1 de febrer del 2010

De qui es tracta?

Avui amb els companys de Llatí de 4t hem comentat i parlat sobre aquest quadre d´un pintor espanyol molt conegut. Us animeu a esbrinar qui o què representa? Hi esteu tots convidats . I penso que podríem intercanviar comentaris amb els companys de l´IES Cristòfol Ferrer de Premià. Així tots en sortim guanyant. Ells també han de comentar una obra d´art setmanalment. Què et sembla, Margalida?

28 comentaris:

Ferran ha dit...

Molt bonic el cuadre!
Comenteu el nom del cuadre com a mínim! Així podrem buscar informació!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Ai, Ferran, Ferran! cuida l´ortografia (i això va adreçat a tots i a totes -OMNIBUS!-) Esperem una mica a veure si algun company ens dóna el títol, d´acord? L´any passat el vam estudiar també a 4t.

Clàudia ha dit...

Sòn las Parques de Goya.
El cuadre és de la mateixa época que el de saturn devorant el seu fill

El Fil de les Clàssiques ha dit...

Em sembla fantàstic, Jordi!Ara posaré l'enllaç al fòrum de notícies del Moodle Fil.

Tots els dilluns publiquem a El Fil de les Clàssiques una obra relacionada amb una metamorfosi d'Ovidi ja que els alumnes es llegeixen Narracions de mites clàssics (ed.Teide)a casa i a partir de la imatge han d'endevinar el mite, l'autor... i fer-ne una recreació literària. Ja en portem tres!

Els alumnes de llatí de batxillerat també podeu participar tots els dimecres en l'endevinalla en llatí. Aleshores no publicaré els comentaris fins que m'ho diguis, Jordi. En cas contrari, no té gràcia!

Els Google Maps també són col·laboratius i oberts a la participació.

Us hi esperem! Naveguem junts?

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Em sembla una molt bona idea, Margalida. A veure si s´animen i passet a passet ens anem apropant. M´has d´explicar com fer un Google Maps col·laboratiu. és una assignatura pendent.

Gràcies

lorena ha dit...

Aquest quadre el va pintar Goya que forma part de les pintures negres. Són Les Parques, encarregades de decidir el nostre destí. És un quadre molt interessant i us animeu a que busqueu més informació.

Esther Soria ha dit...

Hola!!

Doncs com molt bé han dit el quadre és de Goya, i simbolitza les Parques, les quals segons la mitologia romana, foren antigues divinitats itàliques protectores de la gestació i del naixement. Foren assimilades a les Moires gregues i n'assumiren la personalitat i les funcions. Les Parques controlaven els esdeveniments de la vida tant de mortals com d'immortals, des del naixement a la mort.
Els noms de les Parques són:

-Nona (grec equivalent Clotó, Clotho), que feia girar el fil de la vida.
-Decima (grec equivalent Laquesis, Lachesis) mesurava la vida amb una roda.
-Morta (grec equivalent Atropos), posava fi a la vida i escollien la manera de morir de cada persona.

Vale!!

Unknown ha dit...

Entre l'esther i la clàudia ja ho han dit tot sobre aquestes divinitats jo només diré que les podem trobar a pel·lícules com Hércules, tot i que no són ben bé aquestes doncs són una barreja entre estes i unes altres.

ningú tenia el poder de canviar la decisió d'elles, ni Zeus.. només podia ajornar el temps però mai no canvia i/o alliberar a aquella persona de la decisió de les moires.

Ferran ha dit...

Ja s'ha dit tot! Gràcies familia!

Mari ha dit...

Hola a tothom!

L'any passat vam estudiar aquest quadre i personalment em va agradar molt. Es titula Les Parques i és un quadre de Goya.

Segons la mitologia romana, les Parques van ser antigues divinitats protectores de la gestació i del naixement. Les Parques controlaven els esdeveniments de la vida tant de mortals com d'immortals, des del naixement a la mort. Fins i tots els deus estaven subjectes a les Parques.
Els noms de les Parques eren:
- Nona (grec equivalent Clotó, Clotho), feia girar el fil de la vida.
- Decima (grec equivalent Laquesis, Lachesis) mesurava la vida amb una roda.
- Morta (grec equivalent Atropos), posava fi a la vida i escollien la manera de morir de cada persona.


