de refer-se i segura dels seus errors com a futura directora de l’empresa, incapaç de portar-la tan bé com voldria, es va dir a sí mateixa que l’únic que faria seria avançar-ne la caiguda i estalviar molts moments de patiment al seu pare. Pretenia fer que el seu pare signés el paper de compra de l’empresa per tal de dur-lo davant Minos i fer que s’enamorés d’ella.

Aquella mateixa nit va anar al despatx del seu pare, va agafar els apocalíptics papers sense que aquest se n’adonés i va copiar la firma de Nis, que tan bé s’havia après desprès de falsificar-la tantes vegades per poder sortir de l´institut durant la seva època escolar.
Al dia següent va sol·licitar una entrevista amb Minos, nerviosa i desitjant poder-lo veure com més aviat millor, per demostrar-se en veure la seva cara que el que estava fent valia la pena.
Es van trobar en una sala espaiosa i moderna, de grans finestres que deixaven entrar la llum jove del matí perquè il·luminés el blanc dels mobles que l’adornaven i avivés els colors dels quadres i fotografies que cobrien les parets. Minos, tan bell i elegant com sempre, la va rebre amb cortesia i un punt de desconfiança en el reflex dels seus ulls.

- Què et porta per aquí, Escil·la?- va preguntar francament encuriosit fent moure els flocs obscurs de cabell que queien pel seu front mentre la convidava a seure.
Ella li va somriure mentre acceptava l’oferiment ensenyant-li la seva blanca dentadura emmarcada pel vermell viu amb que s’havia pintat els llavis.
- El meu pare ha firmat el contracte- va declarar amb massa alegria mentre s’afanyava a treure els documents de la seva cartera.
Minos els va examinar, la sorpresa tenyint la seva expressió. No es podia creure que el vell Nis hagués cedit de cop. Tot i això, la situació li era profitosa, així que no va dubtar en començar amb la transició. Un últim moment abans de rubricar ell va preguntar-li:
- Per què no ho ha portat ell mateix?
Escil·la va mirar-lo amb atenció, sorpresa per una pregunta la resposta de la qual no havia pensat. Malgrat tot, bé que era famosa per la seva astúcia, no?
- El meu pare necessita els diners, per això ha acceptat. Però per a ell és una vergonya vendre l’empresa, així que m’ha demanat el favor perquè ha temut que la inseguretat i els remordiments el fessin desdir-se i no efectuar el tràmit.
Minos, encara estranyat, va assentir amb compte, malfiant-se de la creixent alegria d’Escil·la.
Ella, finalment, va marxar amb certa sensació de triomf.
Dos dies després, l’empresa havia estat venuda i Nis s’enduia les mans al cap entre crits i malediccions. Va trucar a Minos en un atac de fúria tot cridant-li:
- Què et penses que estàs fent, tu? La meva empresa no ha estat venuda, no ho ha estat!- i entre insults i crits desesperats seguia reclamant el que era seu mentre Minos callava desconcertat a l’altra banda de l’auricular.
- Tu mateix vas firmar els papers. La teva filla me’ls va portar.
Nis va tallar de cop el seu sermó i, incrèdul encara, va córrer cap a la casa d’Escil·la, disposat a demanar-li explicacions i suplicant en el seu interior que no hagués fet el que la dura realitat demostrava que havia fet.
Massa tard. Escil·la ja era al despatx de Minos, més arreglada que mai, disposada a revelar-li la veritat i a rebre les profundes gràcies del seu enamorat. En lloc d’això, quan va entrar es va trobar a l’home que tant estimava fet una fúria.
- Què has fet?- li va reclamar.
- Ingrat! Ho he fet per tu, ¿saps?
- ¿¡Què!?- va exclamar Minos amb escepticisme.
- Estic enamorada de tu!- va proclamar Escil·la espantada per la cara de Minos que envermellia a mesura que la conversa avançava.- T’he donat el que volies, ho tens a les teves mans. He traït els meus i el meu pare, i tot per tu! L’únic que et demano a canvi, Minos, l’únic, és que m’estimis tu també tal com jo t’estimo.
Minos la va mirar sense esma de dir res més, incapaç de creure’s el que li estava dient.
- Escil·la...
- ¿Sí?- va exclamar ella veient la victòria a les seves mans.
- No et vull tornar a veure per aquí mai més. Jo ara marxaré. Tinc feina. Et dono cinc minuts per fer-ho tu també.
I la va deixar sola, feta un mar de llàgrimes que la van acompanyar fins al carrer. Allà va ser a temps de veure com el cotxe de Minos accelerava la partida, i amb un crit desesperat s’hi va llençar al damunt. Massa tard. El cotxe havia arrancat i tot just va poder tocar-lo amb els dits abans que un cop provinent del seu darrere després que un cotxe pités la llancés pels aires. Era el cotxe del seu pare, conduït per ell mateix, que s’havia arribat fins allà per trobar-se amb ella. Escil•la havia creuat sense mirar el carrer just davant seu. Nis es va veure arrossegat pel cotxe bolcat després de la brusca maniobra davant dels crits espantats dels vianants.

Pare i filla jeien sobre l’asfalt del carrer, plens de ferides, amb els ulls tancats i dificultat per respirar.
L’ambulància no tardà a arribar i endur-se’ls, però era ja massa tard per tancar les enormes cicatrius que els acompanyarien de per vida i per les quals Escil·la sempre es lamentaria.


Clara Olóndriz
1r Batxillerat

7 abril de 2010

Electra al TNC


Electra, que viu presa del dolor per l’assassinat del seu pare Agamèmnon, rei de Micenes, planeja junt amb el seu germà Orestes venjar-se de l’assassina, la seva mare Clitemnestra. Com una lleona ferida, debatent-se entre la llei dels homes i la llei de la sang, Electra, l’arquetipus perfecte de l’heroïna tràgica, prepara una venjança que l’oracle d’Apol·lo fatalment ja havia predit.

