20 de gener de 2010

Cant de sirenes

La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l´ampolla que sura a mar obert arriba tard o d´hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d´acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n´és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l´inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’ alliberessin d’aquell lligam.

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el comprimís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l´altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.

Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d´una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s´escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cants de sirena...



i aquesta d´Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!

17 comentaris:

esther ha dit...

Hola!!

L'entrada m'ha semblat preciosa, tant les cançons, com la comparació dels cants de sirena a l'actualitat, i estic d'acord que hem de fer com el nostre estimat capità Odisseu, viure enfronat-nos al que se'ns presenta, no d'esquena al món.
He buscat una mica d'informació sobre les sirenes, i he vist que tot i que les sirenes que avui en dia ens venen a la ment son éssers meitat peix meitat adolescents, aquestes no són exactament les sirenes de l’antiguitat clàssica, sinó que als orígens del mite aquestes es presenten en trios de nimfes.

Vale!!

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!!
Les sirenes que van intentar seduir al nostre estimat Ulisses com ja dieu no són els éssers fantàstics meitat persona meitat peix, sinó que són criatures amb rostre i cos de dona amb ales d’ocell. L’entrada està molt ben pensada ja que el seu temptador cant encara es present avui en dia i moltes vegades no som prou fors per no deixar-nos endur per ell.
Espero però, que el nostre vaixell pugui superar amb èxit aquests obstacles que se li van creuant en el camí.

Vale!!!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

I quins són els cants de sirena que al teu parer ens envolten avui, Júlia (et ceteri/-ae)?

Jordi Sedeño ha dit...

hola!

l'entrada es molt bona. Va ser increïble que Ulisses pogués suportar aquells preciosos cants. les cançons molt ben escollides i són precioses.
he trobat una altra llegenda sobre sirenes. es la de Jàson i els Argonautes, explica que els mariners encantats per la veu de les sirenes es van salvar del desastre gràcies a l'habilitat d'Orfeu, que va aconseguir amb el seu cant tapar la música d'aquelles i distreure els Argonautes, que s'haguessin encallat d'una altra manera en els sirenum scopuli on aquestes habitaven. Derrotades per la superior habilitat d'Orfeu, les sirenes es van transformar en pedra, o en altres versions es van llançar al mar per morir.

anna-rn ha dit...

Doncs un entrada increíble, és molt bonica i a més estic molt d'acord amb els cants de srnes als que ens em d'enfrotar però segur que des del nostre vaixll els superarem tots junts.
Un autor català, Josep Maria Muñoz Puol, va escriure un llibre anomenat: el cant de les sirenes que tracta sobre la posguerra i "els cants de sirenes" que van haver de superar.

Anna Ruíz de la Fuente Núñez

nmastobia ha dit...

Cants de sirena (o de "sirenu") són totes aquelles paraules dolces que sabem que no hem d'escoltar, totes aquelles promeses sense fonament, totes les coses que sabem que no hem de fer, però que ens sedueixen, que ens fan pensar que el fi justifica els mitjans ...
Felicitats pel blog, Jordi. Un petó,

Natàlia.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Natàlia. I benvinguda al vaixell. Espero que ens acompanyis durant tot el temps que duri la nostra singladura.
Un petó

oriol ha dit...

Hola!

He buscat més informació sobres les sirenes, bsuscant per interenet he descobert que les sirenes en la mitologia grega,eren nàiades(ninfes marines), meitat dones meitat aus, no molt diferents a les harpies.Més tard, a partir de l'edat mitjana va ser quan es van considerar que tenien la cua de peix i cos de dona.

Vivien a la illa Antemessa (florida) on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Segons moltes versions,les sirens, intentaven fer naufragar els mariners o fer que perdessin el seu rumb. Una altra versió diu que si uns mariners aconseguien passar per davant de les sirenes saltarien al mar per morir ofegats.

Oriol T.

Judith ha dit...

Una entrada molt interessant... és cert que Ulisses va superar el cant de les sirenes essent lligat ben fort, això ho podem interpretar com que ell confiava en el que creia i estava disposat a veure la veritat... però tot i essent fidel a si mateix si va aguantar el cant va ser perquè estava lligat a la força ja que en aquells moments ell volia desfer-se dels lligams..
no és que vulgui menysprear l'odissea d'ulisses però si a tot ens lligant fortament podem passar per davant de moltes coses que per moltes ganes que tinguem d'anar el lligam serà massa fort per desfer-lo .... és a dir que em de ser fidels a quelcom perquè volem no a la força i/o necessitat.

com he dit , no és que vulgui menysprear l'odissea d'ulisses però prefereixo abans a hèctor que a Aquil.les....

salut!

Clara ha dit...

Estic d'acord amb tu Judit, però mirat amb un sentit metafòric, ens podriem imaginar que aquest pal, el que reté a Ulisses, és la consciència, la fidelitat als ideals pròpis i a allò què sabem que volem, un lloc on aferrar-nos amb força semre que sentim a les sirenes convidar-nos a deixar la ruta que hem anat seguint per ofegar-nos... tot això en un sentit molt romàntic i metafòric, és clar! Jajaja!!