Espero que visiteu aquesta entrada i que busqueu una mica d'informació, perquè és un quadre molt interessant.

Vale!

Anna Ruiz ha dit...

Doncs aquesta obra formava part de la decoració dels murs de la casa, anomenada la “Quinta del Sordo”, que Francisco de Goya adquirí en 1819.
I és probable que aquesta obra ocupés la paret esquerra de la planta alta.

Anna Ruíz de la Fuente Núñez.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Doncs sí, Anna, i forma part d´una col·lecció de quadres de Goya que es coneixen amb el nom de "Pintures negres". Algú ens pot explicar per què?

Unknown ha dit...

Hola!

Doncs resulta que les pintures negres són un conjunt de pintures que es van trobar a les parets de la pròpia casa de Goya ( la quinta del sordo) que ell mateix havia pintat quan va decidir anar a viure sol ja que s'havia quedat sord i s'havia tornat més desconfiat. Les pintures tenen colors foscos ja que reflecteixen l'estat d'ànim i les sensacions de l'autor en aquella època.

Quan va vendre la casa el comprador les va trobar i acte seguit va trucar al museu del prado per que fossin catalogades. On els hi van posar nom ja que al ser pintures que Goya havia fet sense l'objectiu de ser exposades, sino com a decoració per la seva casa, no els hi havia posat un nom.
Van ser arrancades de la paret i posades sobre teles, per això es veuen borroses.

ex: el aquelarre, saturn devorant al seu fill, la Leocadia, duelo a garrotazos, el perro...

Anna!

Júlia Vallespir ha dit...

Hola!!

Les Parques, o també dites Moires en la mitologia grega, eren les deeses més ancianes de l’Olimp, no tenien tan de poder com el propi Zeus però eren molt respectades i temudes ja que eren les encarregades de decidir quan una persona havia d’iniciar el seu viatge cap a l’inframón i amb quines circumstàncies. Elles representaven el passat, el present i el futur, i els coneixien perfectament però aquests mai es revelaven a ningú

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Afegiría informació, però crec que ja s'ha dit tot. A mi personalment, em va agrada molt aquest quadre, no en tenia ni idea d'aquest mite, i em va agradar apendre-ho.

Clara ha dit...

Hola!
S'ha de dir que les Moires realment eren poderoses, ja que ni Zeus podia evitar una mort que elles decidien, en tot cas arribava just a l'abast de retrasar-la.

Com que ja s'ha dit tot, només volia fer notar una cosa:
Us heu adonat que el que manegen aquestes dones és, ni més ni menys que un fil, el fil de la vida? Ho dic perquè a classe n'hem parlat molt de fils i sembla que per als grecs i romans tenia una forta presència aquest concepte del fil a seguir. Sense anar més lluny es pot parlar del fil d'Ariadna, el més conegut.

En fi, era una observació!

Valete!

Clara

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Doncs sí, Clara, la presència del fil a la nostra cultura és important. Més val no perdre´l, no us sembla?! Crec que en aquest sentit estem una feina fantàstica de preservació i transmissió d´unes cultures que són les nostres. I les hem d´estimar. Els hi devem això i molt més.

Valete

albert muñoz ha dit...

Hola


Sí aquest quadre el vam explicar a 4rt i em va semblar un quadre impresionant i es un mite precios


Vale

Jordi Sedeño ha dit...

hola!

Com que ja està tot explicat, diré quines impresions em dóna el quadre. Per mi es un quadre molt fosc, perquè així doni por, fa com una mica d'engunia, perquè Saturn s'està menjant el seu fill. Crec que Goya va fer d'aquesta manera el quadre, perquè la gent s'impresiones molt i així, que el podéssin comentar, i ho ha aconseguit.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Jordi, et deus referir al quadre de Goya "Saturn devorant el seu fill" que també hem comentat a classe. Has tingut un "lapsus". Què significa aquest llatinisme?

Jordi Sedeño ha dit...