Per fi arriba el gran dia. Demà els alumnes de grec anem a veure a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya l´Electra que es va estrenar el passat 17 de març i que es representarà fins al 25 d´abril. Aquests dies n´hem parlat a classe i em sembla que l´expectació és gran. Ja us he comentat que l´actriu que interpreta el paper de l´heroïna tràgica, la Clara Segura, ja va donar vida a una Antígona inoblidable l´any 2006 a la Biblioteca de Catalunya, també sota la direcció de n´Oriol Broggi. És una oportunitat d´or per gaudir del teatre amb majúscules: un text que encara avui té una força i una intensitat sorprenents, una història que parla de passions humanes portades al límit, uns personatges que desperten la reflexió i que ens allunyen de la indiferència vers el gènere humà (què necessari és això ara mateix!) i uns actors que, de ben segur, ens emocionaran amb les suggeridores i belles paraules del vell mestre Sòfocles. Espero de tot cor que us agradi i que junts poguem gaudir d´un espectacle memorable. A partir de demà espero, també, els vostres comentaris i opinions sobre el que hàgiu vist, escoltat i sentit.


5 abril de 2010

La maledicció de Minerva

Els marbres d’ Elgin constitueixen una importantíssima col·lecció de peces arqueològiques pertanyents al Partenó d’Atenes, temple consagrat a la deessa protectora de la ciutat, Atena, que entre els anys 1802 i 1805 van ser portades a Anglaterra per mar. Foren anomenades així perquè van ser embarcades per ordre de Thomas Bruce, setè comte d´Elgin, l’ambaixador anglès a Constantinoble que suposadament havia obtingut un permís del govern Otomà (turc) per fer-ho. L´imperi Otomà havia conquerit Grècia i, per tant, era propietari de totes les seves restes arqueològiques. El Partenó, després d’haver estat malmès pel pas del temps i de múltiples batalles, era utilitzat en aquell temps com a dipòsit de municions pels turcs o simplement com a blanc per entrenar la punteria dels tiradors de l´exèrcit contra les seves escultures. A canvi de pocs diners, aquest conjunt d´extraordinàries peces format per escultures i frisos de Fídies -entre d’altres obres pertanyents a altres edificis de l’Acròpolis- va ser venut als anglesos. Les peces van ser carregades en vaixells de guerra britànics i en arribar al Regne Unit van ser exposades al magatzem que Elgin va fer-se construir expressament a la seva residència. Al 1816 el govern anglès les va comprar a Lord Elgin i a partir del 1939 va exposar-les al Museu Britànic, on encara es poden visitar.

Aquest fet va suscitar una gran polèmica i controvèrsia ja que molta gent anònima i personalitats destacades del món de la cultura i del propi àmbit polític van recriminar aquest acte -qualificat de “robatori per part dels anglesos”-. Un dels intel·lectuals que més va criticar l’imperi britànic va ser George Gordon Byron (Londres, 22 de gener del 1788 – Missolonghi, Grècia, 19 d'abril del 1824), més conegut com Lord Byron, un poeta molt reconegut dins del moviment del romanticisme anglès. Impregnat d´un profund idealisme, Byron es va involucrar molt en els moviments independentistes de Grècia, país que va estimar i pel qual va lluitar valerosament. Malauradament no va poder ser-ne testimoni ja que va morir abans de malària. Lord Byron, indignat a causa del trasllat de les peces gregues, va escriure La maledicció de Minerva, obra poètica en què volia reflectir el seu enuig vers el seu país. En el poema, la deessa Atena, Minerva per als romans, llença una maledicció a tots aquells que han profanat el seu temple i li han pres a Grècia allò que era seu i on acusa els anglesos de bàrbars. Podríem estar parlant d’un acte de hybris? Què en penseu?

Si cliqueu aquí , podreu llegir en traducció el fragment del poema que apareixia narrat en una entrada anterior.

Avui en dia Grècia està passant, com molts altres països, temps de crisi i ha demanat ajut econòmic a la Unió Europea. Com a resposta, dos parlamentaris alemanys han proposat que Grècia vengui algunes de les seves nombroses illes de l´Egeu afirmant que hi hauria bastants interessats a comprar-les i que d´aquesta manera el país no necessitaria l´ajut demanat. Aquesta idea no ha agradat gens a Grècia, que durant molt de temps ha defensat amb esforç les seves terres de l´afany conqueridor d´algunes potències, especialment l’illa de Creta, els habitants de la qual han hagut de lluitar durament per defensar-la de les vàries incursions que ha patit, especialment durant la II Guerra Mundial. A més, Grècia encara reclama “els marbres d’Elgin” i exigeix que siguin retornats al seu lloc d’origen mentre els anglesos callen i no accedeixen a aquesta demanda del país hel·lènic. I ara, per a més inri, es proposa una nova manera de sortir de la crisi: vendre part del seu patrimoni, incloses algunes de les restes arqueològiques més emblemàtiques. Referent a aquest tema, el diari El País va publicar un article d’opinió on l´autor comentava amb ironia que per sortir de la crisi Grècia hauria de rebre tots aquells diners corresponents al “lloguer” de tots els seus tresors que resten a Anglaterra i Alemanya entre els quals es troben “els marbres d’ Elgin”. Vosaltres què en penseu de les diferents propostes? Quins països han envaït Grècia al llarg de la història? Creieu que el patrimoni cultural d´un país es pot posar a la venda? Quina opinió en teniu, de tot plegat?

Júlia Vallespir
1r Batxillerat