31 de desembre de 2009

ANFF vobis precor!

Benvolguts discipuli et discipulae, amici et amicae, familiares omnes, us desitjo en nom propi i del nostre estimat vaixell una bona sortida i entrada d´any. Que el déu Ianus ens sigui favorable i que mai, mai ens manqui la il·lusió per tirar endavant els projectes que donen sentit a les nostres vides. I que poguem seguir estimant les persones que ens són importants. Aquest és el meu desig, el meu propòsit, el meu particular xenium per a tots vosaltres. Quin és el vostre per a l´any que comença?
Una abraçada i gràcies per ser-hi. Continuem la travessia...

ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM!!!!

26 de desembre de 2009

Saturnalia ´09 (memorabile momentum)

El passat dilluns 21 de desembre els de 1r de batxillerat vàreu celebrar les festes saturnalícies amb un tiberi propi dels antics romans i romanes. L´ordre es va capgirar i, per una estona, recordant el caòtic desordre del que tots provenim sou vosaltres qui vau organitzar la societat de l´aula. Riures, alegria i, sobretot, les ganes de compartir tots junts un moment entranyable van posar fi a un trimestre especial. Sense vosaltres, això no seria possible. Plurimas gratias vobis ago.
I per gaudir d´uns instants que cal guardar en la memòria col·lectiva i particular de cadascú de nosaltres, us deixo un recull de fotografies per emmarcar.


24 de desembre de 2009

Adeste fideles, veus prodigioses

Dilluns passat, en plenes Saturnalia, vam dedicar uns moments de la classe a cantar una de les nadales més conegudes i entranyables d´aquestes festes, l´Adeste fideles. Els de 2n vau fer una versió solemne i amb un nivell de veus que molts voldrien i amb els de 4t vam aconseguir, malgrat alguna que altra reticència, cantar tots des de la primera a la darrera estrofa. Els de 1r no la vau cantar perquè la celebració gastronòmica de les saturnals no ens va donar treva. A la tornada prometo que farem realitat el vostre somni d´entonar omnes igitur aquest preciós himne que convida els fidels a adorar Jesús el Salvador acabat de néixer. I perquè aneu assajant, què millor que escoltar-la en les veus prodigioses de dos cantants extraordinaris, el tenor italià Andrea Bocelli i la cantant irlandesa Enya. La versió que vam cantar a classe és la mateixa que interpreta parcialment el tenor italià. La d´Enya canvia la lletra en algunes estrofes. Espero que les gaudiu i que us convidin, també a vosaltres, per uns instants a la reflexió.
Felicem nativitatem domini vobis exopto, dilectissimi discipuli et dilectissimae discipulae!

Adeste fideles, laeti triumphantes,
Venite, venite in Bethlem.
Natum videte, Regem Angelorum,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

In grege relicto humiles ad cunam,
vocati pastores approperant.
Et nos ovanti gradu festinemus,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

Aeterni Parentis splendorem aeternum,
velatum sub carne videbimus,
Deum infantem pannis involutum,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

Pro nobis egenum et foeno cubantem,
piis foreamus amplexibus.
Sic nos amantem quis non redamaret ?
Venite adoremus, venite adoremus,
Venite adoremus Dominum





20 de desembre de 2009

Laberints

Com a complement del que vam explicar a classe de Grec I sobre Creta i la llegenda del laberint us deixo aquest video que vol ser una síntesi de la seva simbologia i un interessant resum en imatges del mite del Minotaure. També he trobat aquesta preciosa cançó del grup Presuntos implicados que parla d´Ícar i de la seva tràgica història. Què n´opineu, de la lletra? Coneixeu altres referències artístiques de laberints (pel·lícules, poemes, quadres, música, etcetcetc) o de personatges relacionats amb aquesta fascinant llegenda? Recordeu que en Sebastià Giralt ens ofereix un fantàstic laberint dedicat al món clàssic i no precisament perquè ens perdem. Aprofiteu-lo!






Ícaro como un pequeño dios
desafiando al sol,
y ahora yo
que soy un joven gorrión
y quiero el nido abandonar.

Y aunque a veces me asuste volar,
lejos del cobijo de un hogar,
sé que habrá un viento cálido más
para dejarme llevar.

Ícaro, como un pequeño dios
desafiando a todo un sol,
y se marchó tan alto como un vendaval,
tan lejos como una canción.

Más envidioso el sol le abrazó
derritiendo en cera su valor
y aunque le fue advertida la lección
Ícaro se derrumbó, se derrumbó. Volaré bajito a ras del suelo,
como pluma el viento me llevará
sin perder de vista el horizonte,
como pluma el viento me llevará.

Y ahora yo que soy pequeño gorrión
y quiero el nido abandonar;
siento que no puedo estar ya más aquí,
llegó la hora de partir.

Más aunque al este no nazca el sol,
y las aves de invierno no emigren al sur,
sé que habrá un viento cálido más
para dejarme llevar, dejarme llevar

17 de desembre de 2009

Avui comencen les Saturnals!

Un any més, avui comencen les Saturnals!

"Moltes festes que celebrem actualment tenen els seus orígens en festes de l´època clàssica. Algunes han conservat el seu tarannà pagà, com ara el carnestoltes. Però també podem veure com d´altres, que ara tenen un caràcter religiós, coincideixen curiosament amb les dates en què el poble romà celebrava les seves festes. El mes de desembre és ple de dates especials per a nosaltres. També a Roma era un mes ple de festes. Entre els dies 17 i 23 de desembre tenien lloc a Roma unes festes anomenades Saturnalia. Les Saturnals estaven consagrades al déu Saturn, déu que, segons la tradició, va ensenyar els secrets del conreu de la terra als habitants del Laci, regió en què es va fundar Roma. El temps en què va regnar Saturn com a déu d´aquesta terra va ser anomenat edad d´or, ja que tot era plaer i no calien jutges ni lleis, perquè ningú no cometia crims. Tot era felicitat. Aquesta festa coincideix amb el solstici d´hivern, és a dir, quan el Sol inicia l´ascensió que culmina amb el zènit de l´estiu. És el temps en què la llum comença a créixer, fins al 24 de juny o solstici d´estiu, en què comença a decréixer. Les saturnals eren unes festes molt alegres, i tot hi era permès. Tenien un carácter frenètic i l´ordre de les coses s´alterava . Fou celebrada antigament per les poblacions rústiques i mentre durava no es podien fer negocis, les corts de justícia estaven tancades, les escoles tenien vacances, i començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat. Els més humils podien assumir càrrecs públics i prenien el lloc dels seus amos sense rebre cap càstig per aquest canvi. Es podien fer tota mena de bromes. Fins i tot els esclaus gaudien d'algunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos. Amb el temps es va estendre a la ciutat, que esdevenia una disbauxa, i va convertir-se en una festa molt popular. Els edils organitzaven distraccions. Les celebracions tenien certes similituds amb el modern carnaval (per exemple l'elecció d'un rei) i amb el Nadal."