En quan als cants de sirenes, són tants i tan subtils a vegades! Un simple caprici que a vegades ens pot semblar inofensiu, una proposta atractiva però poc adequada o segura, un somriure que ens convida a confiar tot i que en el fons intuïm el perill darrere seu, perill que ignorem només per l'atractivitat de la màscara simpàtica... Són molts els enganys en que caiem, però bé, si no hi caiem, no sabem que hi són, així que de tant en tant va bé caure en la música de les sirenes, per recordar-nos què és el que no hem de fer i el que sí... per donar-nos força per remprendre el camí amb més força...


En fi, afegint informació sobre les sirenes, alguns diuen que originariament eren les belles i joves servidores o companyes de Persèfone i que van ser castigades a la lletjor i a adquirir aquell aspecte per la mare d'aquesta quan la jove va ser segrestada per Hades i elles no hi van poder fer res. D'altres diuen que van ser elles mateixes les que van demanar ales als déus per poder sobrevolar els oceans en busca de Persèfone.

Una història curiosa!!

Ha estat una entrada molt interessant! Naveguem amb força i no encallem per les sirenes, que som més forts que això!!

Valete!!

Clara

Maria ha dit...

Estic d'acord amb la Clara en que de vegades hem de caure en la temptació dels cants de les sirenes per aprendre dels nostres errors i així fer-nos més forts, i que cada vegada ens sigui més fàcil superar els cants tant bells d'aquests éssers tant meravellosos, les sirenes.
Una entrada interesantíssima! Et fa pensar sobre el pal al qual ens aferrem per a resistir la música i si ens hi aferrem prou bé!
Valete!!!

Maria :D

Anna Romera ha dit...

Bon dia!

L'entrada és simplement genial i té moltíssima raó. La nostra vida està plena de cants de sirenes i si hi parem l'oïda i no ens adonem del que realment importa ens estarem perdent cosses vertaderament fantàstiques.

Compte amb el cant de sirenes!

Un petó.

Laia G. ha dit...

Hola a tots!

Ahir va caure a les meves mans un "Huipil", que és l'explicació de la vida d'una dona mexicana, brodada en una samarreta. Aquest escrit em va fer pensar en la injustícia, en la merginació, en la esclavitud, en la pobresa, etc, que hi ha en el món. Això ho puc comparar amb un cant d'una sirena cap el homes i quina actitud pren la humanitat alhora d'enfrontar aquests problemes que no els afecten a ells, com els mariners que acompanyen a Ulisses.

M'ha cridat l'atenció el vers que explica que té un àngel de la guarad i un dimoni que la tempta com fan els cants de les sirenes.

Ara us escric aquest "Huipil" perquè hi reflexioneu:

En este Huipil llevo grabado
todo lo que padecí y gocé
en los primeros 40 años de mi vida.
Estas 6 flores rojas son
los corazones de mis abuelas, de mi madre y de mis tres hermanas que ya murieron.
Estos muñequitos son mis hijos,
nueve que he tenido,
y se distinguen los
que no se lograron
porque llevan una planta de maiz,
es decir, que ya se fueron
a alimentar la tierra.
Y vea usted esta greca
para que se de cuenta
de lo difícil que ha sido mi vida
que hasta remolinos de llanto hay ahí.
Este es mi ángel de la guarda
y este otro el demonio que me tienta.
Los cocoles son mi marido
que como me abandonó
no más me la paso pensando en él.
Este es el árbol de la vida
y de la muerte,
y yo estoy en un centro
porque aquí ando cumpliendo
mi destino.
Ya voy a labrar otro huipil
con mas cosas que he vivido,
y cuando me muera
me vestiran con los dos,
uno encima de otro.
Cuando suba al cielo,
no más de verlos
ya sabrá Dios
de qué me ha de enjuiciar.


Laia G.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Caram, Laia, quin testimoni de patiment! Realment hi ha molta gent que ho passa malament, nosaltres som uns privilegiats -ho hem comentat més d´un cop a classe-i paga la pena que no girem l´esquena davant d´aquest sofriment, si menys no dedicar a aquestes persones un record o un comentari com el que tu ens fas arribar. Felicitats per ser sensible cap a aquestes persones, Laia.

Nuria ha dit...

HOLAAAA ;)
Doncs sí,es un mite per recordar sempre,quan el va explicar en Jordi a la classe,jo l'havia sentit per primer cop i em sembla impressionat com va ressistir als cants de sirenes,admirable!.
Aquest tipus de mites són els que t'enseyen a que s'ha d'oblidar a vegades les coses temptatives i continuar el teu objectiu.


Saludos.

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Quan he començat a llegir aquesta entrada, el Jordi m'ha dit que era una entrada molt bonica i que s'havia de llegir. Després d'haver-la llegit, li dono tota la raó, ja que auqest text et fa pensar (o almenys a mi m'ha anat molt bé per a reflexionar).

Paula ha dit...

Havia sentit o vist moltissimes vegades el mite d'Olisses i quan arribava a aquesta part mai m'havia plantejat el que significaven realment aquell cant de les sirenes. Aquesta entrada m'ha agradat molt i m'ha fet veure que en el fons moltes vegades caic en aquest cant, i que la gent que es resisteix a les seves veus són molt fortes. Tot hi així no em de deixar d'intentar a resistir-nos fins que al final deixem d'escoltar-les.