15 de febrer de 2010

Un pou sense fons

La dimensió cultural dels mites és inesgotable si considerem per un moment l´ús que en el llenguatge quotidià fem d´una multitud d´imatges, metàfores i expressions que hem pres directament del corpus de la mitologia clàssica. D´algunes en coneixem el sentit i el seu origen, però d´altres en desconeixem la seva procedència. Avui esbrinarem d´on ve l´expressió un pou sense fons per referir-nos al sentiment de neguit que ens provoca quelcom que no té aturador i que no s´acaba mai, especialment aplicat avui dia a qüestions relacionades amb una quantitat de diners invertits sense que hi veiem un benefici.
Parlarem, doncs, del mite de les Danaides de la mà de l´eminent llatinista francès Pierre Grimal i del seu extraordinari Diccionari de mitologia grega i romana (Edicions de 1984).

Les Danaides són les cinquanta filles del rei Dànau, que el van acompanyar en la seva fugida d´ Egipte per por de les represàlies dels cinquanta fills del seu germà Egipte, amb qui s´havia barallat. Un cop establert a Argos, va veure com li venien els seus cinquanta nebots per demanar-li que oblidés la seva disputa amb Egipte i van anunciar-li el seu propòsit de casar-se amb les seves filles. Dànau va consentir-ho, tot i no creure en aquesta reconciliació. Les noces es van celebrar de la manera següent: Hipermnestra, la primogènita, es va casar amb Linceu, i Gorgòfone ho va fer amb Proteu. Totes les altres parelles van ser sortejades o establertes sobre la base de la semblança dels noms.
Per solemnitzar els casaments, Dànau va celebrar un gran banquet, lliurant una daga a cadascuna de les seves filles i fent-les prometre que donarien mort al seu marit durant la nit. Totes van complir la seva promesa, excepte Hipermnestra, que va perdonar la vida a Linceu perquè aquest l'havia respectada. Dànau la va fer empresonar. Les homicides van tallar el cap de les seves víctimes i van retre honors fúnebres als cossos davant d´Argos, mentre n´enterraven els caps a Lerna. Per ordre de Zeus, van ser purificades del seu assassinat per Hermes i Atena.
Posteriorment, Dànau va confirmar la unió d´Hipermnestra i Linceu i va intentar casar les seves filles, però s´hi presentaven pocs pretendents. Va decidir, llavors, celebrar uns jocs fixant com a premis les seves pròpies filles. Gràcies a aquesta estratègia, les filles de Dànau es van casar amb joves del país, amb els quals van engendrar la raça mítica dels dànaus (que en la tradició homèrica és sinònim de grecs). Més tard van ser mortes, així com el seu pare, per Linceu, que va venjar l´assassinat els seus germans. Als inferns, el seu càstig va consistir a omplir d´aigua eternament una pou sense fons.


Si voleu saber la relació entre la història i el càstig sofert per les Danaides haureu de buscar informació sobre el nom d´una d´elles, Amimone. Algú ens ho explica? És aquest un mite de hibris? Per què? En sabeu algun altre on el personatge o personatges protagonistes purguin eternament als inferns la seva culpa? Coneixeu alguna expressió col·loquial relacionada amb la mitologia?

Jordi Sedeño
1r Batxillerat

12 comentaris:

Maria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Maria ha dit...

Hola!!!!
He buscat la història de Amemone us la deixo a continuació:

Segons la mitologia grega, Amimone va ser una de les Danaides,filla de Dànau i esposa d'Encèlad, fill d'Egipte.
Un dia Dànau va enviar a la seva filla Aminone a buscar aigua, degut a que hi havia sequera per l'enuig de Posidó. Amimone com que estava molt cansada de tant caminar es va adormir al camp. Però mentre dormia un sàtir va intentar posseir-la amb violència, i la noia va demanar ajuda a Posidó. Aquest a l'instant va acudir a salvar-la donant un cop de trident al sàtir. però amb aquest cop també va donar a una roca, de la qual va començar a brollar una triple font. Aleshores Amimone, agraïda, es va entregar a Posidó, amb el qual va tenir un fill, Naupli. Una altra versió diu que Posidó, després de salvar a Amimone, com que s'havia enamorat d'ella, li va revelar la situació de la font de Lerna.

Fins demà!

Nuria ha dit...

Hola nois i noies !

Doncs em sembla un mite impressionant,sobretot el final que l'envien als inferns, bueno de fet era el seu càstig que va consistir en omplir d´aigua eternament un pou sense fons,definitivament sense paraules em quedo.
Molt bona entrada Jordi :)!



Saludos.

Clara ha dit...

Hola! Em passava per aquí repasant per l'exàmen de demà i m'he llegit aquesta entrada, que m'ha semblat curiosa i molt interessant!
De moment no tinc temps per comentar gaire més, però per dimecres (dies Mercuris) intentaré buscar-ne informació i posar-la, que ara no puc! Jajaja!

Valete!!

Clara

anna-rn ha dit...

Jordi una entrada molt guay;) A més no coneixia la existència d'aquest mite i poc a poc entre el blog, les classes i el treball (i més endavant amb les exposicions) hauré enriquit molt la meva cultura mitològica!

En la mitologia grega, Hades (grec Αδης o Αἵδης) (invisible) era el nom del món dels morts i a la vegada el del déu d'aquest món subterrani (corresponent al déu romà Dis Pater o Orcus, i al déu etrusc Aita). Haidou era el genitiu de la paraula, i significava "la casa d'Hades"; el seu nominatiu Haides, era originalment la designació de l'estança de la mort. (un mot hebreu: She'Ol, per l'estança de la mort significava literalment invisible.)
El món d'ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius. Per vigilar-les disposa d'un gran nombre de criatures i genis que treballen per a ell, com el barquer Caront i el gos Cèrber.

Anna Ruíz de la Fuente Núñez

Júlia Vallespir ha dit...

Hola!! Felicitats Jordi per l'entrada!!!

Jo opino que si, que aquests mite se'l pdria considerar de hybris ja que el rei Dànau no va voler fer les paus amb el seu germà, i va obligar a les sevs filles a assassinar els seus marits, alhora els seus nebots, quan ells el que volien era acabar definitivament amb el conflicte entre germans. Es veu que Dànau fugia dels seus nebots, que ja en el passat li havien reclamat la ma de les seves filles però ell s'hi havia negat a causa d'una profecia que havia sentit que deia que un net seu el mataria.


Vale!!!!

Clara ha dit...

Hola! Tal com vaig dir, avui dies Mercuris em paso a comentar! =)

He trobat alguns pobres homes que també van sofrir durs i eterns càstigs als inferns grecs:
Per exemple Sísif, que era un lladre i un assassí, va ser condemnat a empènyer eternament una roca costa amunt només per a veure-la caure pel seu propi pes.

També allà es trobava Ixió, el primer humà que va vessar sang d'un parent. Va fer que el seu sogre caigués a un pou ple de carbons en flames per a evitar pagar-li els regals de noces. El seu just càstig va ser passar l'eternitat girant en una roda en flames.

Tàntal, que gaudia de la confiança dels déus conversant i sopant amb ells, va compartir el menjar i els secrets dels déus amb els seus amics. El seu just càstig va ser ser submergit fins al coll en aigua freda, que desapareixia cada vegada que intentava satisfer la seva sed, amb suculents raïms sobre el líquid que s'escolaven fora del seu abast quan intentava agafar-les.

Pobres homes, quin patiment!

Valete!

Clara

victor ha dit...

Hola a tothom!
A la pregunta que si és un mite amb hibris jo crec que si, ademés els déus quan acostumen a posar aquests càstigs interminables on mai veus la llum per sortir-ne acostumen a ser per un comportament de ''hibris''.
Però si he de ser franc, l'expressió d'origen grec que m'agrada més és la que el Jordi ens va dir l'any passat : ''Pasar Olimpicament'', va ser molt curiós quan ens ho vas explicar.

Adeu!

oriol ha dit...

Hola!

Com que no se m'ha acudit cap personatge que purugessin eternament a l'infern, he buscat informació sobre el déu que governa als inferns, Hades. Us n'he fet un petit resum.

Era fill de Cronos i Rea, i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. A l'igual que els seus germans va ser devorat pel seu pare just després d'haver nascut, però va ser alliberat per Zeus. Durant la guerra contra els titans, Hades va lluitar junt als seus germans i els cíclops el van armar amb un casc fet per Hefest que el feia invisible quan se’l posava (aquest casc seria usat també per Perseu). En acabar la guerra, els tres germans es van repartir la sobirania del món en un sorteig i a Hades li va correspondre el govern del món subterrani.

El món d'ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius. Per vigilar-les disposa d'un gran nombre de criatures i genis que treballen per a ell, com el barquer Caront i el gos Cèrber. Resideix en un luxós palau junt amb la seva esposa i neboda Persèfone, a la qual va raptar, però també manté algunes poques relacions amb altres dones, com la nimfa Mente.

Oriol T.

esther ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
esther ha dit...

Hola!!

Doncs no hi ha gaire més a dir, només dir que em sembla sorprenent el mite.
Per cert, un cop més he comprovat que el llatí es present avui en dia, ja que dimarts vaig veure una notícia, on el títol incloïa el llatinisme "Post Mortem", un cop més la cultura clàssica tant a l'abast!!

Vale!!

Judith ha dit...

Respecte aquest mite jo vull fer una petita reflxió, és a dir, m'agradaria plantejar-vos el fet que un pare utilitzi als seus fills o fille per a solucionar els seus conflictes?
què en penseu sobre això?
Jo ho trobo intolerable, doncs moltes vegades es confon el fet de donar vida amb posseir aquesta vida!
Bé aquest és el meu tarannà, crec que molts cops es confon el terme estimar.