De Tradició clàssica 1 (Castellnou Edicions)

Sabeu quina festa celebrem durant el mes de desembre en què les bromes són permeses? Com es felicitaven els antics romans l´arribada de l´any nou? Quina mena de regals s´intercanviaven?
Que gaudiu de les festes saturnals, discipuli et discipulae! (i d´aquest curiós himne visual relacionat amb alguns aspectes de la festa)

13 de desembre de 2009

El vaixell, amb la Marató



"Conta la llegenda que Fidípides, un soldat atenès, fou manat per Milcíades a recórrer els 42 quilòmetres que separaven Marató d'Atenes per anunciar la victòria grega sobre els perses. Després d'anunciar-la amb la frase "Alegreu-vos, atenesos, hem vençut!", s'enfonsà per l'esforç i morí, donant així la base a la marató moderna."

"Avui celebrem una nova Marató de TV3, un projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva.
Però La Marató de TV3 va més enllà de l'obtenció de fons. Té una important tasca de sensibilització de la població catalana respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les. Per a La Marató és tan important la recaptació de diners com la divulgació científica, la conscienciació i l'educació de la societat en la cultura científica." (web TV3.cat)

Hem començat aquesta entrada (i dic "hem" perquè parlo en nom de tots els tripulants) fent referència a l´immens esforç d´un sol home. Recórrer 42 quilòmetres per anunciar una victòria en un temps admirable només ho fa possible la fe i la responsabilitat de sentir-se part d´una societat orgullosa del què és capaç de fer. La mort d´un corredor solitari ens ha de servir d´exemple de com podem transformar el futur. Fidípides és ja un símbol de coratje i de solidaritat compartida. Quan a l´àgora d´Atenes els polítics i conciutadans van sentir les seves paraules, escoltaven també els crits d´alegria i els silencis de tants soldats que havien vençut al camp de batalla en defensa d´un interès comú. Nosaltres, amb el nostre exemple particular i anònim, podem també prendre consciència del meravellós èxit que suposa sempre aplegar esforços per aconseguir un objectiu compartit. Fem-ho possible.
I ja que parlem de Marató, m´agradaria que busquéssiu informació sobre el context històric d´aquesta èpica batalla i esbrineu per què va ser tan important per a la història de Grècia. A veure si us ajuda aquest video que il·lustra molt bé la trascendència que va tenir.

12 de desembre de 2009

L´últim dia de Pompeia

Pompeia és d’aquells llocs que un no acaba d´imaginar-se del tot fins que té la sort de poder-la visitar i descobrir-la de prop, perquè per més que es llegeixi sobre ella cap text no es pot comparar amb ser allà i contemplar-la amb el Vesuvi al fons. Jo vaig tenir la fortuna de trepitjar-la l´estiu de 2008. Si alguna vegada teniu l´oportunitat d´anar-hi no us ho penseu dos cops!

Pompeia és una ciutat romana situada al sud d´Itàlia, concretament a la regió de la Campània, a l´ombra del volcà Vesuvi. És un dels indrets arqueològics més ben conservades del món romà perquè fa 2.000 anys va quedar totalment sepultada sota les cendres de la furiosa muntanya de foc. Malgrat ser terra de terratrèmols, sabem que aquest volcà portava molt de temps inactiu i que, per tant, ningú no creia que fos perillós per als habitants de Pompeia. De fet, els pompeians consideraven el Vesuvi un regal dels déus i, agraïts, veneraven i gaudien de la fecunditat de la seva terra. Però un calorós dia d´agost, el 24 de l´any 79, la boca del colossal ciclop va començar a treure fum i encara que alguns ho van advertir estranyats, gairebé tothom va continuar amb el plàcid ritme a la opulenta i comercial ciutat romana sense ser-ne conscients de la tragèdia que inexorablement s´apropava. Hores després, quan la pedra tosca va començar a ploure del cel, la població, sorpresa i alarmada, va intentar fugir de Pompeia, que s´havia convertit ja en una trampa mortal.
Des del mar, un famós general i home de ciència, Plini el Vell, que en aquells moments es trobava a Misè, una ciutat molt propera a Pompeia, va veure la columna de fum i va decidir anar-hi amb part de l´estol que comandava per poder observar de prop aquell extraordinari fenòmen i intentar ajudar un amic seu que li havia fet arribar un missatge d´auxili.
Però mentre ell observava la negra columna de fum i foc, a la ciutat les cases començaven a caure perquè no resistien el pes del material que el Vesuvi expulsava cada cop amb més violència. Molta gent va quedar atrapada a les seves cases, tothom intentava desesperadament salvar-se arribant a la platja i fins i tot alguns rics llibertaven els seus esclaus perquè aquests poguessin escapar.
Quan els vaixells van arribar a Pompeia el núvol de fum i gasos era tan dens que no permetia arribar al port. Per fer-ho possible, Plini va haver d´acostar-s´hi en petits vaixells des de la ciutat més propera.
Molts pompeians, també Plini a la platja, van morir a causa de la inhalació de gasos tòxics que deixaven els pulmons sense aire i el volcà va estar durant més d’ un mes desprenent lava, cendres, fum i pedra tosca. La vida a Pompeia s´havia extingit sobtada i dramàticament...
Us deixo amb dos videos: el primer és un petit fragment del documental Pompeia: l´últim dia (2003), produït per la BBC. El segon, un De vacances de TV3. Espero que us hagi agradat l´entrada i si algun dia hi aneu, recordeu-la.

P.S.: Afegeixo a l´entrada de l´Anna un interessantíssim article sobre Pompeia del periodista Jacinto Antón publicat pel diari EL PAÍS avui fa exactament 5 anys.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez
1r Batxillerat

11 de desembre de 2009

Publicitat i món clàssic II

Remenant per la xarxa he descobert aquest video penjat al Vimeo. Es tracta d´un curt divertidíssim d´animació flash de Beatriz Iglesias inspirat en un episodi molt conegut que posà fi a un conflicte bèl·lic que tots reconeixereu. Va merèixer el primer premi del concurs publicitari Notodofilmfest del 2006. Un nou exemple ben significatiu de la fructífera relació entre la publicitat i el món clàssic. De quin conflicte es tracta? Quin episodi recrea l´anunci? Quin missatge vol transmetre? Coneixeu cap altre model d´automòbil que porti un nom de clara referència clàssica? Algú s´animaria a fer un anunci d´inspiració clàssica? Deixeu volar la vostra creativitat!


7 de desembre de 2009

Aurea dicta en ppt

Ja vam anunciar fa unes entrades que amb els alumnes de 4t estàvem treballant uns quants llatinismes que ara veuen la llum al nostre bloc en format de Slideshares. A partir d´aquestes paraules i expressions d´or han cercat imatges suggerents relacionades amb el seu significat. A veure si els de batxillerat ens podeu explicar què volen dir i què us ha semblat la bona feina dels vostres companys. Aviat us tocarà a vosaltres!
Paula i Laura...
Mireia i Clàudia...

Et ceteris...

Guillem, Cesc i Martí, Xavi i Carlota, Giancarlo, Lorena i Eli, Marta, Agnès, Marc & Marc...

