13 de setembre de 2010

Us hauria agradat ser Ulisses?

En aquest vídeo l´escriptora Ángeles Caso diu que el personatge d´Homer, protagonista absolut de l´Odissea, té un valor extraordinari i s´enfronta a les situacions més catastròfiques sent conscient del què li està passant sense perdre el coratge. Tripulants, us hauria agradat també a vosaltres ser Odisseu, el nostre capità? Per què? Coneixeu alguna de les situacions catastròfiques a què es refereix l´autora asturiana? En algun moment perilla la seva tornada? Qui l´espera? On? A quin episodi fa referència el fragment que recita? Homer, sempre Homer. Ulisses, sempre Ulisses.
Per cert, sabeu a qui correspon la imatge que apareix al principi del vídeo? Opineu també que tots tenim una part masculina (animus) i una part femenina (anima)?

15 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Us enllaço amb un apunt d´Aracne i un article cultural publicat a EL PAÍS que molt amablement m´ha fet arribar la Margalida. De ben segur ens serviran per complementar i comentar l´entrada.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Aquí van,

http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2010/07/27/lodissea-dhomer/#comment-5355

http://www.elpais.com/articulo/cultura/epopeya/griega/evadirse/calor/elpten/20100820elpepucul_6/Tes

Geanna ha dit...

La veritat és que sí, al igual que Caso, jo també admiro molt la determinació amb la que Odisseu intenta tornar a casa. La seva perseverància, el coratge i determinació el fan molt interesant i digne d'admiració. En quan a les situacions de les que parlen he pensat, automàticament, en l'episodi a l'Illa Eea i Circe. Crec que aquí es demostra molt l'afecte fraternal d'Odisseu i la seva tripulació ja que quan l'informen del que ha passat no dubta en anar a buscar-los. D'altra banda trobo molt interessant el personatge de Circe: La figura de la dona autosuficient, coneixedora de la medecina i el que l'envolta... I sí que perilla la seva tornada, en quasi tots els reptes que supera hi ha un moment on no saps que passarà i pateixes per ell, i al final et sents alleujerada quan veus que se'n surt i cada cop és més a prop de la seva estimada Penèlope, de la seva llar a ítaca.
El fragment que recita és el de les Sirenes, quan senten com canta i estan a punt de correr la mateixa sort que tants altres vaixells, però Odisseu, espabilat com és, posa cera a les orelles del tripulants i es lliga al màstil per no caure en les mans d'aquests éssers. La imatge que surt al principi de tot del vídeo crec qu efa referència al mateix episodi, ja que jo l'entès com Odisseu lligat al màstil intentant lluitar contra l'impuls de navegar cap a elles.
I sí, crec que tots tenim la part femenina i la masculina, crec que això ens fa estar equilibrats.

:)

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Parlant de sirenes, recordeu l´apunt que vam publicar a El Vaixell sobre aquestes "cruels criatures" que també a nosaltres ens posen a prova al llarg de la vida:

http://vaixelldodisseu.blogspot.com/2010/01/cant-de-sirenes.html

profe ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
carles ha dit...

Hola navegants:
quina bona idea això de reflexionar sobre la figura de l'heroi!Penso que l'heroi, per ser-ho de veritat, ha d'assumir un component social que ens el faci proper. Paradoxalment, un personatge massa allunyant de les nostres vides, de les nostres preocupacions, pot ser admirat, desitjat, però difícilment deixarà una petjada fonda en les nostres ànimes. En Nicolás Casariego diu que "el heroismo es una tarea social". En aquesta tasca social també hi ha d'entrar la derrota. Un heroi perfecte -inhumà- deixa de ser-ho, no ens serveix per salvar-nos, si em permeteu l'expressió. Posem per cas, Hèctor (en d'altre entrades n'heu parlat). El mateix autor que us citava abans diu d'ell (entre d'altres coses: "Héctor, un hombre mejor de lo normal que cae víctima de su propio error. Héctor no es mágico, como Aquiles, y eso le hace cercano y comprensible a nosotros. Héctor es cualquiera de nosotros cuando nos vemos superados por las circunstancias y nos dirigimos ciegos al desastre. Héctor es el héroe de las ilusiones, aquél que, como muchos de nosotros, como el hombre común, se ve atrapado entre la ilusión y la propia incapacidad para la desilusión". Potser el millor missatge de qualsevol heroi de veritat sigui com viure les pròpies limitacions amb dignitat, sense voler defugir-les. En seguirem parlant, no?

El vaixell d'Odisseu ha dit...

