16 de desembre del 2010

Atenas en llamas, de Luis Eduardo Aute

Fa cosa d´un mes Luis Eduardo Aute publicava el seu nou treball que porta per títol Intemperie, un recull d´11 cançons inèdites i un poema escrit i compost per ell. Com sentireu en el vídeo de la breu entrevista que acompanya l´entrada, Aute reflexiona sobre els temps de canvi que ens toca viure, impregnats d´un profund sentiment que barreja el desemparament i la confusió. D´aquí el nom genèric de l´àlbum. Una de les cançons està dedicada a la capital de Grècia, bressol de la nostra civilització occidental darrerament sacsejada per una crisi que vol ser el reflex d´un estat d´ànim compartit per molts. Aute ho atribueix a la pèrdua de referents. Llegiu la bellíssima lletra i escolteu aquesta magnífica cançó que barreja l´Atenes del passat i les cendres de la seva mitologia amb la ciutat moderna que lluita per tornar a tenir veu pròpia. Quins referents clàssics i moderns descobriu? Què opineu de la denúncia social que traspuen les paraules del cantautor i poeta Luís Eduardo Aute?

Caía una noche de Mayo
sobre el Lykavittos,
cenábamos en tu terraza
con todos los Mitos...

Y arriba, la voz de Vasilis
desde la azotea,
hablaba, tras largos ronquidos,
con Zeus y Atenea.

Y abajo, saciando con ouzo
la sed de Dionisos,
llorábamos por las elipsis
de la Historia en los frisos

con lágrimas de ira callada
frente a la impostura
de quienes hicieron del robo
su genio y figura...

Y Atenas en llamas, y Atenas en llamas...
contra un Occidente narciso e insolente,
rompiéndose a trizas...
Atenas ardiente
a veces sueña que va a renacer
de sus cenizas.

Y, hablando, nos dio como un rapto
por la antigua Europa
que ya no va a lomos del Toro
sino de la tropa

que marcha pisando las ruinas
de la inteligencia
del mármol que está a la intemperie
de la decadencia.

Y en sueños, al cielo nos fuimos
como Prometeo
en busca del Fuego Sagrado
del Caos y el cabreo...

Y así, una Pequeña Columna
de locos y artistas
se alzaron con fuego en tu Barrio
de los Anarquistas.


4 comentaris:

Unknown ha dit...

Em sembla un poema genial! Intentaré explicar la meva pròpia lectura d'aquest i les divinitats a les quals fa referència:

La primera referència d'Atenes que hi ha és Lykavittos, un mont que està situat a la ciutat d'Atenes. Les millors vistes de la ciutat i de la seva Acròpoli s'obtenen des d'aquesta muntanya de 277 metres. Si la contaminació ho permet, es poden veure des de d'alt les illes de Salamina i Egina i la conca de l'Àtica. La base està coberta de pins i en el cim hi ha la Capella de Sant Jordi, del segle XIX, un teatre i un restaurant.
Més endavant comenta les divinitats de Zeus( és el déu suprem de l'Olimp) i Atenea (deessa de la saviesa i de l'artesania, com ara el teixit i la ceràmica.)

Seguidament parla sobre Dionís(és el déu del vi, del Teatre, del desenfrenament i de les festes, banquets i orgies)el relacionen amb que veuen ouzo (és un licor d'origen grec amb fort gust dolç i olor de regalèssia. Fet a base de raïms madurats i anís, usat comunament en festes de casaments, reunions familiars, etc).
Beuen per no plorar per "las elipsis
de la Historia en los frisos"
referència a que la historia de Grècia sempre ha tingut molts alt i baixos moments de màxima esplendor i altres de decadència, fan la forma d'una el.lipsi, sempre el mateix. Durant l'època clàssica era un societat meravellosa i més tard cau en l'oblit, exactament durant l'edat mitjana i ara tornava a ser un país important de la Unió europea i la cultura mediterrània, i de nou en decadència per la crisi economia és a dir fan la forma d'el.lipsi, sempre continuada com els frisos que envolten el temples grecs.

Després de l'època clàssica quan Grècia estava en un dels seus millors moments, els problemes econòmics que va viure la ciutat, per culpa de Pèricles que va destinar tots els diners de la lliga de l'Àtica per reconstruir Atenes, van fer que s'enfrontessin la resta de territoris contra Atenes i es crees el caos.
aquest últim comentari que he fet faria referència al fragment següent:

"frente a la impostura
de quienes hicieron del robo
su genio y figura..."

També comenta els noms de Prometeu ( divinitat que va robar el foc als deus per donar-lo als humans) i també parla sobre el mite D'europa ( Europa (del nom de la princesa fenícia Europa que, d'acord amb la mitologia grega, va ser segrestada per Zeus convertit en Toro blanc).