4 de desembre de 2009

L´entrevista del vaixell

Bon dia i bona hora! Som en Guillem, en Cesc i en Martí, els alumnes de 4rt de la ESO que ja fa cosa d´un mes vàrem publicar un petit curt vestits de romans. El recordeu? Bé doncs, hic et nunc, com a tripulants que som d´un vaixell, ens hem embarcat en una nova aventura. Com que als tres ens ha sortit la vena de periodistes i en Jordi ens va donar ja fa unes setmanes una bona idea, hem decidit crear una emissora realment especial, Ràdio Televisió Vaixell d’ Odisseu (RTVO). Desprès d´unes quantes reunions ens hem proposat editar periòdicament una entrevista feta a algun personatge tant fictici com real relacionat amb el món clàssic per tal de donar encara més vida al nostre bloc d´aula de l’Escola Vedruna-Gràcia, apartat de Clàssiques. Començem amb dos amics ben entranyables que fa poc van celebrar el seu 50è aniversari. Esperem que us agradi i fins a la pròxima!

Francesc Giró
Guillem Fargas
Martí Domínguez

4t ESO

3 de desembre de 2009

Hipàtia, no tan desconeguda

L’escola d’Atenes. Rafael Sanzio (1509-1510)

En una entrada anterior vam comentar l’estrena de la pel•lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar.
Després de l’estrena del film, la seva protagonista Hipàtia ha aixecat passions arreu del món. Durant el mes d’octubre, a Madrid, algunes llibreries van organitzar conferències sobre la jove filòsofa i centenars de persones s’hi van acostar.
Hipàtia, tot i que actualment ha reaparegut com una desconeguda, ha estat present en altres moments de la història en què els seus estudis i treballs van ser molt valorats.
En època del Renaixement italià, Rafel Sanzio va representar Hipàtia en la seva gran obra mestra L’escola d´Atenes. En aquest apareixen els grans filòsofs clàssics, les doctrines dels quals s’havien redescobert en aquesta època, després de quedar oblidades durant l’edat mitjana.
Tots els filòsofs que hi apareixen, estan representats per artistes del Renaixement i Hipàtia ho està per Francesco Maria della Rovere, un jove pintor de classe benestant.



Aquesta representació d’Hipàtia entre els més grans filòsofs ens dona coneixement de que tant la seva persona com la seva tasca científica eren reconegudes en aquella època.
Molts anys més tard, al 1853, es va publicar l’obra de Charles Kingsley Hypatia, new foes with an old face. Aquesta obra va tornar a despertar Hipàtia i va inspirar a un jove pintor prerafaelita anglès, Charles William Mitchell, contemporani a Charles Kingsley, per fer un retrat de la jove Hipàtia despullada a la biblioteca d’ Alexandria abans de morir.

Hypatia, Charles William Mitchell (1855)

Amb aquesta reaparició d’Hipàtia en la nostra societat s’han recuperat més d’una dotzena d’obres relacionades amb la filòsofa, entre elles l’obra de Kingsley, que l’editorial Edhasa ha reeditat durant el passat mes de novembre. La pintura de Charles William Mitchell ocupa la portada d’aquesta nova edició.
El títol del llibre Hypatia, new foes with an old face, fa referència a nous enemics amb cares conegudes. Què en penseu? Per què es relaciona el personatge d’ Hipàtia amb la imatge d’enemics amb cares conegudes? Per què creieu que no s’ha reconegut Hipàtia de la mateixa manera que si hagués estat un home? Quins interessos poden portar a amagar els seus estudis?

Anna Carbó
1r Batxillerat

30 de novembre de 2009

L´Atlàntida, mite o realitat?


Fa uns dies a classe comentàvem la geografia d´aquest petit però a la vegada gran país que és Grècia i va sorgir el tema de l’Atlàntida, el mític continent perdut que, segons se´ns relata, va ser engolit pel mar gairebé d’ un dia per l’altre. Per això m’agradaria aprofundir sobre aquest tema i parlar-vos d’ aquesta llegendària civilització.
Una de les possibles zones on podríem situar l’Atlàntida seria a l’arxipèlag de les Cíclades, situat al sud del Mar Egeu. Aquesta és una zona del continent que encara ara té una gran activitat sísmica i sembla ser que cap al 1650 aC va tenir lloc un gran cataclisme natural produït per un terratrèmol i un seguit d’ inundacions que van fer que la ciutat-illa quedés destruïda del tot sense deixar cap mena de rastre.
Des de fa segles s’ha buscat algun petit indici arqueològic que demostrés que l´Atlàntida realment havia existit, ja que simplement es podria tractar d´una de les moltes llegendes que componen l’extensa mitologia grega. Les úniques referències antigues que tenim d’aquesta civilització són les que va escriure Plató, gran filòsof grec que va viure entre el 427 aC i el 347 aC. En els seus diàlegs Timeu i Críties descriu la història que fins llavors s’havia transmès oralment generació rere generació. Segons Plató, Posidó tenia el seu imperi sobirà a l´illa de l´Atlàntida i afirma com un fet històric la seva existència i la situa geogràficament davant de les columnes d´Hèracles, és a dir, davant de l´estret de Gibraltar. Els atlants, segons la versió platònica, van intentar sotmetre Egipte i Grècia, però després de la victòria de la ciutat d´Atenes sobre aquests, l´illa va desaparèixer dins les aigües de l´oceà.
Segons el mite, l’ Atlàntida era una illa amb muntanyes al nord i grans planures al sud. Era un terra rica en primeres matèries i els seus habitants gaudien d’ un nivell tècnic i cultural molt elevat respecte a la resta de civilitzacions de l’època. Aquesta pròspera civilització, però, va ser castigada a causa de la seva supèrbia, ja que els atlants es van considerar superiors als propis déus olímpics i aquests els van enviar tot un seguit de tempestes i terratrèmols que, segons conta Plató, van engolir la ciutat durant un dia i una nit sencers. Diu el filòsof grec:

“Quan en el sorteig dels déus va tocar a Posidó l´illa de l´Atlàntida, la va poblar amb els seus descendents, nascuts d´una dona mortal en un lloc que descriuré a continuació. El centre de l´illa estava ocupat per una planície en direcció al mar, la qual, segons diuen, era la més bella i la més ferma de totes les planícies. Al bell mig d´aquesta planície hi havia una muntanya no gaire alta, que distava uns cinquanta estadis del mar [...] Posidó va aïllar aquesta muntanya enfonsant la terra i creant zones alternes de terra i d´aigua més grans i més petites. Hi havia en total dos anells de terra i tres de mar, disposats concèntricament, de manera que totes les parts dels anells es trobaven a la mateixa distància del centre de l´illa, perquè la muntanya fos inaccessible als homes.”

Plató, Críties, 113c-dQuè en penseu vosaltres, és l´Atlàntida un mite o va existir en realitat? Podríeu dir quin famós poeta català va prendre el nom d’ aquesta mítica ciutat com a títol d’una obra seva? Per què? Us deixo amb aquest interessant video del canal Història sobre els últims descobriments arqueològics relacionats amb la hipotètica localització del continent perdut.

Júlia Vallespir
1r Batxillerat

28 de novembre de 2009

De la Grècia clàssica als Pirineus

El proper dimecres, 2 de desembre, l´Associació de Veïns i Amics del Putxet ens ha convidat a una activitat cultural relacionada amb el món clàssic que pot ser molt interessant. A veure si us animeu i fem un grupet per anar´hi plegats. Obro la convocatòria també per a tots aquells que vulguin gaudir d´aquest passeig per terres greco-catalanes. A partir de dijous podem desar els nostres comentaris explicant què ens ha semblat.