És clar, Carles, i esperem ja amb candeletes el teu proper apunt. Potser parlarà d´herois?

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Jo penso que tots tenim una part femenina i una de masculina,però cadascu té una part més desenvolupada que l'alatra i que expresem la que ho està menys només en casos específics.

Jordi Sedeño ha dit...

Hola!!!



A mi no m'haguès agradat ser Odisseu. Per una part si per tots els seus grans èxits, però jo no podria estar tan de temps navegant i està tan temps i tan lluny sense poder veure la meva familia. Tampoc sabria si en les situaciones en que ell es va trobar podria sortir tan fàcilment com ell va fer.
També crec que tots tenim una part masculina i una part femenina, pasa que ens decantem més cap a un costat que l'altre.

laa.neuus ha dit...

Hola!


M'agradaria ser ell per la part de ser un heroi, que tothom em recordés pel que hagués fet i també m'agradaria lluitar per cumplir els meus objectius, i si en el cas fossin els seus, doncs sí.

Crec que naixem amb un cos, però que dins tenim aquestes dues parts, ho mostrem en la manera de comportar-nos i en la forma de ser, encara que hi hagi gent que intenti no mostrar-la.

esther ha dit...

Hola!!!

Per descomptat que m'agradaria ser Ulisses! Potser no tant pel fet d'haver de patir tots aquests obstacles, perquè probablement no tindria prou força de voluntat per superar-los, i aixó per no dir el suport que aporta estar al costat de la família i que per desgràcia ell no té. Però deixant apart aquests aspectes negatius em sembla una persona fantàstica, com a heroi ja que és un gran guerrer, però també com a persona ja que posseeix un coratge extraordinari i en tot moment utilitza la raó sense deixar-se emportar pels impulsos, com per exemple el cas que ha esmentat la Gea anteriorment.

Per últim comentar una mica d'informació sobre el lloc cap a on es dirigia Ulisses:

Doncs com molt bé diu el poema que vam llegir a classe l'any passat de Kavafis, Ulisses es dirigeix cap a la seva terra, Ítaca, on l'esperen Penèlope i el seu fill Telèmac. Però Ulisses un cop a Ítaca no es dona a conèixer, sinó que es presenta com un pidolaire (ajudat per Atena). Tot i així el seu fill i alguns servents el reconeixen, els quals l'ajuden a planejar la vengança contra els pretendents de la seva esposa.

Vale!!!

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!

Ser Ulisses, quina emoció! El gran heroi d’èpiques aventures! Dit així sembla molt llunyà a nosaltres, però, en el fons, tots som Ulisses a escala petita. Perseguim el nostre objectiu, la nostra Ítaca personal. Ara bé, el camí no és fàcil i ens trobem amb tot d’obstacles i contratemps que a vegades ens fan pensar en desistir. Però em de seguir endavant, l’important no és arribar, sinó allò que ens enduem pel camí, allò que aprenem, les vegades que caiem i ens tornem aixecar, les vegades que plorem, les vegades que estimem, les persones que trobem i ens acompanyen un tros del nostre trajecte o les pors a les quals ens enfrontem. Tot forma part de la nostra vida, del nostre viatge que ningú ha dit que fos senzill de realitzar. El nostre dia a dia, la rutina pesada, crec que tot pot tornar-se part d’una emocionant aventura si sabem que extreure positivament de cada moment. ( Carpe Diem no?) Som els capitans de la nostra vida, la qual em de dirigir a través de mars i de tempestes per tal d’arribar cap a Ítaca.

Vale!

Yasmin ha dit...

Hola!

A mi m'hagués encantat ser Ulisses, encara que hauria d'haver superat molts obstacles, penso que a tots ens hauria servit molt l'experiència, per fer-nos més forts davant els petits obstacles de la vida.

Jo crec que tots tenim una part femenina i una altra masculina, encara que demostrem molt més la que creiem que tenim més.

Adéu!

Helena ha dit...

Hi tant! Jo també crec que tenim una part femenina i una de masculina. No per ser noia mostraràs més la femenina, igual que, no per ser noi mostraràs més la part masculina. Es poden mostrar les dues, es veritat, però també crec que sempre en mostrem més una que l'altre.

Paula ha dit...

Jo crec que tots tenim una part masculina i una femenina. Com els altres ja han dit mostrem més una que l'altra però tenim les dues parts. Per això no som tan diferents.
Igual que hi ha gent que tot i tenir cos de dona es comporta com un home i a la inversa.

Vale!