Espero haver entès el contingut, sigui com sigui m'ha agradat molt!
Fins dilluns!

Anna!

Carlotah. ha dit...

He llegit l'entrada i he estat escoltant la lletra!
La veritat es que m'ha cirdat molt l'atenció escoltar una cançò tant plena de referents clàssics.
Les estrofes que m'han cridat més l'atenció han estat:

-de quienes hicieron del robo
su genio y figura...
Que crec que pot fer referència al ''robo'' del foc i d'aquí a modelar la figura de Pandora...

-Y, hablando, nos dio como un rapto
por la antigua Europa
que ya no va a lomos del Toro
sino de la tropa
Aquesta,perquè fa referència al mite del rapte d'Europa,que hem treballat a classe.
Parla del moment en que Europa està sobre el torç del toro blanc(Zeus metamorfosejat per cometre adulteri.)

-como Prometeo
en busca del Fuego Sagrado
del Caos y el cabreo...
I aquesta,perquè ultimament hem estat parlant a classe del mite de prometeu,igual que la primera estrofa que he triat.
M'ha fet gràcia el fet de trobar ''cabreo''. És refereix a l'enfuriosament de Zeus al veure que Prometeu l'enganya més d'unn cop.


VALETEEEEEEE!

Esther Soria ha dit...

Hola!

Penso que és un molt bon poema que ens fa reflexionar sobre la situació en què es troba Atenes actualment.
Al llarg del poema fa diverses referències a la mitologia, com seria el cas de:

"Y Atenas en llamas, y Atenas en llamas...
contra un Occidente narciso e insolente,
rompiéndose a trizas...
Atenas ardiente
a veces sueña que va a renacer
de sus cenizas."

En el moment en què diu: "Occidente narciso" fa referència a Narcís, un jove que es va enamorar d'ell mateix. Penso que vol fer una comparació de l'actitud d'aquest jove amb l'ocident que ha convertit una Atenes esplèndida, en una Atenes saquejada, i que desitja en algun moment tornar a ser com abans, resorgir de les cendres.

Un altre menció de la mitologia és:
"Y, hablando, nos dio como un rapto
por la antigua Europa
que ya no va a lomos del Toro
sino de la tropa"

Fa referència al mite del rapte d'Europa, que ja no va guiada per un Toro (Zeus) sinó que s'està convertint en una Europa basada en les armes, la guerra i la destrucció.

Per últim en aquesta estrofa:
"Y en sueños, al cielo nos fuimos
como Prometeo
en busca del Fuego Sagrado
del Caos y el cabreo..."

Parla de Prometeu, un tità que es va atrevir a retar a Zeus i robar-li el foc que anteriorment havia arrebatat als homes per una imprudència de Prometeu.

Vale!!

Anna Ruiz ha dit...

Hola!

En aquesta cançó hi trobo els seguents referents clàssics: Atena (deesa de la guerra intel·ligent) i Zeus (sobirà dels déus), tota la mitologia en general, Diomís (déu de la festa i del vi), i també d'alguns mites com el de Narcís, el del rapte d'Europa i el de Prometeu i el robatori del foc sagrat.

Ja que surt la referència a Prometeu, explicaré el seu mite:
Prometeu era un tità, fill de Jàpet i Clímene, que es va rebel•lar davant el poder de Zeus; va sacrificar un bou, el va esquarterar i va dividir-lo en dues piles: una amb les entranyes i la carn, i l’altre amb els ossos i els greixos camuflats sota la pell de l‘animal. Va dir a Zeus que escollís una pila, que seria per als déus, i la que no escollís seria per als homes. Zeus va veure la pell de l’animal i va escollir la pila dels ossos i el greix; quan se’n va adonar (tot i ser conscient de l´engany molt abans), va castigar els homes privant-los del foc. Prometeu, que és el déu protector i benefactor dels homes, robà el foc dels déus per entregar-lo als homes de nou. Zeus s’enfadà tant, que decidí un càstig doble: un per a Prometeu i l’altre per als mortals. El de Prometeu consistí en el següent: Zeus manà a Hefest que l’encadenés a una columna, a la llunyana muntanya del Caucàs, on una àguila li menjava cada dia la mateixa part del fetge que se li regenerava de nit, i així indefinidament fins que Hèracles l’alliberà. El càstig dels homes consistí en que Zeus encarregà a Hefest el modelatge de Pandora, la primera dona, que posteriorment regalarà als homes sabent que aquesta despertarà tots els mals i que ella mateixa serà la primera gran desgràcia per a la humanitat.