De la Grècia clàssica als Pirineus: un itinerari mític i musical

* Conferència audiovisual: Carme Rusiñol, Dra. en Musicologia, Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat Autònoma de Bellaterra i veïna del Putxet

* Interpretació musical: Georgina Rovira amenitzarà l´acte interpretant diversos fragments de música grega antiga. Instrument: flauta de bec

Dimecres, 2 de desembre de 2009, a les 19 hores
Espai Putxet, c/ Marmellà, 13 (Bus del barri, parada Marmellà-Hurtado)
Patrocinat per l´Ajuntament de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi)

25 de novembre de 2009

In extremis vitae

Els alumnes de llatí de 4t han escrit un text personal prenent com a inspiració un dels llatinismes estudiats a classe. Aquí en teniu un petit tast amb la composició de la Clàudia que porta per títol In extremis vitae. Feliciter, Claudia discipula!

És Nadal. A través de la finestra contemplo un paisatge de solitud. No es veu ningú al carrer i aviat es farà fosc. La nit estendrà el seu vel negre, lentament, suaument, en silenci, com fa cada dia, i la neu seguirà caient emparada per la boira i la foscor. Aleshores el blanc i el negre es fondran en una sola cosa i el silenci esdevindrà encara més profund.
Fa fred, em preparo una tassa de te ben calenta i decideixo mirar fotografies. En una hi surts tu. Ja fa més de sis anys que vas marxar i segueixo enyorant-te. Recordo el dia que ens vas deixar, les llàgrimes em vessaven dels ulls que, plorosos, no eren sinó un testimoni més de tot el que vaig perdre aquell dia. Eres molt més que un germà per a mi, eres un amic, un més de la família, una persona admirable. No passa un dia que no pensi en tu. Sabies perfectament com arrencar-me un somriure, com alegrar-me qualsevol moment. Però diuen que res no dura per sempre ni que res mai no serà igual. He trobat a faltar tantes vegades les teves dolces paraules, el teu alè, aquell encant teu tan especial, la forma en què et cargolaves el bigoti...però ja tot són records, records que a poc a poc em van robant, records que lluiten per no ser oblidats, records que són vius testimonis d´aquella preciosa amistat, d´aquells moments plens de felicitat.
He fet el possible per complir allò que em vas demanar abans de marxar, aquell desig in extremis vitae que em va fer canviar el rumb de la meva vida, aquella petició que em va fer prendre un nou camí. He fet el possible per cuidar la Berta, la teva dona. Però ella ara està malalta i jo temo la seva mort. No em vull quedar sol i tinc por.

Clàudia Hurtado
4t ESO

23 de novembre de 2009

Meravelloses illes gregues

Després d´haver conegut algunes de les illes més importants de la mar Egea no em direu que aquestes imatges no conviden a perdre´s per aquests paradissos insulars. Quina meravella de paisatges! Míkonos, Santorí , Naxos , Delos , Paros , Sérifos ... una barreja de bellesa natural, mitologia, història i tradició mediterrània. Gaudiu-ne i somnieu!

21 de novembre de 2009

Publicitat i món clàssic I

Vivim en una societat on la publicitat, per a bé o per a mal, té una força inimaginable. Les imatges són molt poderoses (no tant com les paraules, encara que molts ho pensin) i una bona campanya publicitària pot arrossegar milions de persones a comprar i consumir el producte adequadament exposat a l´aparador. Premsa, televisió, ràdio, internet, mòbils, noves tecnologies.... són la plataforma perfecta per fer arribar arreu el cant de sirenes permanent de la publicitat. Sovint el món clàssic és una font d´inspiració per a publicistes i marques de reconegut prestigi i perquè en quedi constància anirem presentant al nostre bloc anuncis, fotografies, objectes comercials, noms d´establiments, etc, que facin referència a algun aspecte de la cultura grega o romana tot analitzant i comentant el seu contingut. Què us sembla? Jo avui dono el tret de sortida però vosaltres haureu d´anar cercant amb ulls clàssics quina presència hi ha del món que estudiem a classe en l´àmbit de la publicitat. Fins i tot podria convertir-se en un bon treball de recerca, qui sap!
Comencem amb un anunci d´una coneguda marca de refrescos protagonitzat per tres famoses "gladiadores" i un famós "emperador". De qui es tracta? Quin emblemàtic edifici serveix d´escenari (recordem aquí el fantàstic video dels companys de 4t)? Qui ens sabria explicar el significat de l´expressió llatina panem et circenses i quin escriptor antic n´és l´autor? Quina cançó versionen i quin grup va immortalitzar-la? Busqueu també informació sobre els gladiadors, els diferents tipus que hi havia, les armes que feien servir, etcetcetc. Com veieu, els referents clàssics ens envolten. Només cal descobrir-los!


19 de novembre de 2009

Llatinismes abreujats

A classe de llatí de 4t i de 1r (començarem d´aquí a uns dies amb els de 2n!) hem treballat algunes expressions llatines que provenen d´acrònims sovint inversemblants (recordeu cadàver?). En altres casos heu descobert el seu origen llatí malgrat pensar que era l´anglès la seva llengua original (am, pm, spa(m) o snob). Observeu atentament les següents abreviatures d´origen llatí, trieu-ne una i expliqueu què signifiquen, quin és el seu origen i quin és el context en què es poden utilitzar. Per il·lustrar-ho, escriviu una frase en català que contingui el vostre llatinisme.
Som-hi!

18 de novembre de 2009

Raptes mitològics

El rapte és una acció violenta (molt abundant en la mitologia grecoromana) que tradueix la necessitat i el desig humans de posseir allò que no hauria estat posseït mai d´una altra manera. Normalment la causa del rapte mitològic és l´amor prohibit o no correspost. A classe parlarem de diversos raptes, entre ells d´un molt conegut i de conseqüències terribles: l´esclat d´una gran guerra. Molts artistes han evocat en les seves obres episodis de la mitologia clàssica protagonitzats per déus o personatges llegendaris que fan ús de la força per aconseguir el que desitgen. Aquí en teniu unes mostres i vosaltres haureu d´esbrinar diverses qüestions relacionades amb aquestes històries immortalitzades també per les arts plàstiques. Trieu-ne una i expliqueu-nos de quin rapte es tracta, a quin mite o llegenda fa referència, quin és l´autor del quadre i a quin moviment artístic pertany, com el descriuríeu, etcetcetc.

14 de novembre de 2009

Dionís i el vaixell d´Odisseu

Ahir vam anar de celebració. I us he de dir que em va fer molt feliç veure reunits per primera vegada alumnes de clàssiques de l´escola de 4t de la ESO, 1r i 2n de batxillerat. Llàstima que no poguéssiu venir tots. No us amoïneu: repetirem l´experiència! Tots tenim un projecte comú que compartim, el nostre vaixell, i ahir Dionís ens va acompanyar des de l´Olimp amb un somriure de complicitat i alegria (no sé si us en vau adonar!). Gràcies per fer possible moments inoblidables com el que vam viure plegats. Vosaltres en sou els autèntics protagonistes.
Guardeu, mentrestant, aquestes diapositives a la vostra motxilla dels records i les vivències. Podeu deixar també el vostre comentari a l´entrada de dijous passat.