Doncs si Jordi, he tingut un lapsus, hi he buscat d'on ve lapsus:

lapsus vol dir relliscada, que fa referència a un error o equivocació involuntaria, en aquest sentit es sol dir com "acte fallit".

he trobat el tipus de lapsus:

- lapsus calami: que vol dir rellisca de la pñluma d'escriure.
- lapsus linguae: que es la relliscada de la llengua, que es quan una persona s'equivoca alhora de parlar.
- lapsus memoriae: es la relliscada de la memòria, que es quan una persona no s'enrrecorda d'alguna cosa.

laa.neuus ha dit...

Hola!

No sabia que ho aguessin tipus de lapsus, el lapsus calami no l'havia sentit mai. El de la memòria és el més comú eh?

Adéu

Guillem Fargas ha dit...

Hola a tothom!

Jo voldria comentar quina parca és quina en aquest quadre. La del mig (la que porta una lupa)és Làquesis. Clotos és la de l'esquerra (la que porta el fus), i la tercera, Atropos és la de la dreta (la de les tisores), no se li veu la cara perquè simbolitza la mort, i algú sap quin rostre té la mort? Almenys jo no.

Vale

El vaixell d'Odisseu ha dit...

I esperem no saber-ho fins d´aquí a molts anys, Guillem, tot i que és per això que hem de valorar tant el regal que suposa tenir els fils de la nostra vida en constant moviment. Aprofito el teu comentari per deixar-vos un poema que des que el vaig llegir per primer cop em va impressionar i no deixarà mai de fer-ho especialment els últims sis versos). Relacionat amb tot el que parlem, "La inmortalidad", del poeta granadí Luis García Montero:

LA INMORTALIDAD

Nunca he tenido dioses
y tampoco sentí la despiadada
voluntad de los héroes.
Durante mucho tiempo estuvo libre
la silla de mi juez
y no esperé juicio
en el que rendir cuentas de mis días.

Decidido a vivir, busqué la sombra
capaz de recogerme los veranos
y la hoguera dispuesta
a llevarse el invierno por delante.
Pasé noches de guardia y de silencio,
no tuve prisa,
dejé cruzar la rueda de los años.
Estaba convencido
de que existir no tiene trascendencia
porque la luz es siempre fugitiva
sobre la oscuridad
un resplandor en medio del vacío.

Y de pronto en el bosque se encendieron los árboles
de las miradas insistentes,
el mar tuvo labios de arena
igual que las palabras dichas en un rincón,
el viento abrió sus manos
y los hoteles sus habitaciones.

Parecía la tierra más desnuda
porque la noche fue
como el vacío
un resplandor oscuro en medio de la luz.

Entonces comprendí que la inmortalidad
puede cobrarse por adelantado.
Una inmortalidad que no reside
en plazas con estatua
en nubes religiosas
o en la plastificada vanidad literaria,
llena de halagos homicidas
y murmullos de cóctel.

Es otra mi razón. Que no me lea
quien no haya nunca visto conmoverse la tierra
en medio de un abrazo.
La copa de cristal
que pusiste al revés sobre la mesa
guarda un tiempo de oro detenido.

Me basta con la vida para justificarme.
Y cuando me convoquen a declarar mis actos
aunque sólo me escuche una silla vacía
será firme mi voz.

No por lo que la muerte me prometa
sino por todo aquello que no podrá quitarme.

Lah''heLena ha dit...

Hola,,
la pregunta de Què et sembla, Margalida m' ha estat impossible de trobar. Ja que quan he posat aquest nóm al navegador tot el que m' ha sortit, ha estat una cançó catalana de Joan Isac :S.

adéu,,
Helena

El vaixell d'Odisseu ha dit...

"Què et sembla, Margalida?" no és una pregunta sinó una invitació a la meva companya Margalida Capellà de l´IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar per col·laborar plegats amb els nostres blocs respectius. Helena, ets singular, sens dubte!

El Fil de les Clàssiques ha dit...

Jordi, l'embolic és boníssim! Sort que no em vas dir en un primer moment pel cognom perquè encara l'Helena m'hagués trobat a Internet!

Aprofito l'avinentesa per comentar-te que no sé què ha passat amb els comentaris que els meus alumnes de llatí de quart van deixar aquí. Continuem, Jordi, col·laborant i treballant plegats, i tant! Ja saps que sóc partidària de la pràctica compartida!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Sí, sí, aquesta joventut no sé pas jo...
Doncs em sap greu això dels comentaris. A veure si finalment ho aconseguim. Prorsum!