12 de novembre de 2009

Aperitiu d´un dinar ben especial

Divendres vinent celebrarem les 1.000 primeres visites al nostre bloc. I ho farem amb un àpat a la grega que espero sigui del vostre gust. Mentre esperem amb candeletes que arribi el gran dia, escolteu el programa de Catalunya Ràdio En guàrdia dedicat a l´alimentació a Grècia i Roma. Aprendreu un munt de coses sobre la cuina i la dieta dels clàssics. Expliqueu què és el que més us ha cridat l´atenció. A més, podeu enllaçar amb les receptes de cuina grega que trobareu a la web de Karakia. Prosit, discipuli et discipulae!

Edu3.cat





11 de novembre de 2009

Un passeig virtual per terres gregues

Navegant per aquests mars oberts de la xarxa he descobert a la galeria multimèdia de Chiron un flash del mapa de Grècia per poder visitar i reconèixer els racons més emblemàtics d´aquesta terra sagrada sense moure´ns de lloc. I ara que estem estudiant la geografia grega em penso que us anirà d´allò més bé. Quines ciutats, santuaris, illes o muntanyes us agradaria més visitar o ja heu visitat? Cliqueu i apreneu. Bon viatge!


Cliqueu aquí per veure el mapa ampliat.

10 de novembre de 2009

Una criatura realment esgarrifosa

Veient aquest quadre correm el perill de quedar-nos petrificats. Quina mirada més penetrant i esfereïdora, oi? De quin personatge de la mitologia es tracta? Com va ser castigat? Per què els antics li tenien pànic? Quin heroi va matar-lo? Com? Va tenir conseqüències la seva mort? Quin animal porta el seu nom i per què? Sabeu quin pintor va immortalitzar-lo en aquesta obra? Quin sentiment us provoca? Cerqueu les respostes i comenteu-les que així tots les podrem compartir. D´això se´n diu treball col·laboratiu!


8 de novembre de 2009

Un gos com nosaltres


Acaba de publicar-se un nou títol de l´editorial barcelonina Témenos edicions (col·lecció Argumenta). Es tracta de Un gos com nosaltres i el seu autor és el poeta i polític portuguès Manuel Alegre (Águeda, 1936). No me´n puc estar de comentar-vos-ho per diversos motius ben personals. El primer és que tinc la sort de ser-ne el co-editor juntament amb el meu amic i company d´escola Carles Cervelló. El segon és que la traductora d´aquest preciós text -traduït per primera vegada al català!- és l´Anna Cortils, amb qui vaig tenir la sort de compartir moltes hores de classe quan era alumna meva de llatí i de grec ara ja fa uns quants anyets (tempus fugit, Anna!). I el tercer motiu és la referència clàssica que evoca el gos protagonista d´aquesta història, un épagneul breton anomenat Kurika: ni més ni menys que la d´Argos, l´estimadíssim quisso d´Ulisses. El primer cop que vaig llegir la traducció de l´Anna, l´ombra d´Argos se´m va fer present de seguida. La felicitat del retrobament efímer amb el seu amo i una fidelitat que moltes persones no estan disposades a testimoniar culminen un dels passatges més tendres, emotius i memorables de l´Odissea homèrica. Argos-Kurika són un símbol: el de la llibertat i la lleialtat que es fonen en una sola presència. Hi ha un quart motiu perquè aquest llibre sigui especial per a mi: el gos que apareix a la portada es deia Ulker. Era també un éspagneul breton i jo vaig ser un dels seus companys de viatge quan tenia la vostra mateixa edat. Us deixo amb tres fragments: els dos primers són de Un gos com nosaltres. El tercer, els versos de l´Odissea traduïts pel mestre Carles Riba on s´explica el reconeixement entre Ulisses i el nostre estimat (i fidel) Argos.
Bona lectura!

De Un gos com nosaltres

(“Sé que corres per aquí, sento els teus passos algunes nits, quan m'oblido i tanco les portes comences a gratar a poc a poc, de vegades rondines, puc fins i tot jurar que t'he sentit udolar, a casa diuen que és el vent, jo sé que ets tu, els gossos també tornen. Sé molt bé que corres per aquí”.)

-Cap on anirà en Kurika quan es mori, va preguntar-me un dia la filla, després d´un dels atacs del gos.
-Cap on anem tots.
-Però cap on?
-Potser en Kurika ho sap. Jo no.

De l´Odissea

Mentre s´anaven els dos parlant així l´un a l´altre,
un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se´n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se´l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cèrvol ;
i ara jeia allí, negligit, en l´absència de l´amo,
sobre un gran munt de fems que a l´indret del portal li tiraven
de les mules i els bous, esperant que els homes d´Ulisses
els anessin duent al clos gran per l´adob de la terra :
allí s´estava ajaçat el gos Argos, tot ple de paparres.
Va reconèixer Ulisses en l´home aquell que venia,
i, bellugant la cua, acalà totes dues orelles :
ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.
I ell, que ho veié, girà els ulls i va eixugar-se una llàgrima,
fàcilment amagant-la d´Eumeos ; i cuità a preguntar-li :
-És ben estrany, Eumeos, aquest gos enmig de la femta !
fa bonic, com a raça ; però no es veu gaire si era
molt corredor també, per damunt d´aquesta bellesa,
o si només era això, com els gossos taulers de les cases
de senyor, que els mantenen lluents només per la mostra.
I llavors, responent, Eumeos porquer, li digueres :
-Sí, és el gos de l´heroi que ha mort tan lluny de nosaltres !
Si el veiessis com era d´aspecte i de fets, quan Ulisses,
en partir cap a Troia, ens el va deixâ, et quedaries
esbalaït de la seva llestesa i la seva bravura.
Fera que ell aixequés, als recers de la selva pregona
ja no podia fugir, car ell l´encertava pel rastre.
I ara té tots els mals : el seu amo lluny de la pàtria
s´ha perdut i les dones, deixades, no en tenen cap cura.
Sí, perquè els servidors, quan ja no comanden els amos,
ja no volen fer més les feines que són de justícia ;
car la meitat del valor que té un home, Zeus que al lluny mira
la hi pren, quan s´abat sobre ell el dia de l´esclavatge.
Tal havent dit, entrà en el casal de bon habitar-hi
i anà de dret a la sala, amb l´aplec dels galants senyorívols.
I Argos, l´aferrà una parca de mort tenebrosa,
tot seguit d´haver vist Ulisses al cap de vint anys.

Homer, Odissea, XVII, 290-328
(Traducció de Carles Riba)

6 de novembre de 2009

Els antics i la mort

La setmana passada, amb motiu de la celebració de la Festa de Tots Sants, vam comentar a classe de Llatí algunes de les tradicions que tenien els antics romans quan morien els seus familiars o persones que estimaven. En la nostra societat la mort és sinònim de dolor, però no sempre ha estat així. Antigament, per exemple, després de vuit dies de dol durant els quals s´exterioritzava la pena per la pèrdua, els familiars i amics del difunt organitzaven una gran festa amb menjar, beguda i música perquè pensaven que la mort era llei de vida i, per tant, celebraven el que havia viscut en el decurs de la seva existència i li desitjaven sort en el seu viatge cap al regne d´Hades.
Després d´haver acomiadat el difunt amb un petó, començava el ritual: se li tancava els ulls repetint tres cops el seu nom en veu alta mentre les dones de la casa expressaven el dolor de la família amb crits i plors. Seguidament, rentaven el cos i el perfumaven amb bàlsams perquè no fes pudor. El vestien i l´exposaven a l´entrada de la casa o a l´atri perquè els amics i familiars poguessin dir-li l´últim adéu. També hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal de pagar el darrer viatge al barquer Caront, el qual s’encarregava de transportar la seva ànima amb la seva barca, creuant el riu Aqueront i la llacuna Estígia fins arribar a les portes dels inferns.
La cerimònia d´enterrament tenia lloc als cementiris, situats fora de la ciutat per motius de salut pública, on es procedia a la incineració. Encenien una pira funerària i després de cremar el fèretre amb les restes del difunt els parents apagaven les brases amb vi i mel, perfumaven els ossos calcinats amb ungüents i els reunien amb les cendres en una urna funerària que finalment era dipositada en un columbari o nínxol en forma de niu de colom.

En aquest quadre de temàtica mitològica es representa el moment en què es plora la mort d´un dels herois que va intervenir a la Guerra de Troia, el qual segons algunes versions es deia que era cosí d’Aquil·les. A més, podeu seguir la història narrada en italià, la llengua romànica per excel·lència. Podeu descriure l´escena, dir de qui es tracta i quin va ser el seu final? Us animeu a buscar informació sobre l´heroi que li va donar mort?



Per acabar, us deixo amb aquest magnífic visual sobre la vida d´ultratomba a l´antiga Roma. Aprendreu un munt de coses!

Esther Soria
1r Batxillerat

4 de novembre de 2009

A propòsit d´Odisseu

L´Anna va començar la publicació d´entrades d´alumnes el passat 29 d´octubre amb un article ben interessant sobre el perquè de la tradició de llençar monedes a determinades fonts públiques. Avui en Jordi s´ha engrescat (i ens engresca) amb una entrada a propòsit del nostre heroi preferit: Odisseu. Que no pari!
Odisseu (en grec Ὀδυσσεύς, Vlixes en llatí) és un dels herois llegendaris més importants de la mitologia i la literatura clàssiques, un dels protagonistes de la Ilíada i personatge central de l´Odissea, els dos poemes èpics atribuïts a Homer ( Ὁ μή ὀρῶν, "el poeta cec" segons alguns). Era rei d´Ítaca, una de les illes jòniques, situada davant la costa occidental de l´Hèl·lada. A l´Odissea és fill de Laertes i Anticlea o en relats posteriors de Sísif i Anticlea. Espòs de Penèlope i pare de Telèmac, que van patir el que no està escrit esperant el seu retorn durant vint interminables anys: deu els havia passat lluitant a la guerra de Troia i els altres deu intentant arribar a Ítaca a través d´un viatge ple d´entrabancs, obstacles i males jugades per part d´algun que altre déu. Tota una odissea!
Diuen que, nascut al mont Nèrit d´Ítaca, la pluja hauria sorprès la seva mare en el camí, i que aquesta llegenda fou escampada per explicar el seu nom, tot relacionant-lo amb l´expressió grega κατά τὴν ὁδόν ὕσε ὁ Ζεύς (Zeus va ploure sobre el camí). L´Odissea comença un cop acabada la guerra de Troia: Odisseu vol tornar a la seva pàtria amb els seus homes però el viatge no li resulta gens fàcil. Després d´enemistar-se amb el déu dels mars Posidó i passar les primeres proves, finalment els vents desvien la seva embarcació i la dirigeixen cap al país dels Ciclops, gegants d´un sol ull. Polifem, fill de Posidó, els tanca en la seva cova però gràcies a l´enginy de l´astut Ulisses aconsegueixen escapar. Odisseu i els seus homes arriben a l´illa d´Èol, déu dels vents, que els ajuda a tornar a casa. Però (maleït destí!) els companys del d´Ítaca obren els sacs de vent que els havien de conduir a la dolça llar i s´allunyen de l´illa. Arriben errants a una altra illa, la d´Ea, al palau de la maga Circe. I allà són víctimes dels seus encanteris i transformats en porcs! Posteriorment Odisseu arriba a l´Hades, on parla amb l´endeví Tirèsies que li mostra el camí de tornada i l´adverteix dels perills que encara resten per viure....unes sirenes que canten meravellosament o dos monstres marins, Escil·la i Caribdis, que intentaran cruspir-se´ls. Una tempesta empeny la nau cap a l´illa d´Ogígia on viu Calipso, la nimfa del mar, que s´enamorarà perdudament del nostre heroi i li oferirà la immortalitat. Passats uns anys, Odisseu (que aconsegueix no oblidar qui és) es reembarca, però una tempesta l´envia a l´illa dels feacis. Allà, Nausicaa i el seu pare Alcínous li regalen la seva hospitalitat i l´ajuden a retornar a Ítaca. Finalment, arribat a casa sota l´aparença d´un pidolaire i la protecció de la seva mentora Atena, recupera el seu palau i mata els pretendents que, durant la seva absència, pretenien casar-se amb la reina Penèlope. I ho fa amb l´ajuda del seu fill Telèmac i els servents més fidels que l´han reconegut. Final feliç.
Aquí us deixo un enllaç on podeu trobar més informació.

Jordi Sedeño
1r Batxillerat

2 de novembre de 2009

Llàgrimes d´Eros

Amb aquest suggerent títol es va inaugurar el passat 20 d´octubre una doble exposició al Museu Thyssen-Bornemisza y la Fundación Caja Madrid que viatja a través de l´art a la recerca del costat fosc de l´erotisme i del desig sexual. És una de les grans exposicions de la temporada i pren el títol de l´últim llibre publicat en vida per l´escriptor francès George Bataille al voltant de la relació sempre complicada entre la parella mitològica d´Eros (la pulsió sexual) i Tànatos (l´instint de mort). La mostra combina art clàssic i contemporani, pintures, escultures, fotografies i videos que trenen un encisador recorregut pels mites d´Eros i la seva pervivència fins als nostres dies a través de diverses èpoques i mitjans artístics. Simbologia i iconografia mitològica es fonen en un tot fascinant: de les llàgrimes al naixement de Venus, de les onades i l´escuma del mar a les temptacions del voyeur (Lot i Acteó), de la cabellera a les dolces i "perilloses" nimfes i sirenes, de la serp a l´amor homoeròtic entre Apol·lo i Jacint. De Selene a un David Beckham transformat en bell Endimió. Com veieu, tot està en la mitologia i en l´art clàssics. Només necessitem una mirada renovada, procurar veure el món amb ulls clàssics. Si us perdeu per Madrid abans del 31 de gener, no dubteu en anar-la a veure. De ben segur que en sortireu enamorats. Per cert, hem parlat d´Acteó, de nimfes i sirenes, d´Apol·lo i Jacint, de Selene i Endimió...qui ens pot explicar aquestes belles històries? Recordeu, escriure bé és un dels miralls de l´ànima.


31 d’octubre de 2009

Un acrònim singular

Dimecres passat comentàvem a classe de Grec I perquè el peix és un dels símbols tradicionalment vinculats al cristianisme explicant la seva etimologia.
Si bé el símbol més conegut d´aquesta religió és sens dubte la creu, del qual hi ha una gran varietat de formes, no n´és l´únic . Diverses denominacions tendeixen a afavorir creus distintives: el crucifix per als catòlics -dins el qual diverses ordres religioses també inclouen variants per identificar-se, com la Tau franciscana o la Creu de Calatrava dels Dominics -, la creu ortodoxa per als ortodoxos o una creu sense ornaments per als protestants. Tanmateix, no és una regla utilitzar una o altra creu. Altres símbols cristians inclouen el d'un peix o ΙΧΘΥΣ (del grec ἰχθύς) el qual es diu prové de l'acrònim I (Ιήσους), Χ (Χριστός), Θ (θεοὺ), Υ (Υιός), Σ (Σωτήρ), o "Jesús, Crist, Fill de Déu, Salvador", el que va ser utilitzat pels cristians primitius, igual que l'àncora. És un símbol format per dos arcs que s'intercalen de forma que dibuixen el perfil d'un peix. S'especula que, abans de l'edicte de Milà (313 dC), quan els primers cristians eren perseguits per Roma, el peix va ser utilitzat com el símbol secret que els identificava. Quan una persona dibuixava unes línies rectes i corbes al terra, de forma aparentment al·leatòria, de les quals una d'elles era un arc circular (mig ἰχθύς), si l'altra persona amb la qual parlava dibuixava més línies i completava la figura, ambdós sabien que eren cristians. S'entén així que la paraula ἰχθύς i la representació d'un peix tinguessin pels cristians tanta importància: era una breu professió de fe en la divinitat de Crist, el Redemptor de la humanitat. De fet, ells mateixos es proclamaven "petits peixos", tal i com va escriure Tertulià a De baptismo: "Nosaltres, petits peixos, rera la imatge del nostre ἰχθύς, Jesús Crist, naixem en l'aigua".
Constantí I el Gran va utilitzar també el Crismó per identificar-se amb el cristianisme. Aquest últim està format per les dues primeres lletres gregues del nom "Crist".
Mireu aquest video on s´explica el simbolisme del peix. I una pregunta amb resposta curiosa: quina entitat bancària d´àmbit català porta un peix al logo? Algú ens ho investiga?...

peix
crismó
creu ortodoxa

29 d’octubre de 2009

Desig de beure

Com tots sabem, els romans van ser una civilització que va fer grans obres d’enginyeria. Entre elles, i una de les més importants, els aqüeductes . Aquests tenien com a funció transportar l’aigua fins a les fonts que hi havia als pobles i ciutats.
A més de fundar moltes ciutats, van conquerir-ne d’altres, fins arribar a formar un gran imperi.
Una de les principals dificultats que trobaven era aconseguir aigua potable. Per solucionar aquest problema els romans feien passar de boca en boca un dels grans mites de la història que ha arribat fins a l’actualitat: van fer creure a la gent de pobles i ciutats que si tiraven monedes a les fonts i demanaven un desig aquest es concedia.
Tenint en compte que les monedes de l’època eren de plata i coure, quan entraven en contacte amb l’aigua, degut a les seves propietats químiques, la potabilitzaven.
Una de les fonts conegudes a nivell internacional on encara es segueix practicant aquesta tradició és la fontana di Trevi, a Roma.
Sabeu qui són els personatges representats a la font i quina relació tenen amb aquesta llegenda?
Desprès de veure el video, quina transformació ha patit la llegenda a la fontana di Trevi? Podríeu dir quina pel·lícula va crear aquesta nova versió del mite?

Anna Carbó
1r Batxillerat


28 d’octubre de 2009

L´odissea d´Elías



La Xènia, de 2n de Batxillerat, ens va portar divendres passat un retall de premsa on s´informava de l´estrena a la cartellera cinematogràfica barcelonina de l´última pel·lícula del director greco-francès Konstantínos Costa-Gavras (Atenes, 1933). La filmografia de Costa-Gavras sempre s´ha caracteritzat pel seu compromís polític amb els més desafavorits i aquesta darrera pel·lícula (Edén al Oeste, que juga amb el títol d´una novel·la de John Steinbeck -1952-, Al este del edén) no és una excepció. Recuperant part de la seva pròpia experiència personal -va abandonar molt aviat la seva Grècia natal per anar a viure a París- Gavras ens conta l´odissea d´Elías, un home que des del Mar Egeu, com Ulisses, inicia una incerta singladura cap a la capital francesa, on espera trobar el paradís. Descriu, doncs, el viatge sovint dolorós de milions d´immigrants que van a la recerca d´un lloc al món on arrelar. "Cada home té la seva història -ens diu el cineasta-. Qui ens estén la seva mà té la seva història. La que dorm beguda al metro té la seva història. Com a l´Odissea d´Homer, és al Mar Egeu on comença l´aventura d´Elías, el nostre heroi sense llegenda. En el mateix mar, sota el mateix sol i el mateix cel, a trenc d´alba de la nostra civilització. Després de moltes aventures, entre d´altres un ascens al paradís i una baixada als inferns, la seva epopeia acaba màgicament a París". Us deixo amb una entrevista al director i una escena de la pel·lícula. Si l´aneu a veure comenteu què us ha semblat. Qui ens busca informació sobre el nostre estimat Odisseu, l´argument de l´Odissea, a quin cant del poema homèric se´ns descriu el descensus ad inferos d´Ulisses...etcetcetc?

26 d’octubre de 2009

Apologia del grec


Platja de Navaio, a l´illa de Zakinthos (Grècia)

Aquesta és una entrada que pretén fer-vos reflexionar sobre la importància d´estudiar una llengua tan important per a nosaltres com és el grec clàssic. L´he trobat al bloc El canto de Orfeo (meravellosa fotografia inclosa), tot i que la van publicar inicialment al febrer de 2009 al bloc De viaje a Ítaca. Espero que us agradi i que comenteu què us ha semblat.

¡Oye! ¿Tú qué estudias? – Yo, griego.
¿Y eso se da en el instituto? ¿Para qué sirve?
¡Qué hipócrita, idiota, analfabeto y algo antipático!

¿Qué se le puede contestar a esta persona? La verdad que el griego no sirve para hacer un periódico ni para fabricar teléfonos ni tan sólo un microchip. No es útil a la tecnología.

Si uno va a hacer economía, pues tampoco le va a servir a la hora de estudiar microeconomía o macroeconomía ni en las operaciones matemáticas siquiera. A ver, ¿cómo utilizar el griego para calcular la hipotenusa o una hipérbola o para encontrar las paralelas en una gráfica? Por tanto, en las matemáticas nada de nada, aunque sí que utilizan el número π. ¡Ya ves, sólo una letra!
Tampoco sirve para mirar por un microscopio y poder visualizar perfectamente los microorganismos ni para elaborar antibióticos para las bacterias. Entonces, ¿tampoco sirve para la biología? ¿Y para la medicina? ¿Le sirve a un ginecólogo, cuando va a realizar una ecografía o cuando diagnostica que una mujer ya está en edad de la menopausia? ¿Y cuando se está en un quirófano? ¡Oye, cronometra el ritmo cardiaco, que no sufra ninguna arritmia! Me han dicho que este hombre es hemofílico. ¿Y a un pediatra o a un oftalmólogo? ¿Tal vez un logopeda, cuando intenta corregir una dislexia? Creo que no, pero es que tampoco para las enfermedades: megalocardia, hepatitis, hipoglucemia, artritis reumatoide, metrorragia, pero es que ni siquiera para curar una hemorragia, ni un catarro, qué decir de una diarrea, pero ni siquiera una simple cefalea.

Cuando paseo por la calle de esta gran metrópolis, ¡qué escándalo!, me fijo en diversos elementos por si el griego está en algo. Miro los automóviles, el semáforo, las plantas en plena fotosíntesis para crear la clorofila. Nada. Llego a casa, cojo un libro de mi biblioteca personal y me pongo a leer un rato, porque ya estoy cansado de este diálogo con mi alter ego, pero sin pretender ser un egocéntrico. ¿Una lectura sobre la teoría heliocentrista? ¿Tal vez algo de antropología o filosofía? Mejor una lectura fantástica con androides o una novela policiaca. Pero cae, finalmente, en mis manos un libro de historia. La verdad es que me encantan los cuadros diacrónicos.

Empiezo a leer, aunque no me puedo quitar el griego de la cabeza. Cojo un fósforo para encender una lámpara de aceite; luego, busco un bolígrafo. No, no. Mejor un fosforito para señalar algunas palabras: paleolítico, neolítico, politeísmo, teocentrismo, heliocentrismo, autonomía, agronomía. ¡Puf! Ya estoy cansado. Enciendo la televisión. ¡A ver si hacen algún programa interesante! Nada. Uno sobre políglotas y otro en el que están en un zoológico.

¡Ostras! Me acabo de dar cuenta de algo: ¿qué queda si no existiera el griego? Una serie de palabras sin sentido.

24 d’octubre de 2009

Aue, Caesar, morituri te salutant!

Fa un parell de setmanes vaig demanar als alumnes de llatí de 4t que, per grups, elaboressin el muntatge audiovisual (en versió video) de la dramatització d´una conversa en llatí (colloquium latine) sobre un guió treballat a classe. Finalment han arribat els resultats i ens hem de felicitar. Han treballat molt i bé. La seva competència digital està més que provada (i aprovada). I per demostrar-ho aquí en teniu un tast: en Cesc Giró, en Guillem Fargas i en Martí Domínguez ens sorprenen amb aquesta conversa entre ciutadans romans en ple Colosseu. Aue, Caesar, morituri te salutant! Per cert, què significa aquest llatinisme i a què fa referència? Feliciter, discipuli!


22 d’octubre de 2009

Feliç aniversari, Astèrix!

Estem d´aniversari! El 29 d´octubre de 1959 va néixer un dels personatges més estimats i entranyables de la història del còmic: Astèrix. I ho va fer a les pàgines del primer número de la revista Pilote de la mà del dibuixant Albert Uderzo i del guionista René Goscinny. Amb motiu d´aquests cinquanta anys de l´heroi gal, l´il·lustrador francès ens ha fet el millor regal que els seus lectors podíem imaginar: avui, 22 d´octubre de 2009, es publica a tot el món un nou àlbum d´històries curtes d´Astèrix amb 56 pàgines inèdites de tebeos que porta per títol L´aniversari d´Astèrix i Obèlix-El llibre d´or (Ed. Salvat). Des d´aquest bloc homenatgem el nostre company de viatge i li cantem un merescudíssim aniversari feliç. Per molts anys!
Aprofitant l´avinentesa, us proposo una petita recerca. Després de veure aquest fragment de la pel·lícula Les dotze proves d´Astèrix (1976) busqueu la següent informació: quines proves emprenen per demostrar el seu poder a Cèsar en una juguesca? quin heroi de la mitologia clàssica és el referent d´aquesta pel·lícula? quines proves va haver de superar i per què?...


20 d’octubre de 2009

Tot és possible (ΔΥΝΑΤΑ)

Si mai no heu sentit una canço en grec aquest és un moment especial. És una cançó plena de força i optimisme, una porta oberta a pensar que tot és possible, que sempre hi haurà un lloc per a l´esperança. Eleftheria Arvanitaki és una de les cantants gregues de pura raça amb més projecció internacional i aquesta lletra (pura poesia) ha esdevingut per a molts grecs -un poble acostumat a patir però somrient sempre davant l´adversitat- un sentit himne nacional. A la clausura de les olimpíades d´Atenes 2004 tot l´estadi corejava amb una sola veu el ritme frenètic del "tot és possible!". A classe l´escoltarem i la cantarem. Una bonica manera d´endinsar-nos pas a pas en aquesta meravellosa llengua. La traducció és dels companys del Departament de Grec de l´IES El Cabanyal de València.

ΔυνατάPossible!

Σα γυναίκα γεννά
Com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωί
engendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.
Ποία παλιά κιβωτός
Quina arca antiga
μέσα απ' του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φως
treu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοές.
ales que s'emparellen.

Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ' αδυνατά.
s'ha fet possible tot l'impossible.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible
σ' ένα θέαμα κοινό.
amb un espectacle en comú.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματα
i com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτά
amb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώ
m'ho miro tot com si res.

Μα σα γυναίκα γεννά
Però com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωί
engendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.
Ποία παλιά κιβωτόςQuina arca antiga
μέσα απ' του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φως
treu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοές
ales que s'emparellen.

Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ' αδυνατά.
s'ha fet possible tot l'impossible.
Κι αναμμένο πετά
I llança un llumí encés
σπίρτο η γη στον ουρανό.
la terra cap al cel.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματα
i com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτά
amb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώ
m'ho miro tot com si res.

Κι όλο κάτι λέω, κάποια αγάπη κλαίω
I sempre dic alguna cosa, ploro un amor
κι όλο μέσα μου θρηνώ χαλάσματα.
i em dolen les ruïnes a dins meu.
Με τα χρόνια μου στα σεντόνια μου
Amb els meus anys, entre els meus llençols,
σα φαντάσματα.
com fantasmes.
Μα σα γυναίκα γεννάPerò com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωίengendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.

Δεν υπάρχουν πολλάNo hi ha moltes coses
που να τα ελπίζουμε μαζίen què tinguem esperances.
κοίτα, κοίτα ψηλάMira, mira cap a dalt
κι άλλος αιώνας ζει.
i un altre segle és viu.
Ποία παλιά κιβωτόςQuina arca antiga
μέσα απ' του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φωςtreu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοέςales que s'emparellen.

Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ' αδυνατά.
s'ha fet possible tot l'impossible.
Κι αναμμένο πετά
I llança un llumí encés
σπίρτο η γη στον ουρανό.la terra cap al cel.
Δυνατά δυνατάPossible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματαi com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτάamb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώm'ho miro tot